Durant la democràcia

L’eclosió de banderes catalanes després de la mort del dictador va superar les previsions més optimistes. Les quatre barres, molt abans de ser restituïdes als balcons, pals i despatxos oficials, van inundar els carrers i les places formant part dels centenars de murals reivindicatius que es van pintar a les parets d’arreu i, sobretot, protagonitzant moltes de les manifestacions que es van convocar entre el 1975 i el 1979. En aquestes, els antics estendards de les entitats catalanistes es van substituir per tot de pancartes —moltes de les quals amb les quatre barres incorporades o formades directament per metres de tela quadribarrada amb els lemes pintats al damunt— portades per grups i col·lectius culturals, socials, polítics i sindicals de tota mena i, encara més, per centenars i milers de persones que, a títol individual, emocionades, les feien voleiar.

Els arxius públics i els àlbums familiars són plens d’imatges que recullen aquella explosió de llibertat en què la bandera va tornar a recobrar els valors que ens la fan sentir com a pròpia i noble: els del combat per la dignitat nacional.

Les primeres manifestacions convocades, per exemple, per l’Assemblea de Catalunya després de la mort del dictador —especialment les dels dies 1 i 8 de febrer del 1976—, que no tenien el permís del govern, van ser durament reprimides per les forces d’ordre públic. Moltes persones que hi havien anat per reclamar «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia» van ser detingudes, jutjades i condemnades pel fet de participar-hi i moltes banderes caigudes en mans de la policia van ser destruïdes. La primera convocatòria tolerada pel règim predemocràtic d’Adolfo Suárez —exministre secretari general del «Movimiento» en els darrers dies del franquisme— va ser amb motiu de la celebració del primer 11 de Setembre, amb la condició que l’acte es fes a Sant Boi argumentant que era la població natal de Rafael Casanova. L’acte, que va transcórrer sense incidents, va tenir com a punt de referència un entarimat presidit per teles grogues i vermelles formant una bandera gegant que hi feia de teló de fons.

Després d’un procés de legalització dels partits i sindicats, el 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques. Començava aleshores un procés constituent que havia de recollir les aspiracions d’autogovern de Catalunya.

Concentració a Sant Boi de Llobregat amb motiu de l’11 de Setembre de 1976. (Prisma)

Les forces socials i polítiques, en una extraordinària demostració de força cívica, van aconseguir, aleshores, fer girar la mirada no només de Madrid sinó de tot el món cap a Catalunya convocant, fent-la coincidir amb la celebració de l’11 de Setembre, una manifestació massiva a favor de l’autogovern. L’afluència va desbordar totes les previsions. Els diaris van parlar d’un milió de persones. Alguns matemàtics van aclarir posteriorment que això resulta impossible per l’espai que la gent ocupava. Tanmateix, en l’imaginari col·lectiu és i serà la manifestació «del milió». El passeig de Gràcia, de punta a punta, era una taca de persones i banderes. La marxa, a mesura que avançava, s’engruixia amb milers de persones que hi desembocaven pels carrers adjacents. Ningú del davant en podia veure el final, ningú del mig podia saber on era el cap de la manifestació. S’havia format un riu humà que cridava més que mai «Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia» mentre feia voleiar, sovint amb llàgrimes als ulls, la bandera amb les quatre barres que havien volgut destruir amb la victòria del 1939.

El 29 de setembre, al dictat d’una operació tan atrevida com polèmica, el govern de Madrid optava per decretar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i, per tant, convidava Josep Tarradellas a retornar al país i presidir un Consell provisional d’autogovern. Acceptada la invitació, el 23 d’octubre l’exconseller en cap de la Generalitat republicana cridava des de la balconada del Palau de la Generalitat, «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!» davant d’una multitud que, un dia més, brandava les banderes, aquesta vegada sí amb aires més festius.

