No hi haurà pau

—Quan arribaran?

El pare Iarvi seia a terra, estintolat contra un arbre, amb les cames encreuades i un llibre d’aspecte antic obert damunt dels genolls. Semblava ben bé que dormís si no fos perquè les feixugues parpelles se li movien intermitentment mentre escrivia.

—Sóc un clergue, Koll —va murmurar—, no un vident.

En Koll va mirar amb mals ulls les ofrenes escampades al voltant de la clariana. Ocells decapitats, copes de cervesa escurades i manats d’ossos penjant d’un cordill. Un gos, una vaca, quatre ovelles, tots cap per avall penjats de branques amb inscripcions rúniques, infestats de mosques que s’arremolinaven vora els colls tallats.

També hi havia un home. Un esclau, a jutjar per les marques del coll, que duia una tosca inscripció rúnica a l’esquena i a qui els artells de la mà li fregaven el terra brut de sang. Un sacrifici major a El Que Fa Germinar les Llavors d’alguna dona acabalada desitjosa de ser mare.

En Koll no era gaire amant dels llocs sants. El feien sentir observat. Li agradava pensar que era un home honrat, però tothom té secrets. Tothom té dubtes.

—Què és aquest llibre? —va preguntar.

—Un tractat sobre relíquies èlfiques que va escriure fa dos-cents anys la germana Slodd de Reerskoft.

—Ja veig que continues interessat pels coneixements prohibits, eh?

—De l’època en què el Clergat tenia més intenció de recollir informació que no pas d’ocultar-la.

—Només el que se sap es pot controlar —va mussitar en Koll.

—I tot coneixement, com tot poder, pot ser perillós en mans equivocades. El que compta és l’ús que en facis.

El pare Iarvi es va llepar la punta del monyó del dit de la mà esguerrada i el va fer servir per passar la pàgina.

En Koll va mirar amb cara de perplexitat el bosc silenciós.

—Calia venir tan d’hora?

—Acostuma a guanyar la batalla el bàndol que arriba abans al lloc.

—No havíem vingut a negociar la pau?

—El camp de batalla del clergue són les converses de pau.

En Koll va fer un sospir i li van petarrellejar els llavis. Es va enfilar dalt d’una soca als marges de la clariana, a una distància prudent de totes les ofrenes, va desembeinar la daga i un tros de fusta de freixe que havia començat a afaiçonar. Seria La Que Pica l’Enclusa, amb el martell enlaire. Un regal per a la Rin, quan tornés a Thorlby. Això si tornava i no acabava, ell també, penjat d’un arbre en aquella clariana. Un cop més va fer petarrellejar els llavis.

—Els déus t’han concedit un bon grapat de dons —va mussitar el pare Iarvi sense aixecar la vista del llibre—: mans destres, un enginy agut, una bonica mata de cabells rossos, un sentit de l’humor una mica agosarat. Però vols ser un gran clergue i fer costat als reis?

En Koll es va empassar la saliva.

—Ja saps que sí, pare Iarvi. Més que cap altra cosa.

—Aleshores has d’aprendre moltes coses, i la primera de totes és a tenir paciència. Centra d’una vegada aquest cap de pardals que tens i un dia podràs canviar el món, com volia la teva mare.

En Koll va fer una estrebada al cordill que duia al coll i va notar com sota la camisa repicaven els pesos que hi duia penjats. Eren els pesos que la seva mare, la Safrit, solia portar al damunt quan era rebostera; eren del tot fiables i donaven el pes just. «Sigues valent, Koll. Sigues el millor home que puguis».

—Déus, encara la trobo a faltar —va mussitar.

—Jo també. Ara quiet i observa bé el que faig.

En Koll va deixar estar els pesos.

—Tinc els ulls clavats en tu, pare Iarvi.

—Ara tanca’ls. —El clergue va tancar el llibre d’un cop brusc i es va aixecar, espolsant-se les fulles seques de l’esquena del seu abric—. I obre bé les orelles.

