L’alba

Les frontisses van grinyolar i un petit feix de llum va aparèixer al badall de les portes; a poc a poc s’eixamplava. L’alba queia damunt els rostres severs que en aquell moment creuaven l’entrada. A les cicatrius d’en Gorm. A les galtes castigades per la inclemència del temps d’en Rulf i en Jenner el Blau. Al front demacrat i arrufat del pare Iarvi. I a la cua dels ulls de l’Skara, que s’empassava la saliva i se li movien les cordes que duia al coll.

—Us hauríeu de quedar aquí —va dir en Raith, conscient que ella no ho acceptaria mai.

I no ho va fer.

—Si pensem rendir-nos, jo hi haig de ser.

En Raith va mirar la mare Scaer, oculta en la penombra, amb l’esquena encorbada, subjectant alguna cosa voluminosa sota la capa; la dona s’anava balancejant amb neguit i en un d’aquells moviments es va entreveure un bri de metall apagat.

—No pensem rendir-nos —va dir ell.

—Però ho hem de fer veure. I encara que no fos així, vindria. —L’Skara va col·locar a lloc les seves espatlles escarransides sota el pes de la cota de malles, i va aclucar els ulls davant la llum enlluernadora de l’alba—. Penso mirar en Gilling el Brillant a la cara quan es mori.

En Raith li hauria pogut dir que no es revelava cap secret que valgués la pena de conèixer davant d’un home que s’està morint, ni tan sols quan es tracta del pitjor enemic. Només hi veuria dolor i por. Un breu avançament del dolor i la por que se sent quan ens arriba l’hora. I, a tots plegats, aviat els arribaria l’hora. Però els qui ho sabien no en volien sentir a parlar, i els qui no ho sabien ho havien d’aprendre per si mateixos. Per tant, en Raith va callar.

La porta estava oberta de bat a bat i una franja de terra s’estenia a la llunyania, batuda per les botes, coberta de runa i espinada de fletxes. En aquell moment estava freda i deserta, només la rosada relluïa a l’herba. Més enllà, traient el cap sobre els bancs de boira de l’albada, hi havia les estaques punxegudes que marcaven les línies de l’Alt Rei.

En Jenner el Blau es va escurar la gola.

—N’estem segurs, d’aquest pla?

—És una mica tard per pensar-ne un altre —va dir en Rulf.

—Estem amb l’aigua al coll —va etzibar la mare Scaer amb les dents serrades, va girar el cap fent un cercle i va fer petar els ossos del coll—. L’única manera de sortir-ne vius és encarant-nos-hi.

—N’estem segurs.

El pare Iarvi no va mostrar cap senyal de repensar-s’hi. Va iniciar la marxa pel pas d’entrada i el repic de la seva vara va ressonar des de les muralles de pedra èlfica. Dirigint-se cap a l’Última Porta amb la màgia èlfica com a única esperança de victòria. S’ho jugaven tot a una sola carta, a una absurda tirada de runes. Els déus bé sabien que en Raith no era gaire de pregar, però en aquell moment va murmurar una oració ràpida i silenciosa. Després, es va girar.

—No us allunyeu —va mussitar en Raith.

L’Skara tenia la mirada fixa endavant.

—Sé on haig d’estar.

Endinsant-se en l’alba, es van obrir per formar una punta de fletxa. El pare Iarvi anava al capdavant, amb el cap ben alt. En Raith, en Jenner i en Rulf, a l’ala esquerra; en Gorm, en Soryorn i en Hunnan, a la dreta; tots sis carregats amb els escuts més grossos que havien trobat i lamentant que no fossin més grossos. L’Skara i la mare Scaer els seguien al darrere. En Dosduvoi ocupava l’última posició, amb una bèstia de proa muntada en una asta i alçada ben amunt per demostrar que hi anaven en to de pau.

Encara que fos la mentida més gran mai explicada.

En Koll s’havia apostat al pas de damunt la porta i mirava al vent amb rostre preocupat. Observava, a baix, les diminutes figures humanes que avançaven com formiguetes per terra de ningú. Esguardava els pocs homes de la tripulació del Vent del Sud escampats per les muralles, aferrats a les relíquies que havien portat de Strokom. Albirava amb recel l’exèrcit de l’Alt Rei, que tenia assetjat el Cap d’en Bail per tots costats, com les mandíbules d’un llop a punt d’empassar-se el món en tancar-se de cop.