Manifestació massiva convocada per l’Assemblea de Catalunya amb motiu de la Diada de 1977 sota els lemes «Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia». (EFE/yv)

Al cap d’un any just, el 29 de setembre de 1978, va entrar en vigor la nova Constitució espanyola que proclamava la voluntat de «protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions» i reconeixia i garantia «el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren». Aquell mateix any, una assemblea de parlamentaris catalans va aprovar, al Palau del Parlament de Catalunya, un projecte d’Estatut d’Autonomia —conegut com el de Sau pel lloc on els ponents el van elaborar— que, un cop debatut i esmenat al Congrés de Madrid, va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 25 d’octubre de 1979 i sancionat pel rei el 31 de desembre d’aquell mateix any després d’una ratificació final del Congrés i el Senat.

Durant tot aquest llarg període de més de dos anys la societat civil catalana, juntament amb la gran majoria de forces polítiques i sindicals, van aconseguir un grau molt alt de mobilització del país a favor del nou Estatut, per aconseguir que no es fes marxa enrere i que es dotés d’un nivell d’autogovern acceptable. No cal dir que en tota aquesta campanya maratoniana les quatre barres sempre hi van ser l’element distintiu, esdevenint un cop més la divisa comuna en el lluita a favor de la llibertat i la dignitat nacionals.

I més important encara, la bandera va esdevenir durant aquells dos anys, i possiblement ja per sempre més, la divisa comuna dels que vivim a Catalunya formant nació fins al punt de ser cobejada fins i tot pels que no eren partidaris de l’Estatut. Si el refús venia de l’espanyolisme, la bandera catalana hi era reclamada com a part del llegat espanyol; si el refús venia de l’independentisme, la bandera hi era reclamada com a pròpia. Per als que vàrem participar directament en aquells episodis, la bandera ens era l’emblema de combat, mentre que per als que els van viure amb passivitat es va convertir en l’ocasió de descobrir-la amb un cert punt d’admiració i d’emotivitat que, encara avui, es manté.

La manera de fer d’uns i altres, el fet d’haver-nos sentit perseguits per igual, ens havia recompensat amb un valor nou, el de la unitat. Va ser una unitat efímera, no podia ser diferent, però va permetre evitar —esperem que per sempre més— els perills del populisme basat en la terra d’origen o en la filiació política de cadascú. El lerrouxisme havia quedat enterrat sota la llosa del franquisme. I la bandera catalana —al costat de l’andalusa o de la ikurriña o de la gallega o del logo de qualsevol partit o sindicat, tant se val— havia esdevingut el referent comú, la veritable divisa de la nostra identitat col·lectiva —diguem-ne nació, que ho és— capaç, per tant, de ser enarborada tant el dia de Sant Jordi, com en la celebració del Primer de Maig, com en la diada de l’11 de Setembre; apta per onejar tant al Palau de la Generalitat com al capdavant de qualsevol manifestació.

L’Estatut del 1979, en l’article 4, instituïa oficialment, per primera vegada en la història moderna del nostre país, que «la bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc». Quedava pendent de fixar l’heràldica de l’escut.

El 23 de febrer de 1981 una part de l’exèrcit va posar en marxa un cop d’estat que si hagués reeixit hauria representat de nou, sens dubte, una involució política i una nova persecució de la llengua i els símbols de Catalunya. Malgrat el fracàs material de la temptativa, a partir d’aleshores la política espanyola va tendir a frenar l’autogovern de Catalunya. Al·legant la necessitat d’harmonitzar el procés autonòmic —s’havia optat per concedir estatuts d’autonomia a totes les disset «regions» d’Espanya— l’estiu del 1982, amb els vots favorables tant dels centristes (UCD) com dels socialistes (PSOE i PSC), es va aprovar la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA).

