Durant la República

A quarts de dues del migdia del dia 14 d’abril de 1931 va ser hissada al balcó principal de l’Ajuntament de Barcelona la bandera republicana. Gairebé simultàniament també va ser col·locada a la façana del Palau de la Generalitat. La crònica de La Vanguardia explica que la catalana va ser enarborada als màstils de la part més alta dels dos edificis.

El resultat de les eleccions municipals del dia 12 —amb una destacada victòria a les capitals de província dels partits que rebutjaven la monarquia—, la vaga general promoguda per la CNT el dia abans i la notícia que a Saragossa ja havien proclamat la República va precipitar els esdeveniments.

Poc abans de la una del migdia el nou regidor d’Esquerra, Lluís Companys, acompanyat d’una comissió dels centenars de persones que, provinents de la Rambla es manifestaven a la plaça de Sant Jaume s’havia presentat al despatx de l’alcalde i li havia exigit la renúncia. Aquest fet es va reproduir a quarts de tres de la tarda a les dependències del Palau de la Generalitat. En aquesta ocasió va ser Francesc Macià qui va convidar Joan Maluquer, president de la Diputació, a abandonar el seu despatx.

Seguidament, reafirmant proclames d’hores anteriors fetes des de les balconades, es va difondre un comunicat segons el qual «en nom del poble de Catalunya» s’anunciava la constitució d’un «Estat Català sota el règim d’una república catalana» i demanava «als altres pobles d’Espanya» la seva col·laboració per crear una «Confederació de pobles ibèrics».

La notícia dels esdeveniments va córrer amb celeritat per tota la ciutat. Grups de militants van anar sortint al carrer amb pancartes improvisades i banderes catalanes i republicanes. En poques hores la ciutat bullia al ritme del canvi i les banderes, sobretot les republicanes, anaven apareixent a les balconades de molts edificis i habitatges. També les catalanes encara que, en un primer moment, en menys quantia.

Un testimoni d’aleshores, Alfons Maseras, va deixar escrit en el llibre dedicat a La república catalana, publicat el mateix any 1931, que Ventura Gassol, fidel col·laborador de Macià, havia justificat la hissada de les dues banderes dient que si la dictadura havia proscrit «la nostra bandera barrada, [ara] en lloc d’una en posem dues: la de Catalunya i la de la República».

Cap a les quatre de la tarda, un grup de persones arribades amb camió, va procedir a penjar del terrat més alt de l’edifici de la universitat una gran bandera catalana.

L’agitació va durar fins ben entrada la matinada sense cap incident destacable. Per primera vegada a la història, d’una manera pacífica i espontània, les banderes de Catalunya i d’Espanya lluïen plegades convertint-se en el millor testimoni de les esperances que el país havia dipositat en l’adveniment de la República.

L’endemà, les manifestacions festives van continuar i es va estendre a tots els pobles de Catalunya. A Barcelona, per exemple, tres hidroavions sobrevolaven la ciutat exhibint les dues banderes. Al Govern Civil, que havia estat ocupat pel lerrouxista Emiliano Iglesias, també s’hi va acabar penjant una gran bandera catalana improvisada per militants del grup independentista Nosaltres Sols. L’eufòria i les ganes de protagonitzar un canvi radical era tal que no s’acceptaven solucions ambigües. Així, per exemple, un grup de persones, situades davant de la redacció del diari republicà El Diluvio, que només havia col·locat domassos als balcons, va exigir que també hi fos hissada una bandera catalana. Ferran Soldevila, en les pàgines de la Història de la proclamació de la República a Catalunya (1977), va escriure que el dia 15 es veien «arreu banderes catalanes i republicanes. Al cim dels edificis públics, allà on abans flotava la bandera espanyola, ara onejava la nostra bandera. El dia abans hi havia un marcat predomini dels colors republicans, el 15, amb goig dels patriotes, el predomini havia desaparegut».

La imminència del 23 d’abril va fer decidir a les noves autoritats catalanes que aquell any la festivitat de Sant Jordi fos proclamada Diada de la Bandera Catalana amb l’objectiu d’honorar la recuperació pública de moltes banderes històriques que s’havien hagut d’amagar durant la dictadura de Primo de Rivera. Moltes entitats, entre les quals el FC Barcelona, van fer crides a la població perquè es fes ostentació de catalanitat exhibint-les. La població, les entitats i tots els organismes oficials hi van col·laborar amb entusiasme. L’acte més emotiu va ser el lliurament a la Generalitat de la bandera que les dones catalanes havien regalat a la Unió Catalanista de Poblet l’any 1903.

