Segura

Tris-tras, la pinta d’os de balena polida pentinava la cabellera de l’Skara.

Clinc-clanc-cataclanc, l’espasa de joguina del príncep Druin colpejava el cofre del racó.

Bla-bla-bla, la veu de la Laithlin s’escampava per tots els racons com si temés que al més petit silenci l’Skara esclataria a plorar, i a plorar, sense aturador.

—D’aquella finestra enfora, al vessant sud de la ciutat, hi ha acampats els guerrers del meu espòs.

«I per què no ens van ajudar?», volia cridar l’Skara mentre observava atordida l’escampada de tendes, però la seva llengua va pronunciar les paraules correctes, com sempre.

—Deuen ser una bona colla.

—Dos mil cinc-cents gettlandesos lleials, cridats de tots els racons del món.

L’Skara va notar que la reina Laithlin li girava la testa amb dits ferms, delicadament però amb fermesa. El príncep Druin va deixar anar un punyent crit de guerra de nen petit i va atacar un tapís. Tris-tras-tris-tras, la pinta va tornar a pentinar els cabells com si la solució de tots els problemes fos arreglar-se els cabells com cal.

—D’aquesta finestra enfora, cap al nord, hi ha el camp d’en Grom-gil-Gorm. —Les fogueres titil·laven en la foscor creixent, escampades pels turons foscos com les estrelles sobre el llenç del cel—. Dos mil vansterlandesos a les envistes de les muralles de Thorlby. Mai no hauria dit que veuria una cosa així.

—Si més no, no amb les espases embeinades —va deixar anar l’Espina Bathu des del fons de la cambra, amb la mateixa duresa amb què un guerrer brandaria una atxa.

—Vaig veure una picabaralla als molls… —va dir entre dents l’Skara.

—Temo que no serà l’última. —La Laithlin va fer petar la llengua mentre desenredava un nus. L’Skara sempre havia tingut els cabells rebels, però la reina de Gettland no era una dona que es deixés desanimar per un rínxol difícil o dos—. Per a demà s’espera una gran assemblea. Cinc hores de discussions sense interrupcions. Si ningú no hi mor, ho comptaré com una victòria digna de ser cantada. Mira cap aquí.

I la Laithlin va girar el cap de l’Skara perquè es pogués mirar al mirall. Les esclaves silencioses de la reina l’havien banyada i rentada, i li havien canviat el vestit ronyós per un de seda verda que havien portat del llarg viatge a la Primera Ciutat, enginyosament arranjat perquè li anés bé. Tenia rivets de fil daurat i era tan refinat com qualsevol dels vestits que l’Skara havia lluït fins aleshores, i n’havia tingut molts i molt refinats. Tants i arranjats amb tanta cura per la mare Kyre que, de vegades, tenia la sensació que els vestits la lluïen a ella.

Estava envoltada de parets robustes, guerrers ferms, esclaus i luxes. Hauria d’haver sentit un alleujament vertiginós, però com el corredor que s’atura a descansar i després resulta que no es pot tornar a aixecar, les comoditats feien sentir l’Skara marejada i feble, magolada, com si l’haguessin apallissada per fora i per dins, com si tota ella fos un gran blau. Gairebé va desitjar tornar a ser a bord del vaixell d’en Jenner el Blau, el Gos Negre, tremolant, amb la mirada fixa en la pluja, arrossegant-se a cada moment de quatre grapes sobre els genolls pelats per vomitar per la borda.

—Això era de la meva mare, la germana del rei Fynn.

La Laithlin li posava amb molta cura l’arracada feta de cadenetes daurades, fines com una teranyina, amb regalims de joies vermelles que pràcticament li arribaven fins a l’espatlla.

—Que bonica —va dir amb veu aspra, fent pits i llonzes per no ruixar tot el mirall de vòmit.

Pràcticament no va reconèixer la noia angoixada, d’ulls rosats i aspecte fràgil que hi va veure. Semblava el seu fantasma. Potser mai no havia arribat a fugir de Ialetoft. Potser encara hi estava atrapada, era l’esclava d’en Gilling el Brillant i sempre ho seria.

Al fons de la cambra va veure l’Espina Bathu ajupida al costat del príncep, dirigint sense parar les mans menudes del nen, fent-li aferrar l’empunyadura de l’espasa de fusta i murmurant-li instruccions sobre com l’havia de brandar correctament. Quan el príncep va colpejar la cama de l’Espina, la noia va somriure d’orella a orella i la cicatriu estrellada de la galta se li va arrugar.

—Bon minyó! —va dir estarrufant-li els cabells ros clar.