Davant d’aquestes maniobres antiautonòmiques i molt especialment després que un grup d’intel·lectuals castellans van promoure i fer públic un manifest contra el procés de normalització del català —el «Manifiesto de los 2300»— hom va prendre la iniciativa d’organitzar un moviment ciutadà que va denominar-se Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. La Crida, va néixer en un acte celebrat al paranimf de la Universitat de Barcelona, el 18 de març de 1981, i va comptar ràpidament amb amplis corrents de simpatia popular fins al punt d’aconseguir una mobilització ciutadana extraordinària capaç d’omplir, el dia de Sant Joan de 1981, el Camp Nou en un acte en defensa dels enunciats del moviment, és a dir, en defensa de «la llengua, la cultura i la nació» i d’aconseguir una participació també massiva en una manifestació convocada, amb els mateixos objectius, el 14 de març de 1982. Si en la primera ocasió les quatre barres havien entapissat les graderies de l’estadi, en la segona van tenyir de nou els carrers i places. Finalment, el 13 d’agost de 1983 el Tribunal Constitucional declarava nuls els articles bàsics de la Llei. Malgrat que en aquest cas una part important de la població, votants socialistes i de partits espanyolistes, no havien donat suport a la campanya, la bandera tampoc no va esdevenir cap motiu de fricció.

Ni va ser-ho quan la querella del 1986 contra Banca Catalana i Jordi Pujol —des del 1980 president de la Generalitat— va enterbolir de manera important el diàleg del govern català amb el central i va dividir l’opinió dels catalans.

La qüestió era delicada i posava en perill l’equilibri polític i social. No obstant això, partidaris i detractors de Jordi Pujol eren i se sentien beneficiaris directes d’uns models de govern —el de la Generalitat i el central— escollits democràticament, eficients i propers. Aquest fet, a més de tenir la gran virtut de fer oblidar els anys de la dictadura, va impedir que amb la persona s’ataqués també la institució de govern que presidia. Un govern, el català, que, tot sigui dit, tenia la virtut, segons paraules de la historiadora Paola Lo Cascio, d’actuar amb un criteri més nacional que nacionalista. Els fonaments de la democràcia ja començaven a ser sòlids. Tot plegat uns ho valoraven com un mèrit dels partits en el govern, d’altres com un triomf derivat de la democràcia i de l’esperit federalista, els altres encara com a simple resultat d’una Constitució moderna. Sortosament, la valoració era coincident i la bandera amb què els uns es manifestaven aclamant Pujol i els altres, en nom del país que representava, l’atacaven era la mateixa i, per tant, no entrava en la disputa. S’havia garantit salvar, un cop més, la cohesió social.

El país encetava una etapa de normalitat i de progrés. EI procés de recuperació de competències de l’etapa republicana o d’assumpció de noves lentament avançava. La xarxa escolar i sanitària, en primer lloc. Però també la del sistema penitenciari i la de la policia integral. Gestionar els serveis als ciutadans significava també normalitzar la presència de la bandera que, a poc a poc, va anar ocupant l’espai que li corresponia a les sales dels ajuntaments i a les oficines del centres hospitalaris, a les escoles i les presons, als cotxes del Servei de Trànsit i als furgons de la policia…

En aquest procés de recuperació i modernització del país cal fer una menció especial a la implantació de les emissores de ràdio i televisió de la Generalitat. Catalunya Ràdio va començar a emetre la vigília de Sant Joan del 1983 i TV3 va llançar el senyal televisiu la de l’11 de Setembre d’aquell mateix any.

Des d’aleshores fins a l’actualitat les quatre barres han guanyat també presència internacional tant a través dels més de 500 viatges oficials promoguts pels diferents governs de la Generalitat com per mitjà de l’obertura arreu del món de delegacions comercials o de representació del govern català o, també, per la participació dels organismes que depenen de la Generalitat en congressos, convenis i protocols en els cinc continents i, especialment, en els òrgans de govern de la Unió Europea i de la Unesco.

Les manifestacions esportives en general i les protagonitzades pel FC Barcelona en particular també han servit, al llarg de tots aquests anys, per fer patent arreu del món la identificació i el sentiment dels catalans amb la bandera.

