Del Cant de la senyera al conflicte de les banderes (1896-1906)

Aquests versos, corresponents a El cant de la senyera van ser cantats per primera vegada l’11 d’octubre de 1896, en l’acte de benedicció de l’estendard de l’Orfeó. L’obra havia estat escrita especialment per Joan Maragall i harmonitzada per Lluís Millet, compositor i fundador de l’entitat, per esdevenir-ne l’himne. Cal remarcar que el títol original de la composició, el que va posar-hi el poeta, era «El cant de la bandera». De ben segur que Millet el va canviar influït pel final del segon vers.

Havien passat setze anys des de l’acte de coronació de la Mare de Déu. Ara ja no hi havia dubtes, el catalanisme havia arrelat amb profunditat en àmplies capes de la població. L’esperit regenerador de la Renaixença havia deixat pas al fervor artístic del Modernisme. Les arts gràfiques, l’orfebreria, l’arquitectura, la música, la literatura i les arts decoratives vivien immerses en una onada de creació frenètica seguint els dictats del preciosisme i l’exotisme. El caràcter simbòlic de les coses, el passat medieval i les arts orientals inspiraven els artistes. La societat catalana va viure els anys del canvi de segle sacsejada per aquesta experiència desbordant. I la bandera, les quatre barres, hi van ocupar un lloc d’honor representades en multitud de vitralls i murals, de joies i penons, de portades i cartells.

Mentrestant, al carrer, els sectors més compromesos amb el país feien sentir la seva veu ara ja no només per reclamar les llibertats sinó també per participar de tot allò que passava al món. Al març del 1897, per exemple, el president d’Unió Catalanista, en representació de 46 presidents d’entitats catalanes, va lliurar un missatge al cònsol de Grècia a Barcelona adreçat al «rei dels hel·lens» per felicitar-lo per haver aconseguit alliberar l’illa de Creta del domini turc. Durant l’acte, les corals Catalunya Nova i Orfeó Català, acompanyades de les senyeres de totes les corporacions, van interpretar cançons patriòtiques catalanes. La iniciativa, seguida molt de prop pel col·lectiu universitari, va irritar el govern de Madrid. En sortir del consolat, segons explica Puig i Cadafalch en les seves memòries, «la policia perseguí per primera vegada les banderes nacionals barrades». El ressò del Missatge, que va comportar el tancament de La Renaixença i de Lo Regionalista, va fer decidir a nombrosos grups de persones manifestar la seva protesta «ostentant llaços i escuts de la nostra bandera». Així, durant més d’una setmana, els carrers més cèntrics de Barcelona van ser un anar i venir de persones que, gràcies a les quatre barres, se sabien partícips d’un mateix sentiment. Malgrat la persecució i la suspensió de llibertats decretada a la província de Barcelona, hi havia eufòria pels avenços que s’anaven fent. Aquell any, per exemple, les caramelles —segons pot llegir-se a Lo Somatent del 23 de març— van decidir que arreu de Catalunya també exhibirien, a més de la barretina, «la divisa de Catalunya ab los colors de la senyera catalana».

La Unió Catalanista, en protesta pels esdeveniments, va convocar una assemblea extraordinària a Girona. Els delegats a l’acte, conscients que vivien un moment històric, van convertir la ciutat, durant els dies que van durar les sessions, en una demostració de la capacitat reivindicativa de la bandera. La senyera despertava adhesions arreu. A Almeria, per exemple, els assistents a un concert de l’orfeó Catalunya Nova dirigit per Enric Morera van acabar ovacionant la senyera de l’entitat amb crits de «Visca Catalunya!». En aquest cas, el fet que les quatre barres de l’estendard formin part de l’escut de la ciutat andalusa va poder determinar la reacció d’entusiasme, però també demostra que el moviment catalanista d’aleshores no havia generat encara cap brot de catalanofòbia.

Si bé la totalitat de les entitats culturals i patriòtiques recorrien a la bandera com a senyal d’identificació comuna, no tenien com a objectiu principal promoure-la i difondre-la. La primera que es va crear tenint per objecte «protegir i propagar l’ensenya catalana» va ser l’Agrupació Catalanista fundada a Barcelona, a finals del 1888, per Josep Fiter.

