9. L’ESTELADA, CENT ANYS D’HISTÒRIA
La bandera estelada o, simplement, l’estelada —és a dir, les quatre barres acompanyades d’una estel de cinc puntes—, és enarborada pels qui defensen la independència de Catalunya. Per extensió també pot identificar els partidaris de la sobirania conjunta dels Països Catalans, entenent com a tals tots els territoris de l’àmbit lingüístic català, molt especialment el País Valencià i les Illes.
Des de la imposició a Catalunya l’any 1716 del Decret de Nova Planta sempre hi ha hagut defensors de la secessió d’Espanya com a millor o única solució per al país. Destaca entre ells el barceloní Josep-Narcís Roca i Farreras, qui l’any 1878, en un article titulat «Dos procediments per l’emancipació», publicat a La Renaixensa, ja argumentava les raons de tenir estat propi.
L’opció de la independència creix i s’organitza en els primers anys del segle XX. Al marge de les raons pròpies, derivades del context polític català i espanyol, els primers grups separatistes van estar influïts pel fet que Cuba l’any 1902 —després de derrotar l’exèrcit espanyol i de pactar amb el govern dels Estats Units— aconseguís constituir-se en un estat de ple dret. Aquesta circumstància explica que l’independentisme adoptés des d’aleshores l’estrella de cinc puntes de la bandera cubana com a divisa per afegir-la a les quatre barres en senyal de llibertat, arraconant així el símbol de l’au fènix —l’au que reneix de les cendres cada cinc-cents anys— que, havent format part de capçaleres de publicacions com La Renaixensa (1871-1906), L’Esperit Català (1883-1884) o Renaixement (1910-1916), havia gaudit d’una aurèola de catalanisme radical.
La primera vegada que es va utilitzar l’estrella, encara que de forma esporàdica, amb una clara intencionalitat política va ser en l’edició d’un segell que va difondre la Unió Catalanista l’any 1904 per commemorar la donació que l’any 1901 li havia fet Tomàs Campà de l’indret del Pla de Campllonch, a prop de Berga, on hi ha el Pi de les Tres Branques.
L’admiració dels grups catalanistes per Cuba després de la derrota espanyola es fa evident, per exemple, pel fet que l’any 1905 la revista La Tralla dediqui un número d’homenatge a la República Cubana amb motiu del tercer aniversari de la independència de l’illa. La portada d’aquest exemplar crida l’atenció per la combinació de les dues banderes, la catalana i la cubana. La primera, formant una sanefa en tot l’entorn de la pàgina; la segona, la de faixes blaves amb l’estrella blanca, portada per una caribenya que honora amb una corona de llaurer el general Antonio Maceo, heroi de la independència.
Curiosament, aquell mateix any apareixia a Cuba una revista catalana, Fora Grillons!, òrgan del Centre Catalanista de Santiago de Cuba, que va incorporar en la capçalera, entre els dos noms, l’estrella de cinc puntes. Aquella mateixa estrella també lluïa incorporada al centre de la senyera a la seu de l’entitat.
El Centre, que havia estat fundat per Salvador Carbonell —cubà de naixement però resident a Catalunya fins al 1885—, l’any 1907 es va reconvertir en Grup Nacionalista Radical —conegut també per Grop Nacionalista o Grop Catalunya. Sembla que el nom deriva d’una errada gràfica —volien dir Grup— però que va ser acceptat perquè no els desagradava ser considerats un «nus dur» del catalanisme. La nova entitat va dissenyar, aquell mateix 1907, una insígnia distintiva en què, formant un cercle exterior, s’hi pot llegir «Catalunya Grop Nacionalista Radical» mentre que la part central l’ocupa un escut amb les quatre barres retallades en la part superior per un triangle blau que incorpora l’estrella blanca de cinc puntes. És la primera referència documental del grafisme de l’estelada tal com ha perviscut fins a l’actualitat.
L’any següent, en un exemplar del periòdic republicà Ara Més que May hi apareix una notícia que relaciona aquest nou símbol amb un grup anomenat «La Reixa», que s’havia format l’any 1901 amb la finalitat d’enfrontar-se amb la repressió contra el catalanisme. La nota de redacció indica que en un escorcoll de la policia a la seu del grup s’hi van trobar «lacitos con las cuatro barras, en donde campea un triángulo con una estrella de liberación en el centro».