En parlar de la internacionalització de les quatre barres cal fer esment també que de sempre, i molt especialment al llarg del segle XX, la bandera catalana ha onejat a les seus dels centenars d’entitats i casals fundats pels catalans arreu del món. A partir de la capacitat d’actuació d’aquests col·lectius la bandera ha estat hissada en moltes ocasions en ajuntaments i seus governamentals de molts països. El Parlament i el govern de la Generalitat a l’exili també van afavorir, gràcies a la complicitat d’alguns governs, que tingués presència oficial, encara que fos de manera esporàdica, en alguns actes públics. I encara més, la nostra bandera també ha estat present de manera ocasional i per iniciativa de grups anònims —o fins i tot a proposta d’organismes o governs aliens— en molts esdeveniments concrets de fora del país. Tres exemples per il·lustrar aquestes observacions:

• a) Segons La Veu de Catalunya del 18 de setembre de 1919, l’1 d’agost d’aquell any, dia en què «la Suïssa rememora l’aniversari de la seva independència», un grup de catalans, a través d’un amic —«vell catalanista de Barcelona» resident allí−, van adquirir una gran senyera i la van penjar «al cim de la tan cèlebre muntanya de Sant Gothard, i allí entre cants i himnes de llibertat, desplegaren al vent la flamejant bandera catalana, al mateix temps que la suïssa»;
• b) Hi ha documents fotogràfics que demostren que el 15 d’agost de 1915, en la desfilada oficial organitzada a Cuba per commemorar la fi de la Segona Guerra Mundial, hi va participar un grup de catalans presidit per les banderes cubana i catalana —en aquest cas, estelada;
• c) L’abril del 2009, en una pàgina web del Departament d’Estat del govern nord-americà destinada a rememorar la Declaració Universal dels Drets Humans, hi va aparèixer la bandera catalana hissada al costat de moltes altres d’europees.

2007. Seguidors de la selecció catalana de futbol a la graderia del Camp Nou de Barcelona. (EFE/Alberto Estévez)

Malgrat el grau de maduresa política i de cohesió social del país la bandera va ser —ha estat—, al llarg d’aquests anys de democràcia, el centre de debat, si més no en dues ocasions. La primera, quan l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1992, en vigílies de la inauguració de les Olimpíades, va repartir, gairebé porta a porta, banderes olímpiques i de la ciutat amb dos pals molt accentuats i sense normes de col·locació. L’opinió pública va interpretar que es volia dissimular la catalanitat de l’ensenya. Enfront de la confusió i la desídia municipals algunes entitats cíviques, entre les quals Òmnium Cultural, van proposar que als balcons s’hi col·loqués només la quatribarrada. Per facilitar-ho van posar a disposició de la ciutadania milers de bobines de la bandera catalana que es van repartir a metres des de comerços i entitats de la ciutat. L’acollida va ser extraordinària. Passada la treva olímpica, el tema de l’heràldica barcelonina va ser de nou el centre del debat de més d’un ple municipal i va obtenir molta repercussió en els mitjans de comunicació. La qüestió va patir aleshores els envits del prestigi que havien aconseguit els nous corrents de disseny gràfic, la qual cosa va determinar que, amb una alta dosi de frivolitat, s’aprovessin bandera i escut de nova fornada. Les picabaralles polítiques, el rebuig ciutadà i els informes desfavorables dels organismes acadèmics competents van obligar aleshores l’Ajuntament a dilatar una solució definitiva fins que, després de discussions, denúncies, exposicions públiques, recursos i resolucions de tota mena, el 6 d’abril de 2004 es va arribar finalment a l’aprovació definitiva de la bandera i l’escut oficials de la ciutat, que incorporaven als quarters superior dret i inferior esquerra «quatre pals vermells sobre fons groc», prenent com a fonts d’inspiració l’heràldica del rei Pere III, pel que fa a l’escut, i uns acords municipals del 1906 pel que fa a la bandera.

