Epíleg

El divendres 25 d’octubre plovia a bots i barrals a la ciutat d’Ystad.

El vent bufava a ràfegues i venia del sud-est. Quan Wallander va sortir del portal de casa seva al carrer de Mariagatan poc després de les vuit, la temperatura era de set graus. Tot i que s’havia ficat al cap que faria el camí d’entre casa seva i la comissaria a peu tan sovint com pogués, aquell matí va agafar el cotxe. Havia estat de baixa per malaltia dues setmanes. El dia anterior el doctor Göransson la hi havia allargat una setmana més. Ja havien aconseguit fer abaixar el nivell del sucre, però la pressió arterial de Wallander encara era massa alta. Malgrat que havia reposat durant un quart d’hora abans que la hi miressin, la tenia a 16 i a 12. Com a mínim s’hauria de mantenir allunyat de la feina durant una setmana més. Però Wallander era conscient que tot allò es podia allargar encara més.

Ara no es dirigia a comissaria per anar treballar. Però li esperava una reunió important. Una reunió que s’havia acordat durant els caòtics dies del mes d’agost quan encara no sabien qui era aquell criminal tan salvatge ni si tornaria a actuar.

Wallander encara tenia aquell moment molt present en la memòria. Martinsson era dins el seu despatx i li explicava que el seu fill d’onze anys li començava a parlar de fer-se policia. Martinsson es queixava que no sabia què dir-li i Wallander li havia promès que parlaria amb el noi. Quan tot hagués passat. Ara compliria la promesa. Aquell dia també va prometre una altra cosa: que deixaria que el noi, que es deia David, s’emprovés la seva gorra d’uniforme. El vespre anterior, i després de regirar i remenar, Wallander l’havia trobat dins una bossa al fons de tot de l’armari. No l’havia sabut trobar per al comiat d’Svedberg.

Se l’havia posat al cap i després s’havia observat la cara al mirall del bany. Havia estat com mirar una fotografia distant i gairebé oblidada de si mateix. Li van venir a la memòria molts records.

Wallander va aparcar el cotxe i va córrer ajupit i contra el vent en direcció a l’entrada. Ebba estava refredada i li va fer un gest amb la mà perquè no s’hi acostés mentre es mocava. Wallander va pensar que al cap d’un any ella ja no seria a comissaria. La jubilació l’esperava, cosa que ella desitjava i temia alhora.

El noi de Martinsson havia d’arribar a tres quarts de nou. Wallander va aprofitar el temps d’espera per fer neteja de l’escriptori. Després marxaria d’Ystad. Encara no les tenia totes i no sabia si havia pres una bona decisió. Però va pensar que, si més no, tenia ganes de pujar al cotxe, escoltar una òpera i conduir a través del paisatge de tardor.

David va ser puntual. Ebba el va acompanyar fins a la porta del despatx Wallander.

—Tens visita —va dir ella, somrient.

—Una visita important —va respondre Wallander.

El noi s’assemblava al seu pare. Semblava força reservat, un tret que sovint caracteritzava també Martinsson.

Wallander havia deixat la gorra de l’uniforme damunt la taula.

—¿Per on vols que comencem? —va preguntar—. ¿Per la gorra o per les teves preguntes?

—Per les preguntes.

David va treure un paper de la butxaca. El noi havia vingut preparat.

—¿Per què et vas fer policia?

Aquella pregunta tan senzilla va deixar Wallander descol·locat. Hi va haver de rumiar. Havia decidit que es prendria la conversa amb David seriosament, per tant, si havia de donar algunes respostes, serien sinceres i reflexionades.

—Segurament perquè jo creia que seria un bon policia.

—¿Que no ho són tots de bons, els policies?

Aquella pregunta el noi no l’havia tret del seu paper.

—La majoria, sí. Però no tots. Tampoc tots els mestres són bons, ¿oi?

—¿Què van dir els teus pares quan vas comentar que volies ser policia?

—La meva mare no em va dir res. Ella va morir abans que jo em decidís.

—¿I el teu pare?

—Hi estava en contra. S’hi va oposar de tal manera, que gairebé vam deixar de parlar-nos.

—¿Per què?

—Encara no ho sé. Es fa estrany, ¿oi? Però va ser així.

—¿I no li ho has preguntat?

—Mai no em va donar una resposta.

—¿És mort?

—Va morir fa poc. O sigui que ara ja no li ho puc tornar a preguntar. Tot i que ja m’agradaria.

Les paraules de Wallander van deixar David una mica capficat i va buscar insegur la següent pregunta en el seu paper.

—¿T’has penedit mai de ser policia?

—Molts cops. Jo crec que tots ho hem fet alguna vegada.

