25

París

Per què me’n vaig anar a París?

La decisió de deixar l’institut va ser sobtada. Però no tant, tampoc. Ja feia temps que em preparava inconscientment per a una fugida decisiva. No perquè m’anessin malament els estudis. Simplement, perquè se’m feia avorrit passar-me tantes hores endormiscat a classe: ja havia decidit ser escriptor. Aprendre i estudiar era una cosa que podia fer molt millor sense estar tancat dins d’una aula.

Era un dissabte a la tarda. Per culpa d’una mala planificació en l’horari, al meu grup ens havien castigat amb dues hores de llatí després de classe. L’Eva Jönsson, la nostra tutora i professora de llatí, era magnífica. A més, era una gran pianista a qui podíem escoltar secretament cada tarda quan s’asseia a tocar en alguna de les aules de música. A mi normalment no m’importava haver de resoldre els trencaclosques de les traduccions de llatí, però quan em vaig veure allà, enmig de la remor soporífera d’un company que recitava la seva traducció d’un passatge de De bello gallico, vaig saber que aquell era el moment. Quan va sonar el timbre, em vaig aixecar, vaig recollir els llibres i, sense dir res a ningú, vaig marxar de l’aula per no tornar-hi mai més. No vaig mirar enrere, això ho vaig aprendre de Hemingway.

Va ser una decisió audaç i alhora temerària. Què hi havia d’anar a fer a París, jo? Pràcticament no sabia francès, no tenia diners i només tenia l’adreça d’un músic de jazz a qui no coneixia. Era una idea absurda, i d’allò més romàntica. La primera part de la decisió, deixar l’escola, era bona. Però el viatge a París no tenia cap mena de sentit. Ni tan sols tenia passaport.

Vaig estar-me un parell de dies pensant. Em vaig colar al tren de Göteborg i, enmig d’aquell fred, vaig deambular fins a la plaça de Götaplatsen, i després vaig tornar a l’Estació Central. Abans de pujar al tren de tornada, havia d’haver pres una decisió. París o no París. Ho havia de decidir tant sí com no.

L’últim que vaig fer abans d’agafar el tren va ser entrar en una botiga d’aparells de ràdio del carrer de Stampgatan i robar un transistor.

Aquella nit li vaig explicar al meu pare la decisió que havia pres. Em va mirar com si m’hagués tornat boig. Quan vaig acabar la meva explicació, entretallada i dubitativa, de per què havia deixat l’institut i començava el meu viatge a París, va quedar un moment sense dir res. Tot seguit em va dir si l’hi podia tornar a repetir tot. La meva segona versió va ser, o almenys ho recordo així ara, al cap de cinquanta anys, encara més breu.

—És clar. I tu et penses que et sortirà bé, oi? —va dir—. On t’allotjaràs? De què viuràs? Ningú és escriptor als setze anys. De què escriuràs? Com es diu aquest músic que viu a París?

—Göran Eriksson.

No va dir res més. Però aquella nit vaig sentir que anava amunt i avall a la seva habitació. Em vaig preguntar com algú podia escollir ser pare voluntàriament.

Vaig aconseguir un passaport, vaig comprar-me un bitllet, vaig vendre la col·lecció de discos que tenia, i també uns quants llibres, ho vaig ajuntar tot i vaig fer la maleta. Una maleta que em vaig comprar amb els diners que vaig aconseguir empenyorant el transistor que havia robat a Göteborg.

Encara sento remordiments per haver-lo robat.

Tenia una xicota que es deia Monika. Era rossa, amb serrell. I tenia els ulls molt bonics, una mica perillosos. No li havia explicat gairebé res sobre els meus plans de futur. Quan vaig deixar l’institut, vaig explicar-li què era el que tenia pensat fer. Li va semblar que no hi tocava gaire, i em va deixar. Però més endavant, quan em vaig haver instal·lat a la capital francesa, va començar a escriure’m dient-me que evidentment que continuàvem junts. Que potser em vindria a veure a l’estiu. Tenir un xicot a París devia tenir el seu encant.