A partir del 1899 va començar a fer-se sentir en els actes i trobades catalanistes l’himne d’Els segadors. El cant patriòtic ja formava part del repertori habitual de moltes de les corals orfeons de creació recent, però consta que a la Bisbal d’Empordà, el 8 de setembre de 1899, mentre s’hissava una bandera al capdamunt de la torre del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, la gent que ho mirava va començar a entonar l’himne. Al cap de pocs dies va ser a Sant Feliu de Codines on, després del concert que hi va fer l’Orfeó Català el 17 de setembre, es va formar de manera espontània «un gran e imposant coro» que va recórrer els carrers de la vila entonant-lo.

Qualsevol ocasió era bona per fer voleiar la bandera recuperada i sovint es feia buscant amb enginy la manera d’afegir-hi originalitat. A la mateixa població de Sant Feliu el concert va anar precedit de focs d’artifici. En altres ocasions, la senyera era saludada amb canonades, com en el cas de Roda de Ter en l’acte d’inauguració, també el 1899, de l’Agrupació Catalanista. Aquell mateix any Reus va optar per fer retrunyir 35 morters en el moment d’enarborar-la, amb motiu de la festa major, al cim del campanar de Sant Pere. El mateix consistori també va organitzar, per completar el programa d’actes, una cursa de bicicletes adornades amb la bandera… D’aleshores data també el costum de posar la bandera catalana —i no pas l’espanyola— en arribar a la coberta d’un edifici en construcció.

Els espais de l’administració municipal i governamental es mantenien, en general, aliens a la vindicació de la bandera. Malgrat tot, hi havia excepcions. Font i Rubinat, alcalde de Reus, la va fer col·locar en totes les dependències del consistori. L’Ajuntament de l’Arboç va decidir canviar, també l’any 1899, les bandes dels regidors originàries de l’època de Felip V, per «una llassada de cinta de las barras catalanas ab l’escut de la població al mitj». També el Foment del Treball Nacional, l’organització patronal, va començar a ostentar-la amb timidesa per exemple al Teatre Fortuny de Reus en un acte convocat el 3 de desembre per reclamar el concert econòmic. La bandera catalana també es va situar aquell any a la proa del vaixell que, vestit de gala, va transportar els cantaires de l’Orfeó Català a Mallorca.

L’any 1900 va estrenar-se amb la difusió massiva de segells de la Unió Catalanista, dels quals es van arribar a distribuir més de dos milions d’unitats i per la reacció d’indignació i de solidaritat que va provocar el fet que Hisenda, al mes de març, decidís embargar la senyera de l’Orfeó Català per rescabalar-se d’un deute de l’entitat. Les pressions van acabar aconseguint que el governador civil retornés la senyera a l’Orfeó pocs dies abans que els cantaires actuessin al Liceu. Quan l’estendard va entrar a l’escenari acompanyant la coral va produir-se a la sala una autèntica apoteosi.

Cada vegada que se celebrava la fundació d’una entitat catalanista en alguna població del Principat era motiu de trobada de molts militants d’altres localitats. Així, per exemple, a Celrà, quan el 22 d’abril de 1900 es va procedir a obrir les portes de l’Agrupació Catalanista 1714 hi van acudir persones d’arreu que van trobar-se primer a Girona per després entrar plegats a Celrà fent onejar les banderes. En aquesta ocasió, però, es va produir un incident nou: un jove va ser pres per la policia a la localitat veïna de Sarrià de Ter pel simple fet de dur la senyera. La detenció va durar poques hores però va crear l’alarma general.

Al maig el ministre de Governació Eduardo Dato va fer una visita oficial a Catalunya. Al seu pas molts fanals van aparèixer revestits amb la bandera catalana, que era aplaudida espontàniament pels vianants «sin distinción de clases ni edades», puntualitzaren J. Martos i J. Amado en el llibre El peligro nacional: Estudios e impresiones sobre el catalanismo, editat a Madrid el 1901. L’estada de Dato a Barcelona va coincidir amb els incidents que es van produir a la sortida de la Llotja, el 7 de maig de 1900, quan la policia va envestir els que anaven cantant Els segadors. En aquella ocasió un grup de persones va optar per aixecar barricades i enfrontar-se a les forces d’ordre públic a la zona de la plaça Universitat. En una d’aquestes s’hi va fer onejar la bandera catalana.

