47

L’ocell ximple

A mitjan dècada dels vuitanta vaig embrancar-me en la recerca d’una màquina d’escriure.

En aquella època jo vivia a Zàmbia, a prop de la frontera amb Angola, i vaig haver de viatjar fins a l’illa Maurici.

Un escriptor noruec havia deixat la màquina allà. La meva s’havia espatllat i no es podia arreglar. Sabia que la màquina del noruec es trobava en un hotel que portava el curiós nom d’«El Coco Colonial». El propietari de l’hotel era un francès que de jove havia estudiat filosofia amb Michel Foucault. Davant de l’hotel s’estenia un vessant que anava a parar al mar i en el qual hi havia plantats cocoters de totes les espècies. Per això l’hotel es deia com es deia.

El propietari francès em va venir a rebre la nit que vaig arribar. Em va dir que era partidari del vell ordre colonial. Mai no vaig esbrinar si m’ho va dir de debò o amb ironia. Vivia sol en una casa al costat de l’hotel. M’hi va convidar unes quantes vegades. Sempre després de la mitjanit. El que més li agradava era parlar de filosofia. Ens quedàvem xerrant fins a trenc d’alba i, si no m’erro, mai vam estar d’acord en res. Però no discutíem. Eren converses serenes i una mica irreals.

Vaig trobar la màquina d’escriure verda. Tenia intenció d’endur-me-la a Zàmbia, però pesava massa. De manera que només la vaig fer servir els deu dies que vaig ser a l’illa.

Vaig llogar un cotxe i vaig fer escapades a Pamplemousses i al seu meravellós jardí botànic. L’illa està coberta per una vegetació densa i humida. Hi ha grans plantacions de canya. Els habitants són africans i hindús. I també hi ha blancs, és clar, la majoria francesos de l’època colonial. No han passat vint anys des que l’illa Maurici es va independitzar de França i s’hi va constituir la república.

L’últim que vaig visitar va ser Port Louis. Vaig passejar pels carrers de la ciutat i vaig observar la vida quotidiana de la gent, però la meva visita també tenia un objectiu específic. Volia anar a un museu on hi havia un esquelet de dodo, una au extingida. Si no recordo malament hi tenien una reproducció de l’ocell, del seu aspecte extern, amb el plomatge inclòs.

És una experiència curiosa, això de veure una espècie extingida. El dodo no es va extingir fa milions d’anys, com els dinosaures. Fa quatre-cents anys encara existien.

El nom de l’ocell, «dodo», ve de l’anglès, que al seu torn ve del mot portuguès «doudo», que significa «ximple». Els mariners portuguesos que van arribar a l’illa Maurici van considerar que aquell ocell sense ales que no temia els éssers humans era ximple. Dit d’una altra manera, matar-lo era ben fàcil. No calia caçar-lo ni haver-li de tirar un llaç ni disparar-li. Només calia atansar-s’hi i colpejar-li el cap amb un bastó o retorçar-li el coll. Aquella bèstia no sabia el que li convenia.

El dodo era un ocell gros. Un exemplar adult podia pesar més de vint quilos. Quan els faltava aliment, els mariners baixaven a terra i n’agafaven tants com calia. La carn del dodo no era gaire saborosa, però mentre no tenien res més, feia el fet. Els ous, a més, també es menjaven.

El dodo era un ocell endèmic de l’illa Maurici. És habitual que determinades espècies només creixin en illes aïllades, passa a tot el planeta. Com que el dodo no tenia cap depredador natural abans que l’home arribés a l’illa, va perdre la seva capacitat de volar.

El període d’extinció del dodo va ser molt curt. Informes que daten del segle XVI ens fan saber que hi havia una gran quantitat de dodos a l’illa Maurici. Dos-cents anys més tard, pràcticament s’havia extingit. Alguns van endur-se’ls a Anglaterra, altres van ser pintats per mariners que sabien pintar.

L’home no va tenir res a veure amb l’extinció dels dinosaures. En l’època dels dinosaures, l’home encara no existia. Però, en el cas del dodo, no hi ha cap mena de dubte. L’ocell ximple va desaparèixer a causa dels actes dels homes.

Avui dia hi ha diversos milers d’espècies animals en perill d’extinció. L’home ja no va darrere les granotes, els cérvols o els tigres com solia fer-ho, però s’estan extingint, per exemple, els rinoceronts perquè els asiàtics consideren que la pols de les banyes és afrodisíaca. Cal prendre mesures. Seria sensat tallar-los les banyes per tal de fer menys atractiva la caça. Als rinoceronts, els fan patir molt. Si no es prenen mesures dràstiques, els nostres néts només els podran veure al zoològic.

