44

El terra de sorra

Una vegada vaig vetllar el llit de mort d’una jove de disset anys la vida de la qual s’apagava lentament.

El llit era un matalàs cobert per un llençol vell. Com que a l’habitació hi feia molta calor, la tela del llençol era molt fina. El matalàs estava a terra.

No hi havia electricitat. Vaig entrar a l’habitació amb una espelma a la mà.

La seva mare i els seus germans eren fora la casa, al voltant d’una foguera on cuinaven el dinar, un arròs amb verdures.

No semblava que cap d’ells fos conscient del fet que la germana s’estava morint. Esperaven que jo visités la noia i sortís a dir-los que no trigaria a recuperar-se.

Li havien contagiat el VIH. I havia desenvolupat la sida. En aquell país africà pobre on ella vivia i on també vivia jo no hi havia cap possibilitat de salvar-la. Era abans que existissin els antiretrovirals.

El xicot de la noia treballava a Sud-àfrica. L’havia contagiat ell. I ara ella es moriria.

Em vaig asseure de genolls a l’habitació fosca. Ella estava estirada amb els ulls oberts com si mirés alguna cosa llunyana. Potser no veia res, vés a saber. Estava tan esgotada que o bé la mare o bé les germanes l’havien de portar a la latrina quan en tenia necessitat.

Recordo la primera vegada que la vaig veure. Tres anys enrere. Només tenia catorze anys. Aleshores era una preciositat.

Havia deixat de ser-ho. Estava escanyolida. Li havien sortit infinitat d’herpes a la cara, la tenia plena d’úlceres. Havia perdut molts cabells.

Han passat vint anys des que la vaig veure estesa allà a terra, amb la mirada perduda en una visió misteriosa. En el meu record es manté com una fotografia en blanc i negre desgastada. A poc a poc, la imatge de la seva cara es va difuminant.

Al llarg dels anys he pensat en ella en més d’una ocasió. Quants anys tindria si encara fos viva. Què n’hauria fet, de la seva vida. Quin aspecte tindria.

He pensat en ella tal com he pensat en altres morts. No he acabat de comprendre mai per què cal interrompre les relacions o l’amistat amb els morts pel fet que hagin perdut la vida. Mentre jo els recordi, són vius.

Ara fa quinze anys van assassinar enmig del carrer Carlos Cardoso, el magnífic periodista africà. Havia desafiat els criminals que col·laboraven amb càrrecs polítics importants. El van condemnar a mort i el van executar.

Amb en Carlos, hi parlo gairebé cada dia. Les converses s’entaulen dins meu, però ell hi és present i encara el considero tan valuós com un dels meus millors amics.

Aquesta primavera, quan vaig rebre la sessió que en diuen d’inici del tractament contra el càncer, vaig pensar sovint en la noia que va morir al terra de sorra. Més sovint que anteriorment. Vaig començar a preguntar-me si no hauria vist la meva pròpia mort en la seva. Encara que jo no acabi els meus dies en un terra de sorra d’una habitació fosca il·luminada per una sola espelma.

Em tornava repetidament a la memòria la nit en què la vaig veure per última vegada. Estava intentant dir-me alguna cosa a mi mateix?

Ningú no m’havia demanat pas que anés al poblat de Maputo on vivia la noia. Vaig saber d’ella i de la seva família, tan pobra, quan vaig conèixer de casualitat una de les seves germanes petites, que havia perdut les dues cames amb una terrible i diabòlica mina antipersona. Sobre aquella nena, la Sofia, després vaig escriure diversos llibres. Quan vaig visitar la Sofia i la seva família, la germana gran, la Rosa, la que ara estava moribunda, no corria per allà; s’estava en una parcel·la allunyada de la casa, treballant l’hort amb què s’alimentava tota la família.

Al poblat hi vaig anar una tarda sortint de l’apartament llardós on vivia a Maputo, un cop vaig haver preparat els assajos que m’esperaven l’endemà al teatre. Assajàvem una versió de Lisístrata. Havíem eliminat tots els referents grecs, però manteníem l’argument central, les dones fent vaga d’amor per obligar els seus marits a signar la pau, tan vigent llavors com feia dos mil anys, quan Aristòfanes va escriure la magnífica comèdia.

No sé per què tot d’una em va assaltar la idea d’anar al poblat. Vaig pensar que havia d’anar-hi aquella mateixa nit. I així ho vaig fer.

Finalment, hi vaig caure, vaig saber el motiu pel qual pensava en ella tan sovint. Vaig recordar com m’havia agenollat a terra, al seu costat, i com havia deixat l’espelma encesa allà mateix. No ens vam dir res. Només se sentia la remor de veus de la família asseguda vora el foc, davant la casa. I el panteix de la noia, semblava que li costés un esforç immens fer cada expiració. Vaig provar d’imaginar en què devia estar pensant i què devia ser allò que veia en la penombra a través dels seus ulls oberts i infinitament cansats.