L’altre episodi conflictiu relacionat amb l’exhibició pública de la bandera catalana va provenir de la decisió del govern central d’aprovar, el 28 octubre de 1988, una llei —coneguda com a «llei de banderes»— per la qual, després de determinar en l’article primer que «la bandera de España simboliza la nación; es signo de la soberanía, independencia, unidad e integridad de la patria y representa los valores superiores expresados en la Constitución» desgrana en els posteriors les normes i criteris amb què haurà de ser exhibida. Els punts bàsics són:

• 1. «La bandera de España deberá ondear en el exterior y ocupar el lugar preferente en el interior de todos los edificios y establecimientos de la Administración central, institucional, autonómica, provincial o insular y municipal del Estado.
• 2. »La bandera de España será la única que ondee y se exhiba en las sedes de los órganos constitucionales del Estado y en la de los órganos centrales de la Administración del Estado.
• 3. »La bandera de España será la única que ondee en el asta de los edificios públicos militares y en los acuartelamientos, buques, aeronaves y cualesquiera otros establecimientos de las Fuerzas Armadas y de las Fuerzas de Seguridad del Estado.
• 4. »Cuando se utilice la bandera de España ocupará siempre lugar destacado, visible y de honor.
• 5. »Si junto a ella se utilizan otras banderas, la bandera de España ocupará lugar preeminente y de máximo honor y las restantes no podrán tener mayor tamaño».

Primer de tot caldria discutir si aquesta llei compleix o contradiu l’objectiu anunciat de simbolitzar els valors de la Constitució. El que resulta evident és que no està inspirada en cap doctrina ni tradició política foral ni federal, ni l’anima tampoc un esperit d’entesa amb les aspiracions d’autogovern de les nacionalitats sinó que tota ella respira recel a qualsevol consideració de sobirania compartida o de construcció d’un estat plurinacional.

Aquesta és una llei que si bé legalment no envaeix cap competència pròpia de la Generalitat, ja que no censura per res l’ús de la bandera catalana, a la pràctica és vista i sentida com una imposició innecessària i inadequada de tal manera que, en moltes ocasions, s’incompleix de manera deliberada o, sobretot en el cas dels ajuntaments, en previsió dels incidents que executar-la pogués ocasionar.

Els incidents que aquesta qüestió ha provocat són menors en comparació dels que podria originar si hi hagués una voluntat ferma de fer-la complir. Val a dir també que en moltes ocasions els alcaldes han optat per solucions salomòniques com ara no exhibir cap bandera o interpretar que el lloc preferent i d’honor és en indrets discrets o de poca concurrència.

Alguns dels episodis més coneguts són els protagonitzats pels alcaldes de Solsona i Ripoll. A Solsona, Ramon Llumà, de CiU, alcalde de la ciutat entre 1979 i 2003, es va fer famós per haver-se negat a penjar la bandera espanyola a l’ajuntament. Quan les autoritats espanyoles l’instaven a posar-la, la seva resposta era sempre la mateixa: «És a la bugaderia». Més recentment, l’alcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà, d’ERC, s’ha negat a penjar la bandera d’Espanya al consistori desobeint els requeriments del Tribunal Superior de Justícia amb aquesta resposta: «La bandera de Catalunya i la de Ripoll són les dues úniques banderes amb les quals s’identifiquen els ciutadans».

Que la qüestió és delicada i potencialment perillosa ho demostra la denúncia que Convivència Cívica Catalana —coordinadora d’entitats espanyolistes creada el 1988— ha presentat contra quatre consells comarcals —els de l’Alt Penedès, Osona, la Selva i el Solsonès— i 173 municipis més de 35 de les 41 comarques catalanes, que l’agost de 2002 s’havien adherit a la campanya «Un país, una bandera» promoguda des del 1991 amb l’objectiu de promoure que en les diades de l’11 de Setembre els ajuntaments de Catalunya únicament posin a l’asta del balcó la bandera catalana «com a únic símbol de la nostra nació».

El tema del protocol de les banderes, malgrat l’aparença de ser un tema menor, ha posat un cop més en evidència la fragilitat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Quan tot semblava afavorir una entesa històrica han rebrotat les ofensives centralistes i uniformadores incapaces d’entendre els principis de cap mena de federalisme ni, encara menys, cap filosofia de la democràcia que no sigui la jacobina.

