4. WILLIAM HARVEY

La natura va ser el seu llibre

Amb molta paciència, William Harvey havia observat l’acció del cor i de la sang. A cada contracció, el cor bombava una certa quantitat de sang cap a les artèries i, al cap d’una hora, havia bombejat una quantitat equivalent a tres vegades el pes d’un home. D’on venia tota aquella sang? On anava? Sortia del no res i simplement s’esvaïa?

Harvey només hi veia una resposta: la sang que sortia del cor havia de tornar al cor. La sang circulava arreu del cos.

Harvey nasqué el primer d’abril de 1578 a Folkestone, Anglaterra. Va estudiar a Cambridge i després a Pàdua, Itàlia, que en aquell temps era el centre del saber mèdic. L’any 1602 es graduà en medicina i es va convertir en metge de la cort de Jaume I i més endavant, de Carles I.

Tot i viure en una època que Anglaterra experimentava els trastorns d’una guerra civil, la seva vida privada va transcórrer sense incidents, perquè a Harvey mai no l’interessà gaire la política. La seva passió era la investigació mèdica.

Galè, el gran metge grec del segle tercer abans de Crist, havia pensat que la sang xipollejava lentament amunt i avall per les artèries, tot travessant forats invisibles a la paret que dividia el cor en dues meitats. Primer ho feia en una direcció, després en l’altra. Aquesta idea es va mantenir durant 1400 anys.

En temps de Harvey, hi va haver molts metges que van especular sobre el moviment de la sang. Harvey, en canvi, buscà les claus per solucionar aquest misteri dins del mateix cos i, en fer-ho, va seguir els passos d’Andreas Vesal un gran metge belga que havia ensenyat a Pàdua tan sols una generació abans que Harvey hi estudiés. Vesal, que va ser el primer a disseccionar cossos humans, fou el pare de la ciència de l’anatomia.

Harvey va estudiar el batec del cor d’animals vius i observà que les dues meitats no experimentaven contraccions simultànies. Va examinar les vàlvules existents entre els ventricles i les aurícules —aquelles petites cambres del cor—, i observà que eren vàlvules unidireccionals. Després va estudiar les vàlvules de les venes i va descobrir que també eren unidireccionals. Aquestes les havia descobert un professor que Harvey havia tingut a Pàdua, un metge anomenat Fabrici que, tanmateix, no n’havia entès la funció.

Era evident que la sang sortia del cor per les artèries i hi tornava a través de les venes. La funció de les vàlvules era impedir que ho fes a l’inrevés.

Va lligar algunes artèries i observà que s’inflaven a causa de la pressió, però només de la banda del cor. Va fer el mateix amb les venes i, aquesta vegada, s’adonà que la pressió actuava cap enfora, a la banda que s’allunyava del cor. Pels volts de 1616, estava convençut que la sang circulava.

Aquesta teoria només tenia un punt feble: no hi havia cap connexió visible entre venes i artèries. Com passava la sang de les unes a les altres? El sistema arterial era com un arbre en què les branques es dividien en branquillons cada vegada més petits. Prop de punt on semblava que s’acabaven les artèries, sorgien venes diminutes que esdevenien cada vegada més grans. Però no hi havia cap connexió real entre elles i les artèries.

Malgrat tot, l’any 1628 Harvey va arribar a la conclusió que la seva teoria era certa. Publicà un llibre de 52 pàgines amb un títol llarg en llatí, que es coneix generalment amb el nom de De Motus Cordis («sobre el moviment del cor»). Estava imprès en paper prim de mala qualitat i era ple d’errors tipogràfics, però bandejava la teoria de Galè.

De primer, els resultats no van ser gaire satisfactoris per a Harvey: els seus adversaris es van mofar d’ell i va perdre clients, ja que els pacients no desitjaven posar-se a les mans d’un foll. Li va posar el nom de «Circulator», però no perquè cregués en la circulació de la sang, sinó perquè en llatí vulgar volia dir «xarlatà» nom amb què es designava els firandants que venien medicaments al circ.

Harvey, però, no va dir res i continuà treballant. Sabia que el temps li donaria la raó.

I així va ser. La prova final va venir el 1661, quatre anys després de la mort de Harvey. Un metge italià, Marcello Malpighi, examinà teixits vius al microscopi i va descobrir l’existència d’uns minúsculs vasos sanguinis que connectaven les artèries amb les venes als pulmons d’una granota. Eren tan petits que els anomenà capil·lars («semblants a un cabell»), la teoria de la circulació de la sang havia quedat demostrada.

La importància del treball de Harvey rau en els mètodes que va utilitzar. Va substituir l’«autoritat» per l’observació, i estudià la natura en comptes de dedicar-se a examinar vells manuscrits coberts de pols. I amb aquesta actitud, col·locà els fonaments sobre els quals ha crescut l’edifici monumental de les ciències de la vida que coneixem avui en dia.