Monstres

—Benvolguts aliats —va començar a dir l’Skara—. Benvolguts amics. —Com si pel fet d’anomenar-los amics sentís que fossin menys enemics—. He pensat que el més prudent era convocar una reunió de només nosaltres sis per discutir la situació en què ens trobem sense gaires… interrupcions. —Es referia a les discussions, els insults i les amenaces absurdes que acabaven estroncant les juntes més multitudinàries.

El rei Uthil i el rei Gorm es van mirar amb cara d’estranyesa. El pare Iarvi i la mare Scaer també es van mirar amb cara d’estranyesa. La germana Owd seia amb els braços plegats, desanimada. La brisa va enviar una alenada des del mar i va bellugar l’herba alta dels túmuls, i l’Skara va tremolar, malgrat que el dia era càlid.

Una trobada íntima a l’aire lliure; les papallones volaven entre les flors que creixien sobre les tombes dels pares de l’Skara, que pràcticament no havia conegut. Una trobada íntima de dos reis, tres clergues i ella, quan la ira de l’àvia Wexen estava a punt de caure com una llosa damunt d’ells.

—Com deia, doncs —va continuar la mare Scaer fent giravoltar sense parar un dels seus braçalets èlfics al canell escardalenc—, ens trobem en una situació una mica complicada.

—Ens envaeixen deu mil guerrers de l’Alt Rei —va dir l’Uthil—, entre els quals n’hi ha que porten estendards d’herois llegendaris.

—I cada dia són més els que avancen en tropell pels estrets de Iutmarca —va dir en Gorm—. Hem de replegar-nos. Hem d’abandonar Throvenland.

L’Skara es va estremir. Abandonar el Cap d’en Bail. Abandonar la seva terra i la seva gent. Abandonar el record del seu avi. Només de pensar-hi es posava malalta. O fins i tot més malalta del que ja estava.

L’Uthil va fer lliscar de la mà l’espasa desembeinada fins que va quedar clavada a l’herba.

—La meva idea de victòria no és aquesta.

—Doncs quina és? —va preguntar l’Skara en to de súplica, mentre s’escarrassava a mantenir l’esquena recta i a encastar-se la dignitat d’una reina a la cara, per bé que més aviat s’hauria arraulit a plorar sota la cadira. Però l’Uthil feia giravoltar l’espasa suaument. El seu rostre era tan adust com els penya-segats que tenien als peus.

—Jo sempre estic disposat a confiar en la meva sort d’armes, però no estic sol. Haig de pensar en la meva dona i el meu fill. Haig de pensar en el que els deixaré.

L’Skara notava que la gola li pujava i va fer-la baixar a la força. Si fins i tot el Rei de Ferro no podia dir que l’acer era la resposta, la situació era desesperada.

La mare Scaer va girar el seu cap rapat i va escopir per sobre de l’espatlla.

—Potser és hora que enviem un ocell a l’àvia Wexen.

El pare Iarvi va esbufegar.

—La mare Adwyn va deixar molt clar que mai no faria la pau amb mi.

—Això és el que dius.

En Iarvi la va mirar de reüll.

—Creus que no dic la veritat?

L’Scaer el va fulminar amb la mirada.

—Normalment, no.

—El rei Fynn va fer les paus amb l’àvia Wexen —va dir l’Skara amb la veu esquerdada—. I de què li va servir!

Però els dos reis seien en un silenci que no feia presagiar res de bo, mentre la mare Scaer s’inclinava cap a ells, amb els avantbraços tatuats sobre els genolls.

—Tota guerra només és un preludi d’una pau negociada amb espases, i no amb paraules. Anem a veure l’àvia Wexen ara que encara ens queda alguna cosa per negociar…

—No es negociarà res! —va lladrar algú—. No hi haurà pau.

L’Espina Bathu va sorgir irada de darrere el túmul més proper. Primerament, l’Skara va sentir una flamarada d’alegria en veure-la. Era exactament la dona que es necessitava quan es presentaven situacions impossibles. Tot seguit, però, l’Espina va fer una estrebada amb una cadena i va fer aparèixer un presoner que tentinejava darrere d’ella, amb les mans lligades a l’esquena i un sac tacat de sang que li cobria el cap. Després, l’Skara va veure que els seguia una figura amb la capa esparracada i la caputxa alçada. Finalment, va fitar els ulls de l’Espina, ardents dins les conques ennegrides, amb una ira que fins i tot feia mal de mirar-los-hi.

