Opcions

—Estàs a punt? —va preguntar el pare Iarvi mentre apilava llibres dins d’un bagul. Els seus llibres favorits, textos prohibits sobre ruïnes i relíquies èlfiques—. Ens n’hem d’anar quan pugi la marea.

—A punt del tot —va dir en Koll. Volia dir que tenia l’equipatge fet. Però per a aquell viatge mai no estaria preparat.

—Parla amb en Rulf. Assegura’t que tinguem molta cervesa per reforçar el valor de la tripulació. Tenint el vent a favor, trigarem cinc dies a recórrer la costa fins a Furfinge.

—I no podem comptar que el tinguem a favor —va murmurar en Koll.

—No, i tant que no. Sobretot quan travessem l’estret de Strokom.

En Koll es va empassar la saliva. Li hauria agradat ajornar el viatge fins a la fi del temps, però amb això tan sols empitjoraria les coses, i ja ho havia fet prou.

—Pare Iarvi… —Déus, que covard que era!—. Potser… m’hauria de quedar.

El clergue va alçar els ulls.

—Què?

—Mentre siguis fora, el rei Uthil potser necessitarà…

—El rei Uthil no ha de negociar cap tracte comercial, ni ha de fer trucs amb monedes ni tallar un tron. Ell ha de lluitar. Creus que necessita els teus consells sobre com ha de lluitar?

—Bé…

—Aquí governa la mare Guerra. —El clergue va fer que no amb el cap mentre tornava a desar llibres—. Els que parlem pel pare Pau hem de buscar altres maneres de servir.

En Koll va fer un altre intent:

—Francament, tinc por. —Un bon mentider ordeix les seves mentides de tantes veritats com pot, i, al capdavall, mai no s’havia dit una paraula tan sincera com aquella.

El pare Iarvi hi va posar mala cara.

—Com el guerrer, el clergue ha de dominar la por. Ha d’utilitzar-la per esmolar l’enginy i no permetre que es converteixi en una boira que no li deixa veure res. Et penses que jo no tinc por? Estic aterrit. Sempre. Però faig el que s’ha de fer.

—Però qui decideix què s’ha de fer?

—Ho decideixo jo. —En Iarvi va tancar la tapa de la caixa de cop i se li va atansar—. Tenim una gran oportunitat! Un clergue és un buscador de coneixement, i tu més que la majoria. Mai no he vist una persona tan curiosa com tu. Tenim l’oportunitat d’aprendre del passat!

—De repetir els errors del passat? —va murmurar en Koll, però se’n va penedir a l’instant, tan bon punt en Iarvi el va agafar per les espatlles.

—Em pensava que volies canviar el món. Ser a tocar de l’espatlla dels reis i guiar el curs de la història. Ara t’ofereixo l’oportunitat de fer-ho!

I tant que ho volia, a fe de món. El pare Koll, temut i admirat, mai menyspreat, mai pres a la lleugera i, sens dubte, a qui mai un animalot de cabells blancs clavaria un cop de cap a la cara, es va obligar a dir:

—T’estic agraït, pare Iarvi, però…

—Has fet una promesa a la Rin.

—Jo… —va dir, astorat.

—Ets com un llibre obert, Koll.

—Vaig fer una promesa a en Brand! —va exclamar de sobte—. Ella em necessita!

—Jo sí que et necessito! —li va engegar el clergue, agafant-lo fort per les espatlles. En Iarvi tenia una mà esguerrada, però tot i així el va estrènyer prou fort perquè en Koll s’arronsés—. Gettland et necessita! —Es va dominar i va deixar caure la mà—. T’entenc, Koll, creu-me, t’entenc millor que ningú. Vols fer el bé i mantenir-te en la llum. Però ara ets un home. Saps que no hi ha respostes fàcils. —Va fer una ganyota mirant a terra, com si tingués mal—. Quan us vaig alliberar a tu i la teva mare de l’esclavitud, jo no n’esperava res a canvi…

—Perquè ho treus tan sovint, doncs? —li va etzibar en Koll.

El clergue va alçar els ulls. Sorprès. Fins i tot una mica dolgut. La qual cosa era prou per provocar en en Koll una sensació de culpa que li era molt familiar.

—Perquè vaig fer una promesa a la Safrit. Que et veuria convertit en el millor home que poguessis ser. Un home del qual ella es pogués sentir orgullosa. Un home que fes el bé. Un home que es mantingués en la llum.

En Koll va acotar el cap.

—No paro de pensar en totes les coses que podia haver fet d’una altra manera. Encara penso… en la proposta de la mare Adwyn…

En Iarvi va obrir molt els ulls.

—Digue’m que no n’has parlat amb la meva mare!

—No ho he dit a ningú. Però… si ho haguéssim fet, potser ella hauria trobat un camí cap a la pau…

En Iarvi va deixar caure les espatlles.

—El preu era massa alt —va dir fluix—. Ja ho saps.

—Ja ho sé.

—No em podia arriscar a esquerdar la nostra aliança. Havíem de mantenir la unitat. Ja ho saps.

—Ja ho sé.

—L’àvia Wexen no és de fiar. Ja ho saps.

—Ja ho sé, però…

—Però en Brand potser seria viu. —Tot d’una, en Iarvi es veia molt més gran del que era. Vell, malalt i doblegat sota el pes de la culpa—. Creus que no hi penso mil vegades cada dia, jo? La feina d’un clergue és dubtar sempre, però semblar sempre segur. No et pots permetre de quedar-te paralitzat pensant com podrien ser les coses. I, encara menys, pensant com podrien haver estat. —Va tancar la mà esguerrada i va torçar la boca com si s’hi volgués donar un cop de puny. Però la va deixar caure—. Has d’intentar escollir el bé major. Has d’intentar buscar el mal menor. I has d’intentar arraconar les recances i mirar endavant.

—Ja ho sé. —En Koll sabia que estava vençut. Ja ho sabia des d’abans d’obrir la boca. Al final, el que volia era veure’s vençut—. Vindré.

No li va caldre dir-l’hi, i va ser una sort. Dubtava que tingués valor per fer-ho.

La Rin va aixecar els ulls cap a ell i no li va caldre res més. Es va girar una altra vegada de cara a la feina, serrant la mandíbula.

—Ja has escollit, doncs.

—Tant de bo no hagués d’escollir —va mormolar, sentint-se més culpable que un lladre.

—Però havies d’escollir i ho has fet.

S’hauria estimat més que la Rin es posés a plorar, que s’enrabiés amb ell o que li demanés que s’ho rumiés millor. Havia ordit un petit pla per girar qualsevol d’aquelles accions contra ella. Però per a aquella indiferència freda no tenia cap resposta.

L’únic que li va sortir va ser un fluix «em sap greu». Es va preguntar si la seva mare n’hauria estat orgullosa, però li era igual la resposta.

—No te’n sàpiga. Ja hem malaguanyat prou temps l’un amb l’altre. I la culpa és meva. En Brand ja em va avisar que passaria això. Sempre deia que les teves il·lusions t’omplien massa perquè poguessis tenir les d’una altra persona.

Déus, això va ser com una puntada a les pilotes. Va obrir la boca per replicar que no era just, però com es volia defensar contra l’opinió d’un home que era mort? I encara menys quan ell mateix havia demostrat que aquella opinió era encertada.

—Però jo sempre sabia el que em convenia —va dir la Rin amb les dents serrades—. En fi, que en Brand és qui ha rigut l’últim, oi?

En Koll se li va atansar arrossegant els peus. Potser no li podia donar el que ella volia, ni podia ser el que ella necessitava, però almenys podia fer que estigués segura. Això l’hi devia. Ho devia a en Brand.

—És possible que en Gilling el Brillant arribi d’aquí a pocs dies —va murmurar—. Acompanyat de milers dels guerrers de l’Alt Rei.

La Rin va esbufegar.

—Sempre t’ha agradat fer passar els coneixements corrents per una gran astúcia. Abans m’agradava molt, però t’he de dir que aquest truc ja comença a estar gastat.

—Hauries de tornar a Thorlby…

—Per què? El meu germà és mort i em van cremar la casa, i només en queden les restes.

—Aquí no estaràs segura…

—Si perdem això, creus que Thorlby serà gaire segura? M’estimo més quedar-me i fer el que pugui per ajudar. És el que hauria fet en Brand. És el que va fer. —Déus, que valenta que era. Molt més que ell. Li encantava que fos així.

Quan se’n va adonar, ja l’agafava per l’espatlla.

—Rin…

Ella el va apartar d’una manotada i ja tenia el puny tancat, com per engegar-li un cop. En Koll sabia que se’l mereixia. Però ella no estava d’humor per posar-li les coses fàcils. Se li va girar d’esquena, indignada.

—Vés-te’n. Ja has triat, germà Koll. Endavant i allà tu amb la teva consciència.

Què hi podia replicar, a això? No li calia patir per si se li posava a plorar. Va ser ell qui va haver d’aguantar-se les llàgrimes quan va sortir, abatut, de la forja, sentint-se més lluny que mai a la vida del millor home que podia ser.

Al moll de construcció èlfica del Cap d’en Bail queia una pluja fina. Un xim-xim que dibuixava una cortina llòbrega sobre el món, que coincidia amb l’estat d’ànim d’en Koll, que s’agafava com una rosada a la pell que en Rulf duia sobre les espatlles, dret a la timonera, amb aire seriós, i enganxava els cabells dels remers als seus rostres severs mentre carregaven les provisions. Hauria volgut que en Fror fos amb ells, o en Dosduvoi, però la tripulació amb la qual en Koll va baixar per l’ample Diví s’havia escampat amb el vent. La majoria d’aquests homes amb prou feines els coneixia.

—Per què poses cara de funeral, estimat? —li va preguntar l’Skifr, traient un dit llarg de dins la capa per furgar-se el nas meticulosament—. Una vegada em vas preguntar si et podria ensenyar màgia, oi?

—Sí, i em vas dir que era jove i temerari, i que la màgia tenia uns riscos terribles i uns costos altíssims, i que havia de resar a tots els déus que coneixia per no veure’n mai.

—Vaja… —Va alçar les celles davant aquesta resposta, i llavors va mirar els vaixells d’en Gorm, els vaixells de l’Uthil i els vaixells capturats d’en Gilling el Brillant, que es gronxaven a l’aigua—. Vaig ser molt aspra. Vas resar?

—No prou, pel que es veu. —Li va fer una ullada de reüll—. Em vas dir que sabies prou màgia per fer molt de mal, però no prou per fer gaire bé.

—Això és una guerra. He vingut a fer mal.

—No em deixes gaire tranquil.

—No.

—On vas aprendre a fer màgia?

—No ho puc dir.

—No pots o no vols?

—Ni puc ni vull.

En Koll va fer un sospir. Amb cada resposta que l’Skifr li donava, li semblava que sabia encara menys coses.

—De debò que ens pots portar a Strokom sense córrer perill?

—Portar-vos a Strokom? Sí. Sense perill? —va arronsar les espatlles.

—No em deixes gaire tranquil, tampoc.

—No.

—Hi trobarem armes?

—Més de les que podria fer servir la mare Guerra.

—I si les fem servir… podem provocar una altra Partició de la Deessa?

—Si podem partir l’àvia Wexen ja em donaré per satisfeta.

—Això em deixa encara menys tranquil.

L’Skifr va desviar els ulls cap al mar gris.

—Si et penses que he vingut per deixar-te tranquil, vas molt equivocat.

—Per què no hi ha mai res que sigui fàcil? —El pare Iarvi mirava amb cara d’amoïnat la llarga rampa de pedra èlfica rugosa que portava al pati de la fortalesa. Hi baixava una figura prima. Una persona alta amb el cap rapat i una pila de braçalets èlfics als braços tatuats—. Mare Scaer, quina sorpresa! Em pensava que no hi volies prendre part, en aquesta bogeria.

La clerga de Vansterland va girar el cap i va escopir.

—No vull que ningú hi prengui part, en aquesta bogeria, però el meu rei ha escollit el seu camí. I la meva feina és assegurar-me que avança cap a la victòria. Justament per això vinc amb vosaltres.

—La teva companyia serà un gran plaer. —En Iarvi se li va atansar—. Sempre que estiguis disposada a ajudar-me. Si t’interposes en el meu camí, te’n penediràs.

—Ens entenem perfectament, doncs —va dir la mare Scaer, fent una ganyota.

—Sempre ens hem entès.

En Koll va sospirar per a si mateix. Quin millor fonament per a una aliança que l’odi i la desconfiança mútua?

—Als rems, doncs! —va cridar en Rulf—, que em faig vell!