Els fets són prou evidents: d’una banda, la bandera ha passat a ser ja un emblema popular d’identificació nacional; de l’altra, ha començat la repressió contra els símbols nacionals. Aquestes són les coordenades en l’inici del segle XX.

J. Marcos, un dels autors del llibret anticatalanista, era aleshores governador civil de Lleida. En assabentar-se, l’1 d’octubre de 1900, que un grup de militants d’Unió Catalanista es passejava pel Segre amb una barca amb la senyera catalana a la proa va ordenar a les forces de l’ordre que els detinguessin. La intervenció de la policia, però, va fracassar perquè els expedicionaris van optar per baixar a Torres de Segre, on tot el poble en pes va sortir al carrer per donar-los suport formant una manifestació amb la bandera desplegada pels carrers de la localitat. Aquests incidents i d’altres deuen ser la causa que Marcos, en un altre passatge de l’opuscle, escrigués alarmat: «El uso de banderas, escudos, insignias, emblemas etc, con las armas y los colores que simbolizan la región catalana es otra de las manifestaciones catalanistas más en boga, y no se perdona ocasión de fiesta pública o privada para exhibir aquellos objetos en lugar preferente a los símbolos nacionales, cuando no pueden prescindir de estos».

La tendència a exhibir la bandera era tal que a finals del 1901 el fabricant de gorres Anton Huch va posar-ne una a la venda que portava al centre un petit escut català pensada per al «jovent catalanista».

No obstant això, no tots els catalans veien de bon ull aquella exaltació del símbol nacional. El jurista A. Pons Humbert, resident a Madrid, l’any 1901 alertava a les autoritats espanyoles, en un llibret titulat Del regionalismo, que tot el que havia explicat J. Marcos en el seu llibre formava «el cuadro de una situación gravísima que debe preocupar seria y resueltamente a los gobernantes». Altrament, Darius Rumeu, president de la Diputació de Barcelona, havia fet treure en nombroses ocasions la bandera catalana d’alguns llocs públics, com ara d’una Exposició de Carbons a Mataró o durant la Festa de la Nostra Senyora de la Llum a Argentona, on va donar ordres a l’alcalde perquè fes retirar les banderes catalanes de la rambla que duia a l’Hotel Soler on es feien els actes. La població, indignada, les va col·locar als xalets particulars de la vila i va fer que toquessin Els segadors a l’envelat. El capità general Bergés també va sumar-se als catalans que van voler reprimir l’onada de fervor a la bandera obligant el consistori dels Jocs Florals del 1902 a suspendre els actes si a la sala no hi onejava com a mínim una bandera espanyola. Francesc Matheu, en funcions de president, va fer col·locar-ne una a l’estrada. De res no va servir, perquè a causa de la xiulada amb què va ser rebuda la policia va procedir a suspendre l’acte, a desallotjar la sala i a detenir tres joves. Els detinguts van ser condemnats per un tribunal militar a vuit anys de presó, dels quals només van complir uns mesos gràcies a l’indult per la coronació del rei Alfons XIII. Finalment, els Jocs Florals del 1902 van celebrar-se l’11 de novembre a Sant Martí del Canigó sota l’empara del bisbe de Perpinyà, Juli Carsalade.

Les morts de Bartomeu Robert —alcalde de Barcelona i fundador l’any 1901 de la Lliga Regionalista— i del poeta i sacerdot Jacint Verdaguer els dies 10 d’abril i 10 de juny del 1902, van ser motiu de moltes manifestacions ciutadanes de dol i d’actes d’homenatge en què la bandera catalana hi va ser novament present. Malgrat tot, les pressions oficials van fer que alguns ajuntaments comencessin a distanciar-se de les iniciatives populars. Així, per exemple, a Canet de Mar, el dia de Sant Pere del 1902 la Casa de la Vila va tornar a lluir la «gualda roja», i a Reus, en l’acte oficial per donar el nom del militar a un carrer, la làpida commemorativa també estava tapada per les banderes catalana i espanyola.