No obstant això, per singularitzar la bandera catalana com a independentista el més habitual va ser, fins l’any 1914, afegir-hi un pedaç romboïdal de color blau amb l’estrella blanca al mig que generalment se situava al centre però que, en algunes ocasions, també era cosida a l’extrem superior de la banda de l’asta. Existeixen documents fotogràfics amb banderes d’aquest tipus. En una del 1906 s’hi pot veure un grup de joves al taller artístic de Barcelona, «Els Negres», en què el pintor Manuel Ainaud n’aguanta una amb l’estrella a l’angle; en una altra, feta a la seu parisenca del grup Lliga Nacionalista Catalana, la bandera amb el rombe i l’estrella al mig oneja del balcó al costat de la francesa mirant les dues un escut de les quatre barres enganxat a la reixa; en una tercera, feta a l’interior del mateix local de París, s’hi veuen cinc membres de la Lliga citada en una sala presidida per la mateixa bandera de la balconada (o una d’idèntica).
A partir del 1914 la manera d’incorporar l’estrella a les banderes, segells o logotips es diversifica. En una fotografia feta al Fossar de les Moreres amb motiu de la celebració de l’11 de Setembre de 1915 s’hi pot veure, per exemple, com en un dels balcons hi oneja una senyera que en aquest cas incorpora, a la banda del pal, una franja blanca presidida per una estrella que, probablement, deu ser groga de les cinc puntes i vermella del centre. Un cas diferent apareix en una foto del 1918 on surt un grup de catalans, combatents voluntaris a la Gran Guerra, en el moment de lliurar a les autoritats militars franceses la bandera quadribarrada del seu regiment que, en aquest cas, du l’estrella de cinc puntes fent de cimera del pal. Un tercer exemple el trobem en el logotip del Club Nacionalista «Catalònia Blok» de Guantánamo format per una silueta de l’estrella de cinc puntes a l’interior de la qual hi ha un escut de les quatre barres amb una segona estrella retallada al centre, coronat per un pileus o barretina i abraçat per dues rames, l’una d’olivera i l’altre d’alzina. Un quart i darrer exemple el trobem en el segell de la Legió Catalana del Primer Regiment de Marxa, que va participar també en els combats de la Gran Guerra; aquí l’estrella és retallada en blanc a l’interior d’unes quatre barres que ocupen tot el centre del segell, que és rodó i va encerclat amb el nom de la unitat.
L’estelada amb el seu disseny definitiu va néixer l’any 1918 amb l’objectiu de crear un símbol potent i de referència per al catalanisme radical, és a dir, per a l’independentisme. La va inspirar o dissenyar Vicenç Albert Ballester, un barceloní resident al Masnou que havia estat capità de la marina mercant. Ballester, nascut el 1872, havia viscut en directe la victòria de Cuba sobre Espanya. El 1900, de retorn a Catalunya, després d’haver deixat l’ofici del mar a causa d’una malaltia òssia, va optar per implicar-se plenament, a través del periodisme i de la política, en l’activisme independentista. L’any 1908, per exemple, es va comprometre amb l’Associació Catalana de Beneficència, destinada a oferir suport econòmic i jurídic als detinguts per efecte de la Llei de jurisdiccions del 1906 mentre que durant la Gran Guerra va participar en el Comitè de Germanor que donava suport als voluntaris catalans.
Tanmateix, no va ser fins a l’estiu del 1918 que Ballester no va concretar la proposta de bandera estelada. Ho va fer en el marc de les activitats d’un grup semiclandestí de nova creació, el Comitè Pro-Catalunya, que, seguint els passos del Comitè de Germanor, pretenia reclamar per a Catalunya l’aplicació del principi d’autodeterminació subjacent en els «14 punts» que el president nordamericà Woodrow Wilson havia proposat, al gener d’aquell any, per aconseguir la pau a Europa. La bandera catalana amb el triangle blau a la banda de l’asta i l’estrella blanca de cinc puntes enmig va aparèixer impresa per primera vegada en la part superior dels fulls volants que el Comitè Pro-Catalunya va repartir amb motiu de la celebració de l’11 de Setembre d’aquell any 1918, mentre que a la part inferior hi onejava l’americana.
