Bolangera

És un dels balls més populars. Es troba profusament per tots els dominis de la llengua. Presenta un gran nombre de variants; melòdicament totes recorden un mateix motiu original, i coreogràficament totes es divideixen en dues parts: una d’elles, inamovible, consisteix en una rodona o ball rodó, i l’altra, de moviments molt diferents, en els quals radiquen les variants. Sembla que es tracta d’un ball molt antic al qual s’ha aplicat un nom modern. El nom és francès, però la dansa, la creiem ben catalana. Al·ludeix a un personatge que qui sap si en un moment donat hi introduí alguna alteració. També pot ésser que es tracti d’un personatge apòcrif. Amb aquest nom eren ballades a mitjan segle passat un gran nombre de danses de caient més o menys semblant, esteses per la península ibèrica, França i gran part d’Itàlia.

Hi ha un gran nombre de corrandes aplicades a les múltiples variants de la melodia. L’estudi d’aquestes corrandes ens presenta la Bolangera protagonista de la dansa sota un aspecte no gaire envejable.

Aquest ball acostumava a ésser el primer que es ballava en les ballades de plaça. És una de les seves notes característiques el canvi de parella: els balladors tot sovint canvien de company en seguir les evolucions de la dansa. Al ballador que treu una noia a ballar, tant li fa que li sigui simpàtica com no, car sap que als pocs minuts ja l’haurà canviada per una altra. En un moment donat, i quan els músics volen, paren en sec de tocar i hom dóna el ball per acabat; tots els balladors són obligats de ballar durant tota la tarda amb la noia que la sort els ha donat per companya. Aquest costum respon al desig de facilitar que puguin ballar totes les noies que es presenten a plaça, tant si són gallardes com poc escaients. Els balladors no refusen de treure en dansa les lletges, car saben que no les han de tenir per companyes tot el ball. Més d’una vegada la fadrinalla s’havien posat d’acord amb els músics perquè tallessin el ball en el moment en què estiguessin aparellats dos promesos renyits, amb el fi de veure si, havent de ballar tota una tarda plegats, es refeien les amistats rompudes.

La present versió és pròpia de Castellbò, on encara es ballava a la primeria d’aquest segle.

Totes les parelles es donen les mans en forma de sardana, i en començar la música salten tots cap a la dreta els 7 primers compassos, i al vuitè cada ballador posa al seu davant la seva balladora i es miren de cara. El novè compàs es punteja saltat, com a la sardana, inclinant el peu dret en direcció a l’esquerra (fig. 1) i després l’esquerre cap a la dreta. Per aconseguir això últim, el peu dret ha de tornar al seu lloc primitiu, i així permet marcar amb el peu esquerre. Es puntegen així 6 compassos, en acabar els quals el ballador agafa amb la mà dreta l’esquerra de la balladora i li fa donar un giravolt (risto) fent-la passar pel seu davant, a fi de col·locaria a la seva esquerra (fig. 2). En aquest giravolt s’esmercen dos compassos, el 15 i el 16. Fet això, es tornen a donar tots les mans i fan novament la sardana, com al començament. Això que deixem descrit es repeteix tantes vegades com es cregui convenient. Tot seguit després d’haver fet la sardana, les balladores salten puntejant, com si ballessin una sardana, sense moure’s de lloc, i els balladors s’encreuen amb les balladores, en forma que comencen passant pel davant de la respectiva balladora de la dreta (fig. 3); després pel darrera de la que segueix, i així successivament fins al compàs vuitè, en què es donen tots les mans per fer sardana. Acabada aquesta, són els balladors que puntegen com ho han fet abans les balladores, o sia que puntegen sense moure’s, mentre les balladores fan l’encreuament en direcció a l’esquerra, passant primer per davant del ballador. Feta altra volta la sardana, cada parella queda de cara, i, agafant-se les mans (fig. 4), fan conjuntament una cadena, donant-se primer la mà dreta i després l’esquerra, sempre amb un ballador diferent; els homes corren cap a la dreta i les dones cap a l’esquerra. Ve una altra volta la sardana i tornen a fer la cadena; però aquesta vegada, en lloc de fer-la amb les mans, la fan amb els braços (fig. 5) i fan el mateix de la figura anterior. Així acaba la dansa, la qual es balla tota saltada.

BIBLIOGRAFIA.— Bosc: Balls; Capmany: Ballets; Pujol-Amades: Diccionari.