El miler

En Soryorn, un gran arquer, era la imatge mateixa d’un heroi davant del cel rogenc de la posta de sol, amb un peu sobre els merlets del cim de la torre de Gudrun, l’esquena corbada enrere tensant el seu gran arc i la llum de la fletxa encesa bellugant-se sobre el seu rostre immòbil.

—Crema’l —li va ordenar en Gorm.

Els ulls del miler de guerrers escollits de Throvenland, Vansterland i Gettland van segur la línia corba de foc que la tija de la sageta va dibuixar al cel del capvespre, que va anar a clavar-se amb un soroll sord a la coberta del vaixell d’en Gilling el Brillant. Es va alçar una flama blava en encendre’s l’oli del Sud, amb una remor suau. Al cap d’un moment tot el vaixell estava il·luminat per una flamarada i en Raith gairebé en sentia l’escalfor de dalt de la muralla estant. Va fer una llambregada a un costat i va veure que aquella resplendor càlida il·luminava el somriure de l’Skara. Havia estat idea seva. El vaixell d’un guerrer és el seu cor i la seva casa, al cap i a la fi.

Havien tingut una feinada de por per sirgar-lo fins al port i fer-lo pujar sobre corrons per la llarga rampa fins al pati. A en Raith li feia mal l’esquena i tenia les mans encetades de tant estirar i empènyer. La reina Skara havia lliurat el penell daurat a en Jenner el Blau, el rei Gorm havia arrencat les guarnicions de plata per fondre-les i fer-ne copes i el rei Uthil s’havia quedat la vela tenyida de roig per estalviar feina al teler a les dones de Gettland. Havien desmuntat el pal per encabir el vaixell pel passadís d’entrada i havien passat la gúbia pels bells gravats quan se’ls va encallar a la porta, però al final el van deixar a fora.

En Raith esperava que en Gilling valorés l’esforç que havien fet per donar-li la benvinguda al Cap d’en Bail. Però els defensors van gaudir igualment de la imatge del vaixell cremant-se. Es van alçar ovacions i rialles, i es van insultar els exploradors d’en Gilling, que anaven tranquil·lament a cavall fora de l’abast dels arcs. Això no obstant, l’entusiasme no va durar gaire.

L’exèrcit de l’àvia Wexen començava a arribar.

Van baixar a peu pel camí del nord formats en una columna ordenada, una serp de ferro feta d’homes amb el gran estendard de l’Alt Rei al capdavant, el sol de set rajos de la Deessa Única bellugant-se aquí i allà sobre la gernació i les insígnies d’un centenar d’herois o més penjant flàccids en el silenci del vespre. Es van anar atansant pel mig de les ruïnes del poble, cada vegada més i més homes que es perdien a la llunyania enmig de la boirina.

—Quan acabaran d’arribar? —va sentir en Raith que deia fluix l’Skara, amb un braç posat sobre el pit i fent girar el braçalet, tota neguitosa.

—Jo tenia esperances que els exploradors s’haguessin equivocat en comptar-los —va murmurar en Jenner el Blau.

—Em fa l’efecte que sí —va remugar en Raith—. S’han quedat curts.

A dalt de les muralles, les rialles de burla es van convertir en somriures forçats, i després en expressions severes, quan aquella serp d’homes immensa es va dividir i va lliscar al voltant de la fortalesa com una onada d’aigua envolta una illa, i els guerrers de les Terres Baixes, d’Inglefold i de Iutmarca van encerclar el Cap d’en Bail des dels penya-segats de l’est fins als de l’oest.

Per part seva, no calien mostres de desafiament. El seu nombre retrunyia fort com un tro.

—La mare Guerra estén les ales sobre el Cap d’en Bail —va murmurar l’Owd.

Tot seguit va arribar una flota de carros que cruixien sota el pes del farratge, i al darrere una multitud infinita de famílies i esclaus, servents i mercaders, sacerdots i especuladors, sapadors i pastors, amb un ramat de xais i vaques que mugien i belaven i que hauria deixat en ridícul qualsevol dels mercats que en Raith havia vist en tota la seva vida.

—Tota una ciutat en moviment —va dir a mitja veu.

S’estava fent fosc i la rereguarda tot just arribava en forma d’un riu de torxes que feien pampallugues. Homes d’aspecte salvatge, amb els estendards fets d’ossos il·luminats per les flames, els torsos nus plens de cicatrius i empastifats amb pintures de guerra.

