34

Habitació número 1

Sempre em posaven la quimioteràpia a la mateixa habitació de la secció d’oncologia de l’hospital de Sahlgrenska. Era una habitació molt vella, però sempre estava molt neta. La cadira, en un racó —era tot molt estret, l’habitació era petita—, tenia una funda de color blau cel i els braços d’una fusta poc lluïda. Hi havia només una finestra, alta.

Des del llit veia un tros de cel, que en aquells mesos d’hivern solia ser gris.

La sessió començava quan una de les infermeres em col·locava una via al braç o a la mà. Com que no tinc les venes gaire profundes, i costa treure’n sang, perquè es defensen de les agulles que tracten de clavar-hi, la infermera podia trigar mitja hora per fixar la via per on havia d’entrar la medicació. En alguna ocasió va passar que la infermera de torn es rendia i n’avisava una altra perquè ho intentés. De vegades, les venes se li tensaven, d’altres se li trencaven, però al final l’agulla quedava clavada al seu lloc.

La medicació anava en bosses de plàstic. Normalment eren cinc. Una era de color vermell. Quan em van explicar el motiu, em vaig adonar que ho hauria d’haver deduït: el contingut era sensible a la llum, i per això la bossa no podia ser transparent.

Arribava a l’habitació número 1 uns minuts abans de dos quarts de deu. Al cap d’unes cinc hores ja estava. El contingut de les bosses s’havia estès pel sistema de circulació. La majoria de les estones les passava sol a l’habitació. No calia que ningú controlés que el líquid queia correctament. De tant en tant, entrava una infermera i em preguntava si havia anat al lavabo. Era important que els ronyons funcionessin bé.

I era així. Bevia aigua i te. Al cap d’una hora m’aixecava i anava al lavabo. Els ronyons funcionaven bé.

De tant en tant veia per la finestra un ocell que volava despistat. Potser els ocells tenen els seus propis hospitals, em deia. Però, pot ser que un ocell suec tingui càncer? Continuo sense tenir-ne la resposta, però crec que sí.

Durant la tercera sessió de quimioteràpia vaig rebre una visita inesperada a l’habitació número 1. Estava estirat al llit i m’havia mig endormiscat. Una infermera m’acabava de posar la tercera bossa, la del contingut sensible a la llum. Vaig sentir que s’obria la porta.

Però qui venia no era una infermera, era una jove que no tenia ni vint anys. No l’havia vist abans i vaig pensar que devia ser una de les auxiliars a qui encara no havia pogut conèixer, però no portava cap tipus d’uniforme sanitari.

Vaig entendre que era una pacient, com jo. Es va quedar allà, mirant-me. Li brillaven els ulls i es movia a poc a poc. Com si cada pas, cada moviment li suposés un esforç gairebé insuperable. Estava prima i pàl·lida, i tenia els ulls enfonsats en la foscor d’unes ulleres molt marcades, com si li haguessin pintat a la cara el cansament.

Després em vaig adonar que duia una perruca negra. No eren els seus cabells.

La quimioteràpia o la radioteràpia s’associen sempre amb la pèrdua dels cabells. Jo me n’havia salvat. És veritat que n’estava perdent una mica, però no em queien a grans quantitats ni me’n trobava al coixí al matí quan em despertava. Ja havia notat que la gent, quan em mirava, em feia un cop d’ull al cap. El càncer i la caiguda dels cabells van agafats de la mà.

Per aquest motiu, jo també mirava de reüll el cap dels altres pacients quan anava a la consulta. Hi havia qui portava perruca i a qui li era igual mostrar la seva calvície. Suposava que per a les dones devia ser més difícil. Però només eren prejudicis. Hi havia més homes que dones que amagaven la pèrdua de cabells amb una perruca.

La noia em mirava com una persona a qui haguessin despertat del somni, a qui haguessin arrencat d’un somieig.

