13. EDWARD JENNER

Va trobar una manera de prevenir la malaltia

El mes de juliol de 1796 hi havia una gran agitació a tota Europa. Napoleó Bonaparte obtenia les primeres grans victòries a Itàlia i la Revolució esclatava a tot arreu, bandejant els vells costums.

I per si no n’hi hagués prou, un metge anglès anomenat Edward Jenner feia el que semblava una monstruositat: deliberadament, intentava infectar un nen de vuit anys amb la terrible malaltia de la verola. Després d’extreure líquid de les butllofes d’un malalt, va raspar la pell del nen i n’hi va posar una mica. Allò hauria d’haver estat suficient perquè el nen agafés la verola al cap de poc.

Jenner va esperar per veure què passava. Amb gran alleujament, comprovà que no s’havia equivocat. El nen no va agafar la verola, ni va mostrar cap signe de la malaltia.

Jenner no va ser cap monstre, sinó un benefactor de la humanitat. Havia demostrat que coneixia la manera de prevenir la verola i, en fer-ho, va tenir una influència molt més gran sobre el destí dels homes que no pas Napoleó, amb totes les seves victòries.

Potser Napoleó també se’n va adonar. El 1802, després que esclatés la guerra entre Anglaterra i França, alguns ciutadans anglesos van caure presoners. Van alçar-se per demanar a Napoleó que els alliberés. Estava punt de negar-s’hi quan va saber que un dels que li ho demanaven era Edward Jenner. El futur conqueridor d’Europa no va gosar resistir-se a la petició del conqueridor de la verola, i alliberà els presoners.

Edward Jenner va néixer a Gloucestershire, Anglaterra, el 17 de maig de 1749. A l’edat de vint anys començà a estudiar medicina però, com tants altres pioners de la ciència, s’interessà per moltes altres coses. Va estudiar geologia, va escriure poesia, tocava instruments musicals, s’interessà en l’estudi de les aus i va construir un globus. Afortunadament per al món, però, decidí no acceptar una feina apassionant: la de naturalista oficial en la segona expedició del capità Cook als Mars del Sud. Es va estimar més quedar-se a Anglaterra per practicar la medicina.

Un dels grans problemes de la medicina en aquella època era la verola, potser la més temuda entre les malalties que assotaven la humanitat. De tant en tant sorgia una epidèmia i, com que aleshores se sabia molt poc sobre els efectes beneficiosos de la higiene, la malaltia s’escampava com un foc incontrolat per les ciutats plenes de gent i de brutícia.

Un deu per cent dels qui agafaven la malaltia moria, i els que aconseguien sobreviure quedaven marcats per tota la vida. Cadascuna de les petites pústules causades per la malaltia (i en els casos greus en quedava el cos ple) deixava una cicatriu a la pell un cop havia desaparegut. Molta gent temia més aquesta desfiguració física que no pas la possibilitat real de morir.

La verola no respectava ningú. George Washington la va contraure el 1751. Se’n va guarir, però la cara li quedà gravada per sempre més. El rei Lluís XV de França en va ser víctima el 1774 i va morir.

En aquella època, era molt poc freqüent trobar un rostre sense cicatrius. El sol fet de tenir una pell llisa era suficient per fer que una dona semblés bonica, tot i que fos només per contrast amb la majoria de les altres que no havien tingut tanta sort.

Ara bé, ningú no l’agafava més d’una vegada a la vida. Una persona que no l’hagués tinguda mai, l’agafava fàcilment si tenia qualsevol mena de contacte amb una altra que la patís. Però si, un cop agafada, aconseguia curar-se’n, ja no la tornava a agafar, per més que s’hi exposés: hi era «immune».

Aquest fet donà lloc el 1718 al que en aquella època es va considerar com una història fantàstica. Una noble anglesa, Lady Mary Wortley, va tornar d’un viatge a Turquia i va informar que els turcs tenien el costum d’inocular-se deliberadament líquid extret de les pústules d’un malalt que presentava una forma benigna de la malaltia. La persona inoculada aleshores patia un cas suau de verola i n’esdevenia immune sense que li hagués costat res. Lady Mary es va refiar de les seves observacions i va inocular els seus fills.

Lady Mary, tot i ser una dona intel·ligent, era una mena de papallona social. Costava prendre-se-la seriosament i, naturalment, els metges no ho van fer. A més, no era gens senzill convèncer els anglesos d’aquella època que els turcs sabien fer una cosa que valia la pena imitar.

Quan Jenner començà la pràctica de la medicina, es va interessar de seguida per la verola. Potser havia sentit a parlar de la història de Lady Jane, o potser no. El que sí que estem segurs que va sentir fou una vella «superstició» molt escampada al seu Gloucestershire natal, segons la qual el vaccí (una malaltia que afectava el bestiar i que podien contraure els humans) i la verola estaven «renyits». Les persones que n’agafaven una, deien els pagesos de Gloucestershire tot movent el cap assenyadament amunt i avall, no agafaven l’altra.

Jenner es demanà si això era realment una superstició. Al capdavall, la bellesa de les filles dels pagesos era proverbial, en aquella època, estava de moda a França representar obres de teatre on apareixien pageses i pastores. Era, potser, perquè les pageses, que rarament mostraven les cicatrius de la verola, tenien la pell llisa? O potser perquè, en estar en contacte amb les vaques, havien agafat el vaccí, en comptes de la verola?

Jenner començà a observar atentament els animals domèstics.

