Els escuts de sang i la llegenda del Sant Grial
Un cop enllestit aquest repàs de la fabulacions històriques sobre les figures del llegendari Otger Cataló i del comte Guifré el Pelós pot ser oportú de recordar, abans de deixar el tema i per comprendre’n tot l’abast, que tant la de les cinc marques, com la de les tres faixes, com la de les quatre barres, totes pintades amb sang als escuts corresponents, formen part de la gran quantitat de llegendes que l’heràldica va crear entorn del simbolisme del color vermell relacionant-lo, com és natural, amb la sang.
La més important i famosa ha estat des del segle XII la del Sant Grial. Descrita per primera vegada el 1230 en l’obra titulada Queste del Saint Graal, planteja l’origen de la creu de Sant Jordi relacionant-la directament amb la història de l’entorn de Jesús i, alhora, amb l’anglesa.
Segons aquesta versió, la creu de Sant Jordi data del segle I i la va pintar amb sang a l’escut del rei Evalach —Mordrain, després de convertir-se al cristianisme— Josefés, en un moment que tenia una hemorràgia nasal. Josefés era el guardià de l’Arca que conté el graal o grial, el calze de l’últim sopar de Jesús que, segons una tradició, conté la sang vessada per Ell a la creu. Josefés, altrament, era fill de Josep d’Arimatea, la persona que segons els evangelis va recollir el cos de Jesucrist per donar-li sepultura. Curiosament, una tradició medieval també explica que Josep d’Arimatea era oncle de Jesús —germà petit de Joaquim, el pare de la Verge Maria−, que li va fer de tutor després de la mort de Josep, el seu pare, i també que, després de la de Jesús, va anar a predicar la bona nova a Britània.
En aquest context, no és d’estranyar que en la ja esmentada Queste sigui Galaad, un cavaller del mític rei britànic Artús, el més perfecte i sant de tots ells, qui porti la creu de Sant Jordi al seu escut, tal com havia estat predeterminat des dels inicis de la nostra era. L’autor anònim de la Queste del segle XIII enllaça així la història del calze sagrat, dels secrets que guarda i dels poders que, com a talismà, posseeix amb la història del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, exposada per primera vegada, amb convicció de ser real, pel religiós dominic Geoffrey de Monmouth, en la seva obra Historia Regum Britanniae, escrita cent anys abans, entre el 1130 i el 1136.
Les històries del rei Artús van ser versionades amb abundància fins al segle XV. De fet, el mite del Sant Grial ha estat present en innombrables obres literàries i artístiques. Relacionant-lo, per exemple, amb la mitologia germànica va inspirar Wagner, que el va recrear en l’òpera Parsifal, estrenada l’any 1882, basant-se parcialment en el poema èpic del segle XIII Parzival, de Wolfram von Eschenbach, que narra la vida del cavaller de la cort del rei Artús, Perceval, i la seva recerca del Sant Grial. En aquest cas, la tradició explica que qui begui del calze sagrat assolirà la immortalitat, per això és un bé tan preuat només a l’abast dels més dignes, els únics capacitats per veure’l després d’un viatge de recerca interior.
Moltes obres de ficció de totes les èpoques han pres el mite com a referent. Una de les versions recents més singulars és la que explica El codi Da Vinci, la novel·la de Dan Brown, publicada el 2003. Brown, en aquesta ocasió, recull un corrent que veu l’expressió «Sant Graal» com la corrupció de «sang reial», en referència a la descendència que Jesús hauria tingut amb Maria Magdalena.
La literatura i la història mítica de Catalunya també han estat influïdes pel tema del Sant Grial. Una reproducció d’aquest objecte sagrat, per exemple, és el que porta Tirant lo Blanc sobre l’elmet. I més encara: segons diu la tradició, el rei Martí I l’Humà n’era el dipositari, i després de la seva mort va anar a parar a un lloc de la Corona d’Aragó, concretament a la Seu de València, o, segons una altra versió, va ser dipositada pels templers a Montserrat després de rebre’l de mans dels càtars l’any 1200. Heinrick Himmler, cap de les SS i màxim responsable de la forces de seguretat del III Reich, un apassionat de les ciències ocultes, estava tan convençut de la veracitat d’aquesta possibilitat que a finals de novembre de 1940, aprofitant una visita a Barcelona, es va acostar al monestir per tal de requerir a la comunitat benedictina tota la informació que en tinguessin.