7

El primer que va fer Wallander fou baixar al soterrani.

L’escala era molt pronunciada i li va semblar que davallava a les profunditats de la terra, molt més avall del nivell normal d’un soterrani. Va arribar a una porta d’acer pintada de color blau, va remenar entre les claus que Nyberg li havia donat, va obrir i hi va entrar. Era fosc i feia pudor de resclosit i tancat. Havia agafat una llanterna del cotxe, i va fer lliscar el con de llum per la paret fins que va trobar l’interruptor. Curiosament l’havien col·locat molt avall, com si l’haguessin adaptat a persones exageradament baixetes. Va entrar en un passatge que tenia compartiments de xarxa metàl·lica a banda i banda. Algun cop, havia pensat que aquells soterranis suecs feien la sensació de ser presons primitives. No hi havia presoners tancats; en canvi, s’hi podien trobar vells sofàs ben guardats, equips d’esquí i muntanyes de maletes. Les parets originals de l’edifici encara eren al seu lloc. El maó, antic. Probablement pertanyia a una casa construïda feia centenars d’anys. Un dia de primavera, Linda li va trucar i li va parlar d’un hoste molt particular a qui havia servit al restaurant de Kungsholmen a l’hora de dinar. Duia monocle i donava la sensació d’haver vingut de visita des d’uns altres temps. L’home li havia preguntat d’on era. Linda parlava el dialecte d’Escània i ell havia aventurat que seria dels voltants d’Sjöbo. Quan ella li va dir que havia nascut a Malmö però havia crescut a Ystad, l’home li va explicar que, a finals del segle anterior, el gran Strindberg havia etzibat precisament sobre aquesta ciutat les paraules següents: «un cau de pirates». I ella, tota entusiasmada, havia trucat al seu pare per fer-li-ho saber.

El traster del soterrani d’Svedberg era al fons de tot d’aquell passatge estret. La gàbia de tela metàl·lica estava reforçada amb un enreixat exterior molt gruixut. Dos forrellats coincidien en un punt on hi havia un contundent cadenat. Svedberg havia reforçat el seu traster, va pensar un Wallander reflexiu. ¿Volia dir això que hi guardava alguna cosa de la qual no es volia desprendre per res del món? Wallander havia recordat de guardar-se un parell de guants de plàstic a la butxaca. Se’ls va posar, va buscar la clau i va obrir. Després va estudiar a fons el cadenat. Semblava nou. Va encendre el llum de l’interior del traster i hi va trobar el que acostuma a haver-hi dins d’aquesta mena de trasters, fins i tot un parell d’esquís d’slalom de model antic recolzats a la paret. Wallander, llavors, es va preguntar què hi feien. Era incapaç d’imaginar-se Svedberg ¡llançant-se pel pendent muntanya avall! La visita a casa d’Sture Björklund, però, havia deixat ben clar que la vida d’Svedberg, en certs aspectes, era un bon enigma per a aquells qui creien que sabien qui era. «M’estic acostant a un secret —va pensar Wallander—. Què hi trobaré, però, és impossible de saber a l’avançada». Va mirar el traster atapeït. Al contrari que al pis, hi governava l’ordre. No hi havia res arrencat o escampat pertot arreu. Wallander va començar a revisar les maletes i algunes capses de cartró i no va trigar gaire estona a adonar-se que Svedberg era un bon col·leccionista. Allà hi havia sabates i jaquetes velles i desgastades que segons la valoració que en va fer Wallander devien tenir més de vint anys. Va treballar de manera metòdica a l’hora de revisar tot el que hi havia dins el traster. Dins d’una maleta va trobar uns quants àlbums vells de fotos. Va seure sobre un bagul dret i va fullejar el primer. Era ple de fotografies envellides. Gent en diversos paisatges d’Escània. Dies de celebració en jardins a ple estiu, gent amb posat encarcarat davant d’un fotògraf desconegut. Els rostres sovint tan allunyats que era impossible distingir-ne cap detall. Gent collint remolatxa al camp, amb carros i cavalls al fons. Cotxers que saludaven amb el fuet. I al rerefons, bancs de núvols. La terra molla i feixuga. D’entre les fotografies, no hi va trobar cap nom, cap indret. Els tres àlbums eren idèntics. Wallander va suposar que la fotografia més recent devia ser dels anys trenta i, després d’aquesta, ja no n’hi havia cap més. Wallander els va tornar a deixar al seu lloc amb compte i va continuar. Per un moment, aquella gent, morta de feia molt de temps, havia tornat a ser visible. Una de les maletes era plena d’estovalles antigues; una altra, de revistes que tenien més de seixanta anys. Al fons, en un racó, darrere les restes d’una taula de joc de feltre gris trencada, hi havia una caixa que contenia un suport de fusta de color marró clar. De primer no va saber què era, però després li va semblar que era un vell portaperruques. Va trigar ben bé una hora llarga a revisar-ho tot. Res del que havia trobat li va cridar l’atenció. Es va estirar i va mirar al seu voltant. Buscava alguna cosa que hi pogués faltar. Un buit que no hi havia de ser. O un telescopi de tecnologia avançada. Va sortir del traster i el va tancar.

Tot seguit, va tornar a pujar a la llum. Com que tenia set, va anar a la pastisseria situada al capdavall de la plaça d’Stortoget, on va prendre una aigua mineral i un cafè. Va dubtar si es podia permetre de menjar una ensaïmada. Sabia que no ho havia de fer, però de totes maneres en va acabar comprant una. Vint minuts més tard tornava a ser al carrer de Lilla Norregatan. Aquest cop, va pujar al pis d’Svedberg. A l’edifici regnava un silenci sepulcral. Quan va ser davant la porta, Wallander va agafar aire. Ja havien col·locat la cinta de la policia que prohibia l’entrada al lloc del crim. En va arrencar un trosset, va obrir i va entrar a dins. Va sentir la formigonera, a baix, al carrer. ¡Feia un soroll de mil dimonis! Va entrar a la sala d’estar, va fer una ullada a contracor al lloc on havien trobat Svedberg estirat a terra i es va atansar a la finestra. La formigonera ressonava entre les parets de l’edifici. També hi havia un camió de grans dimensions que descarregava material de construcció. Li va venir una idea al cap. Va sortir del pis i va baixar al carrer. Un home d’una certa edat ja, amb el cos nu de cintura cap amunt, tirava aigua dins la formigonera amb una mànega. L’home va fer un gest d’assentiment amb el cap quan va veure a Wallander, com si immediatament l’hagués identificat com a policia.

—¡És terrible, això que ha passat! —va cridar per fer-se sentir per sobre del brogit.

—He de parlar amb vostè —va respondre Wallander.

L’home de la mànega va cridar a un manobre més jove, que s’estava a l’ombra, recolzat en un edifici, fumant. El noi s’hi va acostar i el va rellevar amb la mànega.

Van tombar a la cantonada de l’edifici i el soroll de la formigonera gairebé va desaparèixer del tot.

—Així és que ja saps què ha passat aquí dins —li va demanar Wallander.

—Han matat a trets un policia que es deia Svedberg.

—Exacte. El que m’agradaria que em diguessis és des de quan sou aquí treballant. Sembla que acabeu de començar.

—Vam arribar dilluns per fer un nou vestíbul a l’escala de l’interior de l’edifici.

—¿Quan vau començar a fer servir la formigonera?

L’home va rumiar.

—Devia ser dimarts —va dir—. Cap a les onze del matí.

—¿I des de llavors ha estat funcionant?

—Gairebé sempre de manera ininterrompuda. Des de les set fins a les cinc. De vegades, fins i tot una mica més tard.

—¿I tot aquests dies ha estat al mateix lloc?

—Sí.

—Això vol dir que ha pogut veure bé qui entrava i qui sortia de l’edifici.

De sobte, l’home va comprendre què era el que Wallander volia saber realment i tot seguit va fer un posat seriós.

—És evident que no pot saber qui hi viu, aquí —va dir Wallander—. Però de segur que ha vist entrar i sortir algunes persones més d’un cop.

—Jo no sé ni com era aquest policia. Si és això el que em demanava.

Aquesta era una possibilitat que a Wallander li havia passat per alt.

—Demanaré a algú que vingui i n’hi ensenyi una fotografia —va dir—. ¿Com es diu?

