Les opinions dels porcs

Havien passat dos anys d’ençà que en Koll havia visitat Roystock, la població havia crescut ràpidament com un tumor, amunt i enllà de l’illa pantanosa on s’alçava.

Li havien sortit uns tentacles de fusta que s’endinsaven en el mar aguantant-se sobre uns pilars insegurs, embarcadors sinuosos amb cases arrapades als costats com percebes obstinats, coberts construïts damunt de les barraques, amb un bosc mig podrit de suports guerxats a sota i un centenar de xemeneies que formaven una cortina de fum. Hi havia grupets de casetes escampades com els esquitxos d’una vomitada, que s’alçaven sobre qualsevol elevació del terreny que estigués prou seca per aguantar una edificació entre els aiguamolls de l’ampla desembocadura del Diví.

En Koll no havia vist mai a la seva vida tantes construccions de fusta tan desastroses amuntegades en un sol lloc.

—Ha crescut —va dir arrufant el nas—. Suposo que això és el progrés.

L’Espina se’l va tapar.

—La pudor sí que ha progressat força!

La barreja intensa d’excrements vells i salabror amb la flaire acre dels fumadors de peix, els tints per a roba i els assaonadors de cuir feien que en Koll notés aquella fortor enganxada a la gola.

Ara bé, la reina Laithlin no era una dona a qui una simple pudor pogués distreure dels negocis.

—Els dirigents de Roystock s’han engreixat amb el comerç a les aigües del Diví —va dir—. La seva ciutat s’ha inflat amb ells.

—En Varoslaf ha vingut a buscar aquest tros de carn. —En Koll guaitava els embarcadors amb aire seriós mentre s’hi atansaven—. I ha portat un munt de vaixells.

Els ulls de l’Espina es van reduir a escletxes mentre examinava aquells vaixells llargs i estrets.

—N’he comptat tretze.

—Això és més que una simple demostració de força —va murmurar la reina Laithlin—. Jo crec que el príncep de Kalgiv es vol quedar.

La mare Sol escalfava, però a l’interior de la sala hi feia fred.

El príncep Varoslaf estava assegut al cap d’una llarga taula, tan lluent que s’hi podia veure un altre príncep Varoslaf, desdibuixat, reflectit a sobre. Amb un de sol, en Koll en tenia de sobres per estar amoïnat.

No era un home corpulent ni portava armes, no tenia cabells al cap, ni a la mandíbula, ni tan sols a les celles. El seu rostre no reflectia ira ni menyspreu, ni era amenaçador, només tenia una inexpressió pètria que neguitejava més que si grunyís. Per darrere, estava envoltat d’un semicercle de guerrers ferotges i un altre d’esclaus agenollats amb unes cadenes pesades penjades al coll. Al seu costat, una serventa prima com una llança duia un mocador lligat al front, amb monedes que tentinejaven a tota la vora.

Els nou capitosts de Roystock estaven asseguts en un costat de la taula, entre en Varoslaf i la Laithlin, lluint les seves millors sedes i les joies més bones, però amb el nerviosisme escrit clarament a les cares. Com la tripulació d’una nau sense timó que va a la deriva entre el gel del nord, esperaven no quedar esclafats entre dos grans icebergs. En Koll tenia la sensació que amb l’esperança no n’hi havia prou, en companyia d’aquella gent.

—Reina Laithlin, Joia del Nord —va dir en Varoslaf, amb veu fluixa i seca com la remor de les fulles a la tardor—. Em sento afavorit pels déus de poder gaudir una altra vegada de la resplendor de la vostra presència.

—Gran príncep —va respondre la Laithlin, amb un seguici format per un gran nombre de caps inclinats dins la sala, darrere seu—, tot el mar Trencat tremola amb la vostra arribada. Us felicito per la vostra cèlebre victòria sobre el poble del Cavall.

—Si és que se’n pot dir una victòria, d’espantar les mosques cada vegada que el cavall remena la cua. Perquè les mosques sempre tornen.

—Us he portat uns quants obsequis. —Dos dels esclaus de la Laithlin, uns bessons amb unes trenes tan llargues que les portaven cargolades al voltant d’un braç, es van avançar arrossegant els peus amb unes capses de fusta amb incrustacions, importades a un preu elevadíssim de terres de més enllà de Catàlia.

