19. PAUL EHRLICH

Va disparar un projectil màgic

«Els anticossos», diria Paül Ehrlich, «són projectils màgics que troben l’objectiu tots sols».

Es referia a les complexes molècules proteíniques que crea el cos per tal de neutralitzar l’acció dels gèrmens o de les seves toxines. Aquests «anticossos» immunitzaven una persona contra determinades malalties, i atacaven els gèrmens sense danyar les cèl·lules del cos. Els anticossos eren selectius, ja que tocaven el fitó sense danyar res. Projectils màgics? I tant.

Però el cos no podia fabricar anticossos per a totes les malalties. Algunes malalties tropicals causades per tripanosomes (petits animals unicel·lulars), com ara la fatídica malaltia de la son propagada per la mosca tse-tse a l’Àfrica, eren incurables.

Aleshores Ehrlich va fer un gran, pas endavant. Si el cos no és capaç de produir un projectil màgic per a una malaltia determinada, va pensar, per què no el fabriquem al tub d’assaig?

Paul Ehrlich va néixer el dia 14 de març de 1854 en una petita ciutat d’Alemanya. Ja de molt jove, mostrà interès pels animals i les substàncies químiques. No és gens estrany, doncs, que més, endavant, quan va entrar a la Facultat de Medicina, comencés a investigar l’efecte que tenien determinades substàncies químiques en teixits animals.

En aquella època, eren molt pocs els metges que consideraven que la medicina estava relacionada directament amb la física. Per sort, el tutor d’Ehrlich a la universitat d’Estrasburg, el professor Waldeyer, n’era un: va donar el vist-i-plau als experiments minuciosos d’Ehrlich i va permetre que aquell jove seguís el seu propi camí.

El que més interessava Ehrlich era una sèrie de colorants que alguns químics, encapçalats per Perkin, acabaven de descobrir com fabricar. El fet que alguns colorants tenyissin els teixits i d’altres no fascinava Ehrlich. A més, n’hi havia uns que només tenyien algunes cèl·lules, i d’altres tenyien només certes parts de la cèl·lula.

Aquest fet va convertir els colorants en una eina útil per als biòlegs. Algunes d’aquestes substàncies, per exemple, van permetre que Ehrlich descobrís un nou tipus de cèl·lula. La seva tesi doctoral versà sobre la tinció de cèl·lules amb colorants.

La ment inquieta d’Ehrlich el va empènyer cap a altres temes. Va pensar que si era possible aïllar determinades cèl·lules mitjançant els mètodes de tint adequats, potser també podria utilitzar-se aquest mètode per fer més visibles els bacteris. Potser n’hi hauria que es tenyirien més fort que no pas els bacteris somàtics veïns. I de fet, va trobar casos en què alguns colorants actuaven d’aquesta manera. Ehrlich també va descobrir la manera de tenyir el bacteri de la tuberculosi, la qual cosa va atraure l’interès de Robert Koch, el famós metge que havia identificat el germen. Malauradament, mentre treballava amb aquest germen, Ehrlich va contraure un cas benigne de tuberculosi, i es traslladà a Egipte tot buscant un clima sec que li permetés guarir-se de la malaltia.

Mentrestant, un altre metge alemany, el doctor Emil von Behring, havia descobert que els animals produïen substàncies químiques que es combinaven amb els gèrmens i els neutralitzaven. Va comprovar que aquests «anticossos» es creaven després del primer atac de la malaltia i que, després, l’animal quedava immunitzat per sempre.

Quan Ehrlich tornà d’Egipte l’any 1889, en va sentir a parlar. Es va adonar immediatament que aquests anticossos havien de funcionar de la mateixa manera que els seus colorants: es combinaven amb determinades cèl·lules i no amb altres.

Es va unir a von Behring i tots dos van elaborar la famosa teoria de les «cadenes laterals», que explicava com es creaven i actuaven els anticossos.

Tot i que al començament la major part del mèrit va ser atribuït a von Behring, en realitat va ser Ehrlich qui va descobrir la manera d’induir els animals a la fabricació d’anticossos. Primer de tot, calia infectar-los amb un tipus de germen determinat; tot seguit, s’extreia sang de l’animal per tal de poder concentrar-ne els anticossos en sèrum. Aquest sèrum podia injectar-se en éssers humans per tal d’immunitzar-los sense haver de passar primer per la malaltia.

L’any 1892 Ehrlich i von Behring van desenvolupar una antitoxina diftèrica, una mena de sèrum que contenia anticossos que neutralitzaven les toxines produïdes pels gèrmens de la diftèria. Ehrlich, mitjançant aquesta antitoxina, va elaborar el tractament per a la prevenció de la diftèria, tècnica que d’aleshores ençà s’ha utilitzat arreu del món. Aquest èxit li suposà l’obtenció d’una càtedra a la universitat de Berlín.

Més endavant, Ehrlich es va barallar amb von Behring, i l’abandonà enfurismat. Ehrlich, tot i ser una persona amable, sempre discutia amb els seus col·laboradors, perquè tenia idees molt particulars sobre com dur a terme els experiments. Qui treballava per a ell o amb ell havia de fer exactament el que ell volia o, sinó, anar-se’n. La majoria suportava aquest tracte, ja que Ehrlich normalment tenia raó.

El govern alemany, impressionat per la toxina antidiftèrica, va fundar l’any 1896 un institut per a la investigació del sèrum. Ehrlich en fou nomenat director i, d’ençà d’aquell moment i fins que va morir, va poder treballar sense cap mena d’interferència. Les organitzacions de recerca que dirigia van anar creixent i van esdevenir més complexes.

