Dispersió de les llegendes

La història de Beuter la reprodueix noranta anys més tard Argote de Molina en l’obra Nobleza de Andalucía, editada a Sevilla l’any 1588. Parlant de la batalla de Las Navas de Tolosa, s’entreté, per boca de Beuter, a explicar l’origen de les armes del rei Pere el Catòlic a partir de la llegenda de Guifré el Pelós.

Malgrat totes les evidències en contra, la llegenda de Guifré el Pelós no solament va fer fortuna sinó que es va modificar fent-la encara més inversemblant. Efectivament, Francesc Diago, en l’obra Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona, editada a Barcelona l’any 1603, explica de nou la llegenda de Guifré el Pelós però canviant el rei Lluís II per Carles el Calb, és a dir, el seu pare, Carles I, emperador d’Occident, rei d’Itàlia i comte de Provença que va viure entre els anys 823 i 877.

L’any 1642 l’aristòcrata aragonès José Pellicer y Tovar va publicar a Anvers una Idea del Principado de Cataluña en què nega rotundament la catalanitat de les quatre barres. Per acreditar-ho reprèn la història de Guifré el Pelós atorgant, però, el protagonisme a Guifre d’Arrià, considerat erròniament el pare de Guifré, al qual assigna com a senyal la creu de Sant Jordi i no pas les quatre barres afirmant, a més, que l’escut prové de la casa dels reis d’Austràsia i Hesbaye —actualment en territori belga. Un cop negada la catalanitat de l’escut llegendari recorre a una peripècia heràldica per intentar demostrar que a finals del segle XI —abans, per tant, de la unió amb el comtat de Barcelona— el rei Alfons I d’Aragó ja va començar a usar —després de la batalla d’Alcoraz— l’escut de barres vermelles en camper d’or. La comprovació, segons Pellicer, és que el llinatge gallec dels Biedma haurien rebut, en recompensa per una ajuda a la reina Urraca —esposa de l’esmentat rei Alfons— un pal d’aquests per lluir com a divisa que el rei va restar de les cinc barres que lluïa al principi. Dit sigui de passada, basant-se segurament en aquesta teoria, la ciutat de Salamanca va optar, a partir del segle XVI, per incorporar les quatre barres al seu escut.

Resulta clar —opina Armand de Fluvià (1996)— que Pellicer va intentar deslligar l’origen de les quatre barres de la relació dels comtes de Barcelona amb els reis francs i que, per fer-ho, es va inventar la història de la creu per significar l’heràldica catalana i va assignar-ne a Aragó una de tan variable que la capacitava per adoptar ensenyes ben diferents al llarg de la seva història —creu d’Aïnsa, creu d’Alcoraz, les quatre barres…−, segons les circumstàncies.

Les estrafolàries hipòtesis de Pellicer van fer escola, per exemple, en un altre aragonès, Pedro Abarca. Aquest cronista, l’any 1682, comentant les opinions de Pellicer va suggerir, per acabar d’embolicar la troca, que podria ser Alfons I d’Aragó l’«inventor del escudo de las [cinco] barras» i «don Jayme el Conquistador […] el de las cuatro»!

Sortosament, erudits de renom com el pare Manuel Ribera, responsable de l’Arxiu Reial de Barcelona, van tenir cura en la seva obra Barras de Cataluña, publicada el 1709, de desqualificar les interpretacions de Pellicer i d’Abarca afirmant categòricament que «por el nombre de Sello Real, Senyal Real o Armas Reales […] nunca entendieron los Sereníssimos Reyes de Aragón, Condes de Barcelona, las armas del mismo Reyno de Aragón».

Tornant a la llegenda de les quatre barres de sang pintades a l’escut daurat del comte Guifré el Pelós, cal afegir que Jeroni Pujades, el 1635, la va tornar a explicar afegint-hi tota mena de detalls escenogràfics a la Corònica universal del principat de Cathalunya. També Gaspar Roig i Jalpí en va fer un relat brillant en el Llibre de feyts d’armes de Catalunya, obra del 1675 que l’autor de Blanes —potser amb ganes de fer pàtria— havia atribuït a un inexistent Bernat Boades que l’hauria escrita el 1420.

Tanta literatura va contaminar també l’heràldica. Així, per exemple, Francisco Xavier de Garma, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, contra tot criteri científic, ja va incloure la llegenda de les quatre barres en el llibre d’heràldica Adarga catalana, publicat el 1753.

No serà fins al 1812 que en una sessió de la Real Academia de la Historia, a Madrid, l’erudit català Joan Sans de Barrutell denunciarà les incongruències de la llegenda. Malgrat l’encert de les puntualitzacions, resulta irònic que, no havent estat encara descoberta la falsedat del Llibre dels feyts, va atribuir l’origen de l’embolic no pas a Beuter sinó a Bernat Boades…

La desqualificació de la llegenda no va ser ben rebuda en els ambients més amarats de romanticisme de la Barcelona del primer terç del segle XIX, que, davant de l’evidència, en lloc d’arraconar la bella història la van convertir en una de les peces principals del nou imaginari col·lectiu de la Renaixença, situant-la en el món llegendari, tan valorat pels nous corrents literaris. El mateix Joaquim Rubió i Ors, «Lo Gayter del Llobregat», publicava al Diario de Barcelona del 23 de novembre de 1839 el romanç titulat Lo compte Jofre’l Pelós, bo i afirmant que «eixa tradició, si no la més certa y probada» era «la més gloriosa y poètica».

Les consideracions de Rubió i Ors van fer decidir molts altres autors a tractar el tema de la llegenda de les quatre barres. Cal destacar-ne Víctor Balaguer, que l’any 1860 la va incloure en la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, al·legant que exposava la llegenda «a falta de otro origen más legítimo».

El mateix autor, en una poesia publicada l’any 1882, titulada Los quatre pals de sanch, va afegir encara una darrera aportació a la llarga llista d’interpretacions acumulades en el transcurs dels segles. Efectivament, tot referint-se a la bandera feta «de la sang d’un noble comte / el Pilós anomenat» i després de lamentar-se de la unió amb Castella —«Ai, Castella castellana, / no t’hagués conegut mai!»— descriu la impressió que desvetlla entre la gent el «panyo groc i vermell / i llistat per quatre pals» i en comenta el significat:

Es tracta, com es pot veure, d’una visió tan impregnada d’indignació per les injustícies històriques sofertes per Catalunya com per la convicció que el progrés industrial ha d’assenyalar el futur del país. No en va, Balaguer era membre del Partit Progressista i havia estat ministre de Foment…

Dos anys abans Jacint Verdaguer també havia inclòs el romanç «Les barres de sanch» en el recull titulat Montserrat. El plantejament polític de fons és molt més conciliador. Vegem amb quines paraules imagina mossèn Cinto que el rei Carles, després de passar els seus dits «per l’escut d’or…» s’adreça a Guifré el Pelós: