La ciutat prohibida

Cap imaginació febril, cap presagi nocturn, ni el malson de cap boig es podia haver assemblat a la realitat de Strokom.

El Vent del Sud navegava per un extens cercle d’aigua encalmada. Un mar secret de milles d’ample, envoltat d’illes, algunes de les quals eren simples esculls de roca, d’altres s’estenien fins on abastava la vista, i totes atapeïdes d’edificis. Amb cubs esbotzats, torres trencades i dits torts de pedra èlfica mig desfeta i vidre èlfic encara brillant. En sobresortien encara més, mig coberts, de les aigües fosques. Milers sobre milers sobre milers de finestres buides guaitaven avall. En Koll va intentar calcular quants elfs devien haver viscut i mort en aquelles ruïnes colossals, però no sabia ni com començar a comptar-ho.

—Quin panorama! —va murmurar el pare Iarvi, fent l’apreciació més ínfima que mai s’havia pronunciat.

Tot estava en silenci. No hi havia ocells volant en cercles. Ni peixos saltant darrere el deixant del vaixell. Només el cruixit de les escalemeres i el murmuri de la tripulació resant. Remers de llarga experiència no remaven al pas, feien topar els rems els uns amb els altres perquè escrutaven el seu voltant esbalaïts de terror, i en Koll estava ben segur que ell era el qui estava més esbalaït i aterrit de tota la tripulació.

Els déus sabien que mai no havia faronejat de ser un home valent. Però tot indicava que la covardia et podia causar més problemes que no el valor.

—La Que Canta el Vent està enrabiada —va dir entre dents la mare Scaer quan va alçar els ulls cap al cel, un cel torturat, amb una espiral gegant de blaus morats, esquinços vermells i negres nocturns, on mai no es veia cap estrella. Un tou de núvols prou gros per esclafar el món.

—Aquí el vent només és el vent. —L’Skifr es va treure el garbuix de símbols sagrats, talismans, medallons beneïts i dents de la sort que sempre portava i els va deixar a un costat—. Aquí no hi ha déus.

En Koll preferia pensar que hi havia uns déus enfurismats que no pensar que allà no hi havia cap déu.

—Què vols dir?

L’Skifr se’n va anar a la proa i va estendre els braços, amb la capa esparracada onejant, com si fos un ocell enorme, sobrenatural, la bèstia de proa d’un boig que assenyalava el camí cap a la perdició.

—Això és Strokom! —va xisclar—. Les ruïnes més grans dels elfs! Ja podeu parar de resar, perquè fins i tot als déus els fa por trepitjar-les!

—No sé pas si ens ajudes gaire —va protestar el pare Iarvi.

Els homes la van esguardar, alguns encorbats com si es volguessin fondre sota les espatlles. Eren, tots ells, guerrers durs i desesperats, però no hi havia cap batalla, tràngol ni pèrdua que pogués preparar un home per a allò.

—No hauríem de ser aquí —va remugar un remer vell amb un ull guerxo.

—Aquest indret està maleït —va dir un altre—. Els qui el trepitgen es posen malalts i es moren.

El pare Iarvi es va posar al davant de l’Skifr, tan tranquil com aquell que està davant de la llar de foc de casa.

—Una remada cada vegada, amics! Comprenc els vostres temors, però són infundats! A més a més, les guardioles que la reina Laithlin us donarà quan torneu estaran plenes a vessar. Els elfs fa milers d’anys que van desaparèixer, i nosaltres tenim la Caminant de les Ruïnes, que ens indicarà el camí segur. No hi ha perill. Confieu en mi. Que us he guiat mai malament?

Les advertències es van reduir a queixes, però ni tan sols la promesa de riqueses va arrencar ni un sol somriure.

—Allà! —va cridar l’Skifr, assenyalant uns quants graons inclinats que sortien de l’aigua, prou grans per ser fets per a peus de gegants—. Atansa’ns a terra.

En Rulf va demanar que remessin a poc a poc, es va inclinar sobre el timó d’espadella i els hi va conduir lentament, fins que la quilla va gratar la sorra.

—Com pot ser que l’aigua estigui tan encalmada? —el va sentir mormolar en Koll.

—Perquè aquí tot és mort —va dir l’Skifr—. Fins i tot les aigües. —I va saltar cap als graons.

Quan el pare Iarvi va posar una mà sobre l’orla, la mare Scaer el va agafar pel canell dolent.

—Encara no és massa tard per deixar córrer aquesta bogeria. Si posem un peu damunt d’aquesta terra maleïda trencarem la llei més sagrada del Clergat.

En Iarvi se’n va desempallegar.

—Tota llei que no es pot doblegar durant una tempesta està destinada a trencar-se —va dir, i va saltar a fora d’un bot.

