JOSEP BERNAT i BALDOVÍ (Sueca, 19 de març del 1809 - València, 1 de gener del 1864) fou un escriptor i poeta valencià, conegut fonamentalment pels seus sainets. La seva obra més coneguda és el sainet satírico-eròtic El virgo de Vicenteta (1845).

De jove, estudià a les Escoles Pies i més tard cursà Dret a la Universitat de València. Als 24 anys tingué un primer accés de sordesa, malaltia que l’acompanyà fins a la mort i li valgué el malnom de «Lo Sord». El 1844 va ser elegit diputat a Corts per Sueca i, més tard, alcalde. Visqué alguns anys a Madrid, on col·laborà en periòdics humorístics; una part d’aquesta producció en castellà va ser recollida a El Sueco (1859). En valencià, conreà una literatura sense pretensions cultes, satírica i marcadament dialectal en el llenguatge, que obtingué una gran audiència. Amb Josep Maria Bonilla i Martínez i Pasqual Pérez i Rodríguez redactà els setmanaris La Donsaina (1844), El Tabalet (1847) i El Sueco (1847). Va ser autor dels primers llibrets de falla (1855) i és considerat l’iniciador del teatre popular valencià, amb obres com El Virgo de Vicenteta i l’alcalde de Favara, o El parlar bé no costa un patxo (1845), El gafaüt (1846), Qui tinga cucs, que pele fulla, o Obedecer al que manda (1855), L’Agüelo Pollastre (1859), La tertúlia de Colau, o Pataques i caragols (1867), etc. En castellà escrigué el drama Los pastores de Belén (1856). Va deixar escrits també alguns miracles per a les representacions tradicionals de la festa de Sant Vicent Ferrer: El mocador (1859) i La fealdat i l’hermosura (1859). Els seus escrits reflecteixen el problema econòmic del camp valencià durant la primera meitat del segle XIX i traspuen un escepticisme irònic pel que fa a les institucions constitucionals i administratives de l’època.