Però el príncep va alçar una mà; en Koll va distingir la fonda estria que li recorria de través els dits, endurits, causada per la pràctica continuada del tir amb arc.

—Jo també tinc obsequis per a vós. Però ja hi haurà temps per als regals després. Primer parlem del nostre assumpte.

—Quin assumpte? —va preguntar la Reina d’Or aixecant una cella daurada.

—El gran Diví i els diners que hi circulen, i com ens els hem de repartir entre els uns i els altres.

La Laithlin va manar als seus esclaus que es retiressin amb un moviment lleu d’un dit.

—Que potser no tenim acords que ens han beneficiat a tots dos?

—Ras i curt, m’agradaria que em beneficiessin més —va respondre en Varoslaf—. La meva clerga té pensades moltes maneres d’aconseguir-ho.

Hi va haver un silenci.

—Teniu una clerga, gran príncep? —va inquirir en Koll.

En Varoslaf va girar els seus ulls freds cap a ell i el noi gairebé va notar com les pilotes li pujaven cap a l’escalfor de l’estómac.

—Sembla que els governants del mar Trencat les troben indispensables. Vaig pensar que me’n compraria una per a mi.

Va fer un moviment ràpid amb el seu cap calb i un dels esclaus es va posar dret i es va treure la caputxa. En Koll va sentir com l’Espina deixava anar un gruny fluix.

A banda d’una trena prima que li baixava sobre l’orella, la dona tenia els cabells rossos i els duia tallats molt curts. Portava una anella de fil de plata al voltant del coll, llarg i prim, i una altra al canell, amb una cadena fina entre totes dues que no li permetia adoptar una posició còmoda. Li havien tatuat un cavall alzinat en una galta, la marca que l’assenyalava com una propietat del príncep, però, pel que es veia, el seu odi encara era lliure. Als seus ulls encerclats de rosa, enfonsats en unes conques morades, hi brillava aquell odi en mirar a l’altra banda de la sala.

—Déus —va murmurar en Koll amb un fil de veu—, quina mala sort.

Coneixia aquella cara. L’Isriun, la filla del germà traïdor del rei Uthil, l’Odem, que havia estat promesa amb el pare Iarvi i després havia estat clerga de Vansterland, però que havia aixecat massa la mà amb el Trencaespases i havia estat venuda com a esclava.

—Ja torno a tenir al darrere la mocosa de l’Odem —va xiuxiuejar la reina Laithlin.

El principal dels capitosts, un mercader vell d’ulls penetrants engalanat amb cadenes de plata, va gargamellejar.

—Gran i temut príncep —la veu només li va vacil·lar un pèl quan els ulls d’en Varoslaf van lliscar cap a ell— i admirada reina Laithlin, aquests assumptes ens afecten a tots plegats. Si em permeteu…

—La tradició és que el granger i el carnisser es reparteixin la carn sense demanar les opinions dels porcs —el va tallar en Varoslaf.

Durant un moment es va imposar un silenci absolut; llavors, la serventa prima del príncep de Kalgiv es va inclinar a poc a poc cap als capitosts i els va fer un esgüell de porc fortíssim. El de més a prop es va fer enrere. Alguns es van arronsar i tots van empal·lidir. Devien haver tancat molts bons tractes en aquella taula tan polida, però havia quedat perfectament clar que aquell dia no en traurien cap benefici.

—Què és el que voleu, gran príncep? —va preguntar la Laithlin.

L’Isriun es va inclinar per parlar a cau d’orella a en Varoslaf. La seva trena li va fregar suaument l’espatlla mentre els seus ulls lluents saltaven d’ell cap a la Laithlin i de la Laithlin cap a ell.

El rostre del seu amo era com una màscara impenetrable.

—Només el que és just.

—Sempre hi ha una manera —va dir la reina en to sec—. Potser us podríem oferir una desena part més de la desena part de cada carregament…

L’Isriun es va inclinar una altra vegada, va xiuxiuejar i xiuxiuejar mentre es toquejava el tatuatge de la galta amb les ungles mossegades.

—Quatre desenes d’una desena part —va dir en to monòton en Varoslaf.

—Quatre parts s’allunya tant del que és just com Roystock és lluny de Kalgiv.