—Nils Linnman. Com el del programa sobre la natura.

Wallander va recordar aquell home que durant molts anys havia sortit a la televisió.

—¿Ha vist alguna cosa fora del normal durant els dies que han estat treballant aquí? —va preguntar Wallander, mentre debades buscava a les butxaques alguna cosa per escriure.

—¿Com ara què, per exemple?

—Algú que es comportés amb nerviosisme, algú que tingués pressa. Normalment acostumem a fixar-nos en allò que no acaba d’encaixar en una imatge.

Linnman es va aturar a pensar. Wallander s’esperava. Encara feia calor i havia d’anar al lavabo.

—No —va dir Linnman al final—. No recordo res; però potser en Robban ha vist alguna cosa.

—¿En Robban?

—El noi que ha agafat la mànega. Però dubto que s’hagi fixat en res. Aquest només pensa en la seva moto.

—M’estimo més que li ho preguntem —va dir Wallander—. Si se li acut res, vull que em truqui de seguida.

Per una vegada, Wallander duia targetes seves a sobre. Linnman se la va ficar dins la butxaca alta de la granota folgada.

—Vaig a buscar en Robban.

La conversa amb aquell jove manobre va ser molt breu. Es deia Robert Tärnberg i amb prou feines sabia que havien matat un policia dins l’edifici. Encara menys, s’havia fixat en res que els pogués interessar. Wallander va tenir la sospita que si hagués passat un elefant pel carrer, Tärnberg tampoc no ho hauria recordat. Wallander va prescindir fins i tot de donar-li una de les seves targetes. Va tornar al pis. Ara ja tenia una explicació del motiu pel qual ningú en tot l’edifici no havia sentit els trets. Va anar a la cuina i va trucar a comissaria. L’única persona que estava disponible era Ann-Britt. Wallander li va demanar que hi anés amb una fotografia d’Svedberg i l’ensenyés als manobres.

—Tenim policies pels edificis del voltant picant a les portes —va dir ella—. Però sembla que s’han oblidat dels manobres que hi ha al carrer.

Wallander va tornar al rebedor, es va quedar ben quiet mentre intentava arraconar tots els pensaments que no feien al cas. Molts anys abans, quan Wallander va arribar a Ystad provinent de Malmö, Rydberg havia fet servir justament aquestes paraules. «Arracona-ho —s’havia dit—. Arracona tot el que no faci al cas. En cada un dels llocs del crim queda sempre alguna empremta. Les ombres dels esdeveniments. Això és el que has de trobar».

Wallander va obrir la porta del pis. Només a l’entrada ja hi havia alguna cosa que no encaixava. Hi havia un cistell de sota el mirall amb uns quants números de l’Ystads Allehanda apilats —Svedberg n’era subscriptor—, però no hi havia cap diari a la catifa de l’entrada. Wallander es va quedar rumiant. N’hi hauria d’haver com a mínim un; però també podrien haver-n’hi dos. Menys probable era que n’hi hagués tres, tot i que no es podia descartar del tot. Algú, doncs, havia mogut els diaris de lloc. Va anar cap a la cuina. Sobre el mostrador de l’aigüera hi havia els diaris de dimecres i de dijous. El de divendres era sobre la taula de la cuina. Wallander va marcar el número de mòbil de Nyberg, que va despenjar a l’acte.

Wallander li va parlar en primer lloc de la formigonera. Nyberg no ho veia clar.

—El so hi penetra —va dir—. Els del carrer de segur que no han pogut sentir els trets de l’escopeta si la formigonera estava en marxa; però el so que es genera a l’interior d’un edifici es propaga d’una altra manera. Ho he llegit en algun lloc.

—Potser hauríem de provar-ho disparant —va dir Wallander—. Amb la formigonera i sense. Sense avisar-ho als veïns.

Nyberg hi va estar d’acord.

—En realitat et truco pels diaris —va continuar dient Wallander—. L’Ystads Allehanda.

—El vaig deixar sobre la taula de la cuina —va dir Nyberg—. Els diaris que hi havia sobre el mostrador els hi ha d’haver deixat algú altre.

—Hi hem de buscar empremtes dactilars —va dir Wallander—. El cert és que no sabem qui els hi va deixar.