—¿Per què?

—Perquè ens veiem obligats a veure moltes desgràcies. I et sents incapaç. Et preguntes si tindràs forces per suportar-ho fins que et facis vell.

—¿De vegades no penses que has fet alguna cosa ben feta?

—De vegades, però no sempre.

—¿Creus que m’hauria de fer policia?

—Crec que hauries d’esperar un cert temps abans de decidir-te. Fins que no es tenen disset o divuit anys, no se sap ben bé què es vol.

—Jo vull ser policia o enginyer de camins.

—¿Enginyer de camins?

—Crec que ha de ser una feina molt bonica, fer que a la gent li sigui més fàcil viatjar.

Wallander va assentir. El noi era llest, però sense ser un saberut.

—Només em queda una pregunta per fer —va dir David—. ¿A vegades tens por?

—De fet, força sovint.

—¿I què fas?

—No ho sé. Passo males nits. Intento pensar en altres coses. Si és que puc…

El noi va ficar el paperet a la butxaca i va mirar la gorra. Wallander la hi va donar i el noi se la va posar. Wallander el va portar davant d’un mirall perquè es mirés. La gorra li anava tan grossa, que li queia sobre els ulls. Després Wallander el va acompanyar a la recepció.

—Pots tornar quan vulguis si tens més preguntes —va dir Wallander.

I es va quedar mirant com el noi desapareixia sota la pluja i el vent. Quan va tornar al seu despatx va continuar netejant les muntanyes de papers. El desig d’anar-se’n d’allà era cada cop més imperiós. Volia sortir de comissaria tan de pressa com pogués.

De sobte va aparèixer Ann-Britt Höglund al llindar de la porta.

—¡Em pensava que estaves de baixa…!

—I ho estic.

—¿Com ha anat la reunió?

Wallander la va mirar tot sorprès.

—¿Quina reunió?

—En Martinsson ho ha xerrat tot.

—En David és un noiet molt llest. He intentat contestar les seves preguntes amb tota la sinceritat que he pogut. Però em pregunto si el seu pare no l’hagués ajudat també…

Va guardar unes quantes carpetes més. L’escriptori havia quedat buit. Ella s’havia assegut a la cadira de les visites.

—¿Tens temps?

—Una estona. Tinc intenció de marxar uns quants dies.

Ella es va aixecar i va tancar la porta.

—En realitat, no sé per què t’ho explico —va dir ella quan ja s’havia tornat a asseure—. Et vull demanar que de moment això quedi entre nosaltres.

«Plega —va pensar Wallander—. No pot més. És això el que ha vingut a explicar-me».

—¿M’ho promets?

—T’ho prometo.

—De vegades es com si un necessités compartir les penes com a mínim amb una altra persona.

—A mi em passa el mateix, segurament.

—Em divorcio —va dir ella—. Hem arribat a una mena de consens, si és que mai es pot arribar a un consens en una cosa com aquesta quan es tenen dos fills petits.

Wallander es va adonar que no l’havia sorprès gaire. Poc després de l’estiu ja havia deixat entreveure que les coses no acaben de rutllar.

—No sé què dir —va respondre ell.

—No cal que diguis res. No vull que diguis res. N’hi ha prou que ho sàpigues.

—Jo també em vaig divorciar —va dir ell—. O més ben dit, es van divorciar de mi. Sigui com sigui, ja sé quin infern pot arribar a ser.

—Tot i això, te n’has sortit prou bé.

—¿De veritat? Jo més aviat diria el contrari.

—En aquest cas, ho has dissimulat molt bé.

—Això sí que ho he aconseguit. Ja deus tenir raó, ja…

La pluja repicava contra el vidre de la finestra. Les ràfegues de vent eren més fortes, ara.

—Una cosa més —va dir ella—. En Larstam està escrivint un llibre.

—¿Quina mena de llibre?

—Sobre els seus vuit crims. Sobre com es va sentir.

—¿Com ho saps?

—Ho he llegit al diari.

Wallander es va indignar.

—¿Però qui li paga per fer això?

—Una editorial. La suma evidentment no es coneix. Però suposo que deu ser generosa… Els secrets més íntims d’un assassí en sèrie segur que venen, i molt.

Wallander va brandar el cap com una fera.

—Són aquestes coses, les que em fan posar malalt.

—Potser es farà ric. Ja serà més del que es pot dir de nosaltres.

—Dels crims se’n pot treure profit de moltes maneres.

Ella es va aixecar.

—Només volia que ho sabessis —va dir—. Res més.

Quan va ser a la porta es va girar.

—Bon viatge, allà on vagis.

I va girar cua. Wallander va pensar en el que ella li havia explicat del divorci i el llibre de l’assassí. En la seva indignació. I en la seva pressió arterial.

Havia decidit que marxaria de comissaria tan bon punt hagués enllestit la feina. Però aleshores no es va moure de la cadira. Els fets de dos mesos enrere li tornaven a la ment.

Havien aconseguit arrestar en Larstam abans que matés per novena vegada. Després, tots els que hi havien estat en contacte havien estat colpejats per la discreció i la timidesa d’aquell ésser. S’esperaven un monstre i, de fet, si algú mirava els actes que havia comès, era evident que havien detingut un monstre. Però no era un individu que després Sture Björklund pogués caricaturar i proposar-lo als seus clients de la indústria internacional del cinema de terror. Wallander de vegades havia pensat que Åke Larstam era la persona més normal i corrent que havia conegut mai.

Havia dedicat molts dies i molt llargs a interrogar-lo. Sovint havia fet la reflexió que Åke Larstam no només era una persona incomprensible per al món, sinó també per a ell mateix. Contestava de manera oberta i sincera les preguntes que Wallander li feia. Però, tot i això, li feia l’efecte que ell continuava sense entendre res.

—¿Per què vas matar els tres joves al parc natural? —li havia preguntat Wallander—. Havies obert les seves cartes, els havies espiat i sabies que farien una festa. Els vas esperar allà i després els vas matar a trets.

—¿Hi ha cap final millor que morir quan s’està en el moment més feliç de la vida?

—¿És per això que els vas matar? ¿Per fer una bona acció?

—Crec que sí.

—¿Ho creus? Ho has de saber. Tu ho vas planificar tot.

—També es pot planificar, encara que un només s’ho cregui i no n’estigui convençut.

—Vas viatjar per Europa i vas enviar les postals. Vas amagar els seus cotxes. Vas amagar els seus cossos. ¿Per què?

—No volia que fossin descoberts.

—¿Però per què els vas enterrar d’aquella manera? ¿Per poder-los treure més tard?

—Volia tenir aquesta possibilitat.

—Però, ¿per què?

—No ho sé. Per fer-me veure. No ho sé.

—Et vas prendre la molèstia d’anar fins a Bärnsö i matar l’Isa Edengren. ¿Per què no la podies deixar viure?

—Un ha d’enllestir les coses que ha decidit fer.

De vegades l’interrogatori arribava a un punt que Wallander ja no ho suportava més. I aleshores sortia de la sala d’interrogatoris pensant que el que hi havia allà dins no era més que un monstre, malgrat aquell somriure amable i aquella manera de fer tan discreta. Després s’obligava a tornar a entrar, s’obligava a continuar. Van parlar de la parella de nuvis que també havia espiat, els que tampoc va deixar viure perquè desprenien una felicitat que ell no havia estat capaç de suportar.

Finalment també van parlar d’Svedberg. Sobre la llarga i complicada història d’amor que s’havia anat entreteixint en secret. I del triangle amorós que incloïa també Bror Sundelius, que no sabia que Svedberg li havia feia el salt amb un altre home. Havien parlat d’Stridh, que coneixia la història i havia amenaçat de donar-la a conèixer. Van parlar de la por d’Svedberg quan es va adonar que potser l’home que feia deu anys que coneixia era la persona que estava al darrere de la desaparició dels joves. Fins i tot havien parlat del telescopi, que Larstam havia deixat al cobert de Björklund com una pista falsa, com una maniobra per despistar.

Durant tots aquells llargs interrogatoris a Wallander sovint li havia fet l’efecte que en realitat no obtenia cap resposta completa. Del que Larstam li deia sempre en quedava alguna cosa a l’aire. Ell sempre era amable, demanava disculpes quan no recordava ben bé alguna cosa; però sempre hi havia un buit en el qual Wallander no aconseguia penetrar. La relació que hi havia hagut entre Larstam i Svedberg, Wallander no la va arribar a entendre mai, tampoc.

—¿Què va passar aquell matí? —va preguntar.

—¿Quin matí?

—Quan vas pujar al pis de l’Svedberg i li vas disparar amb l’arma que havies robat a Ludvika durant una visita que vas anar a fer a la teva germana a Fredriksberg.

—Em vaig veure obligat a matar-lo.

—¿Per què?

—Em va acusar de tenir alguna cosa a veure amb els joves desapareguts.

—No estaven desapareguts. Eren morts. ¿Com va ser que va començar a sospitar de tu?

—Jo n’hi vaig parlar.

—¿Li vas explicar el que havies fet?

—No. Però li explicava els meus somnis.

—¿Quins somnis?

—Fer que la gent deixés de riure per sempre.