—Shends —va anunciar en Raith.

—Que no eren enemics acèrrims de l’Alt Rei? —va preguntar l’Skara, amb un to de veu més agut del normal.

La boca de la mare Owd era una línia dura.

—L’àvia Wexen els deu haver convençut perquè ara siguin enemics nostres.

—He sentit a dir que es mengen els captius vius —va murmurar algú.

En Jenner el Blau li va adreçar una mirada furibunda.

—Val més que no ens capturin.

En Raith va passar la mà suada per l’ansa de l’escut i va fer una llambregada al port, on encara hi havia un gran nombre de naus amarrades dins l’espai segur de darrere les cadenes, naus que s’havien d’endur el miler de defensors…

Es va mossegar la llengua fins que s’hi va fer sang i va obligar els seus ulls a girar una altra vegada cap a l’exèrcit que s’aplegava davant de les muralles. Fins aleshores no havia tingut mai por d’una batalla. Potser era perquè el seu bàndol sempre havia tingut avantatge. O potser perquè havia perdut el seu poble, la seva família i tota esperança de recuperar-los.

Diuen que els que més por han de fer són els homes que no tenen res a perdre, però ells també són els que tenen més por.

—Guaiteu allà —va dir l’Skara, assenyalant les files de l’Alt Rei.

Algú s’atansava a la fortalesa. Caminava amb pas decidit, com algú s’atansaria a la casa d’un amic i no al castell d’un enemic. Un guerrer amb cota de malles lluent que reflectia la llum del vaixell encès i semblava que també es cremés. Un guerrer de cabells llargs que voleiaven amb la brisa i un rostre curiosament dolç, jove i atractiu, que no duia escut i tenia la mà esquerra, fluixa, sobre el puny de l’espasa.

—En Gilling el Brillant —va remugar en Jenner, ensenyant les dents que li quedaven.

En Gilling es va aturar a l’abast dels arcs, va mirar enlaire, somrient, cap als merlets plens a vessar de gent i va cridar alt i clar:

—Suposo que el rei Uthil no és aquí dalt, oi?

Es van sentir una mica alleujats en envoltar la veu de l’Uthil, tan aspra i despreocupada si s’enfrontava a un sol enemic com a deu mil:

—Sou l’home que anomenen Gilling el Brillant?

Ell va fer un gest extravagant amb les espatlles.

—Algú l’ha de ser.

—El que va matar cinquanta homes a la batalla de Fornholt? —va cridar en Gorm des del capdamunt de la torre de Gudrun.

—No us ho sabria dir. Jo els matava, no els comptava.

—El que va trencar la bèstia de proa de la nau del príncep Conmer d’un sol cop? —va inquirir l’Uthil.

—Va ser un cop de canell —va respondre.

—El que va assassinar el rei Fynn i la seva clerga indefensa? —li va cridar en to aspre l’Skara.

—Sí, aquell —va dir en Gilling el Brillant, encara somrient—. I hauríeu d’haver vist el que m’he fet per sopar ara mateix. —Es va donar uns copets a la panxa, ben content—. Ha estat una carnisseria!

—Sou més baix del que m’esperava —va dir en Gorm.

—I vós més gros del que m’atrevia a imaginar. —En Gilling es va cargolar un floc de cabells llargs al voltant d’un dit—. Se sent una patacada ben forta quan cauen els homes cepats que mato. Estic consternat de veure el Rei de Ferro i el Trencaespases tancats com gossos en una cort de porcs. Estava segur que frisaríeu per provar la vostra espasa contra la meva, acer contra acer.

—Paciència, paciència. —En Gorm es va repenjar sobre els merlets i va deixar les mans penjant—. Potser quan ens coneguem millor us podré matar.

L’Uthil va assentir rígidament.

—Una bona enemistat, com una bona amistat, triga temps a madurar. Les històries no s’han de començar pel final.

En Gilling va eixamplar el somriure de satisfacció.

—Doncs esperaré el moment propici, però penseu que friso per matar-vos quan arribi l’hora. Seria una llàstima negar als skalds la cançó tan bonica que en podrien compondre.

En Gorm va fer un sospir.

—Els skalds trobaran algun tema per cantar igualment.