Nyberg no deia res.

—Evidentment tens raó —va dir—. ¿Com em pot haver passat per alt?

—No els tocaré —va dir Wallander.

—¿Quanta estona t’hi estaràs?

—De ben segur que algunes hores.

—Ara vinc.

Wallander va obrir un dels calaixos de la cuina. Ho recordava bé. A dins hi havia una pila de bolígrafs i un bloc de notes. Wallander va fer algunes anotacions per no oblidar-se’n. Nils Linnman i Robert Tärnberg. Després va escriure que algú hauria de parlar amb el repartidor de diaris. Va tornar al rebedor. Ombres i empremtes. Quiet del tot i amb la respiració continguda, va deixar que la seva mirada vagués pel seu voltant. La jaqueta de pell d’Svedberg que es posava gairebé sempre, tant si era hivern com estiu, estava penjada en un penja-robes. Wallander va palpar les dues butxaques i hi va trobar la seva cartera. «Nyberg ha anat massa a preu fet», va pensar. Va tornar a la cuina. La cartera era vella i gastada, com la jaqueta de pell. A dins hi havia 847 corones. La targeta del caixer automàtic, la targeta de la benzinera i algunes targetes de visita. «Inspector judicial Svedberg». El carnet de conduir i la llicència de policia. La fotografia del carnet de conduir era la més antiga. Svedberg mirava amb ulls tristos a la càmera. Probablement havien fet la foto a l’estiu. Svedberg tenia una de les cremades que sempre se li feien al cap pelat. «La Louise li hauria d’haver dit que es posés una gorra —va pensar Wallander—. A les dones no els agrada veure els seus homes cremats pel sol». Wallander va quedar atrapat en aquest pensament. Svedberg duia gairebé sempre restes d’alguna cremada a la calba, com si no hi hagués ningú que li digués que s’havia de protegir el cap. «Una Louise que apareix i desapareix», va pensar. Només dues persones havien afirmat que existia: Svedberg i el seu cosí. L’inventor de monstres. Però aquest no l’havia vista mai, només n’hi coneixia els cabells. Wallander va fer una ganyota. Allà no hi havia res que lligués. Va despenjar l’auricular i va trucar a l’hospital. Ylva Brink treballava en el torn d’aquella nit. Wallander va buscar el número de casa seva. Comunicava. Va esperar i va tornar a marcar. La mateixa resposta. Va tornar al contingut de la cartera. La fotografia de la llicència era recent, amb les galtes d’Svedberg una mica més grassonetes, però igualment trist. Wallander va mirar tots els compartiments i hi va trobar un plec de segells. Res més. Va buscar una bossa de plàstic i hi va ficar la cartera i tot el contingut. Després, va tornar per tercera vegada al rebedor. Arracona, busca les empremtes. Wallander va entrar al bany a pixar. Pensava en el que Sture Björklund li havia dit sobre els cabells tenyits de diferents colors. L’única cosa que Wallander sabia sobre aquella dona de la vida d’Svedberg, era que es deia Louise i que es tenyia els cabells. Va anar cap a la sala d’estar i es va posar al costat de la cadira bolcada. Després va canviar de parer. «Vas massa de pressa —li hagués dit Rydberg—. Faràs que les empremtes fugin espantades si t’hi abraones corrents». Va tornar a la cuina i va trucar a Ylva Brink. Aquest cop va agafar el telèfon.

—Espero no molestar-te —va dir—. Sé que has treballat tota la nit.

—De totes maneres no podia dormir —va respondre ella.

—Ja ara ens fem moltes preguntes i una de les més importants no la vull fer esperar més.

Wallander li va explicar la visita que havia fet a Sture Björklund i la presumpta aparició d’una dona anomenada Louise.

—No me n’havia dit mai res —va respondre ella quan Wallander va callar. Aquest va tenir la sensació que la notícia no li havia agradat gaire.

—¿Qui no n’hi havia dit res, Kalle o Sture?

—Ni l’un ni l’altre.

—Comencem per l’Sture. ¿Quina relació hi ha entre vosaltres dos? ¿T’ha sorprès que no t’hagi dit res sobre aquesta dona?

