18

A les cinc de la matinada del dimarts 13 d’agost, Wallander va sortir d’Ystad amb el cotxe. Havia decidit que faria el camí que vorejava la costa i passava per la ciutat de Kalmar. Quan tot just acabava de deixar enrere Sölvesborg, va recordar la promesa que havia fet al doctor Göransson d’anar a la clínica aquell matí. Va aturar el cotxe a la vora de la carretera i va trucar a Martinsson. Passaven pocs minuts de dos quarts de set, el cel era serè i ja feia força. Wallander li va parlar de la seva visita al metge i li va demanar que truqués a la consulta i avisés que no hi podia anar.

—Ho pots justificar dient que he hagut de fer un viatge molt urgent per motius de feina —va dir Wallander.

—¿Estàs malalt? —va preguntar Martinsson.

—És una visita rutinària —va dir Wallander—. Res més.

Més tard, quan ja s’havia incorporat a la carretera i havia tornat agafar la velocitat de creuer, va pensar que Martinsson es devia estar preguntant per què no havia trucat ell mateix al doctor Göransson. Wallander també s’ho preguntava. I ¿per què no els deia el que passava, que probablement patia una malaltia endèmica que es deia diabetis? El cert és que li costava entendre’s fins i tot a ell mateix.

Just abans d’arribar a Brömsebro, es va sentir tan cansat, que es va veure obligat a fer una parada. Es va desviar de la carretera principal i va aturar el cotxe al costat d’una pedra commemorativa que marcava el lloc on s’havia signat un acord de pau entre suecs i danesos. Va orinar a l’ombra d’un arbre i després es va tornar a ficar al cotxe, va tancar els ulls i es va adormir.

En somnis va veure unes figures inquietes que anaven i venien i que s’intercanviaven de lloc, i també uns monstres que ell no sabia reconèixer. No parava de ploure. Wallander buscava Ann-Britt Höglund, però no la trobava. De sobte, apareixia el seu pare. Linda també hi era, però ell gairebé no la podia reconèixer. I mentrestant, plovia amb insistència.

Es va despertar a poc a poc. Abans d’obrir els ulls sabia perfectament on era. El sol havia començat a tocar-li la cara. Estava acalorat i no havia descansat gens. A més, tenia molta set. Va mirar el rellotge i es va sorprendre en comprovar que havia dormit durant més de mitja hora. Tenia tot el cos adolorit. Va engegar el motor i va tornar a enfilar la carretera. Aproximadament vint quilòmetres més endavant, va arribar a un bar de carretera. S’hi va aturar a esmorzar. Quan ja en sortia, va comprar dues ampolles de litre d’aigua mineral abans de reprendre el camí cap a Kalmar, i poc abans de les nou ja l’havia passat de llarg. Va sonar el telèfon. Era Ann-Britt Höglund, que li havia promès que l’ajudaria a preparar l’arribada a Östergötland.

—He parlat amb un col·lega de Valdemarsvik —va dir ella—. He pensat que era molt millor fer veure que jo li demanava un favor personal.

—Molt ben pensat —va respondre Wallander—. Als col·legues no els acostuma a agradar gaire que algú altre posi els peus en el seu territori així com així.

—Especialment a tu —va dir ella rient.

Wallander sabia que tenia raó. No li agradava gens tenir policies d’altres districtes a Ystad.

—¿Com puc arribar a Bärnsö? —va preguntar.

—Tot depèn d’on siguis en aquest moment. ¿Et falta gaire, encara?

—Tot just he passat de llarg Kalmar. Em falten cent quilòmetres fins a Västervik i després encara vint més.

—Aleshores ja és massa tard —va dir ella.

—¿Massa tard per a què?

—El col·lega de Valdemarsvik m’ha proposat que agafis la barca del correu, però surt de Fyrudden entre les onze i dos quarts de dotze.

—¿I no hi ha cap altra possibilitat?

—De segur que sí. Però t’hauràs d’espavilar i resoldre-ho tu des del port.

—Potser me’n surto. ¿No podem trucar a l’oficina de correus i avisar-los que sóc a mig camí? ¿On es classifica el correu? ¿A Norrköping?

—A veure… tinc un mapa davant meu —va dir ella—. Hauria de ser a Gryt, si és que hi ha cap oficina de correus.

—¿On para, això?

—Entre Valdemarsvik i aquest port que es diu Fyrudden. ¿No portes cap mapa tu?

—Malauradament s’ha quedat al meu despatx.

—Et tornaré a trucar —va dir ella—. Però he pensat que fóra bo que poguessis agafar la barca del correu. Si ens hem de refiar del meu col·lega, sembla que és la manera més habitual que té la gent d’allà per arribar a les illes. Llevat que tinguin una barca pròpia o algú que els pugui anar a recollir.

Wallander ho va comprendre.

—Ben pensat —va dir ell—. ¿Vols dir que la barca del correu tal vegada hagués pogut traslladar l’Isa Edengren a l’illa?

—És només una idea.

Wallander va rumiar.

—¿Tenia temps de ser-hi a les onze si va sortir de l’hospital cap a les sis?

—Si disposava d’un cotxe, hi podria haver arribat —va dir ella—. L’Isa Edengren té carnet de conduir. A més, pot ser que sortís de l’hospital just passades les quatre.