S’havia creat un estadi emocional col·lectiu entorn de la bandera que era compartit per una immensa majoria de la població. N’és una demostració que a les festes de la Mercè del 1902, segons les cròniques de La Costa de Llevant, «per cada bandera espanyola n’hi havian cinquanta de catalanas i això que ningú obliga a posar-n’hi cap de las darreras».

Malgrat tot, les tensions s’encadenaven. L’estiu del 1902, la desaparició primer d’una bandera espanyola d’una caseta de la platja de Sant Salvador i després d’una de catalana de la caseta d’un particular va acabar provocant una diguem-ne guerra de banderes que es va saldar amb l’empresonament durant dos mesos de quatre persones.

A pesar de la repressió, la popularitat de la bandera no disminuïa. Lloret de Mar, per exemple, en va presumir en moltes comparses del Carnaval del 1903. En un ambient ben diferent, al mes de maig, les banderes també van ser presents entre la multitud del poble de Sitges que va sortir a saludar les autoritats que havien arribat amb tren des de Barcelona per assistir a la inauguració de la fàbrica Portland. A Poblet, quinze mil persones, especialment dones, vingudes d’arreu de Catalunya van reunir-se al mes de juny per fer el lliurament a la Unió Catalanista local d’una bandera en un acte promogut per afavorir que «a la bandera de les quatre barres hi convergeixin el pensament y la voluntat de tots els catalans qui volen una Catalunya gran y noble, rica y digne». En una crònica de l’acte, publicada a La Renaixensa el 2 de juny de 1903, Josep Maria Roca considerava que la iniciativa de les dones havia aconseguit recordar que «lo símbol de la Pàtria» havia de ser per sempre «dignificadora de vassalls, civilisadora de pobles, espill de justícia, emblema de llibertat, símbol de democràcia, forta en la lluita, digna ab lo vencedor, generosa ab lo vensut, honrada sempre».

La realitat era, però, que les tensions pujaven de to. A Arenys de Mar, el 12 de juliol, un concert de l’Orfeó Català va degenerar, després que el jutge va ordenar posar una bandera espanyola a la sala, en enfrontaments verbals i la detenció del president del Centre Catalanista local. En aquesta ocasió no hi hagué acta de processament sinó que el detingut, després de prestar declaració, va tornar a entrar al local on es feia el concert enmig d’aplaudiments i amb la gent entonant Els segadors.

La visita d’Alfons XIII a Catalunya, l’abril del 1904, va ser aprofitada per intentar pacificar les inquietuds catalanistes. El rei va fer declaracions en defensa del català i de Catalunya i la bandera catalana va ser present en molts dels actes oficials, molt especialment en la visita que va fer al monestir de Montserrat.

De res no va servir. Les ordres de reprimir la bandera catalana permetien que per iniciativa de qualsevol autoritat menor esclatés un conflicte en qualsevol moment i arreu. L’estiu del 1904, per exemple, les tensions van esclatar a les localitats marítimes de Torredembarra i Sant Feliu de Guíxols. En aquesta última, l’ajudant de Marina, fent-se ressò d’un incident entre la Comandància de Marina de la població del Garraf i un particular a qui es va obligar a treure una senyera de la seva caseta de platja, va ordenar treure de la popa de les embarcacions amarrades al port tots els distintius catalans. Les cacicades militars van provocar que diversos diputats catalans enviessin telegrames al govern espanyol per aconseguir que se suspengués la prohibició. Els diputats al·legaven la discriminació de la bandera catalana en la Marina espanyola, que tenia per costum, en canvi, enarborar la castellanolleonesa als seus vaixells. En aquesta ocasió l’incident va acabar de manera favorable als interessos catalans ja que el govern de Madrid va obligar el comandant de Marina de Tarragona a retornar la bandera de la caseta de Torredembarra i es va suspendre l’ordre de retirar els senyals catalans de les embarcacions. La revista La Sembra, en un article titulat «Amor a la bandera», aparegut l’1 de setembre, veia una altra cosa positiva en tot aquest afer: «Obrant així serà com els funcionaris castiles lograran despertar l’encara adormit sentiment català en molts cors d’aquesta terra».