Se sentien unes passes que venien del bosc i es dirigien cap allà on eren ells. En Koll va desar la talla però va conservar la daga apuntant cap a la màniga. Potser sí que les paraules ben triades solucionaven la majoria dels problemes, però per l’experiència d’en Koll, l’acer ben esmolat era l’eina perfecta per abordar els altres.

D’entre els arbres va sorgir una dona vestida de negre, el color del Clergat. Duia els cabells d’un pèl-roig encès rapats a les temples i pentinats amb llard formant una cresta; al voltant de les orelles hi tenia tot de runes tatuades. El rostre, sever, s’hi tornava encara més quan els músculs es contreien en rosegar l’escorça de somiador, i les comissures dels llavis eren tacades de porpra.

—Arribeu d’hora, mare Adwyn.

—No tan d’hora com vós, pare Iarvi.

—La mare Gundring sempre em deia que era de mala educació arribar el segon a una reunió.

—Espero, doncs, que no tingueu en compte la meva descortesia.

—Això depèn de les paraules que porteu de l’àvia Wexen.

La mare Adwyn va aixecar la barbeta.

—El vostre senyor, el rei Uthil, i el seu aliat, en Grom-gil-Gorm, han trencat els seus juraments a l’Alt Rei, n’han rebutjat la mà amiga que se’ls oferia i han alçat les espases en contra d’ell.

—La seva mà amiga pesava massa sobre nosaltres —va dir en Iarvi—. Han passat dos anys des que ens en vam desprendre i tots respirem millor. Dos anys i l’Alt Rei no ha conquerit cap poble ni ha guanyat cap batalla…

—I quines batalles han lliurat l’Uthil i en Gorm? Llevat que compteu les que es lliuren cada dia l’un contra l’altre? —L’Adwyn va escopir suc per la comissura dels llavis mentre en Koll s’entretenia, inquiet, amb una filagarsa de la màniga. La clerga l’havia encertat de ple—. Heu tingut bona sort, pare Iarvi, perquè en aquesta rebel·lió l’Alt Rei s’ha fixat en les Terres Baixes. Una rebel·lió que, segons tinc entès, heu contribuït a desfermar.

En Iarvi va parpellejar, tot innocència.

—Que puc fer, jo, que s’alcin els homes a centenars de milles d’aquí? Que sóc mag, potser?

—Alguns diuen que ho sou, però la màgia, la sort o la gran astúcia ara no canviaran res. La rebel·lió ja ha estat esclafada. En Gilling el Brillant es va enfrontar en duel als tres fills d’en Hokon i els va matar d’un a un. Té una habilitat sense parió amb l’espasa.

El pare Iarvi va clavar la mirada a l’única ungla de la mà esguerrada, com si volgués veure si tenia bon aspecte.

—El rei Uthil potser no ho veu així. Ell hauria mort aquests tres germans d’un sol cop.

La mare Adwyn no va fer cas d’aquella fanfarronada.

—En Gilling el Brillant és una nova mena d’home, amb noves maneres de fer. Va clavar l’espasa als qui van trencar els juraments i els seus acompanyants van calar foc a la sala de cadascun d’ells amb les famílies a dins.

—Va calar foc a les famílies. —En Koll es va regirar—. Veig que progressa.

—Que no sabeu què va fer després en Gilling el Brillant?

—He sentit a dir que sap ballar prou bé —va respondre en Koll—. Va ballar?

—Oi tant. Per tots els carrers de Ialetoft, i va fer una visita al deslleial rei Fynn.

Es va fer un silenci. La brisa va fer remorejar les fulles i crepitar les ofrenes, i va fer pujar un calfred pel clatell d’en Koll. La mare Adwyn va sufocar un somriure.

—Ah. Veig que el vostre bufó no en pot fer befa d’això. Ialetoft és un munt de runes, i la sala del rei Fynn, només cendres. Els seus guerrers han quedat escampats als quatre vents.

