50

El búfal de vuit potes

Què devien pensar els pintors quan feien aquelles figures, sobretot d’animals, a les parets rocoses i tosques? A les coves que els protegien del mal temps i de les feres que amenaçaven les seves vides. Adornaven aquelles catedrals creades per la naturalesa.

S’imaginaven en algun moment que les pintures els sobreviurien i que serien objecte d’anàlisi de les generacions futures? Tenien alguna funció, les pintures, a les seves vides? El desenvolupament del cervell humà va significar l’arribada de la capacitat de projectar-se en el futur, de fer plans. És possible que les pintures fossin importants per a aquells que les creaven. Però, quin paper hi tenien? Hem d’interpretar que les imatges són missatges o advertiments per a les generacions que havien de venir? O s’imaginaven que els animals que havien pintat un bon dia es desprendrien de la roca i sortirien corrents cap a l’exterior, a la realitat, on creixerien i deixarien de ser tan sols les figures fosques invocades pels xamans en trànsit per allunyar la fam, la malaltia i les feres?

Eren, les pintures rupestres, una mena de sacrifici? En lloc de sacrificar un toro o un ren, sacrificaven les imatges i així els animals reals els servien d’aliment?

A la cova dels Alps de Suàbia, a Chauvet, hi ha pintat un animal ben distint dels altres. És una representació totalment diferent de totes les que s’han trobat a les coves explorades.

És un búfal de vuit potes.

Està pintat amb tant de detall com la resta d’imatges que l’envolten. Però el que és sorprenent és que té vuit potes.

No és complicat entendre a què es deu. La intenció del pintor era ben clara. Va voler pintar un animal en moviment. A la seva manera, i trenta mil anys abans que naixés el cinema, va intentar capturar el moviment de les potes mentre l’animal corria. La distància entre cada pota i la modificació de l’angle representen la fracció de segon que dura el moviment, com si estigués gravat a càmera lenta.

És l’única figura pintada d’un búfal de vuit potes que coneixem. És clar que en una cova que encara no s’hagi descobert n’hi pot haver més, de pintures d’animals amb les potes en moviment. Però actualment és l’únic exemple de què disposem.

Sembla com si el pintor desconegut i inspirat hagués volgut provar de fer una cosa estranya. Una cosa que encara no havia provat mai. Plasmar el moviment mentre està tenint lloc. El que l’ull humà no és capaç de captar a causa de la velocitat.

I un cop l’artista va haver acabat la pintura, què va passar? Què en van dir, els contemporanis, d’aquelles vuit potes? Què en van pensar? La transgressió els va encuriosir o els va indignar? L’única seguretat que tenim és que la pintura és allà, ningú no la va esborrar ni la va cobrir amb una altra pintura.

Però la imatge encara ens explica una altra cosa. Si l’examinem amb deteniment, veiem que les potes i els ulls ens proporcionen més informació.

L’animal està fugint. Fora del camp de la imatge, a la paret de la cova, hi ha un depredador o uns caçadors. El búfal fuig per salvar la vida. La pintura intenta narrar l’impuls de l’animal d’evitar el perill i la mort.

Fos qui fos el pintor de l’animal que fuig espantat, hi va dedicar temps i tenia talent. Va aconseguir dotar les potes de moviment i pintar-li l’expressió inequívoca del terror als ulls. Fa la sensació que la imatge està a punt d’esclatar, així de forta és la por de morir manifestada en l’expressió dels ulls de l’animal. Com si el búfal s’estigués desprenent de la paret per fugir del depredador o dels caçadors.

No sembla que el pintor rectifiqués cap traç. Els colors formen capes netes. L’artista sabia què volia pintar i no va dubtar a l’hora de fer-ho.

No és l’obra d’un aprenent. En aquella època els homes amb prou feines vivien trenta anys, però aquell pintor devia fer molts anys que pintava.

Cada figura li va costar temps i esforç. Segur que, com en el cas del creador de l’home lleó, algú caçava per a ell i l’ajudava a cobrir les necessitats primàries per tal que es pogués dedicar exclusivament a la pintura.

A la mateixa cova hi ha un grup d’animals format per cavalls i rinoceronts. Mentre els observo m’adono que per força devia ser el mateix home qui omplia de pintures tota la cova. Hi ha coves on es veu clarament que van ser pintades per diferents artistes, però a la cova de Chauvet sembla que les pintures que avui podem contemplar són obra d’un mateix pintor.

A la penombra de la història sorgeixen els primers protagonistes. I no són persones, sinó animals. Al cap de poc es van crear els primers rostres de persona esculpits, i vam trigar a trobar-los mil generacions.

Fa uns anys, a l’Eslovàquia actual, van descobrir una estatueta de marfil que feia cinc centímetres d’alçada. Representa la cara d’una dona i l’anomenen «la Mona Lisa original». L’estatueta té uns trenta-cinc mil anys. La cara de la dona està esculpida amb tot detall, amb totes les seves singularitats. El que més crida l’atenció és l’ull esquerre. Té la parpella tancada. Tenia l’ull esguerrat.

A la boca s’entreveu el perfil d’un somriure.

Podem imaginar que hi va haver una model. Una dona de la família o de la tribu del pintor. La seva mare, potser? La seva germana o la dona amb qui vivia?

En qualsevol cas, la història de la dona és un misteri. És l’escultura d’una de les persones més antigues que conservem.

Què en devia pensar, ella, de la seva cara esculpida? Segur que li va semblar increïble que algú pogués fer una còpia tan petita d’ella. Potser es va preguntar si aquell tros de marfil contenia un esperit com el seu.

Aquell mig somriure m’ha acompanyat tota la vida, des de la primera vegada que vaig veure l’estatueta. A la cara es percep un aire introspectiu i sembla que sàpiga que està sent observada.

El record de l’escultura em porta un altre record. El primer cop que vaig viatjar a Àfrica, aviat farà quaranta anys, vaig anar-hi amb el propòsit ferm, i erroni, de trobar les diferències que hi havia entre els africans i jo.

Només hi vaig trobar semblances. Vaig comprendre que tots som part de la mateixa família. I com que l’espècie humana neix al continent africà, gairebé podem assegurar que la primera mare era de pell negra.

Quan observo l’estatueta, esculpida trenta mil anys enrere, penso que la model també és de la meva família. No m’és estranya. En el seu somriure fugisser hi veig alguna cosa que sóc capaç de reconèixer i de comprendre.

És encertat i senzill pensar que somriem pels mateixos motius.

Jo sóc part dels pintors rupestres. I ells són part de mi.