La recuperació de la bandera catalana no va fer-se només per nostàlgia històrica, sinó amb la convicció que era un símbol de vitalitat i de futur. Pere Anguera, en el llibre ja esmentat sobre l’origen dels símbols nacionals (2010), reprodueix fragments d’un article aparegut al Diari de Vic al setembre del 1932 en què un periodista amb el pseudònim Ariel comentava: «Aquest 11 de setembre de 1932 és diferent de tots els que havíem viscut fins ara. Les banderes que ja es drecen avui amb un gest de victòria, demà no sabran volar d’aquella manera alapenjada com ho feien els altres anys […]. Recordem que aquesta bandera que avui es dreça arreu de Catalunya és l’única que no va poder voleiar, a la muntanya de Montjuïc, en la passada Exposició Internacional […]. Una monarquia unitària, que pretenia apuntalar en aquest tòpic la seva caducitat, va enfundar totes les banderes de la nostra terra. Una República més liberal i més comprensiva les ha desplegades novament amb aires de victòria. En posar avui els nostres ulls damunt la bandera de Catalunya li endevinem una lluïssor inèdita […]. Altres anys ens la miràvem únicament com a record d’unes llibertats perdudes. Avui la veiem com embolcalla els màrtirs d’ahir […] i també com a senyera dels catalans d’avui».

Hi ha abundants testimonis fotogràfics de l’omnipresència de les quatre barres a partir de la proclamació de la República. N’hi hagué entre la multitud que va anar a rebre Niceto Alcalá Zamora, primer president republicà, a l’estació de França el 26 d’abril de 1931. N’hi hagué a Girona quan Macià hi va anar al juny. I quan va anar a Sant Boi. I a Sant Cugat. I a Llívia. I a Sant Vicenç de Castellet. I a…

No obstant això, el protagonisme no sempre era per a la senyera. A Súria, per exemple, a la façana de l’ajuntament només hi havia hissada la tricolor republicana, la catalana solament cobria el forjat de la balconada. A Manresa, el 7 de juny de 1931, en un acte solemne de commemoració de les Bases constitucionalistes que s’hi van aprovar el 1892, hi destacaven, paradoxalment, adossats a les façanes, uns grans escuts de les quatre províncies molt més que la bandera nacional.

El 5 de juliol de 1931 es va instal·lar, a la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, una tribuna coberta amb una vela quadribarrada on va fer-se l’acte simbòlic del canvi de les banderes, és a dir, de retirada de la bicolor o monàrquica per la tricolor republicana.

Amb el pas dels mesos, la necessitat de defensar unitàriament el símbol del nou règim enfront dels conspiradors de dretes i d’esquerres i, encara més, la lluita partidista per guanyar espai polític va comportar, en alguns ambients, la pèrdua de protagonisme de les quatre barres o, fins i tot, la supressió.

Així, per exemple, al balcó de l’ajuntament de Súria, quan aquesta població, a finals de gener de 1932, en el marc de les sublevacions de l’Alt Llobregat, va ser ocupada pels escamots anarquistes només hi va onejar la bandera roja i negra. Al gener del 1933, a Ripollet, durant uns incidents similars, no només s’hi va hissar en solitari la mateixa bandera sinó que els revoltats van cremar els retrats d’Alcalá Zamora i de Macià i les banderes catalana i republicana que onejaven a l’Ajuntament. Les seus i actes dels partits comunistes eren presidits de manera exclusiva per la bandera roja amb la falç i el martell com, per exemple, en el míting del Partit Obrer d’Unificació Marxista, celebrat al Gran Price de Barcelona el 5 de gener de 1936. A l’altre extrem, per exemple, el partit Acció Popular Catalana, adherit a la dretista CEDA de Gil Robles, que va optar per eludir les quatre barres apropiant-se de la creu de Sant Jordi romboïdal que, emmarcada en un requadre de color, van situar sobre una bandera blanca.

