7

Testament

Un dia, durant la primavera del 2013, faig testament. Encara falten set mesos perquè comenci a sentir el dolor al coll. No en tinc ni indicis físics ni mentals. No estic malalt, no tinc la sensació que la mort m’està esperant a la porta de casa.

La raó per la qual faig testament és tota una altra.

Quan el meu pare es va morir, fa molts anys, va deixar instruccions precises de quin havia de ser el destí dels béns que deixava en herència. Així, ni els meus germans ni jo no vam haver de reflexionar sobre quina devia ser la seva última voluntat. Quins grapats de cartes s’havien de cremar? Quines s’havien de conservar, i fins i tot llegir? Com s’havien de repartir els mobles i els llibres? Algú de nosaltres rebria un llegat? Vam poder classificar i repartir els béns de l’herència fàcilment, i després dedicar-nos al dol, que era molt més important.

Fer testament és confirmar que ets mortal. En certa manera, es fa per raons totalment egoistes. Però sobretot, em penso, per facilitar les coses als qui continuen vivint.

Quan un està mort, està mort. Aleshores ja no pot arreglar res.

Viure és poder dir que sí o que no. Morir-se és envoltar-se de silenci.

Quan van començar els homes a fer testament? Lògicament, quan van començar a tenir alguna cosa de valor per als seus descendents. Amb el dret a la propietat privada va sorgir també la necessitat de redactar l’última voluntat.

La majoria de persones pensen que haurien de fer testament, però o bé no el fan o bé tot queda en una mena de garbuix amb notes, en un quadern. Ho van deixant per més endavant. En molts casos, es tracta més aviat de la sensació que, simplement, no hi ha tanta pressa. Encara som joves. Ja ho farem quan toqui.

Així creem la més gran de les nostres fantasies: si em moro. I no pas: quan em mori.

Però, de sobte, et mates en un accident de trànsit. O et diagnostiquen un càncer espantós que fa que ens oblidem totalment de qualsevol idea de fer testament. Perquè ja en tenim prou, ja és prou difícil sobreviure.

Les civilitzacions no deixen testament. Això només ho fan els homes. Ni els maies, ni els inques, ni els faraons d’Egipte ni l’imperi Romà van desaparèixer amb un únic esdeveniment, com un xoc entre vehicles o l’erupció d’un volcà. La ruïna es va anar materialitzant a poc a poc i la van negar fins a l’últim moment. Era així de fàcil: una civilització tan evolucionada com la seva no podia sucumbir. Els déus ho garantien. Si els feien sacrificis i feien cas dels consells, i tenien en compte les exigències dels sacerdots i els xamans, la seva civilització existiria per sempre més. S’assentava en l’eternitat i només patiria canvis molt lents, sense envellir.

Hi ha una mena de denominador comú entre totes les grans civilitzacions i cultures clàssiques: per als qui hi vivien, totes eren immortals.

Un exemple significatiu d’una cultura que va sucumbir és la de l’illa de Pasqua. Actualment, Rapa Nui, que és com es diu en polinesi una illa enmig del Pacífic, sense arbres. Al paisatge, ondulant i cobert d’herba, hi ha unes escultures gegants que representen déus de civilitzacions antigues. Des que la tripulació d’un vaixell holandès tripulat pel capità Jakob Roggeveen va descobrir l’illa el dia de Pasqua del 1722, el món ha quedat meravellat davant d’aquestes escultures. Unes quantes han caigut, d’altres continuen dretes allà on les van aixecar un dia.

Però el més remarcable són les pedreres on van esculpir les estàtues. D’estàtues n’hi ha algunes a mig fer, com ara la que havia de ser la més gran de totes.

És un déu inacabat. Mai no van acabar-lo ni tampoc transportar-lo, amb un esforç enorme i un gran enginy tècnic, al lloc que devien haver escollit els sacerdots per erigir-lo.

La pedrera de l’illa de Pasqua és com un cementiri de déus morts, déus que mai van arribar a utilitzar-se. De sobte, els picapedrers van deixar a mitges aquelles figures.

