L’Esquerrana

És un dels ballets de més exquisida elegància. Dintre d’una gran simplicitat d’elements musicals i coreogràfics evoca una delicada emoció de bellesa.

Quant al seu nom es conta una graciosa tradició. El comte de Pallars tenia una filla a qui agradava extraordinàriament la dansa i que s’hauria passat el dia ballant, però era manca del braç dret, defecte que li dificultava poder-se lliurar a la dansa, per la qual tanta passió sentia. El comte, desitjós de donar expansió a la seva filla, féu fer una crida per la qual oferia un valuós premi al qui sabés compondre una dansa que, sense desmerèixer en res de la bellesa i elegància de les altres, pogués ésser ballada sense necessitat d’accionar per res el braç dret i, per tant, pogués ésser perfectament ballada per la seva filla malgrat el seu defecte físic. Com a resultat d’aquesta crida fou composta la dansa que ens ocupa, a la interpretació de la qual van lliurar-se amb gran fervor la jove comtessa i tots els seus vassalls per fer així honor a la donzella.

Si la tradició té un fons de veritat, cosa que tant pot ésser com no, cal advertir que en el transcurs del temps la coreografia del ball ha sofert notables alteracions, car avui, com veurem en descriure la manera de ballar-lo, accionen ambdós braços i no pot ballar-lo perfectament una persona manca. Tant si la tradició és certa com si no, és de bon sentit suposar que el títol del ball no és del tot arbitrari i que quelcom d’especial degué tenir relacionat amb la mà esquerra quan li fou aplicat el nom que porta.

És un ball molt estès, sobretot per l’alta muntanya. Se’n troben nombroses variants melòdiques i coreogràfiques que no difereixen de manera molt notable. La versió que donem es ballava a Senterada, molt a la darreria del segle passat.

Si escoltem la veu de la tradició, aquest ball ha d’ésser qualificat de cortesà. La delicada elegància que tot ell traspua li dóna un aire senyorívol molt d’acord amb la tradició quant al seu origen cavalleresc.

Les parelles es col·loquen en rodona, com per a la sardana, però sense agafar-se de les mans i situats de cara el ballador i la balladora de cada parella.

En començar la melodia, els balladors surten cap a fora de la rodona, mentre les balladores van cap a dintre (fig. 1), i tot seguit són les balladores qui surten cap enfora, mentre ells van cap endins (fig. 2), i ho repeteixen. Per a anar la primera vegada els balladors a fora i les balladores a dintre, esmercen el primer compàs i marquen el primer temps del segon avançant el peu dret i fent se entre ells un acatament (fig. 1). Quan és la balladora qui surt a fora i ell va a dintre, esmercen el segon temps del segon compàs i el tercer i marquen el primer temps del quart avançant el peu esquerre i fent també un acatament (fig. 2). Això, com ja hem dit, es repeteix, amb els compassos cinquè, sisè, setè i el primer temps del vuitè. Tot seguit les parelles es donen la mà esquerra i caminen, seguint el ritme, l’home cap a fora de la rodona i la dona cap a dintre. Hi esmercen el segon temps del compàs vuitè i tot el novè, i marquen el primer temps del compàs 10 amb el peu dret separat de l’esquerre (fig. 3). Quan han marcat aquest compàs es deixen anar de la mà esquerra, s’agafen de la dreta i caminen l’home cap a dintre de la rodona i la dona cap a fora. Hi esmercen el segon temps del compàs 10 i l’11 i marquen el primer temps del 12 amb el peu esquerre separat del dret (fig. 4). També repeteixen això amb el segon temps del compàs 12, el 13 i el primer temps del 14, quan els homes van cap a fora i les dones cap a dintre. Amb el segon temps del compàs 14, el 15 i el primer del 16, els balladors van cap a dintre i les balladores cap a fora. Al segon temps del compàs 16, s’agafen amb el braç esquerre i donen una volta caminant (fig. 5), en la qual esmercen el compàs 17, el 18, el 19 i el primer temps del 20. Al segon temps del compàs 20 canvien de braç i, durant els compassos 21, 22, 23 i el primer temps del 24, donen una volta i mitja saltant a fi que el ballador resti de cara a l’altra balladora i la seva balladora de cara a l’altre ballador, i aixi acaba la dansa (fig. 6).

BIBLIOGRAFIA.— Bosch: Balls Capmany: Ballets; Pujol-Amades: Diccionari.