El 18 de juny de 2006 el poble de Catalunya va referendar favorablement un nou Estatut després de ser redactat i aprovat pel Parlament, i esmenat i aprovat pel Congrés i el Senat espanyols. Aquesta llei orgànica estableix en l’article 8 que «Catalunya […] té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne» especificant pel que fa a la bandera que «la bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d’ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya».

No s’hi estableix, per tant, cap novetat heràldica però, en canvi, se la qualifica explícitament de «símbol nacional» i s’assenyala l’obligatorietat oficial del seu ús.

Aquest article, com la totalitat dels 223 de què es compon el text, està redactat amb la màxima cura per respectar l’esperit de la Constitució del 1978. Tant és així que Esquerra Republicana, per aquest motiu, hi va demanar el vot en contra en el referèndum. Malgrat això, el procés de redacció i aprovació del nou Estatut va provocar arreu d’Espanya una onada de catalanofòbia sense que el govern central actués de forma enèrgica per evitar-la i ha fet decidir al Partit Popular, al defensor del poble i als governs d’Aragó, Múrcia, Balears, La Rioja i el País Valencià a presentar-hi recursos d’inconstitucionalitat en contra.

En el moment d’escriure aquestes línies fa escassament una setmana que el Tribunal Constitucional, després de gairebé quatre anys de discussions, ha dictat una primera sentència sobre el text —la que correspon al recurs del PP. El document resolutori ha anul·lat parcialment o totalment 14 articles, n’ha reinterpretat a la baixa 23 més i ha limitat l’abast tant del preàmbul com de quatre disposicions addicionals. Els aspectes més reprovats han estat la llengua, el finançament i el poder judicial. Així, doncs, malgrat que percentualment només ha «passat el ribot» pel 5% del text, l’ha desnaturalitzat totalment.

Al llarg d’aquests anys el Tribunal, segons l’opinió majoritària dels juristes, s’havia desacreditat per emetre cap sentència. L’opinió general era que els jutges, no només per qüestions tècniques, formals o de procediment, sinó per una qüestió d’higiene democràtica i, fins i tot, de preservació de l’Estat al qual serveixen, haurien hagut de declarar-se incompetents.

Tant el govern de la Generalitat com el Parlament de Catalunya, el maig del 2010, havien fet arribar sol·licituds en aquest sentit. Paradoxalment, aquesta va ser l’única vegada que el Tribunal va prendre una decisió unànime i àgil: en menys de quaranta-vuit hores havien desestimat les dues peticions.

Si bé aquesta és una qüestió que sobrepassa l’àmbit de les banderes, objectiu d’aquest llibre, també és cert que tot allò que afecti la bandera, com a símbol històric i d’identitat col·lectiva que és, no pot ser-ne considerat aliè i, en aquest sentit, és de summa gravetat que el tribunal hagi posat en qüestió el caràcter plenament nacional de la bandera de les quatre barres.

Episodis d’ultratge a la lliure voluntat dels catalans, com el de la sentència del Constitucional, posen en quarantena la capacitat de la democràcia espanyola per assumir plenament el caràcter plurinacional de l’Estat i subratllen la importància de les múltiples declaracions i manifestos destinats a crear una dinàmica sobiranista.

En aquest context crec que és avinent escoltar com han justificat els alcaldes i presidents de consells comarcals adherits a la citada campanya «Un país, una bandera» la decisió de desobeir la «llei de banderes». Diuen en el manifest fundacional:

Tenint en compte que l’any 2007 havien atès aquesta crida 842 dels 946 municipis catalans, és a dir, el 89% del total, caldrà convenir que hi ha un desacord general amb la normativa i que aquesta circumstància no pot ser considerada anecdòtica ja que, en el fons, deriva d’una discrepància en el concepte de sobiranisme.