—¿Per què no pot riure, la gent?

—Tard o d’hora la felicitat et porta al seu contrari. Els ho volia estalviar. Jo somiava aquestes coses i les hi explicava.

—¿Que de vegades pensaves matar gent que era feliç?

—Sí.

—¿I va començar a sospitar de tu?

—Jo no me’n vaig adonar fins uns dies abans.

—¿Abans de què?

—De disparar-li.

—¿Què va passar?

—Va començar a fer-me preguntes. Era com si em fes un interrogatori. Em vaig posar nerviós. No m’agrada neguitejar-me.

—¿I llavors vas pujar a casa seva i li vas disparar?

—Ell estava assegut a la cadira. Al principi només havia pensat demanar-li que parés de posar-me nerviós amb les seves preguntes. Però va continuar. Aleshores em vaig veure obligat a acabar amb tot allò d’una vegada per totes. Jo havia agafat l’escopeta de casa i l’havia deixada al rebedor. La vaig anar a buscar i li vaig disparar.

Wallander feia estona que no deia res. Havia intentat imaginar-se l’últim instant en vida d’Svedberg. ¿Havia arribat a ser-ne conscient? ¿O havia anat tot massa de pressa?

—Devia ser difícil —va dir després—, matar una persona que estimes.

Larstam no havia contestat. La seva cara havia quedat inexpressiva. Quan Wallander li va tornar a formular la mateixa pregunta, tampoc no va respondre.

Tot seguit, Wallander s’havia vist forçat a continuar amb l’interrogatori fent, però, un gran esforç. Quan van examinar la roba de Larstam després que Wallander l’atrapés al bosc, havien trobat una càmera petita a la butxaca. Un cop van revelar la pel·lícula, hi van trobar dues fotografies. Una havia esta presa al parc natural, després que Larstam hagués mort els tres joves. L’altra l’havien fet amb flaix a Bärnsö. Isa Edegren estava desplomada a terra entre les falgueres.

Wallander havia posat les fotografies damunt la taula.

—¿Per què fotografiaves les teves víctimes?

—En volia tenir un record.

—¿Un record de què?

—De com havia anat.

—¿Vols dir de la sensació d’haver matat uns joves innocents?

—Més que res, d’haver fet allò que m’havia proposat.

Wallander tenia més preguntes, però el mareig que sentia era tan intens que va haver d’enretirar les fotografies. Ja no podia més. Si més no, no en aquell moment.

I va passar a parlar de l’última nit, quan Larstam l’esperava al seu pis a Mariagatan.

—¿Per què em vas triar a mi com la víctima següent?

—No tenia ningú més.

—¿Què vols dir?

—La meva idea era esperar. Potser un any, potser més. Després vaig sentir la necessitat de continuar, ja que tot m’havia sortit tan rodó.

—¿Però per què precisament jo? Jo no sóc que diguem una persona especialment alegre. No és que rigui gaire sovint, jo.

—Però com a mínim tens una feina que t’espera cada matí. I he vist fotos teves al diari, en què sempre surts rient.

—Però jo no anava disfressat. Ni tan sols duia l’uniforme de policia.

Larstam el va sorprendre.

—Això havia pensat fer-ho jo.

—¿Fer què?

—Disfressar-te. Havia pensat posar-te la meva perruca i intentar aconseguir que la teva cara s’assemblés a la de la Louise. A ella ja no la necessitava per a res. Ja podia morir. Jo ja m’havia decidit a reaparèixer com una altra dona.

Larstam el mirava directament als ulls. I Wallander va topar amb la seva mirada. El que li va semblar veure-hi, no ho va arribar a entendre ben bé del tot.

Però mai no oblidaria aquell instant.

Al final ja no hi havia més preguntes a fer. Allà hi havia Wallander, amb el retrat d’un home que s’havia tornat boig, que mai no havia encaixat enlloc i que al final havia acabat explotant amb una violència que no havia pogut controlar de cap manera. L’examen psicològic que li havien fet havia aconseguit perfilar una mica més nítidament aquell retrat. Un nen menyspreat i desatès que en tota la vida no havia après a fer res més que a amagar-se i fugir. Que no havia pogut tolerar que el fessin fora de l’oficina d’enginyers. I que després havia decidit que les persones que somreien eren dolentes.

Wallander havia pensat que en tot això, també hi havia la silueta d’una ombra esgarrifosa que planava de manera aclaparadora sobre tot el país. Cada vegada, hi havia més persones que ja no eren necessàries i que eren expulsades a una marginalitat despietada, on feien una vida indigna. I des de fora miraven fixament endins, a aquells que havien anat a parar al cantó bo, a aquells a qui havien concedit un motiu per estar contents.

