57

Accident en una autopista alemanya

A mitjan anys vuitanta vaig anar en cotxe a l’antiga Iugoslàvia. Faltaven unes quantes setmanes per al solstici d’estiu. Vaig embarcar un matí molt d’hora al ferri que va de Limhamn a Dragør. En aquell temps tenia un cotxe molt vell.

No passava per una bona època. Era director de teatre i m’havia adonat, massa tard, que pensar que podria combinar la direcció amb l’escriptura de novel·les i d’obres de teatre era tan ingenu com temerari. Per si no n’hi hagués prou, aquell any al teatre hi havia hagut molts conflictes entre el personal, la qual cosa m’havia obligat a prendre decisions necessàries però incòmodes. I allà em trobava, fugint cap al sud amb cotxe. Vaig conduir sense parar. Quan vaig arribar a Hannover ja era fosca nit. La meva idea era continuar conduint fins que no pogués més i després dormir al seient del darrere; l’havia aixecat per poder posar-hi un matalàs.

A mesura que deixava darrere meu quilòmetres i quilòmetres, minvava la sensació que tenia d’estar fugint. Duia un Citroën de pocs cavalls, m’avançaven cotxes contínuament. Jo no tenia pressa. No em faltava gaire per arribar a la frontera iugoslava. I no sabia què faria, després. M’havia passat pel cap d’anar a l’illa de Krk i quedar-m’hi fins que hagués de tornar al nord. I ja decidiria llavors com calia afrontar la nova temporada al teatre. No volia que es repetís l’experiència d’aquell any. Havia comès tots els errors que es poden cometre.

A la tarda, quan ja era al sud de Hannover, em vaig sentir alleugerit. Em quedaven com a mínim trenta dies en què ningú no trucaria a la porta del despatx per explicar-me els seus problemes. Cap actor empipat que s’hagués discutit amb el director d’escena, cap representant sindical protestant per la nova normativa dels tiquets per a les dietes. De cop i volta em vaig sentir tranquil. Vaig recordar un aforisme que havia llegit: «No et prenguis la vida gaire seriosament. Al cap i a la fi no en sortiràs viu».

Un autocar em va avançar a l’autopista. Vaig fer-li una ullada i vaig veure que anava ple de joves. Devia fer un viatge amb l’escola o amb un centre esportiu. L’autocar es va posar davant meu. De sobte vaig veure que un adolescent treia el cap i mig tronc per una de les finestres de l’autocar. Em saludava amb la mà. Sé que vaig somriure, però no recordo si li vaig tornar o no la salutació. Va treure el tronc encara més enfora. No podia caure, tenia les cames dins.

El noi no va mirar endavant cap vegada. I els que anaven a l’autocar, el conductor o els altres nois, no es van adonar en cap moment del que estava a punt de passar. I quan va passar, ja era massa tard.

Hi havia un pont no gaire alt. L’autocar hi entrava perfectament, però no amb un noi sense samarreta abocat a la finestra. El seu cap va topar amb la vora de ciment del pont i va rebentar. Els ossos, la pell i el cervell van sortir volant i van estavellar-se contra el vidre frontal del meu cotxe. Jo no conduïa gaire de pressa, així que vaig poder frenar i apartar-me al voral malgrat que el vidre estava empastifat d’aquella massa llefiscosa. Els frens de l’autocar van xerricar, també es va enretirar en un costat de la carretera. La majoria dels joves no sabia què havia passat. Vaig entendre que jo era l’únic que havia vist com havia mort el noi.

De la finestra encara penjava el cos escapçat. Just quan vaig veure el xoc, tenia la mà a l’activador del netejavidres; vaig aturar el cotxe de cop. Em vaig quedar astorat. Estava absolutament commogut, amb el cor encongit. Vaig arrencar a plorar. Acabava de presenciar una cosa inexplicable i del tot certa. El que trobava més dolorós era que el noi no s’ho havia vist venir. No tant pel fet que hauria pogut abaixar el cap, sinó perquè no havia estat conscient que la vida s’apropava a la seva fi. Es va morir sense saber que es moriria.

Les ambulàncies i la policia van arribar alhora que els bombers. Vaig baixar del cotxe i vaig cridar un policia. Quan va saber què era allò que hi havia impregnat al vidre del meu cotxe, es va espantar. En alemany xampurrejat però entenedor li vaig explicar el que havia vist. L’home ho va anotar en una llibreta i després va cridar un policia de la científica que acabava d’arribar i que va recollir una mostra del que hi havia al vidre amb una proveta. Llavors em va indicar amb un gest que ja hi podia passar el parabrisa.