L’Skara només podia pensar en l’espasa d’en Gilling el Brillant, aquella empunyadura diamantada que centellejava en la foscor del Bosc. El pit de la noia pàl·lida que es reflectia al mirall va començar a pujar i baixar, i les mans, a tremolar…

—Skara. —La reina Laithlin la va agafar amb fermesa per les espatlles i la va mirar fixament amb aquells ulls severs, esquerps, d’un gris blavós, i d’una batzegada la va fer tornar al present—. Per què no em dius què va passar?

—El meu avi va estar esperant l’ajut dels aliats. —Murmurava paraules monòtones com el brunzit de les abelles—. Vam esperar els guerrers de l’Uthil i d’en Gorm. No van arribar.

—Continua.

—Es va desanimar. La mare Kyre el va convèncer perquè fes les paus. La clerga va enviar un colom i l’àvia Wexen va contestar enviant una àliga. Si es retirava del Cap d’en Bail, enviava els guerrers de Throvenland a casa i deixava passar lliurement l’exèrcit de l’Alt Rei per les nostres terres, el perdonaria.

—Però l’àvia Wexen no perdona —va dir la Laithlin.

—Va enviar en Gilling el Brillant a Ialetoft a saldar el deute. —L’Skara es va empassar l’amarga saliva i l’esprimatxat coll de la noia va sotraguejar. El príncep Druin arrufava la seva carona amb la determinació d’un guerrer mentre esbocinava l’Espina a cops d’espasa de joguina, i ella l’empenyia enrere amb els dits. Els petits crits de guerra del príncep semblaven udols de dolor i fúria en la foscor, cada vegada més a prop, sempre més a prop—. En Gilling el Brillant va decapitar la mare Kyre. Va travessar amb l’espasa el meu avi, que va caure a la foguera.

La reina Laithlin va fer uns ulls com unes taronges.

—I tu… ho vas veure tot?

Les espurnes saltant, els radiants somriures dels guerrers, la sang espessa que regalimava de la punta de l’espasa d’en Gilling. L’Skara va respirar fondo, es va estremir i va fer que sí amb el cap.

—Vaig fugir fent-me passar per l’esclava d’en Jenner el Blau. En Gilling el Brillant va llançar una moneda per decidir si també el matava a ell… però la moneda…

Encara la podia veure giravoltar en l’ombra, llambrant amb els colors de les flames.

—Els déus et van acompanyar aquella nit —va dir la Laithlin sospirant.

«Aleshores per què van matar la meva família?», li hauria agradat cridar a l’Skara, però la noia del mirall va fer un somriure quan estava a punt de vomitar, i va mussitar una pregària d’agraïment a El Que Tira els Daus.

—T’han enviat a mi, cosina. —La reina va agafar l’Skara per les espatlles i la va estrènyer ben fort—. Aquí estaràs segura.

El Bosc, que l’havia envoltat tota la seva vida, segur com una muntanya, havia quedat reduït a cendres. L’alt gablet que havia estat dret dos-cents anys s’havia esfondrat. Throvenland havia quedat fet miques, com el fum endut pel vent. Cap lloc no seria segur mai més.

L’Skara es va descobrir gratant-se la galta. Encara hi podia notar els tous dels dits freds d’en Gilling el Brillant.

—Heu estat tots tan amables… —va dir amb veu rogallosa, i va intentar reprimir un eructe agre. Sempre havia tingut un estómac delicat, però des que havia desembarcat del Gos Negre tenia els budells tan regirats com els seus pensaments.

—Ets un membre de la meva família, i la família és el que importa. —La reina Laithlin la va estrènyer a tall de comiat i en acabat la va deixar anar—. Haig de parlar amb el meu espòs i el meu fill… bé, amb el pare Iarvi.

—Si em permeteu una pregunta… Encara és aquí en Jenner el Blau?

El desgrat de la reina era evident.

—Aquest home és poc millor que un pirata…

—Me’l podeu enviar? Sisplau?

La Laithlin devia semblar dura com una roca, però devia copsar la desesperació en la veu de l’Skara.

—Ara te l’envio. Espina, la princesa ha passat un calvari. No la deixis sola. Vine, Druin.

El príncep, que no aixecava un pam de terra, va mirar l’Skara amb solemnitat.

—Adéu. —Va deixar caure l’espasa de fusta i va córrer darrere la seva mare.

L’Skara es va quedar allà, mirant l’Espina Bathu. Mirant enlaire, ja que l’Escut Elegit era més alta que ella. Quedava clar que no feia servir cap pinta; a un costat del cap, hi tenia un dit de cabells negres rapats, i a l’altre, tot de grenyes cargolades, nuades, trenades, enredades, recollides amb una fortuna mitjana d’anelles-moneda d’or i plata.