El 9 de novembre d’aquell mateix any, en la portada del primer número de la revista L’Intransigent, «Periòdic Nacionalista de Joventuts», ja hi apareixia una foto amb excursionistes catalans i americans a Montserrat lluint aquelles mateixes banderes. La proposta gràfica s’havia convertit ja en bandera per enarborar.
La iniciativa va quallar amb rapidesa en els ambients radicals. Així, per exemple, l’any següent, el 1919, en fundar-se a l’Havana el Centre Català l’estelada ja hi és adoptada com a emblema social. Aquell mateix any l’estelada també és motiu d’una edició de segells sense valor postal destinats a donar suport a la fundació recent Societat de Nacions. Encara abans d’acabar l’any, l’estelada també apareix en la portada del número 223 de la revista La Nova Catalunya, publicada a l’Havana des del 1908; aquesta vegada, però, és reproduïda formant escut a l’estil del de la insígnia de Catalunya Grop del 1907. Aquesta mateixa revista, a partir de desembre del 1920 va optar per incorporar aquest escut estelat a la seva capçalera.
A partir del 1920 l’estelada es fa present en moltes altres publicacions on a vegades apareix amb disseny lliure i passa a formar part també, com a bandera, de moltes accions o manifestacions ciutadanes.
La Nova Catalunya va aparèixer l’any 1908 a l’Havana. La portada, que correspon al número 235 de l’any 1919, incorpora per primera vegada l’estelada en una revista catalana editada a l’estranger. A partir de 1920 aquest emblema va passar a formar part de la capçalera de la publicació. (Material: Albert Roqué. Fotografia: Oriol Falguera. Extret del llibre Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista)
El 1922 l’estelada pren una significació partidista concreta en ser adoptada com a pròpia per Estat Català, el partit fundat el 18 de juliol per un grup de militants de la Federació Democràtica Nacionalista, amb Francesc Macià al capdavant. El ressò de les accions armades de Bandera Negra, la branca militar d’Estat Català, amb l’intent de regicidi del 1925 i el de l’alliberament de Catalunya per les armes del 1926, va contribuir a popularitzar-la i va determinar que totes les faccions independentistes la reconeguessin com a pròpia. Tant és així que en la Constitució Provisional de la República Catalana redactada i aprovada l’octubre del 1928 a l’Havana per l’Assemblea Constituent del Separatisme Català s’hi proclama que: «La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb addició, en la part superior, d’un triangle blau amb una estrella blanca de cinc puntes al centre».
Durant la dictadura de Primo de Rivera l’estelada va esdevenir de la mà d’Estat Català la bandera subversiva per excel·lència. Rafael Campalans, en el llibre Hacia la España de todos (1932) s’hi referia en aquests termes: «Durante la dictadura [las banderas separatistas] brotaban por generación espontánea en los sitios menos accesibles y más insospechados».
Quan l’any 1931 Francesc Macià va fundar Esquerra Republicana de Catalunya les seves joventuts (JEREC) la van mantenir com a bandera de l’organització així com també les organitzacions i partits independentistes com ara el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! o el mateix Estat Català.
Amb la proclamació de la República l’estelada va deixar de ser una bandera clandestina, fet que li va permetre augmentar-ne la popularitat. A partir d’aleshores es va fer present en campaments i excursions, en trobades i manifestacions, costat per costat amb la quadribarrada.
Malgrat tot, l’ús de l’estelada per part dels grups i partits independentistes no era pas ben vist pel conjunt del catalanisme que hi veien el perill del sectarisme excloent. Així, el diari La Publicitat, òrgan d’Acció Catalana, en l’edició del 17 d’agost de 1933 escrivia: «Oh, dirà algú, és una bandera separatista. Fals! Amb la bandera catalana n’hi hauria prou. La separació de Catalunya seria de tot Catalunya, no una propietat d’un grup gestor».
