Les quatre barres durant la Guerra de Successió (1701-1714)

Després de la guerra, els àustries (Felip IV i Carles II) van adoptar una posició més pragmàtica i compatible amb la diversitat institucional dels seus regnes implantant una política de neoforalisme. A la mort sense descendència de Carles II, l’1 de novembre de 1700, malgrat que segons les versions oficials havia fet testament a favor de Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França, hi va haver moltes reaccions favorables a la Casa d’Àustria, que havia estat designada pel seu pare Felip IV com a única dinastia amb dret a la corona. Malgrat una efímera etapa d’acceptació general de Felip d’Anjou com a monarca, les tensions van acabar desembocant en un conflicte armat d’abast europeu: la Guerra de Successió.

A Catalunya, després del tractat dels Pirineus, que havia mutilat el territori, i dels intents de Lluís XIV de completar el seu domini de Catalunya amb l’annexió del Principat, s’havia desvetllat un sentiment antifrancès important.

Primera pàgina de la compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya acordada per les corts tingudes per Felip V a Barcelona el 1702. (Fototeca.cat)

A pesar de tot, i malgrat el desacord d’un potent sector regeneracionista, es va optar en un primer moment per acceptar el nou rei Felip de Borbó, que, entre 1701 i 1702, va convocar les Corts de Catalunya —les primeres des del 1636— i va jurar els furs i les constitucions del Principat. L’entrada a la capital, el 30 de setembre de 1701 —amb només 17 anys— va anar acompanyada d’una gran pompositat no només per la significació històrica de l’esdeveniment sinó perquè havia de ser l’ocasió de trobar-se amb Lluïsa Gabriela de Savoia —de 12 anys!−, amb qui s’havia casat per procuració. L’acte de ratificació matrimonial va tenir lloc a Figueres. L’entrada solemne a Barcelona va ser el 2 d’octubre. El rei va residir a la ciutat fins al 8 d’abril de 1702. Per a l’ocasió gremis i institucions van aixecar monuments commemoratius i van engalanar-ne alguns dels existents. D’entre els primers, efímers, cal destacar-ne tres: el del gremi d’argenters, el dels mercaders de llenços i el Consistori de diputats i oïdors del Principat. És important saber que en els tres hi va ser pintada l’escena llegendària del comte Guifré el Pelós i l’origen de l’escut de les quatre barres.

En el primer, una piràmide situada a la plaça del Pedró, la història anava acompanyada de la llegenda de l’alliberament de l’emperadriu Matilde per part del comte de Barcelona, d’aquest lluitant amb un drac i de la defensa per part de nobles catalans de l’església de Sant Joan de Letrán de Roma, durant el setge que aquesta ciutat va patir el 1527. En el segon, un muntatge fet a les torres d’entrada a la Boqueria medieval. En aquest cas, l’escena de Guifré el Pelós anava acompanyada d’uns versos on es podia llegir: «Tots, gran Felip, esperam / axugar, a la clemència, las llàgrimas. / Catalunya anys ha, plora ab justa queixa». El tercer, el més majestuós, va consistir en un arc de triomf en què destacaven dues escenes, presentades com a jeroglífics, dedicades a la figura del rei i a la de Guifré el Pelós presidides per l’escut reial al costat de la creu de Sant Jordi, emblema oficial dels diputats, tot plegat ornat amb versos en català i castellà i amb una pintura amb l’al·legoria de la mort del drac.

Malgrat tot, la política absolutista de Felip V de Borbó en els primers anys del seu regnat va contribuir al fet que els regnes de la Corona d’Aragó prenguessin partit majoritàriament per l’arxiduc Carles d’Àustria. Els austríacs, malgrat la Gran Aliança de l’Haia, havien atacat el ducat de Milà i des del 1702 mantenien ja una confrontació bèl·lica amb la corona borbònica. L’escenari de l’enfrontament va arribar a Barcelona a partir del 27 de maig de 1704, data en què els anglesos, aliats de l’emperador austríac, confiant en la força dels conspiradors austriacistes catalans, van atacar Barcelona. L’intent, sufocat per l’acció de la Coronela —força armada municipal—, no va prosperar. Malgrat aquest fracàs, el 17 de maig del 1705, els grups d’oposició als Borbons, coneguts amb el sobrenom de vigatans pel fet que la majoria eren d’Osona, van signar amb representants anglesos el Pacte de Gènova, pel qual, a canvi de rebre’n ajuda militar, es comprometien a col·laborar en la lluita dels aliats contra Felip de Borbó, cosa que duia a reconèixer com a sobirà Carles d’Àustria. La flota de l’arxiduc Joan d’Àustria va arribar a Barcelona el 22 d’agost de 1705. La fidelitat de les autoritats barcelonines al rei Felip es va veure alterada, en aquesta ocasió, per les forces vigatanes que, després de conquerir Montjuïc, van bombardejar la ciutat fins que va capitular. Finalment, el 22 d’octubre l’arxiduc Carles va entrar a Barcelona, on el 7 de novembre va jurar les Constitucions alhora que era proclamat rei. Com a tal, va ser reclamat pels maulets —un contingent armat camperol capitanejat per Joan Baptista Basset— per assistir-los en l’enfrontament amb l’exèrcit borbó a València.