—En Gilling el Brillant ha atacat Thorlby —va bramar etzibant un cop de peu al presoner, que va caure de genolls davant dels tres regents i els tres clergues—. Ha cremat mitja ciutat. La reina Laithlin encara és allà amb el seu fill, ocupant-se dels ferits. Ha mort homes, dones, nens. I ha mort… —Va fer un estossec escanyat, va serrar les dents i va reprimir-se un cop més, va alçar la barbeta esmolada i els ulls lluents—. Ha mort en Brand.

En Gorm va mirar de reüll la seva clerga. El puny de l’Uthil, aferrat a l’empunyadura de l’espasa, es va tornar blanc. Els ulls del pare Iarvi es van obrir, sorpresos, i va fer com si es desplomés damunt del seu tamboret.

—Déus —va mussitar, blanc com la llet.

—Em sap… molt de greu… —va quequejar l’Skara.

Va recordar com l’Espina l’havia agafada quan va arribar a Thorlby per primera vegada. Li hauria agradat fer el mateix per ella ara. Però tenia les faccions tan contretes de ràbia que gairebé no gosava ni mirar-la, i encara menys tocar-la.

El nouvingut es va tirar enrere la caputxa esparracada. Era una habitant del sud, prima com un fuet, amb cremades per tot el costat esquerre de la cara. La primera reacció de l’Skara hauria estat fer una ganyota de fàstic si no hagués estat perquè començava a acostumar-se a les cicatrius.

—Se us saluda, grans reis, grans reines, grans clergues —va dir abaixant el cap, i va mostrar clapes socarrimades entre els cabells blancs rapats—. A la terra dels Alyuks em diuen Sun-nara-Skun. A Kalgiv em diuen Scarayoi, la Caminant de les Ruïnes.

—I com t’anomenen aquí? —va etzibar-li la mare Scaer.

—Skifr —va murmurar el pare Iarvi.

—La bruixa Skifr? —L’Scaer va replegar el llavi, indignada—. La lladre de relíquies èlfiques? La que ha denunciat l’àvia Wexen?

—La mateixa, estimada. —L’Skifr va somriure—. L’àvia Wexen va cremar la meva casa i va matar la meva família, per tant sóc la pitjor enemiga de la vostra pitjor enemiga.

—El millor aliat que es pot tenir. —El Trencaespases va mirar amb expressió ferrenya l’home encadenat—. I hem de jugar a endevinalles amb aquest visitant?

L’Espina va esbufegar i va treure-li el sac del cap.

L’Skara va sentir fàstic en veure-li la cara. Deformada i abonyegada, embotornada, plena de blaus, amb un ull tancat i inflat i el blanc de l’altre tenyit de vermell. Aleshores es va adonar que el coneixia. Era un dels que hi havia al Bosc la nit que el van incendiar. Un dels que havia esclafit a riure quan el rei Fynn havia caigut a la foguera. Sabia que l’havia d’odiar, però en veure aquella cara destrossada només va sentir llàstima. Llàstima i repugnància pel que li havien fet.

«Sigues tan generosa amb els enemics com amb els amics. No ho facis pel seu bé, sinó pel teu».

No obstant això, l’Espina ho era tot menys generosa.

—Aquest és l’Asborn Sense Por, company d’en Gilling el Brillant. —L’Espina va enfonsar els dits en el manyoc de cabells amb crostes de sang i li va aixecar el cap d’una estrebada—. El van atrapar durant la incursió de Thorlby, i malgrat tot resulta que sí que té por. Digue’ls el que em vas explicar a mi, cuc fastigós!

L’Asborn, amb la boca torta, feixuga i esdentegada, va parlar amb la veu esmicolada.