A tot arreu el metall rutilava sota la claror de l’alba. Les banderes dels herois onejaven amb la brisa del matí. Els guerrers més cèlebres de Iutmarca, Inglefold i de les Terres Baixes. Els més ferotges dels shends. Els mercenaris més despietats, vinguts de tots els racons del món per la promesa del botí. Tot el poder inigualable de l’Alt Rei reunit per l’àvia Wexen en un únic lloc i amb un únic objectiu. L’aplec de forces més multitudinari d’ençà de la guerra dels elfs contra la Deessa decidit a destruir en Koll.

Bé, no era del tot així, però si les coses li sortien malament al pare Iarvi, el futur del seu aprenent no es presentava precisament gaire prometedor.

En Koll es va adonar que tenia les mans tan aferrades als merlets que li feien mal, i les va afluixar. No havia sentit aquella por des de… l’última vegada que havia sentit aquella por. I, ben mirat, d’allò no feia tant. A Strokom, i abans amb el príncep Varoslaf, i abans escalant les muralles; no feia gaire, d’allò.

—Déus —es va dir a si mateix en veure com s’aturaven aquelles deu petites figures humanes en un turonet, esperant l’inevitable—. Haig d’aprendre a ser valent.

—O encara millor —va murmurar l’Skifr—, a evitar el perill.

En Koll va mirar la vella, asseguda a terra amb les cames encreuades, el cap estintolat enrere contra la pedra freda i la caputxa esparracada cobrint-li la cara. L’únic que en Koll li podia veure era la boca, de gairell, mig somrient.

—De debò podem batre tots aquests homes? —va dir ell amb un fil de veu, estirant-se neguitosament una mà amb els dits de l’altra.

L’Skifr va desencreuar les llargues cames, es va aixecar de terra i va enretirar-se la caputxa d’una estrebada.

—Tots aquests, dius? Ha! —La bruixa es va furgar el nas amb un dit llargarut i després va llançar la burilla per damunt de les muralles, cap allà on eren els homes de l’Alt Rei—. Gairebé voldria que n’hi haguessin més. —L’Skifr va allargar la mà i, amb la màxima delicadesa, com si tingués por que es pogués encendre d’una flamarada, cosa que ell sí que temia, en Koll li va lliurar el primer tambor—. Cap exèrcit d’homes no pot combatre el poder dels elfs. —L’Skifr va picar el tambor amb un costat del cap i hi va introduir l’esmussada relíquia èlfica que portava, la va col·locar al seu lloc amb un clec, i la va fer girar fent-la petarrellejar com una matraca, i les lletres que hi tenia escrites es van difuminar—. Espera’t i ja ho veuràs.

—No sé si ho vull veure.

—Ho veurà tothom, tant si ho volen com si no. —L’Skifr va plantar una bota sobre els merlets, amb el colze apuntalat sobre el genoll per apuntar amb l’arma èlfica al cel encapotat. Més amunt, els ocells els sobrevolaven suaument fent cercles. Ensumant que, segurament, ben aviat els servirien el menjar—. Ja pots estar content, noi, si saps com estar-hi. —L’Skifr va agafar una gran alenada d’aire pel nas i amb una rialla el va expulsar tot fora—. Els vents ens són favorables.

I amb una veu suau i apagada, en la parla dels elfs, l’Skifr va iniciar els seus cants.

L’Skara ja els podia veure, i el cor se li va accelerar encara més. De les línies de l’Alt Rei havia aparegut un grup de guerrers que formaven una punta de fletxa desmanegada com la seva i avançaven per camp obert cap a ells. El temps passava molt a poc a poc. La reina frisava per córrer, lluitar, cridar, fer el que fos menys quedar-se allà quieta i esperar.

Aquells guerrers no eren qualssevol. La seva fama era evident als ulls de tothom per les anelles-moneda que lluïen als braços i als dits. Feien gala de les seves victòries amb l’or que duien a les empunyadures de les espases, l’ambre dels cantells dels escuts, els gravats cisellats als cascs de punta alta.