Vaig continuar conduint i no vaig parar fins a les quatre de la matinada. Havia recorregut molts més quilòmetres dels que tenia previst fer. Vaig aturar-me en una raststätte, una d’aquelles àrees de descans que hi ha a les autopistes alemanyes; són totes molt semblants. Vaig aparcar entre dos camions que tenien les cortines passades i d’on provenien uns roncs discrets, i em vaig acomodar al seient del darrere del cotxe. La remor de l’autopista tapava la resta de sorolls. Dues persones van passar vora el cotxe. Una d’elles va esclafir una riallada, vés a saber per quin motiu.

La son em va anar vencent a poc a poc. I només llavors va desaparèixer de la meva ment la imatge del noi abocat a la finestra de l’autocar.

Vaig arribar a Krk i vaig trobar un hotel barat. Cada vegada que encenia el llum del lavabo veia escarabats de cuina fugint cap als amagatalls. M’hi vaig quedar a passar l’estiu. No vaig ser capaç de continuar el viatge i la recerca d’alguna cosa que no sabia ni què era. Vaig estar molt neguitós tot l’estiu. Vaig ser molt dur amb mi mateix, però vaig prendre la decisió d’afrontar d’una manera diferent la feina de director general del teatre. Només quedava un any perquè tot s’acabés. A finals de juliol vaig marxar de Krk i vaig tornar cap al nord en un estat que podria anomenar-se «guerrer».

I, de fet, el segon any va ser molt millor que el primer. Vaig aguantar tota la temporada i després vaig deixar el teatre en mans del meu successor. Abans de deixar-ho, i sense esperar-m’ho, em van demanar amb insistència que m’hi quedés i, per si fos poc, em van oferir de dirigir altres teatres. Vaig refusar les ofertes. Només volia posar-me a escriure de seguida, havia hagut de fer una pausa de més de tres anys.

El contracte s’acabava l’últim dia del mes de juny. Aquell any no vaig passar l’estiu fora. Em vaig vendre el cotxe. Malgrat que el teatre estaria tancat durant l’estiu, hi vaig anar la nit que formalment deixava el càrrec de director. Vaig anar des de la casa que tenia a Escània fins a Växjö, al nord. Aquella nit d’estiu vaig entrar al meu despatx buit i m’hi vaig asseure. Havia recollit les meves coses i havia llençat tot el que ja no servia. No hi havia gairebé res sobre l’escriptori negre. Només una carta que havia escrit per a la meva successora. Li desitjava sort i li recordava allò que es diu, que per al director d’un teatre el primer dia és el millor. A partir d’aleshores sempre hi ha algú que no està content amb el que fas. I, si un n’és conscient, li serà més fàcil protegir-se dels cops que rebrà a tothora.

Li vaig deixar un xampany Benjamin al costat de la carta. Vaig treure’m el rellotge i me’l vaig quedar mirant. A mitjanit se m’acabava el contracte. No m’ho prenia com si fos un alliberament, com si em disposés a sortir de la presó. No m’havia anat tan malament, sobretot el segon any. El teatre fins i tot havia rebut un premi per una de les obres que hi havíem representat. De sobte, estar-me al despatx buit em va semblar una mica ridícul. Però allà estava, esperant que toquessin les dotze.

Em va venir al cap el noi decapitat de l’autocar. Amb prou feines havia pensat en ell des que havia tornat de Krk. Però llavors em va venir a la memòria la seva imatge saludant-me alegrement uns segons abans de morir.

Per què el vaig recordar precisament en aquell instant? No ho sé. Però quan van tocar les dotze només m’acompanyava la seva ombra.

No vaig sentir res especial. Ni alleujament, ni alliberament, ni alegria pel futur que m’esperava. Tenia la sensació que havia de començar de nou. La veritat és que no estava gaire segur de poder tornar a escriure. Potser n’havia perdut l’habilitat treballant com a director de teatre.

Finalment, em vaig aixecar, vaig apagar el llum, vaig tancar amb clau el despatx i vaig anar a deixar les claus a la bústia.

Vaig tenir la sensació que el record del noi de l’autocar es quedava tancat en aquell despatx buit.

Vaig entrar al cotxe que havia llogat i vaig allunyar-me d’allà. No vaig mirar enrere, com se sol fer quan la ruptura és per sempre.

Molts anys més tard, aproximadament un mes després de saber que patia un càncer greu i potser incurable, em va arribar un paquet per correu. La identitat del remitent no era gens clara; hi havia unes inicials que no em deien res, cap apartat de correus, ni el nom del carrer ni el codi postal. El segell era d’Estocolm.