—En Gilling… el Brillant… va rebre un missatge. Per atacar Thorlby. Deia quan… on… i com l’havia d’atacar. —L’Skara va fer una ganyota en sentir espetegar i cruixir l’alè humit de l’home—. Teniu un traïdor entre vosaltres.

El pare Iarvi va seure a la punta del tamboret, serrant la mà atrofiada en un puny ridícul.

—Qui és?

—Només en Gilling ho sap. —L’home tenia l’ull injectat de sang clavat en l’Skara—. Potser ara mateix està assegut aquí… entre vosaltres. —La boca trencada va dibuixar un somriure roig—. Potser…

L’Espina li va amollar un cop al mig de la cara, destrossada. El va colpejar per un costat i per l’altre, i va aixecar el braç per tornar-lo a estomacar.

—Espina! —va cridar l’Skara, engrapant-la pel pit—. No! —L’Espina la va mirar fixament, amb la cara desencaixada de ràbia i de dolor—. Si us plau, si li continues fent mal, et fas mal a tu mateixa. Ens fas mal a tots. T’ho suplico, mostra una mica de clemència!

—Clemència? —li va etzibar l’Espina, amb les llàgrimes regalimant per la galta cicatritzada—. Que van tenir clemència, ells, amb en Brand?

—No més de la que van demostrar amb el meu avi. —L’Skara va notar una fiblada als ulls i es va tirar endavant, desesperada—. Però hem de ser millors que ells!

—No. Hem de ser pitjors.

L’Espina va arrossegar l’Asborn despietadament per la cadena, a força de braç, serrant el puny, però ell encara somreia més.

—Arriba en Gilling el Brillant! —va dir borbollejant—. Arriba en Gilling el Brillant i porta la Mort!

—Ui, la Mort ja la tenim per aquí.

L’Skifr es va girar i va alçar el braç empunyant una cosa de metall fosc. Es va sentir un espetec eixordador que va fer saltar l’Skara de la cadira. Va bufar una boira vermella del clatell de l’Asborn i l’home va caure cargolat de costat amb els cabells incendiats.

L’Skara el mirava amb els ulls esbatanats, esgarrifada.

—Mare Guerra, protegeix-nos —va murmurar en Gorm.

—Què has fet? —va cridar la mare Scaer, que es va aixecar d’un bot i va enviar el tamboret ben lluny.

—Alegria, estimats, que us he portat els mitjans per aconseguir la victòria. —L’Skifr subjectava l’objecte mortífer enlaire. D’un extrem s’escapava un reguerol de fum—. Sé on en podem trobar més, d’aquestes. Relíquies amb un poder que, al seu costat, aquesta sembla insignificant. Armes èlfiques forjades abans de la Partició de la Deessa!

—On? —va preguntar el pare Iarvi, i l’Skara es va quedar estupefacta en veure els ulls del clergue frisosos, espurnejants.

L’Skifr va vinclar el cap a un costat.

—A Strokom.

—Bestieses! —va xisclar la mare Scaer—. Strokom està prohibit per al Clergat. Tota persona que hi entra cau malalta i mor!

—Jo hi he estat. —L’Skifr va alçar el braç llargarut per assenyalar el braçalet èlfic d’un taronja abrusador que lluïa al canell de l’Espina—. Jo vaig portar aquesta quincalla d’allà i encara faig ombra. No hi ha cap terreny prohibit per a mi. Jo sóc la Caminant de les Ruïnes i conec els camins pam a pam. Fins i tot els que ens poden resguardar del mal de Strokom. Digueu la paraula i posaré a les vostres mans armes invencibles per a tot home, tot heroi, tot exèrcit.

—I que ens caigui un malefici a tots plegats? —va rondinar la mare Scaer—. Que t’has begut l’enteniment?

—Jo ja me l’he begut. —El rei Uthil es va aixecar amb calma, es va dirigir amb calma cap al cadàver de l’Asborn i s’hi va ajupir al costat, amb calma—. El gran guerrer és el que encara respira quan els corbs fan el banquet. El gran rei és el que contempla com crema la carronya dels seus enemics. —Va entaforar el dit xic al forat nítid del front de l’Asborn i el foc de còlera que semblava haver-se consumit va revifar als ulls del rei—. L’acer ha de ser la resposta. —Va treure el dit, vermell, i se’l va mirar arquejant una cella—. Però aquest és una altra mena d’acer.