Els republicans radicals, malgrat no renegar de la senyera, no n’acceptaven la dimensió nacional que li corresponia. En un homenatge celebrat l’any 1931 a la seu del Partit Republicà Radical de la Sagrera de Barcelona, posem per cas, només hi onejava la bandera republicana. A Vilafranca del Penedès l’any 1932 un regidor radical de la població va adreçar-se a l’alcalde per mirar de trobar la manera que el Bloc Catalanista local, que tenia per costum d’hissar només la bandera catalana als balcons del seu estatge, fes onejar també la republicana. El Bloc, segons un article aparegut a La Publicitat el 10 de setembre de 1932, va respondre a l’alcalde assegurant que «considerem absolutament innecessària la dualitat de banderes […] i més ara que […] Catalunya comptarà amb un règim autonòmic que li permetrà, almenys, ostentar lliurement la seva bandera. La bandera barrada no ha necessitat mai d’anar acompanyada de cap altra per a significar els anhels de republicanisme, de llibertat i de democràcia […]. La bandera catalana és republicana, és la bandera republicana de Catalunya […]. El nostre criteri sobre l’ostentació de banderes és ben clar. A tots els edificis que no depenguin de l’Estat, en totes les manifestacions pròpiament catalanes, a tots els centres polítics essencialment catalans, una bandera: la catalana, ensenya republicana per antonomàsia. En tot el que representi intervenció de l’Estat a Catalunya, una altra bandera: l’espanyola».

Si bé és cert que les conteses electorals de 1932, 1934 i 1936 van afavorir encara més les divergències sobre el valor i autoritat que havia de tenir la bandera catalana, també ho és que mai no es va trencar, en termes generals, el caràcter nacional que havia anat adquirint durant els segles anteriors i, molt especialment, per mèrit dels moviments populars del XIX. Així va quedar demostrat en la campanya electoral per a les eleccions del 16 de febrer de 1936, quan, malgrat la virulència de l’enfrontament entre dos blocs —el Front d’Esquerres i el Front Català d’Ordre—, uns i altres la lluïen en els mítings i en la propaganda.

També la convivència entre la bandera catalana i l’espanyola republicana va ser, en termes generals, molt bona. Valgui d’exemple que el cotxe oficial del president Macià, malgrat el seu ideari explícitament independentista, duia els dos banderins. Valgui com a símbol que els primers morts per la revolta militar del 18 de juliol de 1936 van ser tapats, indiferentment, també per les dues banderes.

La bandera catalana, per si mateixa, va aglutinar tot el poble i tots els partits durant la llarga campanya a favor de l’Estatut de Núria. Primer, per animar la població a votar afirmativament en el plebiscit del 2 d’agost de 1931; després, per pressionar el Parlament espanyol perquè l’aprovés, fet que no va aconseguir-se fins al cap d’un any, el 9 de setembre de 1932.

Paradoxalment, en aquesta Carta Magna les quatre barres no hi eren esmentades. Ni en el text plebiscitat ni en l’aprovat de manera definitiva per les Corts constituents de la República no es feia cap menció explícita a l’oficialitat ni de la bandera ni de l’escut de Catalunya. El govern provisional de la Generalitat republicana va adoptar com a senyal propi un disseny de Bartomeu Llongueras format per un oval que porta inscrits pals vermells sobre fons groc o or, emmarcat per rams de fulles de llorer.

El dia de Nadal del 1933 moria el president Macià. L’endemà, a la capella ardent instal·lada al Saló de Sant Jordi, acompanyant el fèretre, ajaguda als seus peus, s’hi va col·locar una bandera catalana, gran i luxosa, que tenia la particularitat de tenir brodats en vermell sobre les faixes vermelles una rastellera d’escuts de Catalunya i una de creus de Sant Jordi en groc sobre les faixes grogues.

Durant la República es va consolidar el costum de recordar les víctimes de la Guerra dels Segadors. Els documents gràfics d’aleshores deixen constància que cada 11 de maig moltes persones i entitats s’apropaven al monument a Pau Clarís de Barcelona per rendir homenatge, amb flors i banderes, al que va ser president de la Generalitat durant el primer any de les hostilitats.

