Ball de Sant Ferriol

És un ball de caient humorístic que hom sol ballar en aplecs i en llocs on es reuneix una gran gentada en ocasions de festes, car tant l’aire animat de la seva melodia com els seus moviments divertits i xirois predisposen a la joia i a la gatzara.

L’origen del seu nom i àdhuc el del mateix ball s’explica per una tradició. Conta la llegenda que sant Ferriol era capità de lladres. Després de comès un crim, el capità anava a confessar-se’n i exigia del sacerdot que l’absolgués i com que el clergue no podia absoldre un crim, el capità el matava. Un dia, en anar-se a confessar d’una malifeta, topà un sacerdot vell que coneixia el costum del bandoler i es proposà convertir-lo. S’avingué a absoldre’l si li prometia no cometre cap més crim. Les paraules del sacerdot foren tan convincents, que prometé no matar ningú més, i el capellà l’absolgué La seva partida esperava el capità en un hostal, des d’on havien de sortir a fer una malifeta; però el cabdill manifestà als seus certs dubtes sobre la vida que portaven. Els companys de Ferriol prengueren els seus escrúpols per covardia i el van matar. D’amagat de l’hostaler, el van enterrar sota l’estiba de les bótes del celler. Va passar molt temps sense que l’hostaler sabés el crim que s’havia comès a casa seva i que al celler hi havia un home enterrat. Un dia notà que d’una de les bótes rajava molt més vi del que lògicament n’havia de rajar, atesa la seva capacitat. Intrigat pel cas, un dia desféu l’estiba i veié amb sorpresa que del sòl sortia un braç que amb un dels dits tocava la bóta. Cavà en el lloc d’on sortia el braç i trobà el cos incorrupte, olorós i rodejat de llum, del vell capità, que pel sacrifici sofert havia esdevingut un sant.

Segueix dient la tradició que una vegada, reunits en un hostal, hi havia una colla de companys lliurats a la beguda. Com l’hostaler al·ludit, notaren que del menut recipient de vi que havien comprat, en sortia deu vegades més de vi del que podia contenir. Cregueren que sant Ferriol havia volgut repetir en ells el miracle per tal que amb pocs diners poguessin beure ben a pler i volgueren manifestar llur alegria pel favor i honorar el sant amb una dansa, en la qual traspuà la joia sentida i en la qual, durant una deies seves parts, no deixaven de mantenir un braç enlaire i estirat un dels dits per recordar el gest amb què el sant féu inacabable la bóta.

La tonada és una de les melodies de ball més alegres i escaients del nostre patrimoni musical popular. És conegudíssima i amb lleugeres variants es troba arreu de casa nostra aplicada a diferents motius musicals, sempre de to alegroi. Les representacions típiques de titelles tenien per final un ball fet pels ninots, en el qual s’emprava aquesta tonada, que era anomenat ball del tururut, que acabava a garrotada seca i que es feia al so d’una cançoneta aplicada a la melodia, en la qual hom feia al·lusió a les garrotades, que durant el ball queien a dojo.

Són en gran nombre les cançonetes aplicades a la melodia, algunes àdhuc poc respectuoses. En transcriurem només dues, una que fa al·lusió al títol del ball i una altra a un dels moviments del ball, en el qual els balladors s’ajupen i s’alcen alternadament.

Era costum, per donar al ball un caient més grotesc i alegroi, que els balladors s’omplissin la barretina de draps o papers, per tal que, en lloc de caure esquena avall, es mantingués completament dreta. Els moviments acostumaven a ésser un xic lliures i hom hi introduïa gestos i figures a gust del qui menava el ball. Hi havia, amb tot, una part més o menys fixa i inamovible, que és la que al nostre juí pot ésser considerada com a tradicional i que com a tal hem acceptat. La coreografia que expliquem es ballava fa una quarantena d’anys a Senterada.

* * *

Les parelles surten agafades de les mans, el ballador donant la dreta a la balladora i portant ambdós l’altra mà enlaire, closa, però amb l’índex estirat (fig. 1). Van saltant tota la melodia fins a col·locar-se en línia recta, o en rodona —fent-ho en rodona la balladora ha de restar a la part de dintre— i en acabar la melodia es deixen anar de les mans i queden de cara ballador i balladora, però el ballador abaixa la mà esquerra i alça la dreta, la qual també porta closa i amb l’índex estirat, i comença la dansa.

Les quatre primeres vegades que es toca la melodia com a dansa —de sortida es toca les vegades que es vol—, els set primers compassos balladors i balladores giravolten saltant cap a l’esquerra, sempre amb la mà dreta enlaire, closa, i l’índex estirat, i al primer temps del vuitè compàs es tornen a quedar de cara per fer les evolucions del ball.

PRIMERA EVOLUCIÓ.— Al primer temps del vuitè compàs el ballador s’agenolla i la balladora resta dreta (fig. 2); al primer temps del compàs 10 s’agenolla la balladora i el ballador es posa dret (fig. 3). El ballador segueix agenollant-se al primer temps del compàs 12 i al segon temps dels compassos 14 i 15, i la balladora s’agenolla al primer temps dels compassos 14 i 15. El compàs 16 serveix perquè els balladors restin en posició de començar novament els 7 primers compassos, que, com hem dit, es fan sempre igual durant les quatre primeres vegades que es toca la melodia com a dansa.

SEGONA EVOLUCIÓ.— Al primer temps del compàs 8 el ballador es gira d’esquena a la balladora (fig 4); al primer temps del compàs 10 s’hi gira de cara, i ella es gira d’esquena (sageta fig. 4). La resta de la melodia es fa seguint aquest moviment, o sia anant-se girant un i altre en els temps dels compassos indicats a la primera evolució.

TERCERA EVOLUCIÓ.— Al primer temps del compàs 8 el ballador obre els braços i la balladora els encreua sobre el seu pit (fig. 5); al primer temps del compàs 10 és el ballador qui se’ls encreua sobre el pit i la balladora els obre, i així successivament durant la resta de la melodia, tenint en compte els temps assenyalats en la primera evolució.

QUARTA EVOLUCIÓ.— Al primer temps del compàs 8 el ballador pica amb la mà dreta la dreta de la seva balladora (fig. 6); al primer temps del compàs 10 piquen ambdós amb la mà esquerra (sageta fig. 6) separant els braços de la dreta, i així successivament fins al compàs 16.

CINQUENA EVOLUCIÓ.— En el primer temps del primer compàs, ballador i balladora piquen amb totes dues mans sobre llurs genolls; al segon temps d’aquest mateix compàs piquen de mans, amb els braços alçats de manera que les mans vinguin al nivell de la cara. Al primer temps del segon compàs, el ballador pica les mans de la balladora, com empenyent-la, i en forma que la dreta del ballador piqui amb l’esquerra de la balladora i l’esquerra d’ell amb la dreta d’ella. Del segon temps del segon compàs al quart donen una giravolta, tal com es descriu al començament. Al primer i al segon temps del compàs 5 i al primer temps del compàs 6 repeteixen l’acció de picar de mans i tornen a giravoltar —sempre cap a l’esquerra—; al primer temps del compàs 8 el ballador s’agenolla mentre la balladora roman dreta (fig. 2), i repeteixen aquesta part de la primera evolució, acabada la qual es donen la mà i se’n van saltant.

BIBLIOGRAFIA.— Vigo: Aplec; Pujol-Amades: Diccionari.