L’Skara va tancar els ulls, tenia les urpes clavades als braços de la cadira. Intentava controlar els panteixos, les entranyes regirades, i sufocar l’horror. L’horror de veure la màgia. L’horror de veure un presoner assassinat davant dels seus ulls. L’horror perquè era l’única que semblava preocupada. Havia de ser valenta. Havia de ser astuta. Havia de ser forta.

—Jo dic que hauria d’estar embeinat perquè no ens talli a tots plegats —va fer en Gorm.

—Jo dic que l’hauríem d’embeinar al cor d’en Gilling el Brillant! —va rondinar l’Espina.

—És evident que el dolor us ha trastocat a tots —va etzibar la mare Scaer—. Màgia èlfica? Penseu bé el que dieu! Ens arrisquem a una altra Partició de la Deessa! I amb un traïdor entre nosaltres!

—Un traïdor que ha incendiat Thorlby —va lladrar l’Espina—, tal com fa anys que somies de fer tu! Un traïdor al servei de l’Alt Rei, amb qui signaries la pau!

—Ei, tu, ésser antinatural, pensa bé abans d’acusar-me…

L’Skara es va obligar a obrir els ulls.

—Tots hem fet sacrificis! —va cridar—. Tots hem perdut amics, cases, famílies. Hem d’estar units o l’àvia Wexen ens esclafarà a tots per separat!

—Hem qüestionat l’autoritat de l’Alt Rei —va dir el pare Iarvi— i això és tot el que té. Tot el que és. Ell no es pot fer enrere i nosaltres tampoc. Nosaltres ja hem triat el nostre camí.

—Tu l’has triat per nosaltres —va replicar la mare Scaer—. Cada pas que fem és més sagnant que el d’abans! I ens porta directament a la destrucció.

L’Skifr va riure escandalosament.

—Vosaltres us hi heu ficat tot sols, estimats. Sempre es corren riscos. Sempre hi ha costos. Però jo us he ensenyat màgia prohibida i la mare Sol encara surt.

—Nosaltres governem perquè els homes confien en nosaltres —va dir en Gorm—. Com afectarà això la confiança que ens tenen?

—Vosaltres governeu perquè els homes us tenen por —va dir el pare Iarvi—. Amb armes com aquestes, la seva por serà majúscula.

L’Scaer va fer un xiulet.

—Això és el mal, pare Iarvi.

—Temo que sigui el mal menor, mare Scaer. De les victòries glorioses, se’n fan grans cançons, i de les que no ho són, els bards en fan cançons no menys grandioses. En canvi, les derrotes glorioses sempre seran derrotes.

—Necessitem temps per rumiar —va dir l’Skara, aixecant els palmells com si volgués calmar una colla de gossos de baralla.

—No en queda gaire. —L’Skifr va allargar la mà d’una esgarrapada i va agafar una fulla seca al vol—. La sorra s’esmuny pel vidre del rellotge i en Gilling el Brillant cada vegada és més a prop. Fareu el que heu de fer per derrotar-lo? O deixareu que us derroti ell? —Va aixafar la fulla amb les mans mentre girava cua i, amb la mà ben alçada, va deixar que el polsim s’envolés amb la brisa—. Si voleu saber la meva opinió, estimats, no teniu elecció!

—No hi haurà pau —va cridar l’Espina Bathu, estirant la cadena que duia a l’espatlla—. No mentre en Gilling el Brillant i jo siguem vius. Ja hi podeu pujar de peus!

Es va girar per seguir l’Skifr; els talons del cadàver de l’Asborn deixaven dos solcs a l’herba, arrossegat per l’Espina.

En Gorm es va aixecar pausadament, arrugava molt el front, sobre la cara castigada per les batalles.

—Fem-ho demà, doncs. A trenc d’alba hi haurà una gran junta per decidir el futur de la nostra aliança. El futur de tot el mar Trencat, potser.

El rei Uthil va ser el següent a aixecar-se.