—Senzillament, no m’ho puc creure.

—Però, ¿per què hauria de mentir?

—No ho sé.

Wallander es va adonar que aquella conversa no la podien mantenir per telèfon. Va mirar el rellotge. Faltaven vint minuts per a les sis. Com a mínim necessitava quedar-se una hora més al pis.

—Potser seria millor que ens veiéssim —va proposar Wallander—. Tinc temps passades les set d’aquesta tarda.

—¿A comissaria? És a prop de l’hospital. Aquesta nit també he de treballar.

Després de penjar, Wallander va tornar a la sala d’estar i es va situar al costat de la cadira trencada, encara de cap per avall. Va mirar al seu voltant intentant imaginar-se el drama que hi havia tingut lloc. Havien disparat a Svedberg de dret i de cara. Nyberg suposava que els trets possiblement havien pogut seguir un trajecte lleument inclinat cap amunt, com si aquell qui havia amollat els trets hagués recolzat l’escopeta als malucs o la tingués al nivell del pit. Les taques de sang darrere el cos d’Svedberg també arribaven a la meitat superior de la paret. Svedberg havia caigut cap a l’esquerra. Probablement s’havia endut la cadira en caure, i el braç se li havia trencat en aquell mateix instant. ¿Però s’estava aixecant de la cadira, on havia estat assegut? ¿O ja estava dret? De seguit, Wallander va considerar determinant aquesta pregunta. Si Svedberg estava assegut a la cadira, d’alguna manera havia de conèixer l’autor del crim. Si havia enxampat un lladre armat, difícilment s’hauria deixat caure en una cadira o s’hi hauria quedat assegut. Wallander es va encaminar cap al punt on hi havia hagut l’escopeta. Es va girar i va observar novament l’habitació. No tenia per què ser el lloc des d’on havien disparat els trets, però per lògica havia de ser molt a prop. Immòbil, va intentar fer sortir les ombres i les empremtes. La sensació que hi havia alguna cosa capgirada era cada cop més intensa. ¿És que, potser, Svedberg havia enxampat un lladre per sorpresa quan entrava? Si havia entrat pel rebedor, Svedberg s’hauria trobat en un mal pas. I si havia entrat per l’altre cantó, pel dormitori, es deuria haver trobat en la mateixa situació. Era raonable pensar que el lladre no duia l’escopeta a la mà. Aleshores, probablement, Svedberg se li va abraonar al damunt. A Svedberg li feia por la foscor, però no dubtava a l’hora de fer servir la força si era necessari.

Wallander s’estava dret. De sobte, la formigonera va callar. Va parar l’orella. El soroll del trànsit del carrer no era especialment remarcable. L’altra alternativa, va pensar. La persona que va entrar al pis era algú que Svedberg coneixia. És més, la coneixia prou bé perquè el fet que portés una escopeta no el posés nerviós. «Després, passa alguna cosa, maten Svedberg i l’autor del crim arrasa mig pis. ¿Per què? ¿Buscava alguna cosa o intenta fer que sembli que ha estat un robatori?». Wallander va tornar a pensar en el telescopi. Faltava. ¿Però qui podia saber si havia desaparegut res més? Potser Ylva Brink.

Wallander es va acostar a la finestra i es va posar a mirar el carrer. Nils Linnman estava tancant la caseta de les obres. Robert Tärnberg ja havia marxat. Wallander havia sentit el motor d’una motocicleta que arrencava feia uns pocs minuts. Van trucar a la porta. Wallander va fer un bot i va anar a obrir. Era Ann-Britt.

—Els manobres ja han tocat el dos —va dir Wallander—. Arribes tard.

—Ja els he ensenyat la fotografia de l’Svedberg —el va reptar ella—. Però cap d’ells no l’ha vist, o almenys no el recorden.

Van seure a la cuina. Wallander li va explicar la trobada amb Sture Björklund. Ella l’escoltava amb atenció.

—Si això és cert, la imatge que teníem de l’Svedberg es transforma dràsticament —va dir ella quan Wallander va acabar l’última frase.

—Així, doncs, va estar amagant l’existència d’aquesta dona durant molt de temps —va dir Wallander—. ¿Per què ho va fer?

—¿Potser és casada?

