18. THOMAS ALVA EDISON

Portador de la llum

Durant el segle XIX, a mesura que avançava la Revolució Industrial, les cases i les ciutats del món occidental van créixer i van esdevenir cada vegada més pròsperes. Però calia una llum millor durant les hores de foscor. El gas utilitzat per a l’enllumenat produïa una flama trèmula que no feia prou llum. A més, la flama nua augmentava el perill de foc, i una fuita de gas podia ser mortal.

Naturalment, hi havia una altra font d’energia, l’electricitat, i tothom sabia que els fils elèctrics s’escalfaven en passar-hi el corrent. ¿No seria possible escalfar un fil fins que es tomés incandescent i després utilitzar-lo per fer llum?

Durant els primers tres quarts de segle XIX hi va haver inventors que van intentar utilitzar l’electricitat per produir llum. Una trentena d’inventors s’hi van posar i van fracassar. La teoria era d’allò més senzilla, però semblava impossible superar les dificultats pràctiques.

Thomas Alva Edison, que aleshores tenia trenta-cinc anys, anuncià l’any 1878 que s’ocuparia del problema. La notícia s’escampà ràpidament arreu del món. La gent es refiava tant de la seva capacitat que va trontollar el valor de les accions de gas d’enllumenat a les Borses de Nova York i Londres. I és que Edison acabava de fer parlar una màquina. Amb els seus èxits havia convençut la gent que podia inventar qualsevol cosa.

Thomas A. Edison va néixer a Milan, Ohio, el dia 11 de febrer de 1847. Quan era petit, no va mostrar cap senyal de genialitat. De fet, els veïns el consideraven una persona «estranya» a causa de la manera que tenia de formular preguntes. Un dia, el seu mestre li va dir que era un «capsigrany». La mare d’Edison, que també havia sigut mestra, s’enfurismà i va treure el jove Tom de l’escola immediatament.

Tom Edison descobrí la vertadera escola als llibres i a les seves mans. Devorava tot allò que trobava, fos quin fos el tema, i ben aviat els que l’envoltaven començaren a adonar-se de la naturalesa insòlita d’aquella ment. Recordava gairebé tot el que llegia i, a poc a poc, va aprendre a llegir quasi amb la mateixa velocitat amb què passava les pàgines.

Començà a experimentar pràcticament al mateix temps que va començar a llegir llibres científics. Contra la voluntat de la seva mare, va muntar un laboratori de química a casa seva però, com que els materials eren cars, no va tenir més remei que posar-se a treballar per fer algun diner.

Primer de tot, intentà cultivar verdures per vendre-les. Més endavant, als catorze anys, va aconseguir feina com a venedor de diaris al tren que anava de Port Huron a Detroit, Michigan (el temps que durava la parada a Detroit el passava a la biblioteca); però amb aquests diners no en tenia prou. Aleshores va comprar una impremta de segona mà i començà a publicar un setmanari. Ben aviat va arribar a vendre 400 còpies de cada número entre els passatgers del tren.

Amb els diners que va guanyar, va muntar un laboratori de química al vagó dels equipatges, on podia experimentar sense que ningú no el destorbés. Però les coses van anar malament. Un dia, en passar el tren per un tram de via irregular, va caure a terra un matràs de fòsfor, es va trencar i va provocar un incendi al vagó. El van apagar de seguida, però el conductor, enfurismat, agafà Edison de les orelles i el va fer fora del tren. I allà acabà l’aventura.

En aquella època Edison va tenir un altre cop de mala sort. Un dia, mentre intentava pujar a un tren en marxa, va relliscar i quedà penjat d’una barra, amb perill de caure i matar-se. Un empleat l’agafà de les orelles i el va pujar al tren. Edison va salvar la vida, però va quedar parcialment sord per a la resta de la seva vida: aquella estrebada violenta havia danyat el mecanisme delicat de l’oïda interna.

