65

Una trobada fictícia en un parc de Viena, any 1913

L’any 1940 va néixer una de les artistes més extraordinàries del nostre temps.

La coreògrafa que va crear algunes de les obres d’art de la dansa més especials que he vist mai: Pina Bausch.

Duia els cabells recollits ben tibants. Era prima, semblava fràgil. Però sota aquella imatge hi havia una força de la naturalesa.

Era bella, d’una bellesa imprecisa, difusa. Alhora irradiava rigor. Però un rigor que exercia sobre ella mateixa, sobre ningú més.

El que més cridava l’atenció eren els seus ulls, la mirada. Tenia una mirada difícil d’oblidar, i l’any 2009, quan es va morir, tothom en recordava els ulls.

Mirava la gent amb una concentració plena, total. No enganyava ningú, ni els seus congèneres ni les persones que ballaven al seu teatre de Wuppertal.

De vegades penso que vivim en «el segle de La consagració de la primavera».

L’any 2013 va fer exactament cent anys que Stravinski, el ballarí Nijinski i el director del Ballet Rus Diàguilev van estrenar a París La consagració de la primavera.

La representació va ser un escàndol. Hi havia un rebombori tal entre el públic que Nijinski, entre bastidors esperant per entrar, no podia sentir la música. Es va haver de guiar pels moviments dels altres ballarins i anar comptant els compassos per saber en quin moment havia d’entrar.

Stravinski va marxar furiós abans que s’acabés la representació, com a protesta cap a un públic que ofegava la seva música amb aquella cridòria.

La consagració de la primavera va canviar l’art i va marcar l’entrada al nou segle: el segle XX, amb l’esclat de la industrialització, els avenços tècnics, les concentracions als nuclis urbans i la fragilitat de l’ésser humà en un món brutalment econòmic, on l’home semblava més intercanviable que mai.

A La consagració de la primavera hi havia totes aquelles novetats, captades per la música de Stravinski, amb aquells girs paradoxals que anaven de la bogeria tonal a la calma i al silenci pur. La dansa de Nijinski i la coreografia eren del tot innovadores. El simple fet que els ballarins donessin l’esquena al públic, encara que fos només de tant en tant, provocava fúria i rebuig. Era com si els artistes estiguessin insultant el respectable amb aquell menyspreu.

Setanta-dos anys més tard, Pina Bausch i el seu ballet van estrenar la seva versió al teatre Wuppertal. Vaig veure l’espectacle al cap de molts anys de l’estrena, l’any 1975. Només després d’alguns compassos i moviments dels ballarins vaig entendre que estava a punt de presenciar una cosa extraordinària.

I així va ser. Vaig sentir com si la versió de Pina Bausch resumís el meu temps i el món on vivia. La solitud, la fragilitat, l’acceleració: tot era allà i, així i tot, hi havia alguna cosa que l’equilibrava: la capacitat dels homes de suportar-lo, i aguantar.

Aquella coreografia era una lluita singular. Mentre veia l’obra em vaig sentir com si formés part d’un moviment de resistència de gent que es negava a viure en un món absurd, un món que sacrifica diàriament persones de manera absurda.

Se les sacrifica per massa joves o massa velles, massa lentes o massa grasses, massa negres o massa lletges. Tot i que La consagració de la primavera és una narració pagana, la imatge que ofereix del nostre temps i la nostra societat és transparent.

Pina Bausch sempre es va sentir insegura amb el llenguatge oral, potser també amb la paraula escrita. En canvi, amb la dansa podia crear una manera d’expressar-se amb la qual se sentia segura.

Aquell 1913, el públic de París va condemnar la música de Stravinski com si fos un «soroll». Després Stravinski va preguntar irònicament si els crítics podien indicar en quina part exactament havien detectat el soroll.

No podien, és clar. I la música de Stravinski no va trigar gaire a obtenir grans èxits en diversos concerts. La gent començava a entendre que el seu llenguatge musical formava part d’un temps nou.

Actualment estem a punt d’entrar en un temps nou. En només cent anys, el món ha canviat d’una manera que no el reconeixem. Hem començat una nova carrera, que va de l’industrialisme a una època que, a falta d’un nom més adequat, anomenem «la societat de la informació».

Mentre s’estrenava La consagració de la primavera a París, a Viena hi vivien dos homes; un era de Linz, l’altre de Rússia. Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que mai no es van veure ni van mantenir cap conversa, tot i que hi ha molts indicis que es van creuar en un dels parcs del centre de Viena. Vivien a prop del parc, però cadascú en una banda diferent.

El jove de Linz es deia Adolf Hitler. L’altre, una mica més gran, nascut a Rússia, es va dir, més tard, Stalin.

Hitler intentava guanyar-se la vida pintant unes aquarel·les que ell mateix o algun dels seus amics venien com a postals. Sovint anava al parc, per inspirar-se.

Stalin era a Viena per estudiar la qüestió de la relació del marxisme amb el concepte d’estat nacional. Era membre del partit comunista que presidia un altre emigrant rus, Lenin, que era al país veí, Suïssa.

L’any 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial. Hitler havia fracassat com a artista i freqüentava cercles reaccionaris i antisemites. I no va dubtar a allistar-se com a voluntari de l’exèrcit alemany. El van ferir, però va sobreviure. Després de la guerra, no va tornar a Viena, sinó que es va quedar a Munic.

Ni Stalin ni Hitler eren conscients que tots dos, pels volts de l’any 1913, freqüentaven el mateix parc a Viena, fins i tot diàriament. És possible que Stalin hagués vist aquell home mal vestit que pintava aquarel·les amb arbres, fonts i edificis per guanyar-se la vida. Hitler, al seu torn, potser va veure el passejant rus, que era robust i rabassut, i que fumava sense parar els seus cigarrets russos.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, van arribar a un pacte que Hitler va trencar al cap de tres anys.

Aquests dos homes han passat a la història com a responsables de la mort de milions de persones.

Els passejos i les aquarel·les van quedar molt lluny.

La música de Stravinski i l’extraordinària coreografia de Pina Bausch expressen la història d’una època de guerres, però alhora també expliquen la història d’una extraordinària resistència.

Hitler i Stalin ocuparan sempre un lloc destacat en la memòria col·lectiva, al capdamunt de l’horror. No podem fer res per evitar-ho.

Els tirans tenen una capacitat sorprenent per perviure en el record, com a mínim tant com la que tenen, diguem-ne, «les bones persones».

Però no ho sé, no estic segur que Pina Bausch i el seu art segueixin vius d’aquí a cinc-cents anys; potser hauran caigut en aquell oblit immens que ho abraça tot.

Visc en l’era de Stravinski, tot i que ell ja fa temps que és mort. La seva música, però, continua viva. De la mateixa manera que Pina Bausch i els seus ballarins segueixen movent-se d’aquella manera fascinant i sensual.

Tot i que Pina Bausch també és morta.

I penso: la preocupaven les mateixes coses que a mi? La preocupava que la mort durés tant temps, o pensava que era una cosa que, al capdavall, no podia expressar? I potser per això no va pensar que la mort l’estaria esperant quan el cor li deixés de bategar.