L’estelada és la bandera que va onejar el 6 d’octubre de 1934 en alguns ajuntaments que es van sumar a la revolta de la Generalitat contra la involució del règim republicà espanyol, com ara els de Barcelona, Vic i Igualada. L’estelada també era present a la balconada del Palau de la Generalitat quan el president Companys, a les vuit del vespre, hi va proclamar l’Estat Català. També amb l’estelada van cobrir-se els fèretres dels germans Josep i Miquel Badia —aquest darrer, cap de Serveis de la Comissaria d’Ordre Públic de la Generalitat—, assassinats per la FAI el 22 d’abril de 1936. L’estelada també va va ser inclosa en alguns cartells del Front Popular o Front d’Esquerres en les eleccions del febrer del 1936 i en alguns dels editats durant la guerra per Estat Català.
Durant la guerra l’estelada va ser la bandera distintiva de la Columna Macià-Companys —després integrada en les Brigades Mixtes 132 i 556—, va ser onejada per la Columna Volant Catalana que va participar en l’intent d’alliberar Mallorca de mans dels militars insurrectes i, encara que no n’era la reglamentària, va ser la utilitzada pel Regiment Pirinenc. En la rereguarda va adquirir un notable protagonisme en moltes de les convocatòries ciutadanes com, per exemple, les corresponents a la celebració de l’11 de Setembre de 1937 en què penjava en format gegant de la ronda de Sant Pere al pas dels manifestants.
El Front Nacional Català, moviment de resistència antifranquista, fundat a París l’abril del 1940, va utilitzar indiferentment la bandera tradicional de les quatre barres o l’estelada tant en les seves accions a l’interior com en els episodis de col·laboració amb la resistència francesa o amb els procediments de comunicació amb els serveis secrets britànic i polonès en la lluita contra el nazisme. En una ocasió, les autoritats franquistes per tal de fer aparèixer els militants del Front com a separatistes radicals van optar per fer-los aparèixer com a defensors de l’estelada. Efectivament, quan un escamot va procedir, l’any 1945, a penjar una bandera catalana dels cables del telefèric que va del port a Montjuïc —episodi que ja ha estat esmentat anteriorment—, en lloc d’amagar els fets van optar per publicar a la premsa la fotografia de la bandera penjada retocant-la per tal que aparegués com una estelada.
L’any 1968, de la mà del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), va aparèixer una variant nova de l’estelada. Amb la intenció de subratllar-ne el caràcter de radicalitat esquerrana, la nova organització política va canviar els colors del distintiu transformant l’estrella blanca en roja i el triangle blau, primer, per un de blanc i, després, a fi de ressaltar l’estel, per un de groc.
1937. Cartell de les Joventuts d’Esquerra Republicana i Estat Català (JEREC). (Photoaisa - P. Rotger/Iberfoto)
Des de l’adopció de l’estelada roja pel PSAN, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions d’aquest partit han adoptat majoritàriament aquesta modalitat de bandera independentista, l’han inclòs en els seus logos —com és el cas dels d’Independentistes dels Països Catalans (IPC, 1979) o del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN, 1979) o del Moviment de Defensa de la Terra (MDT, 1984) o de l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra (ENE, 1985), entre d’altres— i l’han adaptat per formar part de les capçaleres de les seves publicacions, com en el cas de la singular revista La Falç, editada per l’Esquerra Catalana dels Treballadors a Perpinyà.
Des del 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa.
L’any 1987, després que ERC es va declarar independentista en els seus estatuts, va adoptar de manera no oficial l’estelada roja, tot i mantenir l’estelada blava o estelada d’Estat Català com a bandera oficial.
Des d’aleshores, consolidat el règim de llibertats democràtiques, l’estelada ha format part, amb plena convivència amb la tradicional —i actualment oficial— quadribarrada de tots els actes públics de caràcter reivindicatiu fins al punt que, els darrers anys, molts ajuntaments dels adherits a la campanya «Un país, una bandera» el dia 11 de Setembre, Diada Nacional, la hissen en solitari. Cal fer notar que actualment, després de la caiguda del bloc comunista a Europa, l’ús de l’estelada amb el triangle groc i l’estel vermell ha perdut, en gran part, el simbolisme que tenia per passar a ser, simplement, una versió cromàticament simplificada de l’estelada històrica.