—¿Una relació secreta? ¿I aparentment només d’un parell de setmanes a l’any, quan tenen accés a la casa d’en Björklund? És molt improbable que ella vingués al pis sense que ningú no la veiés mai.

—Improbable o no, l’hem de trobar —va respondre Ann-Britt.

—Hi ha una altra cosa que em barrina pel cap —va continuar Wallander a poc a poc—. Si Svedberg ens la va amagar, ¿quins altres secrets tenia?

Va veure com ella el seguia en el seu raonament.

—¿O sigui que creus que no ha estat un robatori?

—Ho dubto. Ha desaparegut un telescopi. L’Ylva Brink potser ens podrà dir si hi falta res més. Però tot plegat és molt esmunyedís. No hi ha cap evidència en aquest lloc del crim.

—Hem revisat els seus comptes bancaris —va dir Ann-Britt—. Com a mínim els que hem sabut trobar. No hi hem vist cap indici de propietats amagades ni cap deute que destaqués. Un préstec de vint-i-cinc mil corones de l’Audi. Ni més ni menys. Segons el banc, l’Svedberg sempre ha portat els seus comptes d’una manera exemplar.

—No es pot parlar malament dels morts —va dir Wallander—. Però el cert és que de vegades em semblava una mica garrepa…

—¿Per què?

—Si mai sortíem a sopar plegats, evidentment pagàvem a mitges, però sempre era jo qui deixava la propina.

Ann-Britt va fer que no amb el cap a poc a poc.

—Tots tenim la nostra impressió de la gent. A mi no em va semblar mai que l’Svedberg fos garrepa.

Wallander la va posar al corrent de la seva descoberta de la formigonera. Tot just havia acabat d’explicar-li-ho, van sentir una clau al pany. Tots dos van tenir la mateixa sensació esgarrifosa. De seguit van sentir l’estossec inconfusible de Nyberg.

—¡Aquests maleïts diaris! —va dir—. ¿Com me’n vaig poder oblidar?

Els va ficar dins una bossa de plàstic que va segellar després.

—¿Quan sabrem alguna cosa de les empremtes dactilars? —va preguntar Wallander.

—Dilluns com molt aviat.

—¿I els forenses?

—En Hansson se n’ha encarregat —va dir Ann-Britt—. Però en faran via.

Wallander va demanar a Nyberg que prengués seient i va explicar un cop més que havia descobert que hi havia una dona en la vida d’Svedberg.

—És del tot increible —va dir Nyberg amb desconfiança—. ¿Hi havia cap solter més empedreït que l’Svedberg? ¿Que les seves saunes en solitari dels divendres?

—Encara és més improbable que un professor de la Universitat de Copenhaguen ens hagi mentit —va dir Wallander—. Hem de donar per fet que diu la veritat.

—¿Potser l’Svedberg se la va inventar? Si ho he entès bé, el cert és que ningú no ha vist aquesta dona.

Wallander va reflexionar sobre el que Ann-Britt acabava de dir. ¿Era Louise una il·lusió, fruit de la imaginació d’Svedberg?

—Hi havia cabells al bany d’en Björklund, que al capdavall, no eren cap fantasia.

—¿Per què s’hauria d’inventar una dona? —va preguntar Nyberg.

—La gent solitària —va respondre Ann-Britt— pot arribar a fer moltes coses per tal d’aconseguir una companyia que troba molt a faltar.

—¿Vas trobar cabells al bany, tu? —va preguntar Wallander.

—No —va respondre Nyberg—. Però el tornaré a inspeccionar.

Wallander es va aixecar.

—Vull que m’acompanyeu —va dir.

Un cop van ser dins la sala d’estar, va resumir els raonaments que havia fet una estona abans.