Entre 1705 i 1706, Carles III va celebrar unes Corts catalanes a Barcelona en les quals va concedir moltes de les reivindicacions dels regeneracionistes. A més, hom havia proclamat Carles III rei del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, indicant així una clara voluntat de recuperar els territoris perduts en el tractat dels Pirineus. Per la seva banda, a Castella, els cercles borbònics van presentar les concessions atorgades per Carles III a les Corts de Barcelona com si fossin un projecte de sotmetre tota la corona espanyola al domini de Catalunya.

Així doncs, amb l’agreujant de les tensions que havia provocat a València l’ordre de fer detenir i empresonar Basset, l’abril del 1706 les tropes castellanes i franceses van posar un primer setge a Barcelona que va poder ser dispersat per l’arribada d’una flota angloholandesa procedent de Gibraltar. Al País Valencià, les tropes borbòniques van començar l’ofensiva l’octubre del 1706 que va acabar amb victòria per a Felip V en derrotar les tropes aliades a la batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707.

La mort de Josep I, germà del rei Carles, va alterar totalment l’equilibri militar. Efectivament, després que Carles va ser nomenat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Anglaterra va signar la Pau d’Utrecht (1713) sense tenir gens en compte les peticions dels diplomàtics catalans de garantia de la continuïtat dels furs i institucions de Catalunya. Barcelona, on s’havien aplegat molts combatents valencians, va ser assetjada de nou el 25 de juliol de 1713. La ciutat, com és ben sabut, va resistir sense capitular ni rendir-se fins al vespre de l’11 de setembre de 1714, data de la batalla final que, en perdre’s, va representar l’inici d’una repressió que, encara que de forma irregular, va tenir episodis d’extrema crueltat i, sobretot, va significar la fi de les llibertats i els furs de Catalunya, tal com ja havia passat amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó. Efectivament, si el 29 de juny de 1707 Felip V ja havia promulgat el Decret de Nova Planta a València i a Aragó, el 16 de gener de 1716 va fer-se oficial el de Catalunya.

Els decrets de Nova Planta van representar la mort jurídica dels territoris de la Corona d’Aragó com a entitats amb personalitat pròpia, la qual cosa va representar la imposició d’un procés despersonalitzador amb l’inevitable afebliment de la consciència nacional. Els decrets no només aconseguiren la desaparició de les estructures polítiques peculiars i pròpies d’aquests països, sinó que van representar el punt de partida d’una batalla política contra el català en tots els àmbits, sense oblidar l’Església, a la qual es va obligar, a partir del 1730, a castellanitzar els noms i cognoms de tots els registres parroquials.

El migdia de l’11 de setembre de 1714, els Comuns i la Junta de Govern de Barcelona havien animat els ciutadans a mantenir-se dempeus «á fi de derramar gloriosament seva sang y vida, per son Rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya». Aquest ban fa evident que en la consciència dels resistents no només hi havia la fidelitat institucional, l’honor personal i la dignitat de Catalunya sinó també la defensa de la llibertat «de tot Espanya». Fet aquest plantejament i tenint en compte la composició militar de les tropes que van defensar la ciutat i el caràcter internacional del conflicte, ¿quines banderes s’hi van enarborar? O, més ben dit, ¿quins testimonis hi ha que s’hi onegés la catalana?

En primer lloc, cal tenir present que els tres comuns que van participar en la resistència, és a dir, dos representants per la diputació del general o Generalitat, dos pel Consell de Cent de la ciutat i dos pel braç militar de nova formació —res a veure amb el nobiliari—, tenien com a escuts respectius la creu coronada de Sant Jordi, l’escut de la ciutat amb quarters de les quatre barres alternats amb la creu de Sant Jordi i les quatre barres coronades. Val a dir que aquest darrer havia estat aprovat recentment, a les Corts del 1701, on s’havia discutit quin havia de ser el segell o distintiu de la cort i que d’una forma majoritària s’havia escollit «lo escut de les quatre barres, sobre de ell la corona real». És per aquest motiu que ho era dels representants militars de les Corts.

La presència del distintiu català sembla, per tant, que hauria hagut de ser clara durant el conflicte. Tanmateix, les banderes no corresponien als escuts ja que la diputació del general i el braç militar compartien com a tal la creu de Sant Jordi i el Consell de Cent presentava la de Santa Eulàlia. Cap de les banderes principals, doncs, no va ser la de les quatre barres. Així i tot, cal fer constar que en la de Santa Eulàlia, a banda i banda de la imatge, hi havia l’escut del capítol catedralici —creu blanca sobre caironat vermell— i el del Principat de Catalunya, és a dir, les quatre barres, en contra del que sovint s’ha dit que eren el del capítol i el de la ciutat de Barcelona.

