Una altra mena d’acer

En Raith va allargar el braç per bloquejar la llança daurada quan l’escut de l’home que la brandava es va desarmar i la muntura de ferro va caure d’una peça. L’home va sortir disparat enrere com si l’hagués envestit el martell d’un gegant, amb la capa de fina tela verda en flames i els extrems de la llança trencada corrent per terra fent tomballons.

I aleshores es va sentir el tro.

Un soroll com la Partició de la Deessa, un petarrelleig estrepitós com una matraca, veloç com els repics d’un picot. L’arma èlfica de la mare Scaer sotraguejava a les mans de la clerga com si tingués vida. Li sacsejava tot el cos amb una fúria desenfrenada i els crits s’havien tornat uns refilets irregulars mentre expulsava tot d’escapçadures metàl·liques per la testa i treia foc per la boca.

Davant dels ulls coents d’en Raith, els companys d’en Gilling el Brillant, guerrers llegendaris tots ells, s’amuntegaven en l’espai d’un puny esclafats com una colla d’escarabats a l’enclusa, trinxats com el blat després de la sega, sota un riu de sang, estelles i anelles de les cotes de malles; les armes quedaven doblegades i destrossades, giravoltaven a gran velocitat, mentre les extremitats separades del cos volaven com la palla enduta per un vent huracanat.

Tot i que s’havia quedat bocabadat, en Raith encara va sentir més espetecs al darrere: era el foc que disparaven des de les muralles de la fortalesa. Es va estremir en esclatar una fogonada a les línies de l’Alt Rei, una desclosa monstruosa de foc, estaques trencades, terra, armadures, homes i guerrers esquarterats que sortien disparats cap a les altures del cel. La terra va tremolar tan fort que el mateix pare Iarvi es va esgarrifar del poder èlfic que havien escampat.

En Raith va pensar que, al costat d’allò, la seva arma semblava una joguina inútil; la va deixar caure, va agafar el braç de l’Skara i la va arrossegar a sota del seu escut. En Jenner el Blau es va unir a ells per un costat i en Rulf s’hi va afegir per l’altre formant un petit mur més aviat fràgil, arraulits i espantats com estaven, mentre els clergues enviaven la mort als camps arrasats que s’estenien davant del Cap d’en Bail.

L’arma que l’Skifr tenia a les mans va fer un cop sord i una altra sotragada. Una estela nebulosa va fer un giravolt al cel i es va dirigir cap a les línies de l’Alt Rei. L’estela va tocar el terra d’una cleda, on hi havia un grup de cavalls tancats. En Koll va deixar anar un crit ofegat en veure que el foc esclatava formant una gran flamarada i es va tapar les orelles amb les mans per protegir-se del tro estremidor.

Els cavalls van sortir disparats enlaire com les joguines d’un nen enrabiat; d’altres es van encabritar a causa del foc o van fugir en desbandada, arrossegant carros en flames. En Koll va fer una mena de gemec d’horror i consternació. No sabia què farien els ginys èlfics, però en cap cas no s’havia imaginat res d’allò.

Els déus sabien que ell no era gaire amant de les lluites, però podia entendre que els bards fessin cançons de les batalles. La igualtat entre dos guerrers en lluita. Entre les habilitats de l’un i de l’altre, la valentia de l’un i la de l’altre. Però allà no hi havia ni habilitat ni valentia. En aquella destrucció a cegues no hi havia res de noble.

A l’Skifr, però, no l’interessava la noblesa, només la venjança. La bruixa va donar un cop a un costat de l’arma amb la mà plana i el tambor va caure rodolant per damunt de la muralla i va rebotar al fossat. La dona va estendre la mà.

—Més.

Tot de relíquies èlfiques es van escampar amb gran estrèpit, brunzidores, agullonadores; assotaven les orelles d’en Koll amb tanta força que el noi pràcticament no podia raonar.

—Jo… —va quequejar—. Jo…

—Xxxt. —L’Skifr va entaforar la mà dins la bossa i en va treure un altre tambor—. Una vegada em vas dir que volies veure màgia! —La bruixa va encaixar-lo a la ranura fumejant on hi havia acoblat el primer.

—He canviat d’idea —va dir el noi; al capdavall no era això el que se li donava millor?

Però amb la cridòria que aixecaven armes, homes i bèsties era impossible que el sentissin, i encara menys que es fixessin en ell.

En Koll va mirar amb els ulls entretancats per sobre del parapet; tenia el nas pràcticament damunt la pedra i intentava trobar sentit en aquell caos. Semblava que al nord hi havia lluita. L’acer llampurnejava entre torterols de fum, i saltironant per sobre de la bullícia humana s’intuïen ossos i pell.

En Koll encara va obrir més els ulls.

—Els shends s’han girat en contra de l’Alt Rei!

—Tal com els va dir de fer el pare Iarvi —va dir l’Skifr.

En Koll se la va quedar mirant.