La revolta militar contra la República, amb la guerra i la revolució que se’n va derivar, va alterar tot el funcionament ordinari tant de les tasques del govern de Catalunya com de la vida social i política del país. En aquest context, l’hegemonia dels anarquistes i, posteriorment, dels comunistes en els òrgans de poder no va facilitar que la bandera catalana tingués el protagonisme que li hauria pertocat. Només així es pot entendre que Rafael Tasis, en la novel·la Tres (1962), fes exclamar a un republicà catalanista: «¡Una Catalunya gairebé lliure i en la qual la bandera catalana no pot exhibir-se si no acompanyada de la vermella i negra o de la vermella amb la falç i el martell!».

La societat catalana va veure amb impotència com, dia a dia, amb les nafres de la guerra s’esmunyia la possibilitat de ser un país lliure i de ple dret. ¿Quins sentiments devia desvetllar veure les quatre barres en tots els llocs oficials però no veure-les en gairebé cap cartell del Comissariat de Propaganda constituït el 3 d’octubre de 1936? ¿Com podrien compartir els sentiments cap a la bandera els qui se sentien perseguits per grups que, malgrat ser vigent la institució de la Generalitat, s’emparaven en la immunitat? ¿Com podien entendre, per exemple, els militants de la Unió de Rabassaires de La Fatarella que se’ls ataqués en nom de la revolució, a ells que havien lluitat pels ideals de la llibertat amb les quatre barres per bandera?

Malgrat que fossin escassos, alguns productes posats en circulació pel Comissariat de Propaganda sí que incorporaven les quatre barres. D’entre aquests cal destacar:

• a) un cartell dedicat a la «Nueva España antifascista» que uneix les banderes de Catalunya i d’Euskadi amb la republicana i les dels sindicats CNT i UGT i
• b) la creació i difusió d’«El més petit de tots», la figura d’un infant que, vestit amb granota de treball i coronat per una gorra frígia, camina decidit amb el puny esquerre enlaire mentre que amb la mà dreta aguanta una bandera republicana.

La peça va ser encarregada el 1937 a l’escultor Miquel Paredes amb l’objectiu que es convertís en la mascota de la revolució. Tenint aquesta obra com a referent el poeta Pere Quart (Joan Oliver) va compondre una cançó basada en la popular Els tres tambors que Emili Vendrell va interpretar i gravar en disc i la dibuixant Lola Anglada va recrear en un conte. En la versió animada que va crear la il·lustradora el personatge enarbora la bandera catalana i no pas la republicana.

El vallesà Agustí Palau, enmig de les trinxeres de l’Ebre, amb només divuit anys, va reflectir en un poemari aquestes contradiccions i tantes més. Escrivia, per exemple, parlant de les arengues dels comissaris polítics:

Ell mateix explicava també que al juny del 1938 els havien preparat per fer l’acte de promesa a la bandera però que la cerimònia, per discrepàncies polítiques, mai no es va arribar a fer.

A l’altra banda del riu, formant part de l’exèrcit atacant, també hi havia els dos mil catalans voluntaris del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, amb les quatre barres formant part del seu escut i amb El virolai com a himne propi…

Deixant a part les columnes de milicians que partits i sindicats van organitzar per anar al front i les diferents adscripcions militars que, en el transcurs de la guerra, van tenir, la Generalitat només va arribar a formar i comandar directament una sola unitat de guerra, el Regiment Pirinenc n. 1 de Catalunya, creat per un decret del govern al novembre del 1936. La bandera d’aquest regiment era la catalana amb una flor de neu al centre i la inscripció descriptiva del cos. Pel que fa a les columnes de voluntaris, només la Macià-Companys consta que portés les quatre barres com a divisa. En una foto presa a prop de Saragossa s’hi poden veure dos soldats d’aquesta columna amb una bandera barrada subjecta a la baioneta calada al fusell.

La Generalitat, durant la tardor del 1937, va reorganitzar les forces del front d’Aragó i va constituir l’Exèrcit Popular de Catalunya, format per tres divisions, que van dependre, per un breu període de quatre mesos, de la Conselleria de Guerra fins que, a partir dels Fets de Maig del 1937, tots els regiments i grups que el formaven van passar a dependre del govern central. En general, aquestes unitats bèl·liques tenien per bandera la republicana amb l’escut quarterat de Castella, Lleó, Catalunya i Navarra —amb Granada a la punta— gravat al mig, llevat del Grup d’Intendència, que lluïa la republicana amb l’escut de les quatre barres.