ESENA IV
VISANTETA Y CUANSEVOL
Despues c’acaba la antesedent relasio, s’asenta atra volta la chiqueta del virgo en lo mateix banquét que estava ants, y es posa a mirarse les puses molt satisfeta, traense a pesics capa fora un paréll de mamelles tan musties y sucoses com dos péntols de cansalá ransia. En asó ix per un costát ú per atre Cuansevól, y es posa a pixar en lo forat del consueta cara capa el public, pera que no’l vechen els de dins del treato; pero Visanteta, haventlo atahullát, s’acosta poquét a poquét per darrere, li agarra els ous en un grapát, y escomensa a tiróns, moventse entre els dos una gresca del dimoni, segons es vorá en lo siguient diálogo.
CUANSEVÓL
Desde que h’entrát en Favara
que la pixera m’apreta,
y temps no he tengut encara
de tirar má a la bragueta;
pero ya grasies a Deu,
ants que’s rebénte la estufa,
asi en mich, que ningú em veu,
podré anár buidant la bufa……………
(Trau el pardál y es posa a
pixár).
Molt’aygua el temps pronostica…
¡carall, qué’l chorro no es fluix!
¡que llastima que una chica
no estiga asi fentme……úix!!!……
(Yx ára Visanteta y li sampa el
penchóll).
¡Ay! que marranquen els dós!
¡valgam el niño Jesus!
¡d’aón haurá eixit este gós!
solta el bosí…… chicho…… ¡sus!
¿no hiá ningú qué’m conteste?
¡ay! ¡que me s’endú la bosa!
¡refotre! ¿quin gós es este?
VISANTETA
No es gós, ¡puñeta! qué’s gosa……
CUANSEVÓL
¿Qué’s lo c’acabe de oír?
sóltam, si vóls, y no apretes
¡diantre! qué’m fás eixir
el suc de les castañetes!
VISANTETA
Pues cabalment eixe suc
vach búscant yo que’s destile,
y yá que h’encontrat un cuc,
chust es que en la bocha file:
y a-fé que este animalet
no es de la llavór d’aquells
que fá en l’Alcúdia Chornét……
que es llavór……de dos capells.[3]
CUANSEVÓL
Pera que’ll puga filár
son eixes molt males farses,
pero…… sóltam l’alducár
abáns que mel descadarses.
VISANTETA
¿Saps per qué amolle la presa?…
(Solta el mós).
per que ell mateix me s’esgola,
y de cuc que era de fresa,
sá tornat cuc de perola:
molt poc aliento li queda,
mes……arrimaló al cañís,
que si no fá bona seda,
fará al manco…… filadís.
Aném pues, que no de-báes
hiá qui diu en esta vida,
que en ocasions dos cucáes
son millors c’una podrida;
pegameles cuant en antes,
que’l meu torn tot seu engúl………
CUANSEVÓL
Yo tén pegaré unes cuantes
pero…… serán en lo cúl………
En asó es tira Cuansevól damunt de Visanteta, me l’agarra del moño, li arromanga el tafanari, y li arrima unes cuantes dotsenes de sopapos en les galtes de la cara torta. Ella tot son sarpaes per vore si pot tornár a agafar la moliná de Cuansevól, pero el molt puñetero, coneixentli la intensió, obrí un poc les cames, y pegantse una bolea, encala les pilotes en la teulá de ponent, prop de la xúmenera del budell mascle, y seguix cascant y dient…
Mes que s’empeñe la Tana,
y es pose pel mich Sen Pere,
yo et faré pédre la gana
d’alcansar nius per darrere……
Vine así, sota de bastos,
(Cuant mes vá, li pega mes fort).
que sols el voret em frich……
torna a remourem els trastos
de la habitasió del mich……
Chás……gosa de mala casta,
chás……grandísima bagasa,
que no m’há de cansár hasta
que a trosos el cul te fasa……
Puta de la trena solta,
cara de cólera-morbo,
vine, y sámpam atra volta
els melacotóns del corbo…,
Pendanga desvergoñida,
de este modo… si Deu vól,
no olvidarás en tá vida…
la pixá de… Cuansevól…
(S’ábrocha la bragueta, y sén vá corrent pel mateix puesto cá
vengut).
VISANTETA
«¡Qué’s lo que pasantme está!
¿Divinos sielos qué es esto?
en tres peses en la má…
¡tindre flor y pédre el resto!!!
¡Si el changlót de moscatell
no soltára yo insensata…
no m’haguera posát ell
el cul com una tomata!!!…
Pero… re-con-tra-pu-ñe-ta,
com torne a afollárli el niu…
chure a fe de Visanteta
no deixárli el pardal viu».
(Tot asó eu dirá la primera dama somicant, pegant
pataes, y estirantse les greñes dels dos moños: y cuant manco sen
recorden els espectadors, sen entra en un bot dins de sá casa,
tanca la porta, y sels deixa en la mél en la boca).
Ara, mentres descansen els actórs, y es torquen la suór, yaurá un
ratet de solfa. La orquesta pot anar tocant cuansevól coseta de
gust, encara que siga el duo de les Bresquilles, o el
remat de la pesa de la Calsa-llarga, o la
sinfonía de la Fava-fora; y cuant els parega que ya niá
prou, pararán en sec, s’aponará tot lo mon per aón puga, y seguirá
atra volta la funsió.