Les quatre barres durant la Guerra dels Segadors i en la marina del segle XVII

La decisió de la Generalitat (1359-1714) d’adoptar com a oficial la bandera de Sant Jordi, havia restat protagonisme a la de les quatre barres. Que no fos oficial no significa, però, que no fos coneguda i reconeguda. El seu ús, encara que orfes de l’empara d’una cort pròpia o d’un govern que li conferís oficialitat, devia ser habitual arreu. Ho acredita, per exemple, que l’abril del 1682, en resposta a una censura del rei als diputats catalans per haver assistit a un acte públic «llavando bandas de damasco carmesí con el escudo del General en el pecho», la Diputació respongui que l’ensenya era «tan vulgar que la usaven qualsevols jurats de las vilas y llochs de Catalunya» i que combatre’n l’ús és propi només d’«enemics de nostra gloriosa nació».

Saló del Tron a l’Alcázar de Segòvia. L’emblema de la corona catalanoaragonesa hi és present en pla d’igualtat amb el de Castella. (Photoaisa - J. Bedmar/Iberfoto)

Aquest episodi, relatat i analitzat per la historiadora Eva Serra (1997), deixa clares dues coses: la primera, que les quatre barres no havien quedat com a cosa merament ornamental en el protocol de la Generalitat, i la segona, tan important o més, que la senyera era d’ús corrent i sentida com a distintiu nacional. La primera conclusió també ve avalada pel fet que l’ús de les quatre barres tant en l’escut de la Generalitat com en el del braç militar o nobiliari de les Corts catalanes continuava sent d’ús comú. Així, per exemple, l’emblema quadribarrat el trobem —relligat en pell— encapçalant el manuscrit del 1625 que conté els Juraments d’observança dels furs de Catalunya i també en l’edició d’un imprès del 1650 en protesta per les llicències d’alguns nobles francesos.

L’historiador Pere Anguera, en el llibre Les quatre barres (2010), també explica que a principis del XVII davant les temptatives de les autoritats reials de fer alternar aquesta divisa amb els lleons i castells va provocar un aldarull a Barcelona.

La dinastia Habsburg va tenir un paper decisiu en la història de Catalunya. A partir de la seva arribada al poder amb Carles I —jurat a les Corts catalanes el 19 d’abril de 1619— van mantenir una forta tendència al centralisme, en la mateixa línia que altres monarquies europees que, amb més èxit o menys, van anar evolucionant des de la monarquia feudal medieval cap a l’absolutisme del segle XVIII. El punt culminant d’aquests esforços centralitzadors es va donar sota Felip IV i el seu privat el comte duc d’Olivares. Aquesta política va portar a la Guerra dels Segadors (1640-1652), una guerra en certa manera subsidiària de la que la corona mantenia amb França des del 1618.

Imprès del 1650 que recull la queixa del braç militar de Catalunya contra el lloctinent francès perquè havia atorgat títols de noblesa als mercaders barcelonins. (Photoaisa - P. Rotger/Iberfoto)

Efectivament, la pressió fiscal sobre Catalunya per subvencionar les despeses militars i els conflictes originats al camp per les tropes italianes i espanyoles en el seu pas cap a França havien tensat tant les relacions polítiques i tenien tan indignats els pagesos que era fàcil preveure un esclat de violència. És així com, al voltant del 1639, després d’un procés d’identificació i solidaritat dels pagesos amb l’actitud de recel polític de les autoritats, es va anar coent la necessitat política d’un aixecament armat i el caràcter popular de la revolta.

És difícil saber fins a quin punt la bandera de les quatre barres va onejar en els combats i les revoltes durant els dotze anys d’enfrontaments armats. Les cròniques deixen clar que la de Sant Jordi hi va onejar perquè la Generalitat es va posar del costat dels revoltats, i també la de Santa Eulàlia perquè la companyia d’aquesta va participar en els combats a Barcelona. Cal suposar que també degué alçar-se de forma espontània al capdavant de municipis, gremis o altres corporacions però no n’ha quedat constància. En tot cas, cal destacar que en aquesta ocasió l’emblema de les quatre barres es devia enarborar per primera vegada en contra, també, dels aragonesos que donaren suport al comte duc d’Olivares.

Les referències a la senyera contingudes en una de les versions de Los segadors són genèriques: «Sentint resposta semblant enarboraren bandera a la plaça Sant Jaume, n’hi foren les dependències. A la vista de tot això s’és esvalotat la terra: comencen de llevar gent y enarborar les banderes». Segons aquests versos, si la primera bandera fa referència a la de la Generalitat —la creu de Sant Jordi—, entre les banderes que onegen després dels esvalots bé hi podia haver les quatre barres…

De fet, havia de ser d’ús comú en l’època, tant per a usos oficials com ordinaris. Fixem-nos, si no, en dos exemples. D’una banda, en l’àmbit administratiu, l’escut quadribarrat va formar part d’un sisè de coure del 1641, en una moneda encunyada durant el breu període de tres anys en què Catalunya, en la impossibilitat de mantenir la república que havia proclamat Pau Claris, va passar a ser governada directament per Lluís XIII, rei de França. El segon cas, també data del 1644 —dins el període bèl·lic, per tant— però prové del món literari. Es tracta d’una quarteta de Francesc Fontanella en què, descrivint un passeig fluvial, exclama: «Mirau també a monsiur de Fontanella / surcar ab altre barca esta ribera / y tremolar a l’aire altre bandera, / perquè s’aclama en remota zona / barras de Catalunya y Barcelona».

Un altre àmbit interessant d’observar és el naval. Un estudi acurat dels gravats, còdexs i mapes relacionats amb les expedicions colombines demostren que els pals de gules van ser usuals durant els segles XVI i XVII per identificar-les. Aquesta circumstància avala directament la catalanitat de Cristòfor Colom i de l’empresa que va emprendre, una hipòtesi que en els darrers anys —a partir dels estudis inicials del peruà Luís Ulloa (1869-1936)— ha anat guanyant terreny desautoritzant així la historiografia espanyola oficial. Per posar només un exemple que deixa constància de la presència catalana a l’Atlàntic esmentaré el cas dels mapes del cartògraf Joan Martines, que el 1570 il·lustra la presència de dos vaixells amb els pals vermells situats l’un a l’oest de Galícia i l’altre a l’oest de Bretanya.

Després de la descoberta d’Amèrica, el desenvolupament de les marines en tot el món va comportar que progressivament s’anessin simplificant les ensenyes navals, substituint les insígnies reials o les banderes medievals per unes de més senzilles i, per tant, identificables a distància, el que es coneix per pavelló. Doncs bé, el desgavell de la Guerra dels Segadors i la manca d’una reglamentació general van ocasionar que, en algunes naus catalanes, la solució fos adoptar una bandera blanca amb l’escut de les quatre barres al mig. Aquesta decisió, tan detestable des del punt de mira de l’heràldica, confirma, no obstant, el procés d’identificació popular amb l’ensenya.

Relacionant aquest tema amb el de les expedicions americanes, cal dir també que sorprèn comprovar que en alguns escuts de l’època localitzats al Perú, Xile, l’Argentina, Colòmbia o el Brasil es troben les quatre barres anteposades a les torres castellanes en una demostració més que els naviliers catalans van ser pioners en l’empresa americana.

També cal imaginar, per la important participació catalana que tingué, que alguna variant de les banderes de Catalunya devia ser present a la batalla de Lepant el 7 d’octubre de 1571.