El meu aniversari és el 3 de febrer. Dos dies abans, l’1 de febrer de 1965, el tren procedent de Copenhaguen i Hamburg va entrar a l’andana de la Gare du Nord. Al tren vaig parlar amb una noia sueca que llegia Blaise Pascal. No sabia qui era, i la noia em va deixar el llibre. El vaig llegir sense entendre’l. Jo portava una maleta negra mig buida, amb un parell de sabates, unes quantes camises i una mica de roba interior. A la butxaca interior de la jaqueta hi portava el passaport i dos-cents francs que, en aquell moment, equivalien a dues-centes corones. Tampoc aleshores no eren gaires diners. Però el pitjor que portava era un mal de queixal terrible que vaig començar a notar quan el tren va deixar enrere la frontera belga.

Em vaig quedar assegut, ben quiet, fins que el tren es va aturar del tot. Em vaig imaginar que encara era al banc de l’escola. Em vaig aixecar i vaig baixar del tren. A partir d’aquell moment, no vaig pensar a tornar a classe.

A París feia fred. La gent estava congelada, i jo també. Vaig seure en un cafè i vaig demanar cafè i conyac, amb l’esperança que així em passaria el mal de queixal. Però no em va passar.

Tenia, doncs, una adreça a París. I un nom, Göran Eriksson. Un músic de jazz suec que no havia vist mai. Vivia tan lluny de la Gare du Nord com era possible, al final del carrer més llarg de París, el carrer de Vaugirard, davant mateix de la Porta de Versalles. El taxista em va mirar amb escepticisme i em va demanar una part dels diners per endavant. Els hi vaig donar. El mal de queixal era espantós. Un cop a l’edifici, després que la concièrge em deixés passar de mala gana, en Göran em va obrir la porta amb un clarinet a la mà. Com si fos la cosa més natural del món, em va oferir un matalàs. Aquella nit, mentre dormia, el mal de queixal va desaparèixer. L’endemà, quan em vaig despertar, vaig ser conscient que era a París.

M’hi vaig quedar fins després de l’estiu. Més de mig any. D’una manera ben estranya vaig aconseguir una feina en un taller no gaire gran on netejaven i arreglaven clarinets i saxofons. Crec que encara avui seria capaç de desmuntar un clarinet i després tornar-ne a unir les peces. Amb els ulls tancats.

En aquella època sobreviure va ser sempre difícil. En Göran no tenia diners. Ens ajudàvem mútuament. Em passava bona part del temps lliure als clubs de jazz, al Caveau de la Huchette, Le Tabou i d’altres. Menjava als llocs més barats que trobava.

Però era en una universitat. Vaig aprendre el més important de tot, a cuidar-me de mi mateix. A afrontar les decisions que prenem a la vida. Mentre vaig viure a París, no vaig fer-me escriptor. Tampoc això no era el més important. Però vaig fer el primer pas per convertir-me en una persona amb consciència. El gran pas que em permetia tirar endavant a partir del gran descobriment que vaig fer davant de la Casa del Poble de Sveg.

Finalment, durant els últims dies de l’estiu, vaig sentir que la meva estada a París s’havia acabat. En Göran i jo vam fer una bona encaixada. Després vaig tornar a Suècia fent autoestop. Els meus antics companys de classe ja havien començat les classes del curs següent. Vaig anar caminant fins a l’edifici de maons vermells de l’escola, però no hi vaig entrar, i vaig pensar que no em penediria mai de la meva decisió.

I així ha estat. El que recordo més clarament del temps que vaig passar a París és que vaig entendre què significava ser a l’últim graó de la societat. En el meu cas, un treballador sense contracte, amb la roba estripada i, més d’una vegada, afamat. La gent sap identificar la pobresa sense dubtar ni un moment. Segurament per la por que els fa veure’s algun dia en aquesta situació.

Però bé, això meu només era una visita en aquest món que descriu Jack London a El taló de ferro. En qualsevol moment podia deixar-ho estar i tornar a Suècia, anar a l’escola i estudiar llatí fins que acabés el batxillerat.

Però no ho vaig fer. Fins i tot una visita, limitada i momentània, a les profunditats implica veure’s davant d’una de les principals decisions de la vida: quin tipus de societat volem ajudar a construir?

I aquesta pregunta ha marcat tota la meva vida.