Wallander havia recordat una conversa que havia quedat a mitges amb Ann-Britt Höglund. Havien estat parlant sobre l’esfondrament de la societat sueca que estava en marxa des de feia més temps del que ells es pensaven. La violència improvisada i irracional havia esdevingut quasi un element més del dia a dia. La sensació que ells ja hi arribaven tard, ara que l’estat de dret ja havia deixat de funcionar en molts sentits. Per primera vegada en la seva vida, Wallander s’havia demanat si no era que la societat sueca també es podia enfonsar del tot, quan arribés a un determinat punt, quan ja s’haguessin produït prou fractures socials. «¿A quina distància tenim, en realitat, Bòsnia? —havia pensat—. Potser la tenim molt més a prop del que jo em pensava». Tots aquests pensaments passaven per la ment de Wallander mentre s’estava assegut davant de Larstam. Una persona que potser no era tan incomprensible com ho hauria d’haver estat. Una persona que els mostrava que estava a punt de passar. Un esfondrament íntim que es podia entreteixir amb un de més general.

A la fi, ja no hi havia res més a dir. Wallander havia posat el punt i final, s’havien endut Åke Larstam i s’havia girat full.

Uns quants dies més tard, Eva Hillström s’havia suïcidat. Ann-Britt Höglund li ho havia explicat. Wallander l’havia escoltada en silenci i després havia marxat de comissaria, havia anat a comprar una ampolla de whisky i s’havia emborratxat.

Però mai no va comentar el que havia fet. Mai no va dir res del que sentia: que al final, ella havia estat la novena i última víctima d’Åke Larstam.

Finalment va agafar la jaqueta, es va aixecar i se’n va anar. La bossa, ja l’havia ficat dins el portaequipatge. El mòbil també se l’enduia, però el va deixar al seient del darrere i va comprovar que estava apagat.

Eren les deu i deu minuts quan sortia d’Ystad amb el cotxe. De primer en direcció a Kristianstad i després cap a Kalmar.

A les dues de la tarda es va desviar de la carretera i va entrar al cafè que hi havia als afores de Västervik. Sabia que durant l’hivern estava tancat, però tot i això, tenia una petita esperança que ella hi fos. Durant la tardor havia pensat a trucar-la més d’un cop, però no ho havia arribat a fer mai. Tampoc no havia sabut mai del tot què era el que li volia dir. Va baixar del cotxe. El vent i la pluja l’havien acompanyat des d’Escània. Les fulles de tardor s’enganxaven a terra. Tot estava tancat i barrat. Va fer la volta a la casa, fins a la part posterior, on hi havia la cambreta on havia dormit de camí de tornada de Bärnsö. Tot i que només havien passat uns quants mesos, li va fer l’efecte que no havia succeït mai. O que havia passat feia tant de temps que els records ja començaven a esborrar-se.

Aquella casa tan tancada el va amoïnar.

Va tornar al cotxe i va continuar el seu camí en direcció a la meta final, que encara el feia dubtar de si havia estat una bona decisió o no.

Es va aturar a Valdemarsvik i va comprar una ampolla de whisky.

Va entrar en una pastisseria i es va prendre un cafè i un parell d’entrepans. Va recordar de demanar-los sense margarina. Quan eren les cinc i la foscor ja s’havia escampat, va emprendre la carretera tortuosa que rodejava tota la badia de Valdemarsvik, fins a Gryt i Fyrudden.

Lennart Westin havia trucat per sorpresa a començaments de setembre, quan ja tot havia passat, Larstam ja havia estat capturat i la investigació tancada i cedida a Thurnberg. Havia trucat una tarda que Wallander l’havia passada interrogant un jove que havia maltractat al seu pare. Havia estat una entrevista pesada i desesperant. Wallander no havia aconseguit treure l’aigua clara del que havia passat en realitat. Al final s’havia rendit i Hansson n’havia agafat el relleu. Tan bon punt va entrar al seu despatx, havia sonat el telèfon. Era Westin, que li preguntava quan tenia pensat pujar a l’arxipèlag a saludar-lo. Wallander havia oblidat que Westin ja l’havia convidat a anar-hi en una conversa telefònica anterior. Li havia volgut dir que no, però al final havia dit que sí convençut que mai no ho arribaria a fer. Havien decidit que seria a finals d’octubre. Westin, doncs, li havia trucat per a recordar-li-ho. I ara ja era a mig camí.

Havien acordat que ell seria a Fyrudden a les sis i Westin l’aniria a recollir. Wallander s’estaria a casa seva fins el diumenge.

