Relíquies

—És aquí —va dir l’Skifr.

La sala era àmplia, amb un balcó al capdamunt de tot, hi havia un escampall de cadires trencades i estava fosca a causa de la brutícia incrustada als finestrals. Davant la porta hi havia una taula en forma de ferradura i un objecte al damunt que semblava una gran moneda encerclada de lletres èlfiques. Més enllà de la taula, una gran vidriera esmicolada. En Koll feia cruixir els bocins de vidre amb els peus, dirigint-se a una porta arcada; un dels batents havia caigut i l’altre, penjava de les frontisses, guerxades. A la sala de l’altra banda, desdibuixada en la foscor, se sentia un degoteig d’aigua caient en la penombra.

—I si ho il·luminem? —va mussitar en Koll.

—És clar.

Es va sentir un clic i en un tres i no res una claror resplendent va inundar la cambra. Es va sentir una fuetada provinent de l’espasa corbada que empunyava el pare Iarvi, i en Koll va recular contra la paret buscant amb el tacte la seva daga.

L’Skifr reia per sota el nas.

—Aquí no hi ha ningú contra qui lluitar, si no és contra vosaltres mateixos, i en aquesta guerra interminable les espases no hi poden fer res.

—D’on ve, aquesta llum? —va murmurar en Koll. Al sostre hi havia uns tubs que cremaven amb tanta intensitat que era impossible mirar-los, com si tot de bocins de la mare Sol s’haguessin quedat atrapats a dins d’ampolles.

L’Skifr, que passejava per la sala, va passar pel costat d’en Koll i va arronsar les espatlles.

—Màgia.

El sostre s’havia esfondrat, tot de tubs penjaven d’un bolic de fils metàl·lics, la llum parpellejava i espetegava, escampava flamarades a les cares garratibades dels dos clergues, que avançaven amb cautela darrere l’Skifr. Hi havia papers pertot. Piles de papers lliscadissos que els arribaven fins als turmells, xops d’aigua però no pas podrits, reblerts de paraules gargotejades damunt de paraules gargotejades damunt d’encara més paraules gargotejades.

—Els elfs es pensaven que conqueririen el món amb l’escriptura —va dir l’Skifr—, que amb el coneixement suficient se situarien per damunt de la Deessa.

—I mira quin ha estat el preu de la seva arrogància —va mussitar la mare Scaer.

Van passar per una sala que ressonava, atapeïda de bancs, cadascun amb una estranya caixa de vidre i metall al damunt, els calaixos arrencats i els armaris llençats per sobre escopint papers a carretades.

—Aquí hi han estat els lladres abans que nosaltres —va dir en Koll.

—Uns altres lladres —va dir l’Scaer.

—No hi ha perill al món, per molt aterridor que sigui, que algú no estigui disposat a desafiar per treure’n grans guanys.

—Com pot ser tan savi algú tan jove —va exclamar l’Skifr—. Però diria que el que van robar tots aquests lladres va ser la mort. Som-hi, per aquí.

Les escales s’enfonsaven terra endins, sota una il·luminació vermella. De baix de tot pujava una remor. En Koll va vinclar el cos per sobre de la barana i una alenada d’aire fred li va clavar una clatellada. L’escala d’espiral quadrada es perdia en la profunditat infinita. El noi va tirar el cos enrere, pres tot d’una del vertigen.

—Si que és fondo això —va dir amb veu trèmula.

—Doncs val més que comencem a passar —va dir el pare Iarvi, baixant les escales de dos en dos i fent lliscar la mà esguerrada per la barana amb un soroll de fregadís.

No enraonaven. A tots els aclaparaven massa pors i no els quedava espai per a les dels altres. Com més avall baixaven, més ressonaven les seves passes feixugues, més intens era l’estrany brunzit que corria a l’interior de les parets, a l’interior de la terra mateixa; a en Koll fins i tot li petaven les dents. Van baixar encara més avall, fins a les entranyes de Strokom, deixant enrere les advertències pintades de vermell, escrites en lletres èlfiques damunt de pedres suaus. En Koll no les sabia llegir, però s’imaginava què volien dir.

«Torneu enrere. Abandoneu aquesta bogeria. Encara hi sou a temps».

No sabia dir a quina profunditat havien baixat, però —és llei de vida— les escales es van acabar. A peu d’escala s’obria un altre passadís, llòbrec, fred i desert si no hagués estat per una fletxa vermella que hi havia a terra i que assenyalava una direcció. Els menava a una porta. Una porta estreta de metall apagat que tenia al costat un tauler ple de tatxes.

—On som? —va murmurar la mare Scaer.

A en Koll, l’esfereïdora robustesa d’aquella porta li recordava la de la comptadoria de la Laithlin, darrere la qual es deia que la reina tresorejava la seva riquesa il·limitada.

—Una cambra cuirassada —va mussitar ell.

—Una armeria —va dir l’Skifr.

I la bruixa va començar a cantar en la parla dels elfs. Va arrencar amb un to suau i baix, que després es va enfilar en un to més alt i un ritme més abrivat, tal com havia fet a l’estepa al capdamunt del Renegat quan el poble del Cavall hi havia acudit a buscar la seva sang. Els ulls del pare Iarvi espurnejaven àvidament. La mare Scaer va girar el cap i va escopir amb displicència. Aleshores l’Skifr va fer un senyal per sobre el tauler, amb la mà esquerra, i amb la dreta va començar a prémer les tatxes traçant un dibuix que ni tan sols els sagaços ulls d’en Koll podien seguir.