Aquesta és una qüestió delicada que els partits polítics consolidats tracten amb molta cura per tal de no submergir la societat catalana en un debat estèril i frustrant. Tanmateix, és la qüestió secularment mal resolta que condiciona i tensa les relacions entre Catalunya i Espanya. Tant la Constitució del 1978 com l’Estatut del 1979 hi van passar de puntetes.

No és casual, en aquest sentit, que a finals del 2005, després dels llargs debats parlamentaris que van concloure amb el projecte d’Estatut aprovat per àmplia majoria el 30 de setembre, davant del perill que fos mutilat en els debats al Congrés i el Senat de Madrid, es creés, al marge dels partits, una Plataforma cívica pel Dret de Decidir amb l’objectiu de reclamar que se’n respectés el text original.

A proposta d’aquesta plataforma, que comptava amb l’adhesió de 700 entitats, 48 ajuntaments i 4.000 persones a títol individual, es van fer dues grans manifestacions. La primera el 18 de febrer del 2006, tres mesos abans del referèndum de l’Estatut, amb el lema «Som una nació, tenim el dret de decidir». La segona, l’1 de setembre del 2007, de caràcter més específic, amb el lema «Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures». Tant en l’una com en l’altra les banderes quadribarrades van tornar a ser el senyal distintiu i col·lectiu de manera gairebé exclusiva, amb una clara disminució de les divises partidistes i un augment de les estelades.

La qüestió de fons era —i és encara— cada cop més clara i l’havia posada en evidència el llarguíssim debat sobre l’Estatut de Miravet: hi havia dues maneres d’interpretar el pacte constitucional del 1978. Les dissonàncies, per exemple, en el tema de les banderes eren evidents. Tant és així que calia aclarir si la llei que en regulava els usos havia estat el resultat d’un error estratègic fàcilment solucionable esmenant-la o si, al contrari, era la conseqüència directa d’una divergència de fons, de filosofia política.

És a dir —i permeteu-me la digressió—, si s’accepta que Catalunya ha estat històricament, per si mateixa, una entitat jurídicament sobirana, adherida a l’Estat espanyol per raons històriques derivades d’enllaços dinàstics, d’armisticis, de tractats i pactes, si s’accepta que Catalunya n’és part constitutiva, aleshores ningú no li pot negar actualment, en el context de l’excel·lència democràtica amb què es vol construir Europa, el seu dret històric i sobirà a decidir de quina estructura jurídica es vol dotar. El conjunt de l’Estat ho ha d’avalar i respectar. Fins i tot, per aquesta via, hom pot arribar a entendre —diuen els entesos— que el rei Joan Carles és per raons genealògiques el legítim hereu del comtat de Barcelona i que, interpretant de manera generosa la Constitució o modificant-la, hi podria haver solucions respectuoses amb la nostra sobirania sense recórrer a la independència. Ara bé, si, al contrari, hom considera que Catalunya forma part de l’Estat per raó de conquesta, com a càstig per l’actitud antiborbònica del 1714 i prorepublicana del 1939, aleshores és en va apel·lar jurídicament als drets històrics per decidir res i només queda l’opció d’acceptar l’autonomisme o exigir la independència. Resumint, que els termes del debat s’hagin clarificat sempre és positiu. Que s’hagin posat en marxa mecanismes inexistents per sensibilitzar la societat —amb totes les onades de nouvinguts actuals— per tal que tots puguem tenir una opinió formada sobre aquest assumpte tan important, encara més. En canvi, que ara, en lloc d’aprofundir en el tema a través d’un debat polític serè, tot estigui en mans d’un tribunal és literalment grotesc i nefast. Dit això —i passi el que passi amb la sentència del tribunal−, no cal, però, pensar que no hi pot haver solucions graduals perquè amb l’acta d’independència a les mans o sense, caldrà, sens dubte, dialogar, pactar i resoldre el nostre futur de comú acord amb Espanya, amb la Unió Europea, amb els organismes internacionals, amb els països del nostre entorn i, en certa manera, amb el món sencer.