Wallander li agraïa que l’hagués convidat, però alhora estava espantat. Molt poques vegades o mai al llarg de la seva vida havia passat l’estona amb gent que no coneixia. Aquella tardor era la més dura que havia viscut en molts anys. No es treia del cap la seva salut; sovint tenia por que no li agafés un atac de cor en qualsevol moment, tot i que el doctor Göransson, amb molta paciència, l’havia intentat tranquil·litzar. Anava pel bon camí. Els nivells del sucre s’havien estabilitzat, havia rebaixat el seu pes i havia canviat la dieta. Però Wallander sovint creia que ja era massa tard. Tot i que encara no havia fet cinquanta anys, en moments més negres s’imaginava que ja estava vivint un temps afegit. Un xiulet invisible podia acabar el partit d’un moment a l’altre.

Es va desviar de la carretera i va baixar fins al nivell del port de Fyrudden. Feia molt de vent. La pluja tamborinava contra la finestra. Va aparcar al mateix lloc on ho havia fet a l’estiu. Va apagar el motor i va poder sentir com les onades xocaven contra el moll. Poc abans de les sis va veure uns llums de navegació que s’acostaven. Era Westin.

Va sortir del cotxe, va agafar la seva bossa i el va anar a trobar.

Westin va sortir de la cabina del timoner. Wallander va recordar el seu somriure.

—¡Benvingut! —va cridar contra el vent—. ¡Marxem ara mateix, que el sopar és a taula!

Va agafar la bossa de Wallander i aquest va pujar a bord amb el pas insegur. El vent l’estava glaçant. La temperatura estava baixant en picat.

—Al final has vingut —va dir Westin quan Wallander ja havia entrat a la cabina del timoner.

A partir d’aquell moment, Wallander ja no va entendre el perquè dels seus dubtes. Estava content de tornar a ser a la barca de Westin, de camí cap a la foscor i les ratxes de vent.

Westin va fer una virada brusca i Wallander es va haver d’agafar per no caure. Quan ja eren fora de la dàrsena va sentir com les onades colpejaven la borda.

—¿Et fa por, el mar? —va preguntar Westin.

No ho havia dit amb to burleta, sinó més aviat amb consideració.

—Estic segur que sí —va dir Wallander.

Westin va augmentar la velocitat lentament. Wallander va notar de sobte que estava gaudint. Es va demanar per què, però de seguida ho va entendre.

Ningú no sabia on era. Ningú no el podia anar a trobar. Per primera vegada en molt de temps, el deixaven totalment en pau.

L’endemà Wallander es va despertar quan encara eren les sis i amb mal de cap. Al final havien estat molts els gots de whisky, el vespre anterior. Wallander de seguida s’havia sentit com a casa, a la llar dels Westin. Dos fills tímids i la dona de Westin que ben aviat el va tractar com si fos un vell amic de la família. Peix per sopar, cafè i whisky. Li havien explicat la seva vida a l’arxipèlag. Wallander els havia escoltat; de tant en tant, havia fet alguna pregunta. Els nens se n’havien anat a dormir, i una mica més tard també ho havia fet la dona de Westin. Ells van aguantar desperts fins que l’ampolla gairebé va ser buida. Ocasionalment, Wallander havia sortit a orinar enmig de les ràfegues de vent. Ja havia parat de ploure, però feia més fred. Segons Westin, cap al matí el vent hauria amainat.

Havia dormit en una galeria habilitada per a l’hivern. Quan se’n van anar a dormir, ja eren les dues. Wallander havia estat escoltant el vent ajagut al llit. No havia pensat en Larstam ni un sol moment. Ni en la comissaria. Ni tan sols en Ystad.

Malgrat que només havia dormit quatre hores, es va despertar ben descansat. Es va quedar estirat al llit, mirant la foscor. Fins que no van ser les set no es va llevar, es va vestir i va sortir. Westin tenia raó. El vent havia afluixat. En un termòmetre que hi havia a la finestra de la cuina va veure que la temperatura fregava el zero. Núvols feixucs penjaven del cel. Va baixar el caminet que menava al mar. L’aire feia olor de fresc entre els arbres. De seguida va ser al penya-segat. Al seu davant, el mar obert. La barca de Westin era en una badia propera, que quedava arrecerada dels vents del nord i de l’est. Va resseguir tot passejant el penya-segat, seguint amb la mirada com l’alba a poc a poc descobria l’horitzó. De sobte, va veure Westin atansant-se-li pel caminet que sortia de la casa.

—Gràcies per la vetllada d’ahir —va dir Wallander—. No recordo l’última vegada que vaig passar una nit com aquesta.