També al mes de setembre del 1904 es van produir els primers incidents a Sants amb republicans seguidors de Lerroux a causa de la presència de senyeres en els guarniments de festa major d’alguns carrers. Alejandro Lerroux, que havia arribat a Barcelona l’any 1901, era ja aleshores diputat per Unión Republicana i director del diari La Publicidad i destacava per fer servir l’anticatalanisme com a instrument de captació de vots a les zones amb immigració obrera. Al mes d’octubre els enfrontaments es van reproduir a Gràcia. Els veïns del passeig de Sant Joan havien col·locat banderes a l’avinguda per celebrar que s’hi inaugurava una nova font, la de la Pinya, i va ser l’alcalde del barri, partidari d’Antonio Maura, qui va exigir de males maneres que les retiressin perquè considerava que eren un atemptat «a la patria grande». L’actuació de l’autoritat municipal en aquest cas pot tenir relació amb l’hostilitat dels mauristes després que el seu líder, aleshores cap del govern espanyol, va ser víctima d’un atemptat al mes d’abril a l’estació de França a mans d’un militant anarquista. Cap dels dos episodis pot ser considerat de molta gravetat, però són un símptoma que els nous corrents polítics vinculats amb els partits republicans i conservadors espanyols no acceptaven el moviment catalanista popular ni hi combregaven i que l’anarquisme emergent, partidari de l’acció directa, no afavoriria en absolut l’evolució pacífica del catalanisme per més popularitat que aquesta línia de pensament tingués.

La independència pacífica de Noruega, al mes de juny del 1905, va ser motiu d’eufòria. El Poble Català, en l’edició del 17 de juny de 1905, adreçant-se a la bandera del nou país, exclamava: «Saludemla ab la nostra barrada de sang y or, desitjantli que visqui lliure y gloriosa y agermanada ab tots els pobles». Mentrestant, però, la guerra de banderes començava a estendre’s arreu. En algunes ocasions es resolia pel mètode expeditiu d’excloure-les totes. Aquest va ser el cas de l’Associació Calassància de Calella, que va optar per no hissar-ne cap al seu balcó durant les festes del fundador de l’orde. En d’altres, com va succeir el 13 d’agost en la inauguració del Cau Nacionalista de Canet de Mar, defensant que la bandera catalana ja és espanyola. En moltes altres ocasions es va optar per acompanyar la catalana de la creu de Sant Jordi procurant així suavitzar, amb la presència de la tradicional de la Generalitat, la urticària que produïa l’exhibició en solitari de la quadribarrada.

La celebració de l’11 de Setembre del 1905 va ser més accidentada que en anys anteriors. El governador civil de Barcelona, Julio Fuentes, que, segons ell mateix deia, havia anat a la ciutat comtal a fer «Patria y Monarquía», va ordenar que la policia anés a la seu de cada entitat a fer retirar les senyeres que hi onejaven —en gran majoria a mitja asta o cobertes d’una gasa negra, en senyal de dol. El diari Progrés va atacar la prohibició amb una agressivitat sense precedents: «Si no fos de sang l’escut de nostra terra hauríem de cambiarlo. La nacionalitat catalana sols pot tenir un lema: sang», mentre que La Veu de Catalunya, encara que amb més prudència, també replicava amb orgull: «Encara som pocs en número, quan el número creixerà ja veurem si s’atreviran a fernos treure la bandera del balcó y arreconarla». Encara no s’havien calmat els ànims que el diumenge 17 un delegat del governador va anar a una sessió de l’Associació de la Lectura Catalana que es feia al Foment Autonomista Català per fer treure del balcó la bandera catalana que s’hi havia hissat. La reacció de les entitats barcelonines va ser contundent: dimarts farien onejar alhora totes les banderes de les balconades de les seves seus. El governador va prendre’s la protesta com una provocació i va donar ordres que les retiressin totes, la qual cosa, en molts dels casos, no va ser possible perquè en van trobar les portes tancades. Aquest obstacle va fer decidir a les autoritats que esbotzessin els panys començant pel local de l’Aplec Catalanista, que tenia la seu a Portaferrissa. L’ordre no va voler ser obeïda per cap manyà ni cap municipal no es va voler enfilar al balcó per arriar-la. Finalment, la policia va obligar un dels socis a fer-ho. Aquest, davant del perill d’oposar-s’hi, va optar per accedir-hi tot cridant «Visca Catalunya lliure!» entre els aplaudiments i les ovacions de tots els vianants.