Vet aquí la dona de qui es deia que havia lluitat contra set homes tota sola i havia vençut; el braçalet èlfic que havia obtingut com a recompensa li brillava al canell, d’un groc encès. Una dona que duia espases en lloc de sedes i cicatrius en lloc de joies. Que esmicolava les bones maneres amb el taló de les botes i el cap ben alt, sempre. Una dona que esbotzaria una porta amb el cap abans d’haver-hi de picar.

—Sóc presonera? —L’Skara volia preguntar-ho amb un to desafiant però només li va sortir un esgarip de ratolí.

L’expressió de l’Espina costava de desxifrar.

—Sou una princesa, Sa Altesa.

—No hi ha gaire diferència entre totes dues coses, ho dic per experiència.

—Suposo que mai no heu estat presonera.

Sentia el menyspreu de l’Espina, però quina culpa hi tenia, ella? L’Skara va notar un nus al coll; se li estrenyia tant que amb prou feines podia parlar.

—Deus pensar que sóc tova, dèbil i consentida.

L’Espina va respirar fondo.

—De fet… pensava en com em vaig sentir quan vaig veure morir el meu pare. —La cara no traspuava ni un bri de tendresa, però la seva veu sí—. Pensava en què sentia jo en veure com l’assassinaven, davant meu, i no podia fer-hi res sinó mirar. —L’Skara va obrir la boca, però les paraules no li sortien. L’Espina no sentia menyspreu sinó llàstima, i això la va ofegar encara més que el menyspreu—. Sé com us sentiu posant cara de valenta —va dir l’Espina—: una mica millor. —A L’Skara, el cap li estava a punt d’esclatar—. Pensava… que si jo fos al vostre lloc… estaria feta un mar de llàgrimes.

I l’Skara va fer un gran i ridícul sanglot, i va tancar els ulls amb pany i forrellat. Les llàgrimes li cremaven i li regalimaven. Les costelles se li estremien. La respiració li xisclava i li borbollejava. Estava dempeus, amb les mans penjant, i tenia el rostre adolorit de plorar tan enèrgicament. Una petita part d’ella s’empipava perquè aquell comportament no era gens correcte, però la resta del seu cos no podia parar de plorar.

Va sentir unes passes ràpides i algú que la recollia com si fos una nena, la subjectava fort i amb fermesa, de la mateixa manera que l’havia subjectat el seu avi quan tots dos havien vist cremar el seu pare a la pira. L’Skara es va aferrar a l’Espina, gemegava arrapada a la seva camisa, xisclava paraules que ni ella mateixa entenia.

L’Espina no es va bellugar ni va emetre cap so, es va limitar a agafar l’Skara entre els braços una llarga estona, fins que va deixar d’estremir-se. Fins que els sanglots es van anar calmant, convertint-se en gemecs, i els gemecs, en respiracions entretallades. En acabat, amb la màxima delicadesa, l’Espina la va deixar anar, va agafar un trosset de tela blanca i, tot i que ella tenia la camisa xopa de baves, va eixugar una taqueta que tenia el vestit de l’Skara i l’hi va oferir.

—El faig servir per netejar les armes però suposo que la teva cara és més valuosa. Fins i tot més perillosa.

—Ho sento —va xiuxiuejar l’Skara.

—Tranquil·la. —L’Espina es va tocar amb un gest ràpid la clau d’or que tenia al coll—. Ploro més fort cada matí quan em llevo i recordo amb qui em vaig casar.

L’Skara va riure i sanglotar a la vegada, i una bombolla plena de mocs li va sortir del nas. Per primera vegada des de la nit dels fets tornava a ser ella. Potser resultava que sí que havia fugit de Ialetoft. Mentre s’eixugava la cara, es van sentir uns cops indecisos a la porta.

—És en Jenner el Blau.

Hi havia alguna cosa reconfortant en el seu posat malforjat quan va entrar a la cambra, encorbat i arrossegant els peus. Ja fos al timó d’un vaixell o a les estances de la reina, era el mateix home. L’Skara es va sentir més forta en veure’l. Aquell era l’home que necessitava.

—Em recordes? —va preguntar l’Espina.

—Ets una dona difícil d’oblidar. —En Jenner va donar un cop d’ull a la clau que l’Escut Elegit duia penjada al coll—. Enhorabona pel matrimoni.

Ella va esbufegar.

—Mentre no donis l’enhorabona al meu marit! Encara s’estira els cabells quan hi pensa.

—M’heu avisat, Sa Altesa?