Aquesta vegada l’Isriun no es va molestar a enraonar a través del seu amo, sinó que senzillament va etzibar la rèplica a la cara de la Laithlin.

—El camp de batalla no és just.

La reina va mig aclucar els ulls.

—Així que heu vingut per entaular una batalla?

—Hi estem disposats —va respondre l’Isriun, arrufant els llavis amb desdeny.

Mentre ella escopís verí a l’orella del príncep, tots avançarien per un camí molt pedregós. En Koll va recordar els homes escorxats que havia vist penjats al port de Kalgiv i es va empassar la saliva. En Varoslaf no era un home que es deixés intimidar, ni enfurismar, ni tampoc es deixava portar per l’adulació, les fanfarronades o les bromes. Era un home a qui ningú no gosava desafiar. Un home que havia fonamentat el seu poder en la por.

La Laithlin i l’Isriun s’havien embrancat en un duel tan ferotge i hàbil com qualsevol dels que es lliuraven al quadrat d’instrucció. S’atacaven despietadament l’una a l’altra amb parts i preus, s’apunyalaven amb delmes i aturaven els cops amb fraccions, mentre en Varoslaf es repenjava al respatller i mantenia el rostre tan inexpressiu com si fos una màscara.

En Koll veia en tot allò una sola possibilitat i va posar els dits sobre els pesos que duia sota la camisa. Es va recordar de la seva mare quan l’escridassava perquè baixés del pal. Sens dubte, estàs més segur a coberta, però si vols canviar el món, has d’assumir algun risc.

—Oh, gran príncep! —Es va sorprendre en sentir la seva veu tan clara i natural com si estigués a la forja de la Rin—. Potser us n’hauríeu d’anar al llit i deixar que la vostra clerga faci els tractes.

És possible que els covards dominin els grans terrors millor que els herois, ja que s’enfronten a la por cada dia. En Koll va obligar els seus peus a avançar, va obligar la seva cara a somriure i va moure les mans amb certa falta de respecte i despreocupació.

—Veig que totes les vostres decisions les pren la neboda del rei Uthil. Una serp que s’ha girat en contra de la seva pròpia família. Una serp que degota verí fins i tot portant l’argolla i estant encadenada. Per què hem de perdre el temps tots plegats fingint que no és així? Al cap i a la fi —en Koll es va posar una mà al pit—, és tradició que el granger —va allargar aquella mà cap a l’Isriun— i el carnisser… es reparteixin la carn sense demanar les opinions… —va dir alçant totes dues mans, una cap a la reina Laithlin i l’altra cap al príncep Varoslaf— dels porcs.

Es va fer un silenci incrèdul. Aleshores els guàrdies d’en Varoslaf es van enrabiar. Un va dir una paraulota entre dents en la llengua del poble del Cavall. Un altre va fer un pas endavant empunyant l’espasa corbada, però a l’instant es va sentir la bufetada seca que l’Espina va engegar a en Koll.

Al noi li hauria agradat dir que s’havia llançat a terra expressament, però la veritat és que allò havia estat com un cop de martell. Es va incorporar penosament sobre un colze, la cara li cremava i li rodava el cap, i va veure els ulls aïrats de la reina Laithlin posats en ell.

—Et faré assotar per això.

La mà arrugada d’en Varoslaf es va alçar mandrosament per retenir els seus guerrers darrere seu; tenia una mirada tan gèlida que a en Koll li va semblar que notava com els pixats se li glaçaven a la bufeta. Pocs dies enrere es deia que no era tan llest com es pensava, ni de bon tros. Hi ha gent que no n’aprèn mai.

L’Isriun es va inclinar cap a l’orella d’en Varoslaf.

—Heu de demanar la seva pell pel que ha…

La frase es va acabar amb un crit ofegat en el moment en què ell la va estirar avall per la cadena.

—No em diguis mai el que he de fer.

Va donar una empenta a l’Isriun i la va engegar fent tentines cap a la porta, i alhora l’Espina agafava en Koll per sota del braç amb una força terrible i se l’enduia, acovardit.

—Ben fet —li va xiuxiuejar—. No t’he fet pas mal, oi?

—Piques com una noia —va dir ell amb veu escanyada quan ella el va llançar a pes de braços a l’avantsala i va tancar les portes amb un fort cop.

—Deus estar content —li va engegar l’Isriun.