—Ja he sentit que et llevaves —va dir Westin—. He pensat que podríem anar a fer un volt amb la barca. Hi ha una cosa que et vull ensenyar. Res d’extraordinari, però fa el fet.

—¿Què és?

—Una illa. Un illot. Hammarskär.

Westin duia una bossa de plàstic a la mà.

—He agafat una mica de cafè —va dir—. Perquè el whisky ens el vam acabar…

Van anar fins al cobert per a les barques. El matí arribava de pressa, ara. El mar era de color gris plom, el vent gairebé havia desaparegut del tot. Westin va fer recular la barca i després la va guiar tot recte cap al mar obert. Van passar pel davant d’illots coberts d’arbres i més tard de penya-segats cada cop més pelats i dispersos. Westin va assenyalar un illot que hi havia tot sol al fons, al llindar de l’arxipèlag. La barca lliscava suaument sobre el moviment balancejant del mar. Es van anar aproximant a l’illot. Westin va reduir la marxa i va començar a endinsar la barca lentament cap al vessant sud.

—He pensat que podries saltar a terra —va dir Westin—. Aquí no puc atracar. Mentrestant, jo m’esperaré aquí fora amb la barca. Però hi puc acostar la proa. ¿Podràs saltar a terra?

—Si caic, ¡m’hauràs de recollir tu!

—Si vas cap a l’esquerra veuràs les restes dels fonaments d’unes cases antigues —va continuar Westin—. Fa molt de temps hi vivia gent, aquí. Com s’espavilaven, encara és un misteri. Jo tenia uns parents que van viure aquí a finals del segle XVIII. Eren una parella molt jove. Un dia d’octubre, així com avui, de sobte va venir una tempesta del nord-est. Van haver de sortir per intentar aferrar les xarxes i la barca va bolcar. Van morir tots dos. Els seus fills petits eren a la cabana. D’entre ells, un noi que una família adoptiva va acollir. Es deia Lars Olson. Un dels seus néts es va canviar el nom pel de Westin. Jo sóc parent directe d’ell si mirem la nissaga tot recte avall.

Westin havia anat omplint de cafè dues tasses mentre parlava.

—He pensat que podies saltar a terra —va continuar dient—. Suècia comença aquí. I aquí s’acaba. Depèn de com ho miris.

Es van beure el cafè mentre la barca es gronxava sobre el moviment del mar. Després, Westin va acostar amb compte la proa a una roca que sobresortia però on encara hi havia prou profunditat. Wallander va aconseguir saltar a terra sense relliscar. La barca va recular. Westin va sortir de la cabina del timoner.

—¡Tens tot el temps que vulguis! —va dir cridant—. ¡Jo ja m’espero!

Les catifes de bruc s’eixamplaven arreu. En alguna petita depressió hi havia verns que creixien atapeïts i entrelligats. A part d’això, els penya-segats estaven pelats. Dins d’una esquerda hi havia el crani d’un ocell. Wallander va anar cap a l’esquerra. Trepant i relliscant va aconseguir avançar per la roca humida, on la molsa cedia sota el seu pes. Més enllà d’unes bardisses atapeïdes, va veure una badia que s’endinsava en l’illot. Un moll natural. I allà també va trobar les restes dels fonaments de les cases de les quals Westin li havia parlat. La barca, ja no la podia veure perquè s’amagava darrere les roques que acabava de passar trepant. Tot estava en calma. Només se sentia el mar que es balancejava. La sensació de soledat era immensa, però també sentia la immensitat de trobar-se al bell mig de tot. En un punt des del qual la mirada no parava d’eixamplar-se.

«Aquí comença Suècia —va pensar—. Tal com ha dit Westin. Aquí comença i aquí s’acaba. L’illot que encara ara, lentament i de manera invisible, emergeix del mar. La roca sueca».

Wallander es va emocionar. Sense saber ben bé per què. Va intentar imaginar-se com havia de ser viure-hi. A l’extrem de l’arxipèlag, en cases de fusta plenes d’esquerdes, en la pobresa i amb constants privacions.

Aquí començava i acabava Suècia. Aquí es trobava enmig d’una cosa de la qual no acaba de comprendre l’abast. Si la història era un paisatge, tant podia tombar el cap i mirar endavant com endarrere, i al mateix temps.