L’extinció de determinades espècies és el preu que hem de pagar per la nostra manera de viure. Encara que ara estiguem infinitament més conscienciats que fa deu o vint anys, continuem saquejant el planeta a un ritme despietat.

Sortosament, hi ha moviments de resistència. Individus que s’ajunten i que formen grups i que defensen la biodiversitat perquè consideren que devastar la Terra i reduir-ne els éssers vius és una manera d’empobrir-nos a nosaltres mateixos i de malmetre el nostre desenvolupament com a persones.

Tan important és una espècie d’ocell o un determinat tipus de granota? Doncs sí. Quan es tracta de la biodiversitat, no hi ha excuses.

No és que tot el que es faci en nom de la biodiversitat hagi de ser forçosament bo. Es prenen moltes mesures que no han estat ben pensades i que acaben resultant més perjudicials que beneficioses. Deixar anar els visons de les granges sueques, posem per cas, va provocar que els visons fessin minvar bona part dels ànecs de la zona, com ara l’ànec fosc o l’èider. Els visons els robaven els ous. Els visons no formen part de l’ecosistema de l’arxipèlag d’Östergötland i de Småland. El fet que volguéssim salvar els visons de les seves gàbies no ens atorgava el dret de deixar-los anar i de posar en perill els ànecs, el nombre dels quals ja estava regulat per la caça de la tardor i la primavera. No es pot alliberar un animal si se’n posa en risc un altre. Qui és capaç de tenir una idea com aquesta? Només l’home!

Em quedo a l’arxipèlag. Vaig passar tots els estius de la meva infància, i encara d’altres més endavant, en una illa de l’arxipèlag d’Östergötland. Pescar era el meu entreteniment principal. Que la perca a l’arxipèlag un dia es pogués acabar era una idea inimaginable. L’illa sense la perca? Era com dir que la lluna deixaria de sortir a les nits.

L’estiu del 2013 només vaig veure una perca, petita, de menys de cinc centímetres. L’any passat no en vaig veure ni una.

Passa el mateix amb l’escarabat més gran que tenim. El cérvol volant. A l’illa de què parlo quasi només hi ha roures. El cérvol volant s’alimenta de la fusta del roure i mai no havia estat gaire nombrós. Però n’hi havia. Si buscaves una mica, en trobaves un. Avui ja no és possible.

S’extingeixen imperceptiblement per tot el planeta plantes i animals. Els tigres i els rinoceronts ens criden l’atenció; el cérvol volant, no tant. Però el procés és el mateix en els uns i en els altres, independentment de la mida, de la bellesa o del grau de salvatgisme. Es veuen afectats pel nostre pas per la Terra, pel nostre desig irrefrenable d’aconseguir el que la terra només pot donar-nos en dosis concretes i moderades.

És una lluita. Entre els que intenten aturar aquest saqueig insensat i proven de protegir els animals i les plantes de la devastació i els que miren cap a una altra banda i pensen que tothom que vol adquirir un cotxe i té diners per comprar-lo ha de poder fer-ho.

Quants cotxes nous surten pels carrers de la Xina cada dia? Quaranta mil? Més? I què faran tots aquests compradors de cotxes quan les carreteres, fins i tot les autopistes de molts carrils, se saturin tant que no sigui possible desplaçar-se?

Entre totes les imatges i comparacions que demostren com és d’esborronador el món on vivim, n’hi ha una que em ve al cap amb assiduïtat. És una fotografia presa des d’un avió o un helicòpter de la xarxa d’autopistes de Los Angeles. Segurament la fotografia no variaria gaire si hagués estat presa en qualsevol altra gran ciutat del món, a Xangai, a São Paulo o a la Ciutat de Mèxic. Els carrils sinuosos i apilotats semblen la cadena de muntatge de la pel·lícula Temps moderns de Chaplin. Els cotxes, com les formigues, formen files compactes. I l’alè contaminant de la ciutat moderna ho embolcalla tot.

D’alguna manera, aquestes autopistes i la contaminació estan relacionades amb el dodo extingit.

Progressem vertiginosament. Però als platets de la balança cada vegada hi ha una diferència més gran entre el pes del que és constructiu i el pes del que és destructiu.

Es diu que avui, gràcies a la tècnica de l’ADN, podríem recrear espècies extingides. Però, què seria això sinó un somni impossible que dissimularia tot el que ha passat i tot el que passa?

La mort existeix. Com també existeix l’extinció. En el món racional, ningú no torna a la vida després d’haver mort.

L’esquelet del dodo és tot el que ens queda d’aquell ocell que no va ser capaç de sobreviure quan els primers mariners van desembarcar a les platges de l’illa Maurici.

El dodo no sabia el que era un enemic. I és per això, és clar, que el van considerar ximple.