—On és l’Espina Bathu? —va voler saber en Gilling, mirant al seu voltant, com si pogués estar amagada al fossat—. He matat unes quantes dones, però cap que tingués la seva fama.

—Segur que es presentarà ella mateixa ben aviat —va respondre l’Uthil.

—Segur. El destí de tots els guerrers forts és creuar-se amb un de més fort un dia o altre. És la nostra gran sort i la nostra gran desgràcia.

L’Uthil va tornar a assentir.

—La mort ens espera a tots.

—I tant! —En Gilling va estendre bé els braços movent els dits—. Fa molt de temps que anhelo abraçar la meva amant, però encara no he trobat cap guerrer prou bo que pugui presentar-nos. —Es va girar cap al vaixell encès—. M’heu cremat el vaixell?

—Un amfitrió cortès ofereix als convidats un lloc a la vora del foc —va cridar en Gorm, i una riallada burleta va recórrer el cim de la muralla.

En Raith es va obligar a fer una rialleta entretallada, tot i que li va costar un esforç heroic.

En Gilling, en canvi, només va arronsar les espatlles.

—Malaguanyat. Era un bon vaixell.

—Tenim tants vaixells que no sabem què fer-ne, perquè hem capturat tots els vostres —va bramar en Gorm.

—Però us falten homes per fer-los navegar —va replicar en Gilling, i dient això va apagar les rialles una altra vegada. Va fer un sospir mentre guaitava les flames—. Vaig tallar la bèstia de proa jo mateix. Ara bé, el que està cremat, està cremat, dic jo, i el mal no es pot desfer.

L’Skara es va agafar a un merlet.

—Tu has cremat mig Throvenland per no res!

—Ah! Vós deveu ser la jove Skara, la reina de quatre pams sense cremar. —En Gilling va fer morros amb els seus llavis molsuts i va alçar els ulls buscant-la—. Em podeu prendre per dolent, si voleu, Sa Majestat, em podeu donar la culpa de totes les vostres penes, però jo no he trencat cap jurament, i quan calo foc ho faig per un propòsit noble: obligar-vos a agenollar davant de l’Alt Rei. Això… i que el foc és bonic.

—Es triga només un moment a cremar el que s’ha construït durant tota una vida!

—Això és el més bonic. Us agenollareu davant de l’Alt Rei ben aviat d’una manera o altra.

—Mai —li va engegar ella.

En Gilling va moure un dit.

—És el que diu tothom fins que li tallen els tendons de les cames. Però creieu-me: després s’agenollen de seguida.

—Només són paraules, Sa Majestat —va intervenir en Jenner el Blau, apartant l’Skara del parapet.

Però si les paraules eren armes, en Gilling havia tingut les millors d’aquell combat, va pensar en Raith.

—Et quedaràs aquí plantat a xerrar i prou? —En Gorm va estirar els braços ben estirats i va fer un badall aparatós—. O penses atacar les nostres muralles? Fins i tots els homes menuts es donen una bona patacada quan els llanço des d’aquí dalt, i em ve de gust fer una mica d’exercici.

—Vaja, és una pregunta interessant! —En Gilling va fer una llambregada al cel rogenc i després va girar els ulls cap als seus homes, que ja envoltaven el Cap d’en Bail formant un cercle d’acer esmolat cada vegada més gruixut—. No m’acabo de decidir… Llancem una moneda i deixem que la mort decideixi. D’acord, reina Skara?

El rostre blanc de l’Skara es va crispar i la noia es va agafar fort al braç d’en Jenner.

—Cara, us pugem a buscar; creu, ens quedem! —En Gilling va llançar una moneda enlaire, brillant amb el to ataronjat de les flames del vaixell, la va deixar caure a l’herba, es va posar les mans a la cintura i va guaitar cap a terra.

—Què? —va cridar en Gorm—. Cara o creu?

En Gilling va fer una forta riallada.

—No ho sé, ha marxat rodolant! De vegades passa, eh, Trencaespases?

—Sí —va rondinar en Gorm, una mica molest—. De vegades passa.

—Deixem-ho per a demà. Em penso que encara sereu aquí.

El campió de l’Alt Rei es va girar amb un somriure en aquella cara tova i fina, i se’n va tornar sense pressa cap a les seves files. A dues vegades la distància de l’abast dels arcs de les muralles havien començat a clavar estaques a terra.

Un cercle d’espines encarades cap a dins.