A la fi es va tombar cap a mi. Ens vam mirar i vaig sentir la meva veu formulant una pregunta.

—Tens por del que t’espera?

Hauria d’haver-me mossegat la llengua. A una moribunda de disset anys, a una noia a qui ni tan sols li ha estat concedit començar a viure de debò, no se li pregunta si té por de morir.

Crec que somrient, va respondre:

—No. No tinc por. De què he de tenir por? No trigaré a llevar-me. Aviat estaré bona.

Va morir al cap d’una setmana. Una de les seves germanes va fer autoestop i un camió la va dur a la ciutat. Quan vaig acabar l’assaig, la vaig trobar esperant-me. I amb una veu suau i tímida, quasi en un murmuri, em va explicar que la Rosa havia mort.

No em va sorprendre, és clar. I tot i així, em vaig posar a plorar. Alguns dels actors que baixaven de l’escenari es van espantar en veure’m d’aquella manera. Mai no m’havien vist plorar. Potser es pensaven que els blancs no ploren mai…

Ara que em trobo lluitant contra el càncer, em faig la pregunta que llavors li vaig fer a la Rosa. Estic gaire espantat? Em nego també a reconèixer que la mort està sempre a prop d’aquells a qui han diagnosticat un càncer?

No ho sé. Però intento ser sincer amb mi mateix. És clar que tinc por. De sobte, s’aixequen unes onades grandioses, sortides del no-res, i s’estavellen contra el meu litoral, el de dins i el de fora.

He provat de posar una estacada que aturi el que m’espanta. Si el pitjor passa, si el càncer s’estén i es fa impossible combatre’l, moriré. Davant d’aquesta possibilitat no hi ha res a fer, tret de viure amb valor, amb el mateix valor que cal per dur una vida decent. Un dels arguments que m’és més útil per mantenir la dignitat i conservar la calma és que, malgrat tot, jo no tinc disset anys ni moriré abans d’haver començat a viure de debò. Tinc seixanta-sis anys i he viscut més del que la majoria de persones del planeta poden arribar a somiar. He tingut una vida llarga, encara que els seixanta-sis anys d’avui no siguin com els de temps enrere.

Fullejant un vell exemplar d’On? Quan? Com? de l’any 1964, veig que la majoria de «morts de l’any» tenen entre seixanta i setanta anys. N’hi ha alguns de vuitanta, però de cap manera tants com avui dia.

El que més m’espanta, òbviament, és haver de patir un final dolorós.

Malgrat que avui hi ha menys raons de pes que abans que fomentin aquesta por. Avui hi ha pocs dolors que no es puguin controlar.

Tinc, a més, una última sortida; pensar-hi em dóna seguretat. Si hagués de patir un dolor insuportable i impossible de mitigar, podria demanar que em sedessin. Així deixaria aquest món i aquesta vida immers en el son. Prefereixo això que el suïcidi. Treure’m la vida és una cosa que no vull fer, per la gent que m’estimo. Si estigués sol, podria ser una opció, però no és el cas.

El meu temor més profund té un origen ben diferent. Absurd, infantil. Em fa por estar mort molt de temps. És una por il·lògica, quasi humiliant. En la mort no hi ha temps, ni existeix l’espai, ni res. La meva participació en la dansa de la vida s’ha acabat. En l’escala de les edats de l’home he ensopegat amb l’últim esglaó.

I no deu ser aquesta, la seguretat veritable? El fet que em faci por que la mort s’assembli a la vida? Que em pensi que es regeix per les mateixes lleis i la mateixa consciència? És evident que no és així.

Mai no arribaré a saber si era cert o no que la Rosa, moribunda en aquell terra de sorra, no tenia por. Si va respondre o no sincerament aquella pregunta tan poc delicada i desafortunada. Mai no sabré si s’estava enganyant a si mateixa o si sabia perfectament quina era la seva situació.

Tinc la sensació que la jove africana m’està ajudant a respondre preguntes i que em guia pels camins pedregosos que uneixen la vida i la mort.

Escric això havent rebut recentment la quarta sessió de quimioteràpia del que en diuen el tractament d’inici. D’aquí a uns dies sabré si els citostàtics han estat efectius o no.

Estic preocupat i tens, com és natural. A vegades a les nits em desperto molt angoixat, com si tingués un atac de pànic. Em llevo i surto fora, a la foscor de la nit primaveral. Una gavina impacient no es pot esperar a l’alba i xiscla des de la platja.

Generalment recupero la calma de seguida, una calma fràgil, però calma al cap i a la fi. I sovint em fa l’efecte que tinc la Rosa allà mateix, molt a prop meu. Com un fantasma, com un espectre, no com una ànima en pena o beneïda, sinó només com un record, el record d’un dolor que no s’acaba.

I el que és més important de tot: com un record del que va passar aquella vegada, en aquell terra de sorra.