L’any 1862 assenyalà l’inici d’una altra fase de la vida d’Edison. Un dia el jove Tom, que aleshores tenia quinze anys, va veure com un tren de mercaderies s’abraonava sobre un nen que jugava entre les vies. Com un llamp, va córrer cap al nen i l’allunyà del perill. El pare, agraït, va voler recompensar Tom però, com que no tenia diners, s’oferí a ensenyar-li telegrafia. Per a Edison, allò tenia més valor que no pas tota una fortuna.

Edison esdevingué un dels telegrafistes més ràpids del seu temps. Diuen que treballava d’una manera tan automàtica que, quan li arribà la notícia que acabaven d’assassinar Lincoln, va anotar el missatge mecànicament, sense adonar-se del que havia passat.

El 1868 es traslladà a Boston, on va aconseguir feina com a telegrafista. Els altres empleats de l’oficina van voler riure’s d’aquell xicot de poble tot encarregant-li la recepció dels missatges enviats pel teclista més veloç de Nova York. Edison, amb una facilitat esfereïdora, anotà tot el que sortia del fil. Quan va acabar, tots el van aplaudir amb crits d’entusiasme.

Aquell mateix any Edison patentà el seu primer invent, un enginy que enregistrava mecànicament els vots del Congrés. Va pensar que l’aparell serviria per agilitzar el procés legislatiu, però un diputat li va dir que no hi havia cap necessitat d’accelerar-lo ja que, de vegades, una votació lenta era una necessitat política. A partir d’aquell moment, Edison va decidir que mai més no inventaria res si no estava segur que era una cosa necessària.

L’any 1869 va marxar a Nova York a buscar feina. Mentre era a l’oficina d’un agent de negocis, esperant que li fessin una entrevista, es va espatllar una màquina telegràfica. Era un aparell que transmetia els preus de l’or, i fortunes senceres en depenien; de cop i volta, havia deixat de funcionar i ningú no en sabia la raó. L’oficina era una olla de grills, i cap dels mecànics era capaç de trobar l’avaria. Edison va donar una ullada a la màquina i, tranquil·lament, anuncià que sabia què li passava.

«Doncs arregla-la, per l’amor de Déu!», cridà l’encarregat, desesperat. A Edison només li van caldre uns minuts per reparar-la. Tot seguit, li van oferir una feina més ben pagada que cap de les que havia tingut fins aleshores. Però no s’hi va quedar gaire temps perquè, al cap d’uns mesos, va decidir convertir-se en inventor professional. Va començar amb un indicador de cotitzacions elèctric que havia enginyat durant l’estada a Wall Street. L’aparell servia per mantenir els agents de borsa informats sobre els preus de les accions.

Edison va anar a oferir l’invent al president d’una gran empresa de Wall Street, però no sabia, si demanar-li’n 3.000 dòlars o arriscar-se a pujar fins a 5.000. Quan el va tenir al davant, es va acovardir i li va dir: «Faci-me’n una oferta». L’home de Wall Street contestà: «Què li semblen 40.000 dòlars?».

A l’edat de vint-i-tres anys Edison ja estava ficat de ple al món dels negocis. Els sis anys següents els va passar a Newark, a l’estat de Nova Jersey, inventant, treballant vint hores al dia, dormint quan podia i envoltant-se d’un grup d’ajudants competents. Malgrat tot, encara va trobar temps per casar-se.

Va guanyar diners a cabassos, però, per a Edison, els diners només servien per invertir-los en nous experiments.

L’any 1876 va muntar un laboratori a Menlo Park, Nova Jersey, amb la intenció de convertir-lo en una «fàbrica d’invents». La seva fita era construir-ne un de nou cada deu dies. El «Mag de Menlo Park» (aquest era el nom amb què el coneixien) en patentà més d’un miler abans de morir, una marca a la qual cap altre inventor no s’ha acostat ni de bon tros.

A Menlo Park, Edison va millorar el telèfon i el va transformar en un instrument pràctic. I allà inventà el que esdevindria el seu èxit més gran: el fonògraf. Va revestir un cilindre amb paper d’estany, hi col·locà una agulla flotant al damunt, i hi va connectar un receptor per transportar les ones sonores a l’agulla i des de l’agulla. Aquesta màquina parlarà, anuncià.