La bandera coronela, sota la qual lluitaven totes les companyies militars reials, es limitava a una imatge de la Immaculada, patrona de la Casa d’Àustria, sobre fons blanc. No duia incorporada, per tant, cap referència emblemàtica a Catalunya ni a la Corona d’Aragó. Les corresponents a cada regiment tampoc no ensenyaven enlloc les quatre barres —com a molt de forma secundària— ja que es limitaven a lluir els distintius de Castella i Lleó, la Immaculada, sant Vicenç Ferrer, sant Ciril, sant Genar, la creu de Sant Jordi, sant Leopold o les armes d’Anglaterra. En alguns casos, això sí, al costat de les imatges religioses, estampades o brodades sobre tela blanca, hi havia l’escut de les quatre barres.

El dia 12 de setembre de 1714, el duc de Berwick —cap de les tropes invasores— va acabar atorgant capitulacions a la ciutat, amb la seva paraula d’honor. El dia 13 de setembre de 1714, les tropes borbòniques van entrar a Barcelona. El dia 14 de setembre de 1714, a les 8 del matí, els soldats de l’exèrcit de Catalunya van formar al davant de les Drassanes de Barcelona, on van fer entrega pública de les seves armes i van lliurar un total de 25 banderes corresponent a 5 regiments d’infanteria i 3 regiments de cavalleria. El dia 15 de setembre de 1714, el duc de Berwick va exigir el lliurament de les 42 banderes de la Coronela, la bandera de Santa Eulàlia de Barcelona i la de Sant Jordi de la diputació del general. Un cop reunides totes les banderes, el duc de Berwick les va enviar a Madrid per ser dipositades a l’església de la Virgen de Atocha, lloc on s’exhibien normalment les banderes capturades als exèrcits enemics com a trofeu de guerra.

És important rellegir la crònica de la segona entrega, la del dia 15, escrita per Francesc de Castellví, en data anterior al 1758, que consta en el quart volum de Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725: «Este día mandó el duque que los consellers entregasen todas las banderas de la Coronela, en número de 42, y la tan nombrada de Santa Eulália. El marqués de Guerchy instó al coronel Dalmau pasase a persuadir a los conselleres no interpusiesen réplica ni resistencia porque harían peor la condición.

»Pasó el coronel Dalmau a representarlo a los consellers, y el día 15 fueron entregadas todas las banderas de los gremios y la antiquísima bandera de Santa Eulàlia, que tantas veces había pasado el mar con los barceloneses a diferentes expediciones, como refieren las historias. El mismo día entregaron los diputados la bandera de San Jorge, que es la que representa el Principado.

»Esparcida la noticia en la ciudad, se conocía la tristeza en todos los semblantes y más sensible fue a la nación verse despojada de este antiquísmo blasón o por lo menos se advirtió mas sentimiento que en haber quedado la ciudad superada por la fuerza.

»Luego que tuvieron juntas las banderas y estandartes con otros tantos soldados a caballo, trayendo una cada soldado, marcharon desde la casa de la Ciudad derecho a la puerta de San Antonio a las 3 dadas de la tarde y las llevaron al real duque que, rendida la ciudad, pasó a alojarse desde la parte de levante a poniente.

»El duque remitió luego a Madrid las banderas y fueron colocadas en el templo de la Virgen de Atocha, y poco después no se vieron más».

Castellví ens fa saber, a través d’aquesta crònica, que la població estava trista i amb més sentiment —¿pot voler dir indignació?— que en ser vençuda Barcelona. Fa referència, com ha quedat clar, a la reacció despertada per la pèrdua no pas de cap senyera amb les quatre barres sinó de la de Sant Jordi, però, en tot cas, és l’evidència d’una afectació popular per la bandera que «representa el Principado» encara que en sentit estricte fos només la de la Generalitat.

El que devia ignorar el cronista és que Felip V, al·legant que no reconeixia cap de les banderes, va ordenar que fossin retornades a Barcelona i cremades pel botxí de forma pública.

A pesar de la minsa presència de les quatre barres durant el conflicte bèl·lic i de la repressió posterior —o, potser, a causa d’aquesta— contra tots els símbols de la resistència tot indica que la bandera de les quatre barres, cada vegada més, era vista com a símbol històric del país. Dos exemples en són il·lustratius. El primer: el 30 d’agost de 1755, en un document de l’Audiència de Catalunya es fa referència a «las armas de Catalunya» aclarint que són «las cuatro barras de gules o rojas en campo de oro». El segon es troba en uns versos populars: «[…] vostras barras victoriosas / en la Grècia triünfants, / portant de Nàpols las portas / las tancaren ab sas claus». Les quatre barres, fins i tot, van anar guanyant terreny a l’hora de sentir-les com a cosa pròpia i senyal de progrés. Vegem si no com, en una data propera al 1750, un veler de Mataró, Pere Puig, a l’hora de fer-se dissenyar un segell de la seva marca industrial, decideix que una meitat vagi «ornada amb les barres catalanes».