—Intento arribar, com a mínim, a una conclusió provisional —va dir—. O, potser, serà preferible que ho anomenem un punt de partença provisional. Si es tracta d’un robatori, llavors hi ha molts punts foscos. ¿Com va entrar el delinqüent? ¿Per què duia una escopeta? ¿Quan entra l’Svedberg en escena? ¿Què va robar, a part del telescopi? ¿Per què, al cap i a la fi, disparen a l’Svedberg? Res no fa pensar que hi hagués una baralla. Aquest enrenou és a totes les habitacions. Es fa difícil pensar que es van estar perseguint d’una cambra a l’altra. Jo no aconsegueixo fer-ho encaixar tot. I aleshores em pregunto què passaria si per un moment abandonéssim la hipòtesi del robatori. ¿Què tindríem davant nostre? ¿Venjança? ¿Un simple atac de follia? Amb una dona dins l’escenari podem començar a pensar en les enveges. Però, ¿dispararia de debò una dona a l’Svedberg? ¿Directament a la cara? Em costa de creure. ¿Què ens queda llavors?

Ningú no va dir res, però per a Wallander aquell silenci va ser molt eloqüent. Senzillament no tenien cap punt de partença que poguessin concretar de manera immediata: un robatori, un drama d’enveges, o qualsevol altra cosa. L’assassinat d’Svedberg era una tragèdia sense una intriga clara.

El punt de partença era, dit amb altres paraules, una penombra difuminada.

—¿Me’n puc anar? —va dir Nyberg—. Tinc un munt de paperassa que hauria de deixar enllestida aquest vespre mateix.

—Demà al matí reunirem l’equip de recerca per analitzar-ho tot.

—¿A quina hora?

Wallander no n’estava del tot segur, però sabia que era ell qui ho havia de decidir perquè era el cap de la investigació.

—A les nou —va dir—. Intentem-ho a les nou.

Nyberg va desaparèixer. Ann-Britt i Wallander es van quedar a la sala d’estar.

—He intentat veure una successió dels esdeveniments —va dir Wallander—. ¿Què hi veus, tu?

Sabia que ella tenia una lucidesa molt fina, i la seva capacitat metòdica i analítica no estava gens malament.

—¿Què passa si comencem per tot aquest escampall que hi ha pel pis? —va dir ella.

—Sí, ¿què passa?

—Hi ha tres explicacions possibles. Un lladre que o bé està nerviós, o bé té pressa; o bé és una persona que busca alguna cosa, acció que naturalment també fa el lladre, però aquest amb prou feines sap què busca des de bon principi. La tercera alternativa és el vandalisme. Algú que buida els prestatges només per destrossar, perquè sí.

Wallander li seguia el raonament de molt a prop.

—Hi ha una quarta alternativa —va asseverar ell—. Una persona a qui agafa un atac de còlera i perd el control.

Es van mirar. Tots dos sabien què estava pensant l’altre. En alguna ocasió molt aïllada, Svedberg havia perdut els estreps. El rampell d’ira sorgia del no-res. Un cop, havia estat a punt de destrossar el seu despatx.

—Naturalment l’Svedberg pot haver provocat aquest caos tot sol —va dir Wallander—. La idea no és pas absurda. Sabem que li havia passat abans. I això ens porta a fer-nos una pregunta molt important.

—¿«Per què»?

—Exacte. ¿Per què?

—L’última vegada que l’Svedberg va fer malbé el seu despatx jo hi era. En Hansson i en Peters van ser els qui el van aturar, però a mi no em va quedar mai clar del tot què havia passat.

—En Björk era el cap aleshores. L’havia cridat al seu despatx i l’havia acusat de la desaparició d’unes quantes proves.

—¿Quina mena de proves?

—Entre altres coses, unes icones letones molt valuoses. Era un cas de peristes de gran envergadura.

—¿L’Svedberg va ser acusat de robatori?

—De negligència. Però quan algun objecte desapareix, evidentment sempre l’acompanya la sospita del robatori.

—¿Què va passar?

—L’Svedberg es va ofendre i va destrossar el seu despatx.

—¿Van tornar mai al seu lloc, les icones?

—Mai. Però evidentment tampoc no es va poder provar res. Malgrat tot, el perista va ser condemnat.

—Però l’Svedberg es va ofendre, ¿no?

—Sí.

—Això no ens porta enlloc, però. ¿L’Svedberg devasta el seu pis i després li disparen?

—Ens falta la successió dels esdeveniments —va dir Wallander.

—També podem imaginar que aquí hi hagués una persona més —va dir ella de sobte.