—Fills de puta —va remugar en Raith entre dents.

—Entre tots porten més joies que les que hi ha en unes noces reials —va rondinar en Jenner el Blau.

Tots els guerrers somreien. Exactament com ho havien fet quan mataven la gent que ella s’estimava. Quan cremaven la sala, la ciutat, les terres on havia crescut, i l’Skara va notar que els budells se li cargolaven dolorosament, i la suor li feia coïssor sota el pes de la cota de malles.

—Quants són? —va sentir que deia en Grom-gil-Gorm a sota veu.

—Jo en compto vint-i-cinc —va dir en Rulf—. I un clergue.

—La mare Adwyn —va rondinar l’Scaer—. La noia dels encàrrecs de l’àvia Wexen.

En algun punt, darrere d’ells, dèbil entre la brisa, l’Skara va sentir uns cants.

—Tant hi fa si són vint o vint mil —va dir el pare Iarvi aferrant-se bé a la vara èlfica—, el final serà el mateix.

L’Skara es preguntava com ho aconseguirien, però aleshores va veure en Gilling el Brillant, que avançava distretament al capdavant dels seus companys.

Si no fos pel tall que li havia fet l’Uthil poques hores abans, era la mateixa cara que ella havia vist quan el seu avi havia mort. La mateixa rialla afable de quan havia decapitat la mare Kyre. Els mateixos ulls morts que havien escodrinyat els de l’Skara en la foscor del Bosc. Va notar com se li regirava l’estómac, va serrar els punys, la mandíbula, el cul, mentre en Gilling caminava amb aire altiu fins a aturar-se a quatre gambades del pare Iarvi.

—Quina llàstima! —va dir en Gilling—. Em moria de ganes de venir-vos a buscar.

—T’hem estalviat la molèstia —li va etzibar l’Skara.

—No és cap molèstia, reina Skara. —La reina es va quedar sense alè quan en Gilling la va mirar als ulls, i el guerrer, desconcertat, va arrufar les celles—. Un moment, però… no ens hem vist abans? —Emocionat, en Gilling va fer un saltiró de nen petit—. Jo us conec! Sou l’esclava de la sala del rei Fynn! —va exclamar, satisfet, picant-se la cuixa amb la mà oberta—. Aquella nit em vau entabanar!

—I ho tornaré a fer —va dir ella.

—Temo que feu tard. —En Gilling va desviar la vista—. Heu vingut a lluitar amb mi, Trencaespases, com va fer el rei Uthil?

En Gorm feia que no amb el cap mentre mirava els companys d’en Gilling; tots tenien les mans relaxades a les empunyadures de les espases, als mànecs de les atxes, a les empunyadures de les llances, tots estaven confiats de la seva amenaça.

—Temo que tu també fas tard —va respondre.

—Quina llàstima. Tenia l’esperança d’enviar a la mort un altre cèlebre guerrer i afegir la teva cançó a la meva perquè fos encara més memorable. —En Gilling es va girar i, amb els ulls mig clucs, va fer un cop d’ull a la mare Sol; després va sospirar i va treure una alenada de vapor—. Potser ara apareixerà l’Espina Bathu de les tenebres. Ja saps que va matar un dels meus cavalls preferits en una de les seves incursions? —Va aixecar una cella a l’home que tenia al costat. Un home alt amb un corn al cinturó—. Que lleig, oi, Vorenhold?

En Vorenhold ensenyava les dents blanques per damunt de la barba.

—És la reputació que té.

—Guerrers… —En Gilling el Brillant va inflar les seves galtes de pell fina—. Quina obsessió per la fama! I vós deveu ser el pare Iarvi.

—Sí que l’és. —L’Adwyn arrugava amb menyspreu els llavis tenyits de porpra—. I és una sorpresa trobar-vos aquí. Estava convençuda que us havíeu escapolit així que havia començat la lluita.

El clergue de Gettland va arronsar les espatlles.

—Doncs he tornat.

A l’Skara li bullia la sang al cap. La mare Scaer va bellugar les espatlles; tenia alguna cosa sota la capa.