De sobte la preciosa pedra verda que hi havia sobre la porta va lluir ardentment. El forrellat va desfermar un soroll metàl·lic, sord; la porta es va obrir un pam i va expel·lir una alenada d’aire talment com si s’obrís una ampolla tancada al buit des de fa anys. En Koll va fer una passa enrere i per poc que no ensopega amb la mare Scaer. L’Skifr es va girar i, fent un somriure de satisfacció, va estirar la porta per obrir-la de bat a bat.

A l’altra banda hi havia un passadís flanquejat per una corrua d’armes alineades en lleixes. A en Koll, aquells prestatges li recordaven els que ell mateix havia construït per sostenir les espases de la ciutadella de Thorlby. A l’armeria, lluint misteriosament en la foscor, hi havia relíquies èlfiques. A cabassos. A carretades. Carregaments de relíquies amuntegades, i les lleixes d’armes es perdien en la llunyania a mesura que s’anaven encenent més pedres, l’una rere l’altra.

—Armes èlfiques —va dir l’Skifr—, tal com us havia promès.

—Suficients per armar un exèrcit i enviar-lo a la guerra —va sospirar el pare Iarvi.

—Sí. Les van forjar per fer la guerra a la Deessa.

Al costat d’aquelles peces d’artesania, els orgullosos esforços d’en Koll i la Rin semblaven una merda seca i rudimentària. Totes i cadascuna de les armes eren una còpia exacta de la que tenien al costat, una meravella per la nitidesa i la senzillesa de les línies. Totes aquelles armes tenien milers d’anys, però estaven tan perfectes com el dia que les havien forjat.

En Koll va travessar la porta amb prudència, observant l’obra dels elfs astorat i meravellat, i també una mica acoquinat.

—Són tan poderoses com la que vas utilitzar al Renegat?

L’Skifr va esbufegar.

—Aquella, al costat d’aquestes, és una agulla de criatura al costat de l’espasa d’un heroi.

En un batre d’ulls, a l’estepa assotada pel vent, la relíquia havia deixat sis homes oberts en canal i socarrimats, i unes quantes dotzenes més fugint cuita-corrents per salvar la vida.

—Què deuen fer aquestes? —va mussitar en Koll acariciant-ne una amb els capcirons d’uns dits dòcils i dubtosos; tenia una superfície perfecta, semblava creada més que no pas forjada, ni rasposa ni suau, ni freda ni càlida.

—Amb unes quantes d’aquestes n’hi ha prou per arrasar l’exèrcit de l’àvia Wexen —va dir l’Skifr—. I a deu exèrcits com el seu. Aquí hi ha relíquies que poden fer que fins i tot la vara que porteu enviï la Mort.

La bruixa va llançar enlaire una capsa plana al pare Iarvi i, en caçar-la ell al vol, va dringar com si estigués carregada de diners.

—La vara del clergue de Gettland? —li va preguntar en Koll amb els ulls parpellejant—. La vara és una arma?

—Que irònic! —va exclamar l’Skifr fent un somriure sorneguer mentre arrencava una de les relíquies de la lleixa—. Qui ho diria, que gent de gran astúcia no sigui capaç de veure el que té als nassos.

—I són perilloses, ara? —va preguntar en Koll, enretirant la mà d’una estrebada.

—S’han de preparar, però jo us en puc ensenyar els rituals, tal com me’ls van ensenyar a mi, tal com els van ensenyar a la meva mestra. Un dia amb la tripulació del Vent del Sud i ja estaran a punt. Per dominar una espasa calen anys, i en aquests anys l’alumne aprèn a tenir respecte per l’arma, a adquirir autocontrol, però amb això… —L’Skifr va prémer l’extrem esmussat de la relíquia contra la seva espatlla per mesurar-ne la llargada amb els ulls mig clucs. En Koll va veure que les ranures i els forats formaven empunyadures cisellades de tal manera que les mans hi encaixessin tan bé com a l’empunyadura d’una espasa—. Un home que branda aquesta arma, per més poca cosa que sigui, es converteix de la nit al dia en un guerrer més temible que el rei Uthil, en Grom-gil-Gorm o el mateix Gilling el Brillant.

—Això és a mig camí de ser un déu —va mussitar la mare Scaer, fent que no amb el cap en gest de reprovació—. Els elfs no van poder controlar aquest poder. L’hem de donar a un home?

—L’hem d’agafar, mal que ens pesi. —Amb molta cura, el pare Iarvi va agafar una de les relíquies de la lleixa; no semblava que tingués cap intenció de tornar-l’hi.

L’Skifr va apuntalar la seva arma a l’os del maluc.

—Com que el nom de la Deessa té set lletres, només hauríem d’agafar set armes.

El pare Iarvi va alçar la relíquia, apuntant-la cap a les lleixes infinites.

—Aquí no hi ha cap deessa, te’n recordes? —La mà esguerrada del clergue no encaixava tan bé a l’empunyadura com la de l’Skifr, però malgrat tot podia aguantar ferma l’arma de ferro antiga—. Ens emportarem tot el que puguem.