En Iarvi va arrufar subtilment les celles.

—I què se n’ha fet, del rei?

—És a l’altra banda de l’Última Porta, amb la seva clerga. Tots dos van quedar sentenciats a mort el dia que els vau enredar per participar en aquesta petita aliança dels perduts.

—Al camp de batalla —va mussitar el pare Iarvi— no hi ha norma que valgui. Noves maneres, sí, és clar.

—En Gilling el Brillant ja està calant foc arreu de Throvenland per aplanar el camí a l’exèrcit de l’Alt Rei. Un exèrcit més nombrós que tots els granets de sorra de la platja. L’exèrcit més gran que s’ha posat en marxa des que els elfs van declarar la guerra a la Deessa. Abans de mitjan estiu seran a les portes de Thorlby.

—El futur és una terra embolcallada amb boira, mare Adwyn. Ens pot sorprendre a tots plegats.

—No cal ser cap profeta per veure el que vindrà. —Va treure un pergamí i el va descargolar, el paper estava atapeït de runes gargotejades—. L’àvia Wexen us nomenarà a vós i a la reina Laithlin bruixots i traïdors. El Clergat declararà aquest paper-moneda propietat de la màgia èlfica, i s’il·legalitzarà i es proscriurà a tot aquell que l’utilitzi.

En Koll es va sobresaltar en sentir l’espetec d’un branquilló entre la malesa.

—Us haurien d’esborrar d’aquest món, i el mateix haurien de fer amb l’Uthil, en Gorm i qualsevol que els faci costat.

Aleshores van aparèixer els homes. Per les sivelles quadrades de les capes i els escuts llargs, es veia que eren de Iutmarca. En Koll en va comptar sis, i en va sentir com a mínim dos més al darrere, i es va obligar a no tombar-se.

—Espases desembeinades? —va preguntar el pare Iarvi—. Sobre el terreny sagrat del pare Pau?

—Nosaltres només venerem la Deessa Única —va grunyir el seu capità, un guerrer amb un casc gravat en or—. Per a nosaltres, tot això no són sinó rampoines.

En Koll va mirar les cares esmolades i les espases esmolades que l’apuntaven, mentre agafava amb el palmell relliscós l’empunyadura de la daga que duia amagada.

—Estem ficats en un bon embolic —va dir ell amb la veu trencada.

La mare Adwyn va deixar caure el pergamí.

—Tot i això, malgrat que sou un conspirador i un traïdor, l’àvia us ofereix la pau. —Una ombra esclarissada va lliscar per la seva cara en alçar la vista cap al cel—. La Deessa Única és una deessa que realment sap perdonar.

El pare Iarvi va fer un rebuf. En Koll no se’n sabia avenir, que pogués semblar tan valent.

—Però de ben segur que el seu perdó té un preu, oi?

—S’han de destruir totes les estàtues dels Déus Superiors i tot el mar Trencat ha de venerar la Deessa Única —va dir l’Adwyn—. Tot vansterlandès i gettlandès haurà de pagar un delme anual al Clergat. El rei Uthil i el rei Gorm deixaran les seves armes als peus de l’Alt Rei a la Casa Skeken, suplicaran el perdó i acataran els nous juraments.

—Els vells juraments no prevaldran.

—Per això vós, la mare Scaer i el jove príncep Druin a partir d’ara sereu hostatges.

—Mmmmmmm. —El pare Iarvi va alçar el dit esguerrat per picar-se la barbeta—. És una oferta fantàstica, però els estius a la Casa Skeken poden ser una mica calorosos.

Va passar una fletxa vibrant pel costat de la cara d’en Koll, tan a prop que la va notar a la galta. La fletxa va encertar silenciosament l’espatlla del cap dels guerrers, just per sobre del cantell del seu escut.