—Hem de parlar de moltes coses, pare Iarvi.

—Sí, Sa Majestat, però primer he de parlar amb la reina Skara.

—Entesos. —D’una estrebada, l’Uthil va tornar a falcar l’espasa desembeinada al plec del braç—. Jo intentaré evitar que l’Espina Bathu mati tot vansterlandès que es trobi mentre busca traïdors. Envia un ocell a la reina Laithlin. Digues-li que faci un petó de part meva al meu fill. —Es va girar i va enfilar el camí en direcció al Cap d’en Bail—. Digues-li que em sembla que arribaré tard a sopar.

Abans de badar boca, l’Skara va esperar que el rei Uthil hagués fet via i la mare Scaer se n’hagués anat amb pas aïrat fent que no amb el seu cap rapat.

—Sabies que arribaria aquest moment. —L’Skara feia girar curosament les peces fins que li encaixaven perfectament al cap—. Per això m’has fet convocar aquesta reunió amb només sis de nosaltres. Perquè aquest assumpte de les relíquies èlfiques no es pogués revelar.

—No tothom és tan… considerat com vós, Sa Majestat. —Afalacs i res més que afalacs. L’Skara va intentar que no li fes ballar el cap—. És encertat mantenir el cercle estret. Sobretot si realment hi ha un traïdor entre nosaltres.

Tot era prou lògic, però tot i així l’Skara mostrava desconfiança.

—Potser un dia em cansaré de ballar la teva tonada, pare Iarvi.

—Si és la música de l’àvia Wexen, que tots ballem, i jo he jurat fer callar el gaiter. Teniu a les mans una gran decisió per prendre, Sa Majestat.

—No són gaire diferents una tonada de l’altra.

—Aquest és el preu del poder. —En Iarvi va acotar la vista sobre l’herba tacada de sang; per uns moments semblava que fes mans i mànigues per no vomitar—. Dispenseu. Acabo de saber que l’home més bo que coneixia ha mort. De vegades és difícil… triar el que és correcte.

—De vegades res no és correcte. —L’Skara intentava afigurar-se què hauria fet el seu avi en el seu lloc. Quin consell li hauria donat la mare Kyre. Però no havia rebut lliçons en aquest sentit. Es trobava immersa en mars desconeguts, amenaçava tempesta i no hi havia estels que la guiessin—. Què hauria de fer, pare Iarvi?

—Un home savi em va dir una vegada que un rei ha de guanyar, tota la resta és pols. Per a una reina no és pas diferent. Accepteu l’oferta de l’Skifr. Si no tenim res que pugui capgirar la situació, l’Alt Rei ens expulsarà d’una escombrada. L’àvia Wexen no tindrà miraments amb vós. La gent de Throvenland no obtindrà el perdó. En Gilling el Brillant no us agrairà la vostra abstenció. Pregunteu-vos què faria ell en el vostre lloc.

L’Skara no es podia estar d’estremir-se només d’imaginar-s’ho.

—O sigui que m’haig de tornar com en Gilling el Brillant?

—Que el pare Pau vessi llàgrimes pels mètodes. La mare Guerra somriu pels resultats.

—I quan la guerra s’haurà acabat? —va mussitar ella—. Quina mena de pau haurem guanyat?

—Voleu ser compassiva. Mantenir-vos en la llum. Ho entenc. Us admiro. Però, Sa Majestat… —El pare Iarvi s’hi va atansar, hi va clavar la mirada i va parlar a sota veu—. Només els vencedors poden ser compassius.

No hi havia elecció. L’Skara ho havia sabut així que l’Skifr havia posat en pràctica la seva màgia. Mirant el pare Iarvi a la cara va entendre que ell també ho sabia. El clergue ho havia vist de lluny i havia canviat el rumb tan subtilment que l’Skara s’havia pensat que era ella qui menava el timó d’espadella. Però també sabia que a mesura que l’exèrcit de l’Alt Rei s’acostava, ella perdia el poder que havia adquirit temporalment. Aquella podia ser la seva última votació. Havia de guanyar alguna cosa pel seu avi, per la seva gent, per Throvenland. Per ella mateixa.

