El Ball pla

El ball pla, més que el nom d’un ball, és el qualificatiu aplicat a un tipus de dansa caracteritzat per dividir-se en dues parts, una de moviment lent i plàcid i l’altra molt viva i animada. Aquest tipus de dansa, amb el mateix qualificatiu, es troba estès per totes les terres de cultura catalana i per tot el domini de la llengua. Amb el nom de ball pla són coneguts un grandíssim nombre de balls completament diferents, tant des del punt de vista melòdic com coreogràfic, sense altra relació entre ells que la de dur el mateix nom, car en algunes variants àdhuc s’han perdut els dos temps en el ritme a què hem fet referència.

El ball pla era un ball obert en el qual tothom podia entrar i sortir en tot moment. Quan una parella volia afegir-se a un ball pla ja començat, no li calia sinó que la balladora fes risto. Aquest moviment, tant per la seva forma com per la seva aplicació, en aquest cas té tota la valor d’un ritu d’agregament; la nova parella, per a poder-se afegir a la comunitat de balladors, havia de lliurar-se a una simple cerimònia que, sens dubte, és la resta d’algun vell ritu sagrat pel qual s’agregaven els novells balladors al corpus dels altres dansaires.

Podia ballar el ball pla tothom qui desitjava fer-ho, tant si trobava company per a formar parella com si no en trobava, puix que era acceptat i àdhuc corrent que un ballador ballés amb dues, tres o més dones alhora i que una dona menés més d’un home, si bé aquest segon cas es donava poc i el primer era el més freqüent. Quan un ballador menava més d’una balladora, aquestes formaven rengle i es donaven les mans entre elles i el ballador prenia la mà de la més immediata a ell. Igualment es disposaven els balladors. Un dansaire sol, fos home o dona, també podia afegir-se a la dansa. En fer-ho havia de donar un giravolt damunt d’ell mateix, o sia una desfiguració del risto de què hem parlat, i un cop fet el giravolt s’afegia a la parella que desitjava, prenent-se de la mà del ballador del seu sexe, que mai no es podia negar a admetre’l per company encara que entre ells existís enemistat. La dansa esborrava per uns moments les diferències i feia tothom amic.

En totes les ballades era corrent de fer una tanda de ball pla, generalment més llarga que la d’altres balls, a fi que pogués sortir en dansa tothom de la plaça que desitgés ballar i no hagués de tornar a casa sense satisfer el seu desig per no haver-lo tret ningú en dansa.

Aquest ball ha subsistit fins a la darreria del segle passat, i fa escassament una centúria que encara el ballaven els pagesos de Gràcia i d’altres pobles del Pla de Barcelona. La versió que donem és pròpia de Talarn. És un dels documents més típics i és molt fresc de melodia i graciós de moviments.

* * *

Surten les parelles a pas de passeig, marcant el ritme (fig. 1) l’una darrera l’altra i formant una rodona, dintre de la qual es troben els balladors; hi esmercen els 15 primers compassos. Al compàs 16 es tomben i queden de carn; marquen el compàs 17 en direcció d’on estenen la mà agafada, o sia cap a la dreta del ballador i cap a l’esquerra de la balladora (fig. 2). El compàs 18, el marquen en sentit oposat, o sia cap a l’esquerra del ballador i cap a la dreta de la balladora (fig. 3) i així successivament en els compassos 19 al 32; en aquest darrer compàs el ballador fa donar un giravolt (risto) a la balladora i tornen a fer el pas de passeig i dansa. Però al compàs 32 d’aquesta segona vegada, en lloc de fer donar el giravolt a la balladora, es posen d’esquena i el ballador resta de cara a la balladora de l’altra parella i la balladora de cara a l’altre ballador (fig. 4). El primer compàs que segueix, el ballador el marca en punt relliscat cap a fora de la rodona i el segon cap a dintre (fig. 5), i així successivament fins al compàs 15, mentre la balladora fa el mateix però en sentit contrari, o sia que marca el primer compàs també relliscat, cap a dintre la rodona, i el segon cap a fora. Al compàs 16 tornen a restar de cara i ballen novament el que hem dit de les figures 2 i 3.

En començar la melodia torna a repetir-se exactament igual, o sia que ballen els 16 primers compassos posats d’esquena i els altres de cara. Al compàs 32 d’aquesta segona vegada, el ballador fa donar un giravolt (risto) a la balladora i fan un passeig com en començar la dansa (figura 1), fins al compàs 16, que marquen amb els peus junts, quedant-se de cara, i el ballador resta amb els braços enlaire, com per ballar una jota. El compàs 17, el ballador el marca cap a la seva esquerra amb el peu dret (fig 6), i el 18, cap a la dreta amb l’esquerre, mentre que la balladora marca el 17 cap a la seva dreta amb l’esquerre i el 18 cap a l’esquerra amb el dret, o sia que tots dos van en la mateixa direcció. Van fent el mateix fins al compàs 31, i al 32 donen un giravolt i s’agafen novament de les mans per fer el passeig i repetir la part diguem-ne de jota. Acabada aquesta repetició, es donen novament les mans i se’n van.

Aquesta dansa consta de 3 figures, cada una de les quals es balla dues vegades.

BIBLIOGRAFIA.— Vigo: Aplec; Capmany: Ballets; Pujol-Amades: Diccionari.