19

Signes

A la dècada del 1980 vaig viure un temps a Zàmbia, al nord, a prop de la frontera amb Angola. La botiga que quedava més a prop era a tres-cents cinquanta quilòmetres i el lloc on vivia, Kabompo, havia estat utilitzat durant el període colonial britànic com a centre per als rebels africans deportats, que lluitaven per abolir el racisme del sistema colonial.

Mentre vivia a Kabompo es van celebrar unes eleccions presidencials a Zàmbia. Tots els candidats eren representats amb dibuixos d’animals. En part per tradició, i en part perquè molts eren analfabets. En Kenneth Kaunda, que aleshores era president, era representat amb una majestuosa àguila africana. El rival més perillós en la lluita per la presidència estava simbolitzat amb una trista rata.

És evident com van acabar aquells comicis. Com és lògic, en Kaunda va continuar sent president.

En la nostra societat, vivim envoltats de cartells d’advertència i senyals de prohibició. He anat comprovant com un nombre cada vegada més elevat de senyals van dirigint la meva vida. És evident que això és perquè la nostra societat s’ha tornat més complexa. Perquè no sigui tot plegat un caos, per exemple, la regulació del trànsit ha comportat l’aparició de nous senyals.

En una ocasió, quan era a Àfrica, li vaig ensenyar a un bon amic el senyal estàndard per advertir la presència de radioactivitat. Es va quedar pensatiu i, tot seguit, em va dir que més aviat li semblava un ventilador. O potser era l’hèlice en moviment d’un avió? Després de dubtar una mica, ho va tenir clar: «Era un senyal de perill per la proximitat d’hèlices d’avió».

Si em poso el dit damunt dels llavis, segurament tothom entendrà que vull que callin. I si veig un cartell amb un dit damunt dels llavis, això és el que vol dir. En qualsevol cas, jo mai he vist ningú que interpretés malament aquest gest, ni a Europa, ni a Àfrica, ni als Estats Units. No és estrany. Amb la boca tancada, parlar és impossible. I això serveix per a tothom. Per tant, no cal imaginar-se que aquest símbol —i molts d’altres— procedeix d’una llengua primitiva comuna. No cal que les cultures hagin estat en contacte perquè siguin vàlids els mateixos senyals. Ningú no té les cordes vocals a l’orella ni a la punta dels dits.

Els signes i els símbols són eines molt poderoses. Però, qui sabrà el valor dels símbols d’aquí a milers d’anys, en un futur incert?

Haver d’advertir als homes, de cent mil anys endavant, de la presència de residus radioactius, és una feina com a mínim difícil. Com ha de ser un símbol d’advertència que funcioni, si no sabem quina llengua o quina cultura tindran els homes del futur, ni què significarà perill per a ells? Hauria de ser una mena de barreja entre una endevinalla i els raonaments més avançats que els grans cervells dels nostres dies poguessin produir. Juntament amb les diverses formes d’experiències i coneixements que hem pogut acumular fins avui.

El mirall retrovisor, una altra vegada: hem de mirar enrere per poder mirar cap endavant.

Hi ha hagut moltes propostes de com elaborar aquestes advertències. Una d’aquestes propostes ha estat fer un text fent servir totes les llengües que avui dia es coneixen al món. Però seria un text massa llarg. Hi ha una certa unanimitat: la solució més probable seria una combinació entre imatges, so i text. Si és que això es pot aconseguir.

Fer servir el món de l’art és una altra possibilitat. Com interpretarien els homes del futur, per exemple, una còpia d’El crit, d’Edvard Munch, si la trobessin a l’interior d’una muntanya? La imatge de la dona que crida des del pont faria comprendre als espectadors que tenen davant una cosa espantosa i plena de perill? En la nostra era sí que ho interpretaríem així.

Una vegada vaig ensenyar una foto del quadre de Munch a un amic de Maputo. De seguida ho va interpretar: era l’expressió d’un gran patiment. Però sobre com seran les conductes i els impulsos dels homes del futur davant del quadre de Munch només podem fer especulacions.

Quin so hauríem d’utilitzar per foragitar els homes de les coves on s’emmagatzemen els residus radioactius? Potser aquest tipus de bomba sonora que els Estats Units ha desenvolupat i que avui considerem armament? Bombes que produeixen sons insuportables per a l’oïda dels homes. És aquest el camí? Però tampoc sabem res de com serà l’oïda dels homes del futur. Potser l’infern auditiu de les bombes no l’afectarà. I, a més, qui pot garantir una solució de tipus tècnic que duri cent mil anys? L’únic que sabem és que no podem saber res amb certesa. Tot i així, tenim la responsabilitat de preguntar-nos com hem d’advertir els homes del futur.

Ara bé, si no hi ha cap manera fiable d’advertir-los, què ens queda? Res, llevat d’una il·lusió. Fer veure que al cor de la roca no hi ha res.

L’instrument per dur a terme això és l’oblit. Un oblit que no és gaire digne de confiança, és clar.

L’oblit i la mentida van junts gairebé sempre.