Els seus propis col·laboradors se’n van riure, fins i tot el mecànic que havia construït la màquina d’acord amb les especificacions d’Edison. Però Edison va guanyar. Mentre el cilindre recobert de paper d’estany girava sota l’agulla, Edison va dir unes paraules al receptor. Tot seguit, va col·locar l’agulla al començament del cilindre i van sentir-se les mateixes paraules que havia pronunciat: «La Mary tenia un xaiet amb la llana blanca com la neu».

«Gott im Himmel!», exclamà el mecànic que havia construït la màquina.

Una màquina que parlava! El món quedà astorat. Edison era un mag de debò. Així doncs, quan va anunciar que inventaria un llum elèctric, tothom el va creure.

Però aquesta vegada Edison havia allargat més el braç que la màniga. Durant un temps va semblar que no ho aconseguiria. Li va costar un any i 50.000 dòlars comprovar que els fils de platí no servien.

Després de centenars d’experiments, Edison va trobar el que buscava: un fil que es posés incandescent sense fondre’s ni trencar-se. Al capdavall, ni tan sols calia que fos de metall; hi havia prou amb un fil de cotó socarrat: un fràgil filament de carbó.

El 21 d’octubre de 1879 Edison va muntar un d’aquests filaments en una bombeta, que va cremar de forma ininterrompuda durant quaranta hores. Acabava de néixer la llum elèctrica! El dia de cap d’any en va fer una demostració pública tot il·luminant amb llum elèctrica el carrer major de Menlo Park. Periodistes d’arreu del món s’hi van aplegar per presenciar l’esdeveniment i retre homenatge a l’inventor més gran de la història.

Aquest va ser el moment més important en la vida d’Edison. Tot i que va continuar treballant durant més de mig segle, mai més no va assolir una fita semblant. Malgrat tot, va patentar invents crucials que feren possible la posterior aparició del cinema i prepararen el camí per a la indústria electrònica. Edison va morir el 18 d’octubre de 1931, als vuitanta-quatre anys i, fins aquest dia, el seu taller es va convertir en una deu inesgotable d’invents.

Val a dir que Edison no va ser cap científic. De fet, tan sols va descobrir un fenomen nou, l’«efecte Edison», que patentà el 1883. S’anomena efecte Edison el pas de l’electricitat des d’un filament a una placa de metall dins d’un globus de llum incandescent. Aquest descobriment no va tenir gaire ressò a la seva època, però va assenyalar l’inici de la làmpada de ràdio i de totes les meravelles electròniques d’avui en dia.

El coneixement abstracte mai no interessà Edison. Era un home pràctic que dedicà la vida a transformar descobriments teòrics d’altres en aparells útils.

Podem afirmar que la contribució més gran d’Edison a les nostres vides no ha estat els invents en si. Ben cert que, gràcies a ell, avui dia gaudim del fonògraf, el cinema, la llum elèctrica, el telèfon i moltes altres coses, però val a dir que si ell no les hagués inventades, tard o d’hora ho hauria fet algú altre; aquestes coses «eren a l’aire».

Edison va fer molt més que no pas tan sols inventar: va aplicar als invents el caràcter de producció en sèrie. Abans d’ell, hom creia que els invents eren cops de sort. Edison inventava per encàrrec i, en fer-ho, demostrà a la gent que no eren qüestió de fortuna ni el resultat d’un paroxisme cerebral. El geni, deia Edison, és un u per cent inspiració i un noranta-nou per cent transpiració. Per inventar calia treballar dur i pensar molt.

A partir d’Edison, ens hem acostumat que els invents vagin sorgint com aquell qui res per introduir millores a les nostres vides; avui dia considerem el progrés material com la cosa més natural del món, i donem per descomptat que els científics, els enginyers i els inventors no pararan de trobar formes noves de fer millor les coses.

És difícil assenyalar quin va ser l’invent més important d’Edison. La seva contribució particular a la ciència fou la idea general d’un progrés continu i inevitable, dut a terme mitjançant l’esforç d’investigadors que treballen en grup o en solitari amb l’objectiu d’eixamplar l’horitzó de l’home.