En Gilling el Brillant no perdia el somriure.

—Quina alegria conèixer-vos per fi en persona. Sou molt jove per haver causat tanta desgràcia.

—El mateix es podria dir de tu —va dir en Iarvi. Els cants cada vegada eren més punyents. Un dels companys d’en Gilling mirava amb perplexitat la torre de guàrdia—. És cert que després de matar el rei Bratta vau fer una copa amb el seu crani?

—Exactament —va dir en Gilling arronsant despreocupadament les espatlles—. Però el vi vessava pels forats del nas.

—Doncs això és una lliçó —va dir en Iarvi. L’Skara es va adonar que el clergue estrenyia la vara amb tanta fermesa que els tendons se li marcaven al dors exsangüe de la mà—. Les coses no sempre surten com esperem.

—Una lliçó que hauríeu d’haver après —va ventar-li la mare Adwyn—. No fa gaire, l’àvia Wexen us va donar una altra oportunitat, però vós la vau rebutjar d’una manotada. —L’Skara va serrar les dents en sentir aquestes paraules. No recordava cap oportunitat, només els cadàvers estesos al Bosc. Només Ialetoft cremant al tenebrós horitzó—. Ja no us queda res per negociar. Anireu tots plegats encadenats fins a la Casa Skeken i haureu de fer front al judici de la Deessa Única.

—El judici és imminent! —L’Skara recordava el seu avi desplomant-se a la foguera. La sang degotant de la punta de l’espasa d’en Gilling. El cor li bategava amb tant d’ímpetu que gairebé li escanyava la veu—. Però no serà la Deessa Única qui jutgi. Ni nosaltres!

Els somriures dels companys d’en Gilling el Brillant començaven a esvair-se, les mans es perdien en les armes. En Gilling es va enretirar un ble de cabells i se’l va col·locar darrere l’orella.

—És bufona, però xerra massa —va dir a l’últim, i va alçar la vista cap a les muralles de la fortalesa, on l’udol començava a créixer massa per no posar-hi atenció.

La mare Adwyn mirava en Iarvi amb cara de pocs amics.

—Vós i la reina Laithlin esteu acusats d’utilitzar màgia èlfica i heu de respondre pels crims que heu comès!

—Ah sí? —El pare Iarvi va esclafir a riure—. Espera’t i veuràs com és la màgia èlfica.

Va alçar la vara d’una revolada, la va recolzar a la mà esguerrada i amb la punta va apuntar al pit d’en Gilling el Brillant.

El màxim combatent de l’Alt Rei feia cara de desconcert i avorriment. Va alçar la mà mirant en Iarvi, com si pretengués ventar les ximpleries del clergue.

—Records a la vostra clerga! —va cridar l’Skara.

Es va sentir una explosió petita però esmolada i va saltar una cosa del capdamunt de la vara d’en Iarvi. Els dits d’en Gilling van desaparèixer i la cara li va quedar tacada de sang.

El guerrer va recular fent tentines, amb expressió de perplexitat. Es va tocar el pit amb la mà escapçada. L’Skara va observar que a la lluent cota de malles hi tenia un forat ensangonat i ja s’havia fet negre.

—Uh —va grunyir, arquejant les celles amb sorpresa, i tot d’una va caure enrere amb tot el seu pes.

—Déus —va exclamar algú.

Es va sentir el fregadís d’una espasa en desembeinar-se.

El cantell d’un escut va agafar el reflex del sol i va enlluernar l’Skara.

La noia es va quedar de pedra quan la mare Scaer li va donar un cop de colze per poder passar i, arronsant una espatlla, es va obrir la capa.

L’Skara va sentir un batre d’ales com si des d’algun punt de terra s’estigués enlairant un ocell.

En Vorenhold va alçar la llança; tenia el pont del nas arrugat de la ràbia.

—Traïdors…

La mare Scaer es va interposar entre en Gorm i en Soryorn mentre tots dos aixecaven els escuts. A la clerga se li marcaven els tendons del braç tatuat en carregar la gran relíquia èlfica a l’espatlla.

—No! —va cridar la mare Adwyn.