Ball dels Mocadors

Aquest ball constitueix un notable document etnogràfic que recorda vells costums propis d’estats de cultura molt primitius. Havia estat corrent en temps reculats que les noies manifestessin llur simpatia per un galant i que requerissin el seu amor. Manifestaven llur preferència tirant-li un mocador als peus. En aquest ballet les fadrines no escullen un amant, però sí un ballador, i també se serveixen del mocador.

El mocador com a missatger amorós es troba relacionat amb molts costums de diferents països. A casa nostra havia estat vella consuetud, quan un home ric o benestant passava algun mal trànsit, de fer prometença de casar-se amb una noia pobra si sortia del pas en què es trobava. Hom solia escollir noies de la borderia o dels asils i hospicis. En presentar-se un home en una casa de beneficència i manifestar el seu desig de casar-se amb una noia asilada, feien posar en filera les noies que tenien edat adequada per a prendre estat, i el fadrí, després d’admirar-les, manifestava la seva preferència tirant un mocador als peus de la noia escollida, mocador que era de seda, pita o cotó, segons les possibilitats del galant. Si la noia el collia, indicava que l’acceptava com a marit; si el deixava estar, indicava que el galant no li era grat.

Fins en temps ben moderns els fadrins barcelonins que desitjaven casar se amb una noia bordeta concorrien a la processó de la vuitada de Corpus que es celebrava el diumenge següent a aquest dia, al mati, i que voltava el pati de l’antic hospital de la Santa Creu, on estaven asilades les bordetes abans d’establir-se la casa de maternitat. Les asilades, disposades en rengle, contemplaven la processó i el fadrí que s’agradava d’alguna d’aquestes noies, en passar per la seva vora, li deixava caure un mocador als peus. El costum era tan observat que pocs eren els anys que no s’iniciava algun prometatge La bonhomia dels nostres avis feia concórrer una gran gentada en aquesta processó per tal de veure quants casaments s’entaularien i per ponderar el bon cor dels fadrins que s’agradaven d’alguna bordeta.

La tradició poetitza aquell bell costum i ens conta que el Noguer de Sagaró, un dels més rics hisendats de Catalunya, desitjà casar-se i decidí fer-ho amb una noia de l’hospici de Girona. Per dissimular qui era es vestí de rústic pastor. La noia per ell preferida desdenyà casar se amb un pobre pastor i donà una puntada de peu al mocador. La seva companya immediata el va recollir de bon grat. El Noguer li agraí el gest i l’acceptà per muller dient-li:

La llegenda afegeix que la donzella era coixa i encara explica moltes més coses que no escauen al nostre cas.

Aquest ball havia estat molt estès abans. La versió que donem és pròpia de Gurp, on encara es ballava molt a la darreria del segle passat.

Comencen les balladores, que surten de dues en dues saltant i puntejant com a la sardana. Cada una d’elles porta un mocador a La mà dreta per tirar lo al ballador que més li plagui, Els balladors es troben al voltant del lloc on elles ballen.

Aquesta dansa acostuma a ésser corejada amb la lletra que s’indica a la melodia. En cantar els homes «Si no us busqueu ballador», cada balladora tira el seu mocador (fig. 1) al ballador que més li plau, i continuen totes dues juntes ballant —en tirar el mocador no han de perdre el ritme—. Quan ambdós balladors han rebut el mocador, surten d’on es troben, es posen de parella i van a la recerca d’elles tot puntejant (fig. 2) el més ràpidament possible, i cada un d’ells agafa amb la mà dreta la balladora que l’ha honorat. Un cop fet això, una parella va darrera l’altra, sempre puntejant (fig. 3) durant tota la melodia. Si es balla corejada, el cor la fa a boca closa, dues vegades.

Acabada la melodia, les balladores deixen els balladors i se’n van al costat dels que es troben al voltant del lloc on es balla, en espera que els sigui tirat el mocador, si és que no plau als balladors de canviar amb una altra. Quan les balladores els deixen, els balladors es posen l’un al costat de l’altre (fig. 4), com estaven les balladores, i tornen a fer el mateix que elles.

Quan dansen els balladors, la lletra és: «Solets n’haveu quedat, solets n’heu de ballar; si no us busqueu balladora, etc., etc.». En cantar les balladores «Solets n’haveu quedat», és quan els balladors tiren el mocador a la balladora que més els plau, i elles fan el mateix que hem descrit, o sia que van al darrera dels balladors per dansar junts.

Es repeteix les vegades que es vol, sempre alternant.

BIBLIOGRAFIA.— Bosc: Balls; Amades: Esposalles; Pujol-Amades Diccionari.