Tornant al tema, a partir del 2006, seguint el fil dels esdeveniments, es van crear nous fòrums i plataformes amb el denominador comú de generar un estat d’opinió favorable a la conveniència i necessitat d’exercir el dret de decidir basat en els hipotètics avantatges d’un procés de secessió d’Espanya. El 4 d’octubre d’aquell any, per exemple, va néixer el moviment Sobirania i Progrés constituït per reclamar el dret a l’autodeterminació a través d’un referèndum; l’11 d’octubre de 2007 es va crear la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes «amb l’objectiu de fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya»; el 18 de novembre de 2008, un grup de directius van constituir el Cercle Català de Negocis amb la idea d’organitzar una «xarxa d’empresaris i professionals catalans disposats a treballar per aconseguir un estat propi en un horitzó a curt termini»; al desembre del 2008, es va constituir l’Associació Independentista Sobirania i Justícia amb l’objectiu de treballar a favor de la independència com a «única solució que supera definitivament el problemes entre Catalunya i Espanya, i permet posar els fonaments d’una convivència justa, digna i en peu d’igualtat»; a primers del 2009 es va posar en marxa la iniciativa «10.000 en xarxa per l’autodeterminació» amb la voluntat d’«aconseguir que l’autodeterminació de Catalunya figuri en l’agenda internacional i que els partits polítics nacionals […] es declarin oficialment a favor de la independència i la incloguin en el seu programa»… La llista és llarga, trenta-tres pàgines consten a la Viquipèdia sota la categoria «Entitats independentistes catalanes». Totes aquestes iniciatives mantenen, a més, una presència molt destacada a la xarxa amb una gran profusió de pàgines web, blocs personals i participació en les xarxes socials, la qual cosa els permet una dinàmica participativa molt elevada.

Totes i cadascuna d’aquestes plataformes, entitats i fundacions de nova fornada duen incorporat en el seu logotip, de mil i una maneres, i totes molt imaginatives, les quatre barres. El senyal que ens agrupa, per tant, ha passat amb èxit la frontera de la revolució tecnològica. Avui, la nostra bandera no només és una realitat tangible que podem enarborar o fer voleiar, admirar-la dalt d’un castell o d’una ermita, homenatjar-la en la Diada o sentir-la a prop en mil actes de la vida quotidiana, sinó que, a més, ha passat a ser una realitat virtual, vestida de disseny i potser moguda al ritme de milions de píxels…

Formant part d’aquesta dinàmica sobiranista que el dia de Santa Llúcia de 2009 una entitat anomenada MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació) va promoure a Arenys de Munt, amb el vistiplau de l’Ajuntament, una consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya: «Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?». El cartell oficial que anunciava la convocatòria, dissenyat per Josep Sànchez, estava format per una bandera catalana onejant a l’esquerra sobre un fons de cel blau esquitxat de núvols tendres. A la base del cartell hi constaven les dades dels convocants i el logo de la consulta mentre que el lloc, la data i el títol destacaven sobreposats a la imatge. De nou, doncs, el símbol escollit per presentar aquesta iniciativa inèdita —que després ha proliferat arreu del país— va ser la bandera quadribarrada, el nostre senyal, la nostra divisa nacional.

Aquell dia 13 Arenys va ser una festa. Una festa cívica, endreçada, participativa, de radicalitat democràtica. La riera per un dia va esdevenir una gran bandera serpentejant. De manera encertada els organitzadors havien optat per la nacional de les quatre barres a l’hora de triar l’emblema del cartell. Calia garantir que tothom —els votants a favor i els votants en contra— s’hi poguessin sentir identificats. No obstant això, moltes banderes aquell dia anaven acompanyades d’un estel que, per si mateix, reclamava la independència…

Ambient a la riera d’Arenys de Munt el dia de la consulta popular sobre la independència de Catalunya (13 de desembre de 2009). (Photoaisa - Marga Cruz/Iberfoto)