Els cavalls patien una malaltia en el transcurs de la qual se’ls inflaven les potes i hi apareixien pústules. Els mossos que treballaven a les cavallerisses tractaven les butllofes i, tot seguit, se n’anaven a munyir les vaques. Ben aviat, la vaca agafava el vaccí. Al cap d’un temps podia ser que a l’home (o a la dona) li sortissin unes quantes pústules a les mans, que era la part del cos que estava en contacte amb les vaques, però mai a la cara, on els efectes de la desfiguració eren més temuts. A més, les persones que, a causa de la seva professió, havien de tractar amb animals, semblaven immunes a la verola.

Jenner arribà a la conclusió que aquestes dues malalties dels animals eren una forma de verola. Va pensar que si la malaltia passava per un animal s’afeblia en gran manera. Els pagesos tenien raó: unes quantes pústules de vaccí a les mans, i ja no calia amoïnar-se més per la mort o la desfiguració que podia causar la verola.

El 14 de maig de 1896, Jenner ja tenia tanta confiança en la seva teoria que va assumir una responsabilitat esgarrifosa. Va trobar una pagesa que tenia el vaccí, li va extreure líquid d’una pústula de la mà i l’injectà en un nen. Al cap de dos mesos, va tornar a inocular el nen, però aquesta vegada no amb líquid de vaccí, sinó de la malaltia de debò, la verola! El nen no es va posar malalt. Hi era immune!

Naturalment, Jenner ho va voler tornar a provar, per assegurar-se’n. Li va costar dos anys trobar algú que patís una forma activa de vaccí. Durant tot aquell temps, es degué tornar boig d’impaciència. Tot i això, no va publicar les conclusions a què havia arribat prematurament, sinó que va esperar. El 1798, finalment, va trobar el cas de vaccí que buscava. Va repetir l’experiment amb un altre pacient i va tornar a funcionar. Ara Jenner ja podia publicar els resultats dels seus experiments i anunciar al món que havia trobat la manera de vèncer la verola.

En llatí, vaca es diu «vacca», i vaccí, «vaccinia».

Jenner encunyà la paraula «vaccinar» per descriure el mètode de crear immunització contra la verola mitjançant la inoculació de vaccí.

El treball de Jenner era tan acurat que només uns quants metges conservadors van gosar oposar-s’hi. N’hi va haver d’altres, però, que van causar grans danys: víctimes d’un entusiasme excessiu, van començar a inocular a tort i a dret sense prendre les precaucions necessàries i van escampar infeccions greus. El costum de vacunar es va estendre arreu d’Europa.

La família reial britànica es va vacunar, l’any 1803 es fundà la Royal Jennerian Society (presidida per Jenner) amb l’objectiu de fomentar la vacunació. El nombre de morts per la verola es va reduir a un terç en 18 mesos.

A Alemanya, on el dia de l’aniversari del naixement de Jenner es considera dia festiu, l’estat de Baviera va decretar el 1807 l’obligació de vacunar-se. D’altres països van seguir-ne l’exemple, i fins i tot l’endarrerida Rússia adoptà aquesta pràctica. Al primer nen que s’hi va vacunar, li van posar de nom Vaccinov, i l’estat es va fer càrrec de la seva educació.

Anglaterra va ser el país que més va trigar a reconèixer els mèrits de Jenner. L’any 1813 el van proposar per entrar a formar part del Col·legi de Metges de Londres. El Col·legi, però, el va voler examinar dels «clàssics»; és a dir, de les teories d’Hipòcrates i Galè. Jenner s’hi negà; pensava que la seva victòria sobre la verola era suficient per qualificar-lo. Els membres del Col·legi no hi van estar d’acord i no el van acceptar.

Morí el 24 de gener de 1823, sense pertànyer al Col·legi, però amb tota la glòria que podia tenir un metge.

Avui dia, la verola és una malaltia rara, gràcies a la vacuna. A gairebé tots els països, els nens són vacunats de molt petits i, si es declara un sol cas de verola en una ciutat (que normalment entra en un vaixell provinent d’alguna regió endarrerida), es recomana a tothom que es torni a vacunar per tal d’evitar qualsevol risc d’epidèmia.

Però això és només una petita part de la història.

Jenner havia descobert una manera de prevenir una malaltia, més que no pas de curar-la, i va ser el primer home que ho va aconseguir. El seu mètode consistia a utilitzar la maquinària pròpia del cos per crear immunitat i, d’aquesta manera, fundà la ciència de la immunologia.

D’aleshores ençà, els metges han buscat noves maneres d’aconseguir que el cos creï immunitat contra malalties perilloses tot obligant-lo a fabricar defenses químiques («anticossos») contra versions benignes d’aquestes malalties. Els líquids que causen la malaltia benigna encara reben el nom de «vacunes», tot i que ja no tenen res a veure amb les vaques.

Un exemple recent n’és la vacuna de Salk, desenvolupada pel Dr. Jonas Salk que, mitjançant substàncies químiques, mata el virus que provoca la paràlisi infantil. Tanmateix, reté una part suficient de les seves propietats originals per fer que el cos produeixi anticossos que seran efectius contra el virus viu. Una injecció de la vacuna de Salk augmenta la immunitat a la paràlisi infantil sense que els nens hagin d’experimentar-ne ni tan sols una forma lleu.

Les vacunes també són útils per combatre malalties com ara la febre groga, la febre tifoide, la grip, la tuberculosi i la febre de les Muntanyes Rocalloses.

La importància del treball de Jenner no rau tan sols en el fet d’haver eradicat la verola. Va assenyalar un camí per destruir altres malalties molt temudes per l’home, un camí que, potser algun dia, suposarà la desaparició de totes les malalties infeccioses.