—Tinc un preu. —Va mirar en direcció als merlets del Cap d’en Bail, negres sobre el cel blanc—. Has de convèncer el rei Uthil perquè combati en Gilling el Brillant aquí.

El pare Iarvi va dirigir a l’Skara una mirada escrutadora. Com si amb els ulls pogués desenterrar les seves intencions. Potser podia.

—Serà reticent a lluitar tan lluny de casa. I en Gorm potser encara més.

—Aleshores parlaré amb la mare Scaer i aviam què em pot oferir ella per un vot contra tu. —L’Skara va assenyalar amb la mà les muralles èlfiques que es perfilaven per sobre el túmul de la seva mare—. Enlloc no hi ha cap fortalesa més resistent que aquesta. Si la conservem, en Gilling el Brillant haurà de venir fins aquí. Per orgull. Perquè no pot passar de llarg i deixar-nos lliures. Citarem els homes de l’Alt Rei aquí, tots al mateix lloc. Nosaltres serem l’escut contra el qual es trencarà la força de l’àvia Wexen. Ets lliure d’anar a buscar les teves armes… —L’Skara intentava no mostrar la seva repugnància en mirar l’herba ensangonada on feia poc havia mort l’Asborn—. Quan tornis, podem esclafar tot l’exèrcit d’en Gilling el Brillant d’una tirada.

En Iarvi va considerar el seu pla.

—Hi veig saviesa, però els guerrers poques vegades estan interessats en la saviesa.

—Als guerrers els agrada el metall brunyit, les històries de glòria i les cançons en què l’acer és la resposta. Segur que tu pots cantar als dos reis una d’aquestes cançons. Tens bona veu per cantar, pare Iarvi?

—Doncs ara que ho diu, sí.

—No penso abandonar la fortalesa per la qual va morir el meu pare. No penso abandonar la terra per la qual va morir el meu avi.

—Aleshores lluitaré per ella al costat vostre, Sa Majestat. —En Iarvi va desviar la mirada cap a la germana Owd—. Res a afegir-hi?

—Jo parlo quan la reina Skara necessita el meu consell. —Va dibuixar el seu somriure més ínfim—. I penso que ha sabut sortir-se’n prou bé amb vós sense mi.

El pare Iarvi va esbufegar i es va obrir pas a gambades entre els túmuls cap al camp del rei Uthil.

—D’això se’n diu un home de gran astúcia —va mussitar la germana Owd situant-se al costat de l’Skara—. Un home que podria fer que qualsevol rumb sembli encertat.

L’Skara va mirar a banda i banda.

—No em cal llegir gaires presagis per veure venir les objeccions.

—El seu pla és desesperat. Trepitjaria una terra prohibida amb aquella bruixa, l’Skifr, per dirigir el camí. —La germana Owd va abaixar la veu—. Trepitjaria l’infern amb un dimoni per assenyalar el seu camí, amb nosaltres seguint-lo al darrere. I si no troben aquestes relíquies èlfiques? Ens deixaran aquí acorralats al Cap d’en Bail, assetjats per deu mil guerrers. I si les troben? —Aquesta vegada va xiuxiuejar i feia por—. Correm el risc que hi hagi una altra Partició del Món?

L’Skara va pensar en les granges incendiades, els pobles cremats, el saló del seu avi en ruïnes.

—El món ja està trencat. Sense aquestes armes, l’Alt Rei guanyarà. L’àvia Wexen guanyarà. —L’Skara va sentir que li pujaven vòmits del fons de la gola i se’ls va empassar—. En Gilling el Brillant guanyarà.

Les espatlles de la germana Owd es van desplomar.

—No envejo pas la vostra elecció, Sa Majestat. —Va mirar el pare Iarvi amb cara de pocs amics—. Però em fa por que amb el delit de destruir un monstre no en creeu un altre.

L’Skara va mirar per última vegada el túmul del seu pare.

—Sempre havia pensat que al món hi havia herois. Però el món és ple de monstres, germana Owd. —Va girar l’esquena als morts i va mirar el Cap d’en Bail—. Potser el millor a què podem aspirar és a tenir el més terrible de tots de part nostra.