15. GREGOR JOHANN MENDEL

El misteri de l’herència

L’any 1900, tres desconeguts es van trobar en una cruïlla de la investigació. Cadascun d’ells, sense coneixement previ de la feina dels altres dos havia determinat les lleis que governen l’herència de característiques físiques als éssers vius. Els tres científics eren Hugo De Vries, holandès; Carl Correns, francès; i Erich Tschermak, austro-hongarès.

Tots tres es van preparar per anunciar al món el seu descobriment. Abans, però, cadascú examinà atentament diversos exemplars de revistes científiques per comprovar si hi havia hagut algun treball anterior en aquest camp. Van quedar esbalaïts quan, cadascú per la seva banda, va trobar un article extraordinari signat per un tal Gregor Johann Mendel en un exemplar d’una obscura publicació de feia 35 anys. L’any 1865, Mendel havia observat els fenòmens que els tres científics es disposaven a fer públics.

Tots tres van prendre la mateixa decisió. Amb una honestedat que és una de les glòries de la història de la ciència, cadascun d’ells va deixar de banda les seves pretensions i va cridar l’atenció sobre el descobriment de Mendel. Els tres científics van exposar els seus treballs com a simple confirmació.

Gregor Johann Mendel va néixer en una família de camperols l’any 1822. La seva vida va transcórrer tranquil·la i sense incidents dignes de destacar (tret del seu gran descobriment) al monestir augustinià de Bruenn, Austria, del qual amb el temps arribà a ser l’Abat. (La ciutat ara es diu Brno i forma part de Txecoslovàquia).

Mendel tenia dos entreteniments: l’estadística i la jardineria, i de la combinació de tots dos, en va treure un gran profit. Des de 1857, i durant vuit anys, es dedicà a cultivar pèsols. Amb molta cura, Mendel autopolinitzà diverses plantes, tot assegurant-se que les llavors obtingudes mitjançant aquest procediment heretaven només les característiques d’un dels pares. Amb molta paciència, va recollir les llavors produïdes per cadascuna de les plantes autopolinitzades, les va plantar per separat i n’estudià la nova generació.

Va descobrir que si plantava llavors de pèsols nans, només creixien pèsols nans, i les llavors produïdes per aquesta nova generació produïen exclusivament pèsols nans. És a dir, les plantes nanes del pèsol es reproduïen fidelment.

Les llavors de les plantes grans no sempre es comportaven d’aquesta manera. Algunes d’aquestes plantes (al voltant d’una tercera part de les del seu jardí) sí que es reproduïen fidelment, tot produint plantes grans generació rere generació. Però les altres, que eren la majoria, no. Les llavors d’algunes d’aquestes produïen plantes grans, mentre que de les altres en sortien plantes nanes. Aquestes llavors gairebé sempre produïen el triple de plantes grans que no pas de nanes.

Semblava, doncs, que hi havia dues menes de plantes de pèsol grans: les que es reproduïen fidelment i les que no.

Aleshores Mendel va fer un pas endavant. Va encreuar plantes nanes amb d’altres de les que es reproduïen fidelment; d’aquesta manera, les llavors resultants serien el producte de dos progenitors desiguals. Què passaria? Entre els descendents que obtingués, n’hi hauria de grans i també de nans?

Doncs no va ser així. Cadascuna d’aquestes llavors «híbrides» produí una planta gran! Semblava que la característica del «nanisme» havia desaparegut.

Tot seguit Mendel va autopolinitzar cadascuna de les plantes híbrides i n’estudià els resultats: totes eren de la mena de les que no es reproduïen fidelment. Una quarta part de les llavors es va convertir en plantes nanes de reproducció fidel; una altra quarta part produí plantes grans de reproducció fidel, i de la resta, en van néixer plantes grans de reproducció infidel.

Aparentment, les plantes grans de reproducció infidel posseïen dintre seu ambdues característiques, la del nanisme i la de l’alçària. Quan totes dues característiques hi eren presents, només es manifestava la de l’alçària: era la característica «dominant». Però el nanisme, tot i ser «recessiu» i no visible, continuava sent-hi i apareixia en la generació següent.

D’aquesta manera, Mendel va descobrir la «primera llei de l’herència». També va estudiar l’herència d’altres característiques i n’elaborà les lleis corresponents.

Però Mendel tan sols era un aficionat, i no va aconseguir que cap científic important s’interessés pel seu treball. Va publicar un article en un petit diari local i ningú no li va fer cas. I d’aquesta manera l’article va passar inadvertit durant 35 anys.

Mendel va morir el 1884, sense continuar la recerca que havia abandonat el 1865, i sense poder veure com el món reconeixia el mèrit del seu treball.

La ciència fundada per Mendel es coneix avui dia amb el nom de «genètica». És una ciència jove, i encara hi queden moltes coses per descobrir. Mitjançant l’estudi detallat de les lleis que regulen el procés de l’herència de certes anormalitats físiques, els metges estaran preparats algun dia per recomanar o desaconsellar determinats tipus de casaments, i també per preveure la possible aparició de malalties, com ara la diabetis, en un individu concret.

La genètica apunta tant cap al passat com cap al futur. L’estudi de la distribució dels grups sanguinis heretats ens revela, fins a un cert punt, les rutes que seguí l’home primitiu en els seus moviments migratoris. D’altra banda, la genètica dels microorganismes ha assolit una importància extraordinària. El procés segons el qual determinats fongs i bacteris hereten la capacitat de dur a terme certes síntesis químiques ha permès que els bioquímics coneguin cada dia millor els camins exactes que determinades substàncies químiques del cos humà segueixen per formar-se. Va ser per un treball d’aquesta mena que els doctors G. W. Beadle i E. L. Tatum van ser guardonats amb el Premi Nobel.