ESENA PRIMERA
Ix el tio Collóns rascantselós, y despues de ben menechat l’all-y-óli, pren una revanada de formáche, y ún trós de coca fina, lin tira unes miquetes al titót, y en lo bosí ple diu…
TIO COLLÓNS:
«¡Recontrafotre qué feta
que m’ha pasat esta nit;
tenint la dona en lo llit
m’hágut de fer la puñeta!…
Es el cas que ella roncava,
siga dormint o desperta,
cuant me sá posat molt erta
la cabota de la fava;
yo al vore que me s’enpina,
li ha pegat cuatre calbóts,
pero en los caps de viróts
esta es mala medisina:
perque tot viviente sáp
que al palparli la pallorfa,
solta la fava la corfa,
y es trasforma luego en náp;
y com del meu náp la fulla
té tan males condisións,
als cuatre o sinc refregóns
m’há deixat la má a-remulla.
Yo a la dona despertava
buscantli apresa la cól,
al vore que al caragól
li anava caent la bava;
mes pesa com un baúl,
y per pronte que s’alsát
ya no-mes li han aplegat,
dos o tres esguits pel cúl.
Asó li ha sabút molt mál
per que diu, y en fonament,
que per banda de ponent
no vé may bon temporál;
y plora, patecha, y gruñ,
fentme pam y mich de morros,
y eixintli dels ulls dos chorros
de llágrimes cóm lo puñ.
Yo la culpa no he tengut
de que el calíu sén ixquera,
pero la molt puñetera…».