Dins el paquet hi havia un feix de cartes adreçades a Henning Mankell. Però no eren per a mi. Dataven del 1899, el 1900 i el 1901, i en total n’hi havia onze. Les havien enviat al meu avi i homònim Henning Mankell, que el 1899 tenia trenta anys. Ell va viure a Estocolm, al carrer de Cardellgatan, i quan es va casar amb l’Agnes Lindblom, el 1905, es va mudar al carrer de Floragatan i s’hi va estar fins al 1930, l’any en què va morir.

Vaig llegir les cartes, estaven escrites per un tal Harald sense cognom. Aquell tal Harald anava a la Universitat d’Uppsala, on vivia. Tenia uns vint anys. Es duien deu anys de diferència. De les cartes no es deduïa quina mena de relació tenien.

Eren unes cartes estranyes. Gairebé no hi havia cap informació quotidiana ni cap pregunta referent a la salut o a amics comuns. En Harald li explicava a en Henning les seves angoixes existencials, li deia que no trobava sentit a la vida i feia reflexions morals. Escrivia repetidament sobre el desig sexual que sentia per algunes dones que no estimava. Sovint una carta deixava a mitges un raonament i el reprenia a la següent.

Se’m feia difícil imaginar què li podia haver contestat el meu avi Henning. Les cartes d’en Harald es podien llegir totes seguides, com si fos un monòleg. Era un jove que estudiava no se sabia què a la Universitat d’Uppsala i que a les nits sortia amb els amics per beure ponx al bar. Quan es cansava de la vulgaritat dels seus amics, se’n tornava a casa i li escrivia cartes a en Henning.

Les vaig llegir totes i les vaig guardar. El meu avi Henning va morir divuit anys abans que jo naixés. Avui ja no queda ningú viu que em pugui dir qui era aquell Harald. No hi apareix el cognom, no hi ha cap fotografia. Només les cartes que un desconegut em va fer arribar.

Em va sorprendre que durant el temps que vaig esmerçar a llegir les cartes no pensés ni una sola vegada en el càncer. Vaig descobrir que em reconeixia a mi mateix en algunes de les reflexions d’en Harald. Eren qüestions que jo també m’havia plantejat a la seva edat.

Vaig tornar a pensar en el noi de l’autocar, en aquella última salutació abans que se l’endugués la mort. Es devia haver escapat del despatx del teatre on creia que l’havia deixat tancat per sempre. També m’hi reconeixia, en ell. Les inquietuds d’en Harald i el noi mort formen part de mi. O potser hauria de dir que jo formo part d’ells. No és que ens veiem reflectits en algú altre. És que ens veiem reflectits en tots els altres.

Escric aquestes línies a finals de maig. Em queden lluny els dies espantosos de gener i febrer en què cada matí sortia molt d’hora cap a l’hospital de Sahlgrenska perquè em fessin tota mena de proves abans de començar la quimioteràpia. Ja he acabat la primera fase del tractament. Per sort no he patit gaires efectes secundaris. No he tingut nàusees; cansament sí, però no gaire. Només he perdut uns quants quilos. M’han hagut de fer un parell de transfusions, però el sistema immune no ha defallit en cap moment.

Ara em donen una dosi més petita de quimioteràpia cada tres setmanes. A l’hospital no m’hi estic més d’una hora. El tractament s’allargarà més o menys en funció de l’evolució dels tumors. Si continuen disminuint o si, com a mínim, deixen de créixer, pot durar mesos o, fins i tot, anys.

Mentre escric això em ve el record d’una fotografia. Em passo una bona estona mirant àlbums i remenant capses de cartró fins que trobo el que busco. És una fotografia en blanc i negre del curs de quart de primària de l’escola de Sveg. És de l’any 1957. Jo sóc a l’última fila, al centre, i estic molt seriós.

A baix a la dreta hi ha asseguts tres nens. Que estiguin asseguts junts és atzarós. No eren amics ni anaven junts quan sortien de l’escola. Els va tocar seure junts i prou.

Tots tres són morts. Un es va suïcidar bevent etanol, segons em van explicar. L’altre es va engegar un tret fa uns quants anys; es va disparar a la cara amb una escopeta de perdigons. El tercer va morir d’una malaltia, no sé quina.

Però mentre posaven davant del fotògraf no sabien que serien els primers de la classe a morir. A la fotografia no hi ha cap indici que ho reveli.

També en ells em reconec. Al meu interior hi duc vius i morts, i suposo que, de la mateixa manera, jo també existeixo dins d’altres que es reconeixen en mi.

O que es van reconèixer en mi mentre van viure.