Van passar volant més astes des del bosc. Un home va cridar. Un altre es va aferrar a la fletxa que tenia clavada a la cara. En Koll es va abraonar sobre el pare Iarvi i el va arrossegar darrere el tronc robust d’un arbre sagrat. Va veure d’una revolada un guerrer que brandava l’espasa i es dirigia a la càrrega contra ells. Aleshores va aparèixer en Dosduvoi, immens com una casa de pagès, i amb un únic gir de la seva gran atxa va enganxar l’home pels peus i el va engegar rodolant bosc enllà sota una pluja de fulles mortes.

Les ombres es recargolaven, etzibaven ganivetades, destralejaven i colpejaven les ofrenes i les feien balandrejar. Després d’uns moments sanguinaris, els homes de la mare Adwyn ja feien companyia al rei Fynn a l’altre costat de l’Última Porta. El capità estava de genolls, panteixant, amb sis fletxes clavades a la cota de malles. L’home intentava incorporar-se amb l’espasa com a crossa, però perdia força vermella.

En Fror es va esmunyir a la clariana, amb una mà aferrada a l’atxa massissa i l’altra desfermant amb cura la sivella del casc del capità gravat en or. Era un casc magnífic que quedaria d’allò més bé a un príncep magnífic.

—Et penediràs del que acabes de fer —va dir el capità, panteixant, amb els llavis ensangonats i els cabells blancs enganxats al front suat.

En Fror va assentir lentament amb el cap.

—Ja me’n penedeixo ara.

Va colpejar el capità a la coroneta i el va deixar estès a terra amb els braços completament oberts.

—Ara ja em pots deixar aixecar —va dir el pare Iarvi donant copets a l’esquena d’en Koll.

El noi es va adonar que havia cobert el clergue amb el seu cos com ho faria una mare amb el seu petit en una tempesta.

—No m’hauries pogut explicar el pla? —va preguntar aixecant-se de la posició de quatre grapes.

—No es pot revelar el que no se sap.

—No confies en mi per dissimular?

—La confiança és com el vidre —va dir en Rulf, penjant-se el seu gran arc de banya a l’espatlla i allargant la seva voluminosa mà a en Iarvi per ajudar-lo a aixecar-se—. És preciós, però només un curt de gambals hi deixaria molt de pes al damunt.

Els veterans guerrers de Gettland i Vansterland havien encerclat la clariana per tots costats, i al bell mig s’hi alçava la figura solitària de la mare Adwyn. A en Koll gairebé li va fer llàstima, però sabia que no els aportaria res de bo a cap d’ells.

—Pel que sembla, jo he estat més bon traïdor que vós —va dir en Iarvi—. Ja són dues vegades que la vostra mestra m’intenta fer desaparèixer d’aquest món, i aquí em teniu.

—Per això us coneixen, aranya, per ser un traïdor. —La mare Adwyn li va escopir suc d’escorça porpra als peus—. Què se n’ha fet, del terreny sagrat del pare Pau?

En Iarvi va arronsar les espatlles.

—Ah, res, és un déu que sap perdonar. Però potser millor que us pengem d’aquests arbres i, per si de cas, us esquincem la gola com a ofrena.

—Doncs aleshores feu-ho —va dir amb un fil de veu.

—Qui és compassiu demostra tenir més poder que qui mata. Torneu amb l’àvia Wexen. Doneu-li les gràcies per tota la informació que m’heu donat, serà d’allò més útil. —Es va girar vers els homes morts, ja els lligaven per penjar-los dels peus a les branques de l’arbreda—. I doneu-li les gràcies per aquestes valuoses ofrenes als Déus Superiors, no tinc cap dubte que les apreciaran. —El pare Iarvi es va atansar a ella d’una batzegada, amb els llavis arrufats. La màscara de la mare Adwyn va caure de cop, i en Koll li va veure la por—. Però digueu a la Clerga Suprema que em cago en la seva oferta! Vaig jurar que em venjaria dels assassins del meu pare. Vaig fer un jurament de Sol i un jurament de Lluna. Digueu a l’àvia Wexen que mentre ella i jo siguem vius, mai no hi haurà pau.