PRÒLEG

La senyera ens identifica com a país però la gran majoria de catalans n’ignorem la història. Aquest desconeixement es multiplica en el cas de les noves onades immigratòries.

És ben cert que només la voluntat persistent de ser una nació farà possible compartir l’emoció de veure-la onejar. Tanmateix, saber-ne l’origen i seguir pas a pas els episodis que ha protagonitzat o de què ha estat testimoni al llarg dels segles ens ajudarà a sentir-la com a pròpia i, a la fi, ens facilitarà enfortir l’autoestima col·lectiva.

El punt d’orgull amb què l’obra ha estat escrita no respon a cap noció de pàtria excloent sinó ben al contrari. El llibre, estructurat en deu capítols i una nota final, posa de manifest que, un cop lliurats els combats territorials de l’edat mitjana, ha estat, des d’aleshores, majoritàriament, un emblema a favor de la llibertat.

Tant de bo aquestes pàgines serveixin per destacar-ne aquest valor, el de la llibertat, sense el qual ni els pobles ni les persones no poden tenir una vida plena.

Dit això, em cal fer uns comentaris previs al text. En primer lloc em referiré al títol. Com és evident, no és possible precisar la data d’«estrena» de la bandera i, per tant, en un sentit estricte no es pot parlar de mil·lenari de les quatre barres. Ara bé, si els historiadors convenim, basant-nos en la documentació medieval de què disposem, que Catalunya com a entitat pròpia existeix des del 988 —data de la negativa del comte Borrell II de Barcelona a prestar vassallatge al rei dels francs Hug Capet— no ens ha de fer estrany afirmar, en un sentit lax, que la nostra bandera, que té arrels en els colors preheràldics del segle XI, també compleix mil anys.

Ermessenda de Carcassona, la jove de l’esmentat Borrell II, que entre els anys 992 i 1057 va governar en els comtats catalans (primer associada al seu marit, Ramon Borrell, i després com a regent del seu fill, Berenguer Ramon I, i del seu nét Ramon Berenguer I), potser fins i tot n’estarà contenta si parlem del mil·lenari de les quatre barres, ella —la besàvia de tots— que probablement ja estimava aleshores els colors que van acabar sent els nostres…

També cal subratllar que si bé el títol només fa referència a la «bandera», el text, en canvi, no es limita a parlar del «drap» de la bandera sinó que conté referències a l’heràldica i, en general, a la importància simbòlica, política i sociològica que «les quatre barres» han tingut en el conjunt d’elements i factors que, al llarg dels segles, ens han anat identificant com a poble diferenciat en el conjunt de les nacions.

El llibre ha estat escrit amb rigor però pensat per ser llegit de manera amena, sense necessitat de gaires coneixements previs ni havent de tenir mitjans de consulta a mà. No hi ha, per tant, notes a peu de pàgina ni al final del text. Si la referència a les fonts era imprescindible, l’he inclosa en el redactat. En general, però, s’hi expliquen els fets sense detallar-ne la verificació documental. Per als lectors interessats a comprovar la veracitat de les dades o amb desig d’ampliar la informació del sumari tractat, el llibre inclou una breu bibliografia de referència.

En termes generals, l’obra presenta la història de la bandera catalana circumscrita al territori de Catalunya. És ben cert —i és natural— que molts cops es fa referència a la vinculació de les quatre barres amb els països i territoris amb els quals n’hem compartit o en compartim la història i els sentiments, però per una qüestió elemental de respecte a la trajectòria que la senyera ha tingut en cada indret —molt especialment al País Valencià i a les Illes— i, també, per la necessitat de fer una obra breu, no he sobrepassat, en l’estudi, els límits del Principat.