En Koll es va asseure a poc a poc, es va tocar el llavi amb els dits i quan els va apartar els tenia vermells.

—N’estaria més si no tingués sang a la boca.

—Sí, tu riu! —va fer l’Isriun ensenyant les dents; semblava més una ganyota de mal que no un somriure—. Els déus saben que jo riuria, al teu lloc. Jo era filla d’un rei! Vaig ser clerga al costat de l’àvia Wexen! I ara… —Va estirar el braç per fer una estrebada amb la cadena i l’argolla se li va clavar al coll, però per més que forcejava, no podia estirar el braç del tot—. Jo prou que riuria, si fos al teu lloc!

En Koll va negar amb el cap mentre es posava dret feixugament.

—Jo no. Ja sé el que és ser esclau. —Va recordar el soterrani on l’havien tancat amb la seva mare. La foscor d’aquell lloc. La pudor. Va recordar la sensació del collar i la que va tenir quan el pare Iarvi va ordenar que l’hi traguessin. Eren coses que no s’oblidaven fàcilment—. Em sap greu. No serveix de res, però em sap greu.

El cavall que l’Isriun tenia tatuat a la cara es va bellugar quan ella va serrar les dents.

—Només he fet el que em tocava. Fer costat als qui són amb mi. He intentat complir el meu deure. He intentat mantenir la meva paraula.

—Ja ho sé. —En Koll va fer una ganyota mirant a terra, sentint-se molt lluny del millor home que podia ser—. Però jo he de fer el mateix.

Al cap d’una estona, les portes es van obrir i la reina Laithlin va sortir majestuosament a l’avantsala.

—Heu arribat a un acord, Sa Majestat? —va preguntar en Koll.

—Una vegada tret el verí de la ferida. Ha estat una idea molt hàbil, per part teva. Em fa l’efecte que seràs un bon clergue.

Aquestes paraules van fer pujar tant els colors a en Koll que gairebé no va poder amagar el somriure. Les lloances dels poderosos eren una beguda realment embriagadora. Va fer una gran reverència.

—Sou molt amable.

—No cal que et digui que, si ho tornes a fer mai més, et faré assotar de debò.

En Koll es va doblegar encara més.

—Sou massa amable.

—Només hi ha una qüestió en la qual el príncep i jo no hem coincidit.

L’Espina va somriure amb els ulls posats en l’Isriun.

—El teu preu.

—El meu? —va dir ella amb un fil de veu, obrint molt els ulls.

—He ofert una joia vermella preciosa i la noia que m’ungeix els cabells per tu. —La Laithlin va arronsar les espatlles—. Però en Varoslaf em demanava cent monedes de plata, a més a més.

La cara de l’Isriun es va crispar, era a mig camí entre la por i el desafiament.

—Les heu pagat?

—Amb aquests diners podria comprar un bon vaixell, amb vela i tot. Per què pagar-ho només per veure una esclava ofegada a la claveguera? El teu amo t’espera, i no pas de bon humor.

—Em venjaré de vós! —li va etzibar l’Isriun—. De vós i del vostre fill esguerrat! Ho he jurat!

Aleshores la Laithlin va somriure, un somriure fred com el nord més extrem, on la neu no es fon mai, i en Koll es va preguntar qui devia ser més despietat, si en Varoslaf o ella.

—Els enemics són el preu de l’èxit, esclava. De juraments buits com el teu, n’he sentit a milers. I encara dormo profundament. —Va fer esclafir els dits—. Anem, Koll.

Ell va donar un últim cop d’ull enrere a l’Isriun, que mirava fixament la porta oberta mentre es cargolava la cadena al voltant de la mà, tan estreta que les baules se li clavaven als dits i aquests li quedaven blancs. Però el pare Iarvi sempre deia que un bon clergue s’enfronta als fets i salva el que pot. En Koll es va afanyar a seguir la Laithlin.

—Què li heu donat, Sa Majestat? —va preguntar quan ja baixaven per un passadís sinuós, sentint el soroll d’una mare Mar moguda per les estretes finestres.

—En Varoslaf no és ximple i aquest escurçó de l’Isriun l’ha aconsellat bé. Sap que som dèbils. Vol estendre el seu poder cap al nord, aigües amunt del Diví, fins a les costes del mar Trencat. —Tot seguit va abaixar la veu—. Li he hagut de donar Roystock.