En Koll va inspirar fondo i es va aguantar la respiració per saltar per la borda. En veure que no queia fulminat a l’instant en què les seves botes van tocar terra, es va sentir molt alleujat. De fet, semblava una terra com qualsevol altra. Més endavant, a les valls obagues que s’obrien entre els edificis gegantins, no s’hi movia res, llevat potser d’algun panell fluix o algun cable penjant que ballava amb el vent incessant.

—No hi ha molsa —va dir ajupint-se a la vora de l’aigua—, ni tampoc algues ni percebes.

—En aquests mars no hi viu res, tret de somnis —va comentar l’Skifr, fent el gest de treure’s alguna cosa de dins d’aquella capa feta de parracs. Una ampolla curiosa. Quan la va tombar, li van caure cinc coses al palmell de la mà. Semblaven com mongetes brutes: l’una era mig blanca i les altres, vermelles, i en observar-les més de prop, en Koll hi va veure una inscripció en lletres diminutes. Lletres èlfiques, per descomptat, i en Koll ja estava a punt de fer-se un senyal sagrat sobre el pit quan va recordar que els déus no hi eren. Llavors va optar per prémer suaument els pesos que duia sota la camisa. Això el va tranquil·litzar una mica.

—Cada un de nosaltres ha de menjar una mongeta —va dir l’Skifr, que va tombar el cap enrere, se’n va tirar una dins la boca i se la va empassar.

La mare Scaer els mirava amb una expressió de menyspreu pitjor que de costum.

—I què passa si no me la menjo?

—Jo mai no he estat tan ximple de no fer cas de la instrucció solemne dels meus mestres de menjar-ne sempre una quan passés per unes ruïnes èlfiques —va contestar l’Skifr encongint les espatlles.

—Podria ser verinosa.

L’Skifr se li va atansar.

—Si et volgués matar, et tallaria el coll i donaria el teu cos a la mare Mar, i ja està. Creu-me si et dic que m’ha passat pel cap més d’una vegada. Potser hi ha verí pertot arreu i això n’és la cura.

El pare Iarvi va agafar la mongeta de la mà de l’Skifr i se la va empassar a l’instant.

—Para de rondinar i menja’t la mongeta —li va dir escrutant el paisatge terra endins amb aire seriós—. Ja hem triat el camí i hi ha molts revolts davant nostre. Fes que els homes estiguin tranquils mentre som fora, Rulf.

El vell timoner va acabar per lligar la bèstia de proa a una gran roca i es va empassar la seva mongeta.

—Que estiguin tranquils potser és demanar massa.

—Doncs procura almenys que no marxin —va dir l’Skifr, allargant la mà i el que hi duia a en Koll—. Compto que tornarem d’aquí a cinc dies.

—Passarem cinc dies aquí fora? —va pregunta en Koll, amb la mongeta clavada al mig de la gola.

—Amb una mica de sort. Aquestes ruïnes s’estenen al llarg de milles i no sempre és fàcil trobar-hi els camins.

—Com saps on són, doncs? —va voler saber l’Scaer.

L’Skifr va inclinar el cap.

—Com se saben les coses? Escoltant els que hi han anat abans. Seguint les seves petjades. I després, amb el temps, seguint el teu propi camí.

L’Scaer va posar morros.

—Per a tu hi ha alguna cosa més que fum i arrugues, bruixa?

—Quan sigui el moment oportú, potser t’ensenyaré més coses. No has de témer res. Bé, res tret de la mort. —Es va inclinar una mica més cap a la mare Scaer i li va xiuxiuejar—: Que potser no la tens sempre a tocar de l’espatlla?

En Koll va notar una molèstia quan la mongeta li va baixar coll avall, però no tenia cap gust i no va sentir res d’especial. Era evident que no hi havia cura per al dolor, la culpa i la sensació aclaparadora d’estar abocat a un desastre.

—I la resta de la tripulació? —va dir amb un fil de veu, donant un cop d’ull al vaixell amb aire d’estar amoïnat.

L’Skifr va fer un gest d’impotència.

—Només tinc cinc mongetes. —I es va girar cap a les ruïnes, amb els clergues de Gettland i Vansterland estalonant-la.

Déus, com desitjava en Koll haver-se quedat amb la Rin. Totes les coses d’ella que li encantaven li van venir al cap en un rampell d’enyorança. Llavors va pensar que s’estimaria més enfrontar-se a deu dels exèrcits de l’Alt Rei al costat d’ella que no endinsar-se en el silenci maleït de Strokom.

Però com solia dir en Brand, només amb desitjos no s’aconsegueix res.

En Koll es va penjar el farcell a l’espatlla i va seguir els altres.