Algú els va obligar a aturar-se? O van marxar voluntàriament? Van anar-se’n així, presos d’un pànic sobtat? Van perdre de cop la fe en els déus representats? No ho sap ningú.

Però en el cas de l’illa de Pasqua avui es pot afirmar amb una certa seguretat què va ser el que va provocar l’esfondrament d’una civilització tan rica. O almenys les possibilitats han quedat reduïdes a unes quantes.

Hi ha un nombre considerable d’investigadors que sostenen que les persones que van colonitzar l’illa van introduir-hi —de manera involuntària, se suposa— un bon grapat de rates que no tenien cap enemic natural en aquell territori. D’aquesta manera, els rosegadors es van multiplicar ràpidament i es van alimentar del fruit de les palmeres de l’illa.

L’illa de Pasqua estava habitada per persones dels arxipèlags del Pacífic que havien arribat a aquella illa solitària després d’alguna llarga travessia. Els boscos eren, segurament, un dels recursos que van fer que els viatjants s’hi quedessin. Molts investigadors consideren que va ser la devastació forestal el que va provocar que aquella civilització, que feia quatre-cents anys que es desenvolupava a l’illa, no pogués mantenir-se. Sense arbres era impossible construir vaixells ni per pescar ni, durant els últims dies, per allunyar-se de l’illa potser cap a les costes des d’on van arribar un dia. Van talar el bosc per fer servir la fusta com a combustible, però també per poder transportar els déus rodolant fins al lloc on s’havien d’erigir per al culte. La terra que abans utilitzaven per sembrar se la va endur el vent quan van desaparèixer els arbres, perquè les seves arrels la mantenien fermament agafada a la roca. I després, per acabar-ho d’adobar, hi havia les rates, que s’alimentaven de les llavors, i per això els boscos no van tornar a créixer.

No sabem què va passar els últims anys de la civilització de l’illa de Pasqua. No hi ha res escrit. Però les escultures de fusta que s’hi han trobat indiquen que la fam va assolar l’illa. Les escultures representen homes desnodrits, escanyolits. Les costelles els sobresurten i tenen tanta importància com l’expressió de les cares.

La rivalitat pels aliments va causar enfrontaments entre els diferents grups. No costa gaire imaginar-se el caos social, la desesperació religiosa i la brutalitat que utilitzen els homes quan només hi ha aliments per a uns quants.

Aquí ningú no va fer testament, com és lògic. Ni cap tipus de comiat personal ni res que pugui servir de font per entendre el que va passar els últims dies, abans que l’illa de Pasqua quedés deserta com ho havia estat abans. El que ens van deixar els últims homes va ser una advertència muda perquè la interpretéssim.

L’illa deserta i les estàtues tombades o a mig esculpir eren un testament. I eren, a més, la constatació que fins i tot les cultures més evolucionades acabaran sucumbint.

Les cultures i les civilitzacions que ens han precedit no ens han deixat la seva última voluntat. Per mitjà de l’arqueologia, la paleontologia i altres camps d’investigació podem arribar més lluny, aprofundir més, descobrir cada vegada més detalls gràcies a mitjans cada vegada més sofisticats, com ara microscopis o telescopis, per entendre què ens va precedir a nosaltres i al nostre temps.

Dos conceptes resumeixen el que ha estat i, probablement, també el que serà: supervivència i destrucció.

Observant el món pel retrovisor podem veure cap on anem. Evidentment, res no passarà de la mateixa manera. La història no es repeteix mai per imitació.

En el nostre cas, però, podem dir que ja tenim decidit quin serà el record més clar de la nostra civilització.

No serà Rubens. Ni Rembrandt. Ni Rafael.

Tampoc Shakespeare, Botticelli, Beethoven, Bach o els Beatles.

Deixem darrere nostre alguna cosa molt diferent.

Quan hagin desaparegut totes les manifestacions de la nostra civilització, quedaran dues coses: la nau espacial Voyager viatjant eternament per l’espai exterior i els residus nuclears al cor de la roca.