Va aconseguir casar-se i tenir fills, però hi havia poques coses que l’interessessin tret de la feina i una novel·la policíaca de tant en tant. I quan la seva dona l’obligava a anar de vacances, ell comptava els dies que faltaven per tornar.

Ehrlich continuà elaborant tractaments de sèrum per a diverses malalties, però la seroteràpia sola no el satisfeia. Volia descobrir substàncies químiques que ajudessin el cos a combatre malalties contra les quals no podia fer fes tot sol. Va descobrir un colorant anomenat Vermell Tripan que ajudava a destruir els tripanosomes: aquest fou l’inici de la quimioteràpia, la ciència que s’ocupa de la destrucció dels gèrmens patògens mitjançant l’ús de productes químics.

Però Ehrlich continuava buscant una cosa millor. Va arribar a la conclusió que l’acció del Vermell Tripan era causada per les combinacions d’àtoms de nitrogen que contenia. I com que la composició química dels àtoms d’arsènic era semblant a la dels àtoms de nitrogen, començà a pensar en els compostos d’arsènic.

Els compostos d’arsènic eren verinosos però, d’entre els que es coneixien aleshores, el menys metzinós era un que s’anomenava «atoxil», paraula que vol dir «no tòxic». Ehrlich començà determinant-ne la forma real de la molècula, cosa que cap químic no havia aconseguit fins aleshores. Tot seguit la va provar en animals, per tal d’esbrinar la dosi màxima que podien tolerar i comprovar si era suficient per matar els gèrmens.

Va intentar modificar l’estructura de l’atoxil, tot introduint-hi àtoms nous i canviant-ne altres de lloc. Va provar una fórmula, i després una altra, i una altra. Un petit exèrcit d’ajudants va dur a terme curosos experiments amb animals sota la mirada atenta d’Ehrlich que controlava cada pas. Ehrlich buscava una substància química que destruís el germen sense danyar l’animal, un projectil químic màgic.

Va continuar provant les substàncies químiques l’una rere l’altra: 50-51-52-122-123-389-390… Ehrlich no es rendia. Finalment, la substància química número 418, «arsenofeniglicina», funcionà; era un potent agent destructor dels tripanosomes. Però Ehrlich no en tenia prou: calia continuar la recerca.

Substància química número 600-606-602… La substància química número 606 («hidroclorat d’arsenobenzè») va ser provada l’any 1907. Però l’ajudant que hi treballava va informar que no tenia cap efecte. Ehrlich i el seu institut van continuar.

Un any més tard, Paul Ehrlich va rebre el premi Nobel de medicina pels seus treballs sobre seroteràpia. Si el lliurament del premi hagués estat ajornat dos anys, l’hi haurien donat per una cosa molt més important.

L’any 1909 el Dr. Rata, un estudiant japonès, va venir a treballar amb Ehrlich. Per tal d’aprendre’n la tècnica, Rata va dur a terme alguns dels experiments que ja s’havien fet i, per casualitat, va tornar a provar la substància química número 606, descartada dos anys abans com inefectiva. Astorat, va observar que era un germicida potentíssim.

Almenys matava un tipus de germen determinat anomenat «espiroqueta», que havia estat identificat com a causant d’una malaltia molt greu, la sífilis.

Ehrlich quedà esbalaït. Com li havia pogut passar per alt? L’any 1910, després de nombroses proves, Ehrlich anuncià el descobriment, que causà una gran sensació arreu del món. Una de les malalties més tràgiques acabava de ser conquerida.

Ehrlich batejà la substància química número 606 amb el nom de «Salvarsan», que vol dir arsènic innocu. Durant la resta de la seva vida, treball dia i nit per aconseguir que els metges utilitzessin el medicament d’una forma correcta. El dia 20 d’agost de 1915, esgotat per l’excés de treball, morí Paul Ehrlich. Tenia 61 anys.

El Salvarsan va ser la primera victòria important de la quimioteràpia, i durant molts anys, va semblar que seria l’única. Els metges, que buscaven desesperadament noves substàncies químiques per combatre altres malalties, van començar a desanimar-se.

Finalment es va descobrir la primera «sulfamida» l’any 1935, i la quimioteràpia tomà a revifar. Encoratjats per aquest descobriment, un grup de metges britànics començà a investigar una curiosa substància sobre la qual havia treballat deu anys abans Alexander Fleming. Va resultar que aquesta substància era la penicil·lina, un compost no tòxic que matava molts bacteris o en deturava el creixement. Van comprovar que destruïa les espiroquetes amb una eficàcia fins i tot més gran que el Salvarsan.

Durant la dècada següent es va descobrir tot un exèrcit d’antibiòtics (substàncies químiques bactericides produïdes per organismes unicel·lulars, com ara els fongs).

Avui dia, la quimioteràpia és a punt d’eliminar molts tipus d’infeccions. La majoria dels medicaments que prescriuen els metges contenen compostos desconeguts vint anys enrere, i no hi ha dubte que contribueixen a allargar la vida de l’home.

Tots els moderns avenços en el camp de les substàncies químiques destinades a combatre les malalties, i els sèrums que contenen anticossos tenen l’origen en un home, Paul Ehrlich que, al llarg de tota una vida de treball infatigable, creà la seroteràpia i la quimioteràpia.