Al nord de la vall on hi havia les restes dels fonaments de les cases hi havia una penya que devia ser el punt més alt de l’illot. Va buscar amb la mirada el camí per on poder-hi pujar. Va relliscar més d’un cop, i en una ocasió va caure rodolant avall i es va esquinçar al camal dels pantalons. Però al final va arribar al cim. La barca que es gronxava sobre el moviment del mar semblava molt més petita des d’allà dalt. Wallander va mirar al seu voltant. El mar obert, roques i esculls cap a l’est i el nord. Cap al sud i l’oest, l’arxipèlag era més atapeït. Ocells solitaris volaven amunt i avall entre els corrents d’aire. Però cap vaixell, cap veler que avancés vent en popa cap al port on havia de passar l’hivern. Les vies marítimes estaven abandonades, els senyals marítims s’aguantaven sobre un fons invisible, com si fossin estàtues abandonades d’un museu que ha tancat ja la temporada.

Wallander va pensar que era com trobar-se en una torre ben alta. Des d’aquí podia prendre posició. L’illot i aquella vista del mar no li permetia tampoc defugir-ho.

Aviat faria cinquanta anys. La major part de la seva vida ja havia passat. Ja no tornaria enrere per començar de nou. Feia uns quants anys havia hagut de conviure amb una cavil·lació que després seria determinant. ¿Havia de plegar com a policia i buscar-se la vida en un altre ram? ¿Potser com a cap de seguretat d’alguna empresa? Havia retallat anuncis, gairebé havia pres una decisió, i tot d’una l’havia estripada. Ara ja sabia que això no tornaria a passar. Era policia i ho continuaria essent. Tampoc no marxaria mai d’Ystad. S’asseuria al seu despatx de comissaria durant deu anys més com a mínim. Un dia travessaria les portes per última vegada, jubilat, i a partir d’allà ja no sabia què passaria.

¿Resistiria fins llavors? Atalaiava el mar amb l’esperança de trobar-hi la resposta, però allí només hi havia el moviment mut de les onades.

Va pensar que tot allò continuaria endurint-se. Cada cop més gent exclosa, més joves que no rebrien cap altra herència que la de sentir-se prescindibles. Les reixes i els manats de claus marcarien els anys a venir.

També va pensar que la professió de policia volia dir una única cosa. Resistir. Lluitar, malgrat tot, contra totes aquelles forces negatives i tota la seva envergadura.

Però sabia que aquella resposta no era suficient. Es va preguntar fins i tot si ni tan sols era certa. Els polítics suecs eren persones íntegres, els sindicats no estaven controlats per les màfies. Els empresaris suecs no anaven armats, els treballadors que feien vaga, raríssimes vegades els colpejaven amb porres. Però l’esquerda que travessava la societat s’anava eixamplant més i més. Li recordava l’emergència de terra, que anava tan a poc a poc que no es notava fins al cap de molt de temps. Però l’esquerda hi era, no podien fer-ne cas omís. Una nova divisió social de grans dimensions tenia lloc en aquell país. Els que eren necessaris i els inútils. Ser policia en aquella realitat volia dir que cada cop les situacions en què caldria triar serien més habituals i la tria més difícil. Ells continuarien mantenint neta la superfície tot i sabent que la corrupció encara seria allà baix, en el moll de l’os de la societat.

Tot seria més dur. Hauria d’esperar amb ànsia i esglai els anys a venir.

Va capturar amb la mirada la barca de Westin.

Va pensar que ja no podia passar més estona allà dalt. Westin li havia dit que no patís pel temps, però ja feia molta estona que havia saltat de la barca.

No obstant això, alguna cosa el va retenir. La sensació d’estar dalt de la torre invisible d’aquell illot. La vista, el paisatge que abraçava la mirada, trobar-se al bell mig de si mateix.

De bon grat s’hi hagués quedat una mica més, però no volia abusar de la paciència de Westin. A poc a poc i amb compte, va començar a lliscar penya-segat avall.

De tornada es va aturar encara una estoneta en els fonaments d’aquelles cases antigues. Aquí i allà, les pedres s’havien anat desprenent. Li va fer l’efecte que, de mica en mica, tornarien al lloc on ja les havien recollides una vegada.

Quan va ser a la platja, va agafar una pedreta i se la va ficar a la butxaca com un record. Després va continuar cap a la punta on havia saltat a terra.

Westin el va veure arribar i va començar a portar la barca amb compte cap al penya-segat.

Quan anava a pujar a bord, va començar a nevar.

De primer alguns flocs de neu aïllats, després una nevada que de seguida va ser molt densa.

El temporal venia del nord-est i va passar molt de pressa per l’illot, que estava situat a l’extrem de l’arxipèlag. La temperatura havia davallat fins a sota zero.

L’hivern ja arribava, havien deixat la tardor enrere.

Wallander va pujar a bord. La barca va virar i ell es va quedar mirant com l’illot s’esvaïa de mica en mica sota la densa nevada.

L’endemà, diumenge 27 d’octubre, va tornar a Ystad.

La nevada havia cessat.

A Escània encara era tardor.