No semblava sueca. Sigui el que sigui semblar suec. Tenia les faccions semítiques. Però, és clar, podia haver nascut a Suècia. El nostre país es basa en immigració i emigració. Tots hem arribat d’algun lloc. En el meu cas, se’m poden rastrejar els orígens fins a França i Alemanya.

La vaig saludar amb un gest, vaig somriure i li vaig preguntar si estava buscant algú. No semblava que entengués les meves paraules. Va perdre una mica l’equilibri i es va asseure, o potser es va desmaiar a la cadira aquella dels braços deslluïts. La noia va repenjar una mica el cap i va tancar els ulls.

De sobte, vaig prendre consciència que estava molt malalta. La terra ja l’atreia cap a ella, tot i la seva joventut. Allò no era cansament, era pura extenuació. Quan la vaig veure així a la cadira, em vaig adonar que irradiava només una mica de vida. Estava a punt de desaparèixer, d’abandonar la vida.

Es va tornar a obrir la porta, per la qual va entrar una dona d’uns cinquanta anys. Em va mirar un moment abans d’agafar amb molt de compte la jove que estava a la cadira. Li va parlar en àrab. No vaig entendre el que deia, però vaig comprendre que era la seva mare.

També va venir el pare, un home tímid no gaire alt i amb la cara plena d’arrugues. Tampoc ell es va fixar gaire en mi, estava allà estirat amb la via al braç. Només els preocupava la seva filla. Amb moltíssima tendresa, la van ajudar a aixecar-se i a sortir de l’habitació.

Jo no existia. Només els preocupava la seva filla, que estava malalta.

Es va tancar la porta. Un eco va quedar ressonant, com si haguessin tancat la pesant porta d’una església. La mort havia vingut a visitar-me, vaig pensar, sense amagar-me que la trobada amb aquella noia i els seus pares m’havia omplert de terror. Per què havia obert la porta de l’habitació número 1? Quin missatge volia dur-me? Que potser la mort enviava missatgers per aquí i per allà?

Quan va arribar una de les infermeres per posar-me la bossa de medicació següent no vaig poder evitar parlar-li de la visita sobtada. Li vaig dir que m’havia semblat que la noia estava molt malalta. La infermera va fer que sí amb el cap mentre canviava la bossa i comprovava que el líquid queia pel tub a la velocitat adequada.

Després em va confirmar que sí, que estava molt malalta. Tal com ho va dir, va deixar entendre que la mort la rondava. Però no li vaig preguntar quin tipus de càncer tenia. Ningú no parla dels altres pacients. Tothom conserva la seva integritat.

Però sí que li vaig fer una pregunta que no tenia res a veure amb la malaltia de la jove.

—Per què ha entrat a l’habitació número 1?

Vaig pensar que devia ser una pregunta sense resposta, però no va ser així.

—Hi va haver una fuita d’aigua a la seva habitació i, com que no n’hi havia cap més de lliure a la planta de cures, es va estar aquí una setmana, fins que va poder tornar.

I després, com un parèntesi que, en realitat, no volia compartir amb mi:

—La malaltia li ha afectat el cervell. De vegades desapareix. Els pares la busquen fins que la troben. Sempre són aquí. És la seva única filla. La resta de fills van morir en no sé quina guerra de la qual van venir fugint.

I ja no em va explicar res més. Si la noia tenia un tumor cerebral o si la pertorbació mental tenia un altre origen, no ho vaig saber mai. Tampoc no té gaire importància. Quan va entrar a la meva habitació, la noia anava cap a algun lloc, però no sabia quin.

I encara que jo estava estirat al llit, per a ella allò era una habitació buida.

Mai més no he tornat a veure’ls, ni a ella ni als seus pares. Ni tan sols sé com es diu. Ni si està viva.

Però cada vegada que torno a l’habitació número 1 per fer el tractament o una transfusió de sang, quan l’anèmia és tal que no puc aguantar-me dret sense perdre l’equilibri, me la imagino a la cadira dels braços deslluïts.

Alguna cosa volia, aquella jove, aquella emissària de la mort. Però encara no sé quin missatge portava.