16. WILLIAM HENRY PERKIN

Va obrir les portes d’un país de meravelles químiques

Un comentari casual va fer que William Henry Perkin s’embarqués en una missió impossible l’any 1856, quan només tenia 18 anys. La fama li arribà arran del fracàs en aquesta empresa, i li va permetre oferir al món una llanterna d’Aladí de meravelles químiques.

En aquella època, el jove Perkin treballava d’ajudant d’un químic alemany, A. W. von Hofmann, que onze anys abans havia estat convidat a traslladar-se a Anglaterra perquè hi establís un centre on, sense deixar de banda la recerca, es dediqués a l’ensenyament de la química. A Hofmann l’interessaven aleshores dues coses: primer de tot, el fascinaven els derivats químics del quitrà, una substància negra i enganxosa que s’obtenia escalfant carbó sense la presència de l’aire. El quitrà de carbó era una barreja de substàncies orgàniques complexes a partir de les quals un químic podia fabricar d’altres compostos. I en segon lloc, Hofmann estava decidit a aplicar la química a la medicina.

Un dia, pensant en veu alta, Hofmann es va demanar si no seria possible obtenir quinina —un medicament que s’utilitzava per combatre la malària— a partir de les substàncies químiques presents al quitrà de carbó. Si això fos possible, aleshores ja no caldria importar-ne d’Amèrica del sud.

Aquesta idea despertà l’interès de Hofmann immediatament. Va obtenir substàncies químiques derivades del quitrà i començà a experimentar-hi al laboratori que havia muntat a casa seva. El que Perkin no sabia era que, amb els coneixements d’aquella època, era impossible obtenir quinina a partir de derivats del quitrà. Naturalment, aquest intent impossible no el va dur enlloc.

Un dia, va barrejar anilina (un dels derivats del quitrà de carbó) i dicromat de potassi. Quan es disposava a abocar el líquid al vas de precipitació, s’aturà de sobte. Què era aquella lluor de color porpra que es veia al fons del vas? Hi va afegir alcohol per veure si podia dissoldre alguna cosa, i l’alcohol va adquirir un esplèndid color porpra. Acabava de descobrir el primer colorant artificial. Perkin, per pura casualitat, havia obert al món les portes del color.

William Henry Perkin va néixer a Londres el dia 12 de març, de 1838. El seu pare, que era constructor, volia que el noi seguís els seus passos. Però a l’edat de catorze anys, el jove William va veure com un amic seu feia experiments de química: en va tenir prou per saber quin havia de ser el treball de la seva vida.

La història es va repetir. Uns anys abans, el gran científic Michael Faraday havia trobat la inspiració en les conferències de Humphry Davy; William Perkin la va trobar ara en les de Michael Faraday.

En aquella època, els educadors anglesos no donaven gaire importància a la química. A les escoles, només s’ensenyava l’assignatura a les hores de dinar, convençuts que interessava molt pocs alumnes. Ben cert que hi havia un bon curs de química al Royal College of Science, però això era només perquè hi ensenyava Hofmann.

Perkin va demostrar unes aptituds tan especials al Royal College que Hofmann decidí agafar-lo com a ajudant quan només tenia disset anys. L’any següent, Perkin va descobrir la substància de calor porpra.

Perkin, amb una agudesa mental extraordinària, s’adonà immediatament que aquella substància podia utilitzar-se com a colorant. L’any 1856 només se’n coneixien dos, el blau lila (que s’obtenia de la planta de l’anyil), i el vermell alitzarina (de l’arrel d’una planta enfiladissa). No coneixien pràcticament cap altre tint que no s’esvaís o empal·lidís quan el teixit era exposat al solo a les inclemències del temps.

Un amic de Perkin li suggerí que enviés una mostra del material a una empresa escocesa interessada en tints. Perkin va seguir-ne el consell i els va demanar si serviria. Els escocesos van contestar entusiasmats que sí, sempre i quan fos possible fabricar-lo a baix cost. Aleshores Perkin va prendre una decisió que requeria coratge i molta fe: va patentar el procés de fabricació del colorant —que anomenà porpra anilina— i, tot seguit, va abandonar el Royal College per dedicar-se als negocis. Hofmann s’hi oposà, però Perkin no li va fer cas.

Perkin necessitava diners. Amb els bancs no hi podia comptar perquè, qui s’escoltaria un jovencell que volia treure colors del carbó? Finalment, però, el seu pare i el seu germà gran van invertir tots els estalvis en l’empresa i, d’aquesta manera, la família Perkin començà a construir la seva fàbrica de tints l’any 1857.

Van haver de començar pràcticament de zero. Primer havien d’aconseguir anilina, ja que gairebé no n’hi havia al mercat en aquella època a causa dels pocs usos que tenia.

Perkin val haver de comprar benzè (un altre derivat del quitrà de carbó) a un preu exorbitant i treure’n anilina. Per fer-ho necessitava àcid nítric fort però, com que el que venien no ho era prou, va haver de fer-se’n ell mateix a partir de salnitre de Xile i àcid sulfúric. A cada pas del procés, Perkin necessitava material especial per dur a terme les reaccions químiques necessàries i, com que els aparells que necessitava no existien, va haver de dissenyar-los ell mateix. Una part de l’equip que s’utilitza avui dia en la fabricació de colorants encara es basa en el disseny original de Perkin. Finalment, començà a fabricar porpra anilina.