—A mi no m’ho va dir.

—Si encara no has après que el pare Iarvi és curt de paraules, no hi ha res a fer amb tu.

A l’est, els homes de l’Alt Rei feien mans i mànigues per aixecar un mur d’escuts. En Koll va veure un guerrer que brandava l’espasa i corria a posar-se al capdavant. Molt valent per part seva, però allò era un mur de teranyines. Es va sentir un espetec eixordador de la cordada d’escuts que envoltaven la bèstia de proa del Vent del Sud i l’aspirant a heroi va caure; els escuts queien com un grapat de monedes llançades bruscament.

—Amb això no en tindrem prou —va dir l’Skifr, encastant-se l’arma èlfica a la galta. En Koll es va ficar els dits a les orelles; en aquell moment tenia ganes de plorar. Un altre cop sord. Una altra estela nebulosa. Un altre tremolor sorollós, un altre gran forat obert a la línia d’estaques. Quants homes desapareguts en menys d’un no res, consumits pel foc com si no haguessin existit mai, o esmicolats i expel·lits com les guspires que s’arremolinaven a la forja de la Rin?

Van acabar tots fets miques, és clar. Com podien els homes lluitar contra el poder que havia partit la Deessa? De poc servien les espases i els arcs, les cotes de malles i els escuts. De res no servia la valentia i la fama. L’exèrcit invencible de l’Alt Rei fugia pel camí i camps a través enmig d’un desconcert frenètic, sense aturar-se a pensar quina direcció prenien, l’important era marxar lluny del Cap d’en Bail; arrasaven els seus campaments, es desfeien de les armadures, esperonats pels crits dels shends i per les despietades armes èlfiques. D’homes amb un únic objectiu havien passat a ser animals aterrits sense rumb.

En Koll va entretancar els ulls i es va fixar en els bancs de boira de l’albada; més enllà hi havia més moviment: tot de cavalls al galop sortien dels arbres que hi havia a tocar del poble abandonat.

—Genets —va dir, assenyalant-los.

L’Skifr va abaixar l’arma èlfica i va esclafir a riure.

—Ha! Si la intuïció no em falla, aquesta és la meva millor alumna en acció. L’Espina mai no es perd una batalla.

—No és cap batalla —va mussitar en Koll—. És una matança.

—L’Espina tampoc no es perd mai una matança.

L’Skifr estava de peu dret amb posat altiu; les cremades del clatell se li estiraven en allargar el coll per mirar el paisatge que l’envoltava. A tot arreu, la poderosa força humana de l’àvia Wexen acabava escampada com el farratge al vent. Els genets de l’Espina avançaven entre els guerrers i l’acer centellejava a mesura que els esquarteraven, els fustigaven entre les ruïnes ennegrides del poble i els empenyien nord enllà.

—He. —L’Skifr va arrencar el tambor de l’arma èlfica i el va llançar d’una revolada a en Koll, que, pres del pànic, va haver de fer malabarismes per atrapar-lo i aferrar-lo a la desesperada amb el pit—. Pel que sembla, avui és el nostre dia.

Amb la mateixa lentitud, fragilitat i indecisió que una papallona nocturna que acaba de descloure el capoll, l’Skara va rebutjar el braç sense vigor d’en Raith i, servint-se del cantell de l’escut com si fos una crossa, es va inclinar endavant.

Tots els sons li resultaven estranys. Crits, xiscles i el xerroteig dels ocells. Una vegada i una altra, l’udol entretallat de les armes èlfiques. Però tot molt llunyà, com si passés en un altre moment i un altre lloc.

La mare Scaer estava de peu dret i es fregava l’espatlla magolada.

Amb cara de fàstic va llençar a terra la relíquia, encara fumejant.

—Que esteu ferida, Sa Majestat?

Era la veu d’en Jenner el Blau. L’Skara va trigar uns segons a adonar-se que es dirigia a ella.

La reina, atordida, es va mirar de dalt a baix. Tenia la cota de malles completament regirada i intentava col·locar-se-la bé tot espolsant el llot dels costats.

—Estic bruta —va dir entre dents, com si això importés. Tenia la llengua com un nus i la boca seca. Va fer una llambregada amb els ulls mig closos al camp de batalla. Si se’n podia dir batalla.

A la línia d’estaques, corbada i devastada, s’hi havia obert una corrua d’esvorancs i escletxes, i una estesa d’armadures i cossos desfigurats es consumien en muntanyes de cossos en flames. L’exèrcit de l’Alt Rei, tan temible feia una estona, quedava reduït a brases com la boirina del matí abans no l’escampa la mare Sol.

El pare Iarvi, amb la vara èlfica, l’arma èlfica, tenallada sota un braç, va acotar la mirada i va veure els cossos esbocinats dels companys d’en Gilling el Brillant. Ni feia cara de pocs amics ni somreia. Ni esclafia a plorar, ni a riure. La seva cara desprenia una serenor calculada. Un artesà molt satisfet de la feina del matí.