—Sí. —L’Skara es va empassar les llàgrimes i va redreçar les espatlles—. Quins plans tens?

—No puc dir que hagi estat mai un home gaire planificador. La reina Laithlin m’ha ofert un bon preu per lluitar per Gettland, però, bé, la guerra és cosa d’homes joves. Potser me’n torno al Diví amb el Gos Negre… —Va aixecar el cap, va mirar l’Skara i va fer una ganyota—. Vaig prometre a la mare Kyre que us duria amb la vostra cosina…

—I has mantingut la teva paraula, malgrat els perills. No t’hauria de demanar res més.

En Jenner va fer una ganyota més acusada encara.

—Però ho fareu?

—Voldria que et quedessis amb mi.

—Princesa… Sóc un vell corsari, ja han passat vint anys des de la meva millor època, que no va ser precisament dolça.

—Sens dubte. Quan et vaig veure per primera vegada, vaig pensar que estaves tan tronat com una vella bèstia de proa.

En Jenner es va gratar una galta, en la qual creixia la barba blanca.

—Una opinió raonable.

—Una opinió de ximpleta. —La veu de l’Skara es va esquerdar, però la noia es va escurar la gola, va agafar aire i va continuar—. Ara ho he entès. La bèstia de proa tronada ha fet front a les pitjors tempestes i malgrat tot ha portat el vaixell a casa sa i estalvi. No necessito la bellesa, sinó la lleialtat.

En Jenner va fer una ganyota encara més severa.

—Tota la meva vida he estat lliure, princesa. No m’he hagut d’ocupar de ningú sinó de l’horitzó, no he hagut de doblegar-me davant de ningú llevat del vent…

—I t’ho ha agraït, l’horitzó? I t’ho ha recompensat, el vent?

—Haig de confessar que no gaire.

—Doncs jo ho faré. —L’Skara va agafar les mans calloses d’en Jenner—. Per ser lliure, l’home necessita un objectiu.

En Jenner va acotar la mirada i va veure les seves mans en les d’ella; després va mirar l’Espina, que es va arronsar d’espatlles.

—Un guerrer que no té cap motiu per lluitar llevat d’ell mateix no és més que un criminal.

—Jo t’he vist com has passat la prova i sé que puc confiar en tu. —L’Skara va copsar la mirada del vell corsari i l’hi va aguantar—. Queda’t amb mi, t’ho suplico.

—Ai, déus! —La pell castigada al voltant dels ulls d’en Jenner es va clivellar en somriure—. Com puc dir que no?

—No ho diguis. Digues que m’ajudaràs.

—Jo sóc el vostre servidor, princesa. Ho juro. Un jurament de Sol i un jurament de Lluna. —Es va aturar un moment—. Però ajudar-vos a fer què, exactament?

L’Skara va fer una respiració entretallada.

—Vaig dir que veuria Throvenland lliure, la sala del meu avi reconstruïda i la carronya d’en Gilling el Brillant a mercè dels corbs. Te’n recordes?

En Jenner el Blau va arquejar ben amunt les celles.

—En Gilling el Brillant disposa de tota la força de l’Alt Rei. Cinquanta mil espases, segons diuen.

—Només mitja guerra es guanya amb espases. —L’Skara es va prémer la templa amb el capciró del dit, amb tanta força que es feia mal—. L’altra mitja es guanya aquí.

—Aleshores… teniu un pla?

—Ja rumiaré alguna cosa. —Va deixar anar la mà d’en Jenner el Blau i va dirigir la mirada a l’Espina—. Tu vas navegar amb el pare Iarvi fins a la Primera Ciutat.

L’Espina es va mirar l’Skara estranyada, arrufant el seu nas tort de totes les vegades que se l’havia trencat, intentant esbrinar on volia anar a parar amb aquella pregunta.

—Sí, vaig navegar amb el pare Iarvi.

—Et vas enfrontar en un duel amb en Grom-gil-Gorm.

—Sí, també.

—Tu ets l’Escut Elegit de la reina Laithlin.

—Sí, ja sabeu que sí.

—I al seu costat deus veure un bon grapat de coses del rei Uthil també.

—Més que la majoria.

L’Skara es va eixugar la poca humitat que li quedava a les pestanyes. No es podia permetre plorar. Havia de ser valenta, i intel·ligent, i forta, per més feble i aterrida que estigués. Havia de lluitar per Throvenland ara que ja no quedava ningú més, i les paraules havien de ser les seves armes.

—Què voleu saber?

«El coneixement és poder», solia dir la mare Kyre quan l’Skara es queixava de les seves lliçons interminables.

—Ho vull saber tot.