—Ens podem imaginar qualsevol cosa —va respondre Wallander—. Aquest és un dels nostres problemes. No sabem si l’autor del crim estava sol o si en aquesta habitació hi havia més gent. No hem trobat cap pista, ni d’una cosa ni de l’altra.

Van sortir de la sala d’estar.

—¿Havies sentit mai a dir que l’Svedberg fos víctima d’alguna amenaça? —va preguntar Wallander quan eren al rebedor.

—No.

—¿Per què, és que han amenaçat a algú?

—Sempre ens arriben tota mena de cartes i trucades de telèfon estranyes —va dir ella—. Però, evidentment, tot això queda enregistrat.

—Repassa tot el que hagi entrat en aquests últims temps —va dir Wallander—. A més, t’haig de demanar que parlis amb el repartidor de diaris, per si va observar res d’estrany.

Ann-Britt en va prendre nota en el seu bloc.

—¿On cony està aquest maleït telescopi? —va dir Wallander.

—¿Com trobarem aquesta tal Louise? —va preguntar Ann-Britt.

—M’haig de trobar amb l’Ylva Brink d’aquí a una estona —va dir Wallander—. Aquest cop hauré d’anar fins al fons.

Va obrir la porta.

—Podem estar segurs que l’arma no era de l’Svedberg —va dir Ann-Britt—. No tenia cap arma enregistrada a nom seu.

—Ja sabem alguna cosa, doncs.

Ella va desaparèixer escales avall. Wallander va tancar la porta i va tornar a la cuina, on va beure un got d’aigua pensant que aviat hauria de fer un mos.

Estava cansat. Va seure en una cadira, va recolzar el cap contra la paret i es va adormir.

Era dalt de tot d’un paisatge muntanyenc que guspirejava sota un sol encegador. Esquiava. Els esquís s’assemblaven als que hi havia al traster del soterrani d’Svedberg La velocitat augmentava més i més. Wallander davallava, endinsant-se en un banc de boira. De sobte, s’obria un precipici davant seu.

Es va despertar amb un sobresalt. Segons el rellotge de la cuina, havia dormit durant onze minuts.

Es va quedar del tot quiet, escoltant el silenci.

De sobte, va retronar el telèfon. Va despenjar. Era Martinsson.

—He suposat que devies ser aquí —va dir.

—¿Ha passat res?

—La senyora Eva Hillström ens ha tornat a visitar.

—¿Què volia?

—Que si no fem res, ho escamparà als diaris. L’he vist molt decidida.

Wallander va rumiar un moment abans de contestar.

—Crec que he pres una decisió equivocada avui —va dir—. Una decisió que ja havia pensat canviar demà al matí quan ens trobéssim.

—¿De què es tracta?

—És evident que hem de prioritzar el cas de l’Svedberg, però no podem pas abandonar aquests tres joves desapareguts. D’alguna manera hem de dedicar-los temps, també.

—¿D’on el traurem aquest temps?

—No ho sé. No és la primera vegada que estem sobrecarregats de feina.

—He promès a la Hillström que li trucaria un cop hagués parlat amb tu.

—Fes-ho. Intenta calmar-la. Ens hi posarem ara mateix.

—¿Véns cap aquí?

—Estic venint, a més ha de venir l’Ylva Brink.

—¿Ens en sortirem? ¿Resoldrem això de l’Svedberg?

Wallander va captar el neguit de Martinsson.

—Sí —va dir—. Ho farem. Però tinc la sensació que pot ser molt complicat.

Van penjar. Va passar un estol de coloms davant la finestra batent les ales. A Wallander se li va acudir una idea.

Ann-Britt havia dit que l’arma que havien trobat a terra no estava enregistrada a nom d’Svedberg. O sigui, que Svedberg no tenia cap arma. Aquesta era la conclusió lògica, però la realitat molt poques vegades era lògica. ¿Quantes armes no registrades corrien entre la societat sueca? Aquest era un tema que sempre portava de cap a la policia. ¿On estava escrit que un policia no podia ser propietari d’una arma il·legal?

Si aquest era el cas, ¿què significava això?

¿I si l’arma pertanyia a Svedberg?

Wallander no es movia de la cadira. La sensació anterior retornava. Alguna cosa urgia.

Es va aixecar d’una revolada i va sortir del pis.