En Koll va tirar la saliva coll avall. Tot allò no li encaixava gens amb la idea que tenia en Brand de mantenir-se a la llum.

—Un obsequi esplèndid. Però és nostre, per donar-lo?

—L’ha de prendre ell —va dir la Laithlin—, si ni nosaltres ni l’Alt Rei no l’aturem.

—Nosaltres i l’Alt Rei ja estem prou enfeinats els uns amb els altres —va protestar l’Espina.

—L’home assenyat no entaula cap guerra, només un estúpid n’entaula més d’una alhora.

L’Espina va assentir mirant els guerrers que muntaven guàrdia a les estances de la reina i va obrir la porta.

—Tinc la sensació que en Varoslaf no s’aturarà a Roystock.

Al moment d’entrar per la porta, en Koll va recordar la mirada morta del príncep i li va venir una esgarrifança.

—Doncs jo tinc la sensació que en Varoslaf no s’aturaria ni a la fi del món.

—Aparta’t! —li va cridar l’Espina empenyent la reina cap a la paret i llançant l’atxa tan ràpid que, a en Koll, gairebé li va afaitar una cella.

Entre les ombres de l’altra punta de l’habitació hi havia una figura asseguda sobre una taula amb les cames encreuades, embolicada amb una capa esparracada i la caputxa posada. A en Koll gairebé li va caure la daga al peu de tan ràpid que li bategava el cor. Els dits destres solen fallar quan l’alè de la mort et bufa al clatell.

Afortunadament, no era tan fàcil posar neguitosa l’Espina.

—Parla de seguida —va dir secament, ja en posició de lluitar, entre la reina i el seu visitant—. O et mato.

—M’atacaries amb la meva pròpia atxa, Espina Bathu? —La caputxa es va moure i, a dins, hi va lluentejar un ull—. Has crescut, Koll. Et recordo enfilant-te al pal del Vent del Sud mentre la teva mare et cridava que baixessis. I recordo que em demanaves que t’ensenyés màgia.

L’Espina va abaixar l’atxa a poc a poc.

—Skifr?

—Podies haver trucat —va dir la Laithlin, apartant l’Espina i allisant-se el vestit per retornar-hi la perfecció habitual.

—Si truques a la porta no tens garantida una audiència, Reina d’Or. I he vingut de molt lluny, de la terra dels alyuks, remuntant el Renegat i el Diví en companyia del príncep Varoslaf. Sense que ell ho sabés. —L’Skifr es va abaixar la caputxa i en Koll va ofegar un crit. Malgrat l’ombra, va veure que al costat esquerre de la cara tenia unes ratlles cremades, li faltava mitja cella i entre els cabells grisos arranats tenia clapes calbes aquí i allà.

—Què t’ha passat? —li va preguntar l’Espina.

L’Skifr va somriure. O almenys la meitat de la seva cara va somriure. L’altra es va arrugar i es va torçar com si fos un tros de cuir vell.

—L’àvia Wexen va enviar homes al sud, estimada. Per castigar-me per haver robat relíquies de les ruïnes sagrades de Strokom. —Va fer una llambregada al braçalet èlfic que l’Espina duia al canell, que es va il·luminar amb un blau blanquinós lluent—. Em van cremar la casa. Van matar el meu fill i la seva dona. Van matar els fills del meu fill. Però es van adonar que jo no sóc fàcil de matar.

—L’àvia Wexen té molta memòria pels greuges —va murmurar la Laithlin.

—Ja veurà que no és l’única. —L’Skifr va inclinar la cara enlaire i les cremades van lluentejar una mica—. L’àvia Wexen m’ha portat la Mort. Simplement, és de bona educació tornar-li el favor. He llegit els presagis. He observat els ocells volant al cel. He desxifrat el missatge de les onades de l’aigua i vosaltres em portareu una altra vegada a Thorlby a través del mar Trencat. Encara vols veure màgia, oi Koll?

Sovint en Koll tenia la sensació que a la gent li agradava fer-li preguntes, però que no li interessaven les seves respostes.

—He d’enraonar amb el pare Iarvi. —L’Skifr va estirar els llavis per ensenyar les dents i va pronunciar ferotgement les paraules següents—: Després aniré a la guerra!