26. ROBERT HUTCHINGS GODDARD

Va posar en marxa l’Era Espacial

La gasolina es barrejà amb l’oxigen líquid i es va encendre; el coet s’enlairà retrunyint per l’atmosfera. Al cap de poc temps es va exhaurir el combustible, però el coet continuà pujant fins al punt de màxima altura i després va caure.

On va tenir lloc aquesta escena? A Cap Canaveral als anys 50, potser?

Doncs no. Va passar en una granja coberta de neu a Auburn, Massachusetts, i la data, el 16 de març de 1926. Un científic anomenat Robert Hutchings Goddard provava el primer coet de la història propulsat per combustible líquid.

El coet tan sols va pujar fins a una altura de 60 metres i en cap moment no va superar els 90 km per hora, però l’experiment va ser tan important com el vol del Kitty Hawk dels germans Wright, tot i que ningú no li va dedicar cap mena d’atenció. Goddard, que va posar tot sol els fonaments de la indústria americana dels coets, va continuar sent un desconegut fins que va morir.

Robert Goddard va néixer a Worcester, Massachusetts, l’any 1882. El 1911 es va doctorar a la Universitat Clark. Després ensenyà a Princeton però, tres anys més tard, va tornar a Clark, on va començar a fer experiments amb coets.

El 1919 Goddard va escriure un llibre de 69 pàgines sobre la teoria dels coets, titulat Mètode per assolir altituds extremes. Durant la dècada anterior, un rus anomenat Ziolkovsky havia publicat articles similars sobre el mateix tema. (Resulta curiós comprovar com ja aleshores, Rússia i els Estats Units competien en el camp dels coets, sense saber-ho).

Goddard va ser el primer de dur la teoria a la pràctica. L’any 1923 va provar el seu primer motor de coet que utilitzava combustibles líquids (gasolina i oxigen líquid) i tres anys més tard, va llançar el primer coet a l’espai. La seva dona li fa fer una fotografia al costat d’aquella màquina: era un enginy d’aproximadament 1,20 metres d’alçada i 15 centímetres de diàmetre aguantat per un bastidor semblant a un taca-taca de nen. Aquest va ser l’avi dels grans monstres de Cap Canaveral.

Goddard va aconseguir que la Smithsonian Institution li concedís uns quants milers de dòlars per continuar els experiments. El mes de juliol del 1929 va llançar a l’espai un coet més gran prop de Worcester, Massachusetts, que va pujar més amunt i més de pressa que el primer. A més, portava un baròmetre, un termòmetre i una petita càmera per fotografiar-los. Va ser el primer coet que transportà instruments.

Després van venir els problemes. Entre la gent, tenia fama de ser un «tocat de l’ala» que pretenia arribar a la lluna, cosa que li sabia greu perquè detestava la publicitat i l’únic que l’interessava era estudiar l’atmosfera superior. La policia, a conseqüència de les trucades rebudes després del llançament del segon coet, li va prohibir que tornés a fer cap altre experiment amb coets a Massachusetts.

Afortunadament per a Goddard, un filantrop anomenat Daniel Guggenheim li va donar prou diners per muntar una estació experimental en un indret solitari de Nou Mèxic, on va construir coets més grans i desenvolupà moltes de les idees que s’utilitzen avui dia en aquest camp. Va dissenyar cambres de combustió de la mida i forma adequades, i va cremar gasolina amb oxigen perquè la combustió ràpida pogués utilitzar-se per refrigerar les parets de la cambra. Immediatament es va adonar que l’arrel del problema era aconseguir velocitats de combustió molt altes en relació al cos del coet.

Entre 1930 i 1935 va llançar coets que van assolir velocitats superiors als 800 quilòmetres per hora i altures de 2.500 metres, i enginyà sistemes per governar els coets en vol i giroscopis per mantenir-los en la trajectòria correcta. Finalment, patentà la idea de coets de fases múltiples.

Però el govern nord-americà mai no s’interessà realment pel seu treball; tan sols li van oferir suport econòmic durant la Segona Guerra Mundial, i va ser només perquè dissenyés coets petits per ajudar els avions de la Marina a envolar-se des dels portaavions.

Mentrestant, un grup de científics construïa a Alemanya grans coets basats en els principis de Goddard. D’aquesta manera van arribar els V-2, que podrien haver donat la victòria als nazis si haguessin aconseguit perfeccionar-los abans.

Un cop acabada la guerra, alguns experts en coets alemanys van arribar als Estats Units. Quan els científics nord-americans els van fer preguntes sobre els seus coneixements, els alemanys van contestar, astorats: Però, com és que no ho demaneu a Goddard?

Era massa tard. Goddard havia mort el 10 d’agost de 1945, just quan començava a apuntar l’Era Atòmica.

Avui dia, tot i que vivim de ple a l’època iniciada pels descobriments de Goddard, és impossible determinar amb exactitud quins beneficis traurà la humanitat de la conquesta de l’espai. El que sí que és cert, però, és que enriquirà els nostres coneixements, i que qualsevol increment d’aquests coneixements ajuda la humanitat, de vegades de formes inesperades. (Hi ha hagut casos en què el mal ús dels coneixements ha perjudicat la humanitat; però això és culpa dels homes, no del coneixement).

Sigui quin sigui el futur dels coets, la veritat és que tot va començar amb un petit coet de Goddard que s’enlairà a 60 metres per damunt de la neu que cobria una granja d’Auburn.