Els incidents va ser aprofitats per Lerroux per enverinar els ànims fins al punt de la provocació. Amb el to populista que el caracteritzava va sentenciar: «Hoy salen al sol las banderas catalanas, gualdas, rojas, flamígeras al ondear del viento, como llamarada de un fuego provocador, amenazador. No son una injuria y lo parecen. No son una amenaza porque detrás no hay nadie, ni corazones, ni corajes, ni hombres, ni nada; y si acaso hay algo es la bandera blanca que pide clemencia, o la bandera sucia que pide intervención».

La prepotència de les autoritats governants i les amenaces dels republicans radicals eren mal vistes fins i tot pels sectors més integristes. En el setmanari igualadí Lo Somatent del 23 de setembre s’hi podia llegir, en un article titulat «La bandera catalana»: «Nosaltres no’ns avenim ni aprovem may que alguns se valguin d’aquestes ocasions per excitar odis y per fer propaganda de rebelió, emperò tampoc estem conformes en què se’ns vulga esborrar del mapa».

La repressió contra la bandera va prendre aires militars quan a Balaguer el comandant de la zona va armar una esquadra, va fer carregar els canons i els va dirigir cap al centre de la vila, que amb motiu d’unes festes locals havia engalanat els carrers amb banderes catalanes. La reacció valenta de la població va fer decidir la retirada de les tropes. Malgrat tot, era evident que l’hostilitat del govern contra la bandera s’anava radicalitzant. Els ànims només es van calmar una mica amb l’autorització del governador civil per exhibir les senyeres lliurement a Barcelona durant les Festes de la Mercè.

A aigües passades, Joan Maragall es va referir als aldarulls en un article publicat al Diario de Barcelona el 26 de setembre de 1905: «Mi mayor aturdimiento ha sido provocado por el llamado ‘conflicto de las banderas’. En éste lo que más me ha admirado ha sido la ligereza con que los organismos centrales del Estado español y sus voceros saben crear conflictos de la nada en cuanto toca al catalanismo, y luego jalearlos y exasperar el legítimo y profundo amor de todos los catalanes a nuestra madre Cataluña, hasta el punto de volver ardientes luchadores a los más tíbios y olvidados».

En aquest clima escalfat es van celebrar, a primers de novembre, les eleccions municipals. L’èxit, encara que moderat, de les candidatures de la Lliga Regionalista a Barcelona es va voler celebrar amb un Banquet de la Victòria al Frontó Comtal que es va convertir en una manifestació important de la força del catalanisme polític emergent. A la sortida, alguns dels concurrents es van adreçar al local de la Unió Catalanista i van ser agredits a trets per socis de la Fraternidad Republicana.

Al cap d’una setmana, el 25 de novembre, grups de militars van assaltar els locals de La Veu de Catalunya i el Cu-Cut! i van calar foc a tota la documentació dels periòdics al mig de la via pública.

El conflicte havia arribat a un punt de màxima exaltació. La reacció del govern, en lloc de prendre mesures contra els autors de l’atemptat, va consistir a proposar una Llei de jurisdiccions segons la qual tots els actes que poguessin ser considerats un ultratge a Espanya o a l’exèrcit passessin a dependre dels tribunals militars.

La crisi política, amb el conflicte de les banderes com a detonant, amenaçava greument les llibertats de Catalunya. Sortosament, totes les forces polítiques catalanes van saber reaccionar organitzant el moviment de Solidaritat Catalana. Només en van quedar al marge els partits monàrquics, els republicans seguidors de Lerroux i el moviment obrer, cada cop més dominat pels grups anarquistes.