Aleshores la fortuna li va somriure. Els tintorers anglesos, conservadors com solen ser tots els britànics, es van mostrar recelosos davant del nou producte, però els fabricants francesos se’n van llançar al damunt. El color s’assemblava al dels pètals d’una flor coneguda oficialment amb el nom de «Malva sylvestris» i, per això, els francesos el van anomenar «mauve» i van començar a utilitzar-lo en les noves creacions de moda. París era, igual que ara, el centre del món del ben vestir, i el color malva es va convertir en última moda. La fàbrica de Perkin venia tot el tint que podia fabricar i el jove químic va trobar que, de sobte, s’havia fet ric i famós.

Quan tan sols tenia vint-i-tres anys Perkin, que era la màxima autoritat mundial en tints, va donar una conferència sobre el tema a la Societat de Química de Londres. Un dels assistents era Faraday en persona: mestre i alumne havien intercanviat els llocs.

Els químics d’altres països no van trigar gaire a entrar en el nou camp dels colorants sintètics. Hofmann, el mestre de Perkin, se’n va tornar a Alemanya el 1865, va, acceptar una feina com a professor de química orgànica a la universitat de Berlín i començà també a investigar en aquest terreny (en certa manera, com a alumne de Perkin). Anglaterra, tot i haver estat pionera en aquest camp de la ciència, va haver de rendir-se davant dels èxits més espectaculars aconseguits per Alemanya en química orgànica, la branca de la química que s’ocupa dels compostos del carboni, característics dels organismes vius.

Mentre Perkin es va mantenir actiu en el negoci, la cursa entre tots dos països va ser molt anivellada. Podem posar com a exemple el cas de l’alitzarina, el colorant més famós en aquella època. Quan els químics alemanys van descobrir-ne l’estructura química, va començar una cursa per trobar la manera de fabricar-la a baix preu al laboratori. El 1869 Perkin solucionà el problema i sol·licità la patent.

Els químics alemanys van trobar la solució gairebé al mateix temps, però van sol·licitar la patent un dia abans. Tot i això, Perkin va arribar a un acord amb els alemanys quant a la quantitat d’alitzarina que podia fabricar, i el seu negoci tomà a prosperar.

Deu anys més tard, els alemanys van sintetitzar l’anyil. Aquesta vegada no hi va haver lluita. Els alemanys tenien control absolut de la situació i van continuar sent els principals fabricants de colorants del món fins a la Primera Guerra Mundial.

El 1874, amb només trenta-cinc anys, Perkin era immensament ric. Va vendre la fàbrica i retornà al seu primer amor, la investigació química.

La seva carrera com a investigador també va ser fructífera. L’any 1875 sintetitzà la cumarina, substància d’olor agradable que va assenyalar el camí que menava cap a la indústria dels perfums sintètics.

Perkin va veure com l’omplien de tota mena d’honors i distincions, però el punt culminant va arribar l’any 1906, amb motiu del cinquantè aniversari del descobriment de la porpra anilina. Li fou concedit el títol de Sir i, més endavant, va rebre honors en congressos especials arreu d’Europa i els Estats Units. A Nova York es constituí en honor seu la Medalla Perkin, que havia de ser concedida a tots aquells que fessin contribucions importants al camp de la química aplicada. En aquests sopars de gala, els assistents duien corbates tenyides amb la fornada original de porpra anilina. Avui dia encara se’n conserven algunes, i els pocs afortunats que les posseeixen les guarden com si fossin un tresor.

Perkin morí l’any següent, el 14 de juliol de 1907. Abans d’ell, la vida havia estat mancada de color. En l’antiguitat, era molt rar trobar un tint de qualitat. La ciutat de Tir devia la seva prosperitat a un mètode secret per obtenir un colorant de color porpra a partir d’una espècie de cargol. Però aquesta «porpra de Tir» era tan cara que només podia comprar-la la gent molt rica. En temps de l’Imperi Bizantí, només podia utilitzar-la l’emperador. D’aquí ve l’expressió «nascut per a la porpra».

Perkin va trobar un món gris i trist, i el va deixar sadoll de colors. Milers de colorants amb tota la gamma de tons i matisos han estat descoberts d’ençà que Perkin ens n’assenyalà el camí. Avui dia, qualsevol de nosaltres pot lluir un ventall de colors tan diversos i brillants que avergonyirien un emperador romà.

El treball de Perkin demostrà al món que un producte fabricat en un tub d’assaig no ha de ser necessàriament una mera imitació, un substitut barroer de la substància natural: els productes sintètics podien millorar la natura. Els colorants sintètics van bandejar del mercat els tints naturals, i no perquè fossin més barats, sinó senzillament perquè eren millors.

L’èxit aconseguit en la síntesi química dels colorants conduí a esforços renovats en altres camps. Avui dia, la indústria dels productes sintètics abasta des dels teixits i el cautxú fins als fàrmacs i els additius químics, que fan els aliments més saludables i saborosos. Durant la Segona Guerra Mundial els químics van arribar fins i tot a fabricar un substitut de la quinina per tractar la malària, com si finalment volguessin donar la raó a Perkin en la seva missió «impossible».

Avui dia els químics, amb grans dosis de confiança, redissenyen audaçment la natura.