—Amunt, mare Adwyn! —va dir.

La clerga va aixecar el cap entre els cadàvers. Tenien els cabells pèl-rojos enganxats al crani amb sang coagulada.

—Què heu fet? —La clerga mirava en Iarvi amb la mandíbula caiguda i ulls d’absoluta estupefacció; tenia la cara esquitxada de fang i viada de llàgrimes—. Què heu fet?

En Iarvi va cargolar la mà esguerrada a la capa de la clerga i la va aixecar d’una estrebada.

—Exactament el que m’acusaves de fer! —li va etzibar—. On és el teu tribunal? On tens el jurat? Qui em jutjarà, ara?

En Iarvi va sacsejar la vara èlfica, l’arma èlfica, davant dels nassos de la mare Adwyn, i la va llençar a terra. La dona es va arraulir de por entre els cossos.

Un d’ells havia aconseguit aixecar-se fent tentines i parpellejava al seu voltant com un home a qui acaben de despertar d’un somni. Era en Vorenhold, tot i que l’Skara pràcticament no el reconeixia en aquell estat. La cota de malles estava esparracada com la capa d’un captaire, l’escut era un manyoc d’estelles amb la muntura doblegada, tenia tota la cara marcada i bruta de sang, una orella escapçada i el braç amb què portava l’espasa se li acabava en el colze.

L’home va buscar el corn al cinturó a les palpentes i el va aixecar amb la intenció de fer-lo sonar, fins que es va adonar que el bec estava trencat.

—Què passa? —va balbucejar.

—Que ets mort —va dir en Gorm.

El gegant va posar una mà sobre l’espatlla de l’enemic i el va fer agenollar per força; en acabat, d’una segada d’espasa, el cap d’en Vorenhold va sortir rodolant.

—On és en Gilling? —va mussitar l’Skara, intentant no ensopegar amb els cossos. Déus, pràcticament no es distingien els uns dels altres. Tots els que s’alçaven amb tant d’orgull feia una estona s’havien convertit en els menuts d’una carnisseria. Potser hauria d’haver sentit el gust de la victòria, però l’únic que sentia era terror—. Això és la fi del món —va murmurar la reina.

Si més no era la fi del món que ella havia conegut. El que fins llavors havia estat fort ja no ho era. El que havia estat una certesa havia quedat envoltat en la boira del dubte.

—Amb compte, Sa Majestat —va fer en Raith amb un bleix de veu, però ella amb prou feines el va sentir, i encara menys es va fixar en la seva presència.

La reina havia vist el cos d’en Gilling el Brillant atrapat entre els altres, els braços estesos en creu, una cama doblegada sota el cos, i la cota de malles negra, amarada de sang.

S’hi va apropar cautelosament. Va veure la galta de pell fina i la llarga esgarrinxada que hi havia deixat el rei Uthil.

S’hi va atansar més, meravellada, temorosa. Fins i tot mort, encara li veia l’afable rialleta que feia amb aquells llavis molsuts.

L’Skara es va inclinar cap a ell. Els mateixos ulls inexpressius que l’havien turmentat en somnis d’ençà d’aquella nit al Bosc. La nit que havia jurat venjança.

Se li havia mogut la galta?

De sobte els ulls d’en Gilling es van obrir i la reina va fer un crit ofegat; després va venir un esgarip en notar una mà que l’engrapava per la cota de malles i l’obligava a ajupir-se fins a enganxar-li l’orella a la cara. L’Skara sentia la raspera del guerrer, i no només això, també paraules. I les paraules poden ser armes.

La reina tenia la mà sobre l’empunyadura de la daga. L’hauria pogut desembeinar. Amb un cop de canell l’hauria pogut enviar de dret a l’Última Porta. Ho havia somiat moltes vegades. Però aleshores va pensar en el seu avi. «Sigues tan generosa amb els enemics com amb els amics. No ho facis pel seu bé, sinó pel teu».

L’Skara va sentir que en Raith grunyia, va notar com queia la seva ombra damunt d’ells i va allargar el braç enrere per frenar-lo amb la mà. En Gilling el Brillant es va desplomar, i ella es va fer una mica enrere per veure-li la cara tacada de vermell.

En Gilling va prémer el palmell de l’Skara sense forces i va deixar-hi una bosseta de pell. Hi havia tot de tires de paper. Tires com les que solia desplegar la mare Kyre de les urpes de les àligues de l’àvia Wexen.

L’Skara es va inclinar sobre en Gilling el Brillant, la por se li havia esvaït i l’odi, també. Li va agafar la mà, li va esmunyir l’altra pel clatell i el va aixecar delicadament cap a ella.

—Digue’m el seu nom —va mussitar ella atansant l’orella als llavis del guerrer. S’hi va atansar tant que en podia sentir el darrer alè. La darrera paraula.