Ann-Britt Höglund va prometre que tornaria a trucar. Wallander va augmentar la velocitat. El trànsit començava a ser més dens. Havien sortit moltes caravanes a la carretera, cosa que li va recordar que eren a finals d’estiu i encara era època de vacances. Per un moment va considerar la possibilitat de treure el llum blau, però ho va deixar córrer. En lloc d’això, va augmentar la velocitat encara una mica més. Ann-Britt va tornar a trucar al cap de vint minuts.

—Jo tenia raó —va dir ella—. La classificació del correu es fa a Gryt. A més, fins i tot he tingut la sort de parlar amb la persona que porta el correu a les illes i m’ha semblat un home molt amable.

—¿Com es diu?

—No ho he entès gaire bé, però t’espera. Amb la condició que hi arribis abans de les dotze. Si no és així, et pot recollir més tard, a la tarda. Però suposo que aleshores tot plegat resultarà massa car…

—De fet, he pensat que puc carregar les despeses d’aquest viatge al cos… —va dir Wallander—. Crec que podré ser-hi abans de les dotze.

—Al port hi ha un aparcament —va continuar ella—. La barca del correu surt d’allà al costat.

—¿Tens el seu número de telèfon?

Wallander va aturar el cotxe a la vora de la carretera per poder escriure el que ella li deia. Mentrestant, va veure com l’avançava un camió de gran tonatge que feia una estona ell havia aconseguit passar amb penes i treballs.

Faltaven dinou minuts per a les dotze, quan Wallander baixava amb el cotxe el pendent que menava al port de Fyrudden. Va trobar un forat a l’aparcament i després va anar a peu fins al moll. Bufava una mica de vent. El port era ple d’embarcacions. Un home d’uns cinquanta anys estava carregant les últimes caixes a bord d’un barca de motor força gran i amb coberta. Wallander va dubtar. No sabia per què s’havia imaginat que les barques de correu eren diferents, que potser durien el símbol de Correus en una bandereta voleiant al vent. L’home, que tot just acabava de deixar a terra dos carregaments lligats d’ampolles de gasosa va mirar a Wallander.

—¿Ets tu el qui ha d’anar a Bärnsö?

—Sóc jo, sí.

L’home va saltar a terra i li va allargar la mà.

—Lennart Westin.

—Em sap greu haver arribat una mica tard.

—No tenim pas tanta pressa.

—Hi ha una cosa més —va dir Wallander—. No sé si la persona que ha trucat t’ha explicat que jo he de tornar aquí d’una manera o altra. Avui, una mica més tard. O aquest vespre.

—¿No t’hi quedaràs a passar la nit, doncs?

Wallander es va adonar que la situació començava a complicar-se. No sabia ni tan sols si Ann-Britt Höglund havia dit que era policia.

—M’explicaré —va dir Wallander traient la llicència—. Sóc agent de la policia judicial d’Ystad i porto una investigació que és molt complicada i desagradable.

El carter anomenat Westin va pensar amb rapidesa.

—¿Es tracta d’aquells nois que han sortit als diaris? ¿No hi havia un policia també?

Wallander va assentir.

De sobte, Westin va posar cara pensarosa.

—Em va semblar que em sonaven d’alguna cosa quan els vaig veure a les fotografies dels diaris. Com a mínim algun d’ells. Vaig tenir la sensació que jo n’havia portat algun amb la barca fa uns quants anys.

—¿Amb l’Isa?

—Exacte. Amb ella. Crec que va ser a les acaballes de la tardor de fa dos anys. Bufava tempesta de garbí. Jo no estava segur que poguéssim ni tan sols arribar a l’embarcador de Bärnsö, perquè queda molt mal situat quan bufa vent de garbí. Però van arribar a port. Tot i que una de les seves maletes va caure de l’embarcador a l’aigua i la vam ha ver de recuperar amb una gafa. És per això que els recordo. Si és que són ells… ¡No et pots refiar mai de la memòria!

—De segur que no t’equivoques —va dir Wallander—. ¿Has vist l’Isa aquests dies? ¿Avui o ahir?

—No.

—Però ella sol anar-hi amb tu, ¿oi?

—Quan els seus pares hi són, la vénen a buscar ells; si no és així, ve amb mi.

—Però ara no és aquí.

—Si ahir o avui ha anat a Bärnsö, ho ha fet amb algú altre.

—¿Amb qui?

Westin va arronsar les espatlles.

—Sempre hi ha un o altre disposat a portar algun passatger entre les illes. L’Isa ja sap a qui ha de trucar. Però crec que m’hagués trucat a mi en primer lloc.

Westin va mirar el rellotge. Wallander va tornar corrents al cotxe a buscar la petita bossa que s’havia endut de casa i va pujar a bord. Westin va assenyalar una carta de navegació que hi havia al costat del timó.

—Et puc portar a Bärnsö directament —va dir—. Però això em representa haver de fer la volta. ¿Tens pressa? Si m’aturo a Bärnsö quan la meva ruta hi passa més a prop, llavors trigarem poc més d’una hora. Abans he de parar a tres embarcadors per deixar-hi el correu.

—Ja m’està bé.

—¿Quan vols que et vingui a recollir?

Wallander s’ho va rumiar. El més probable era que Isa no fos a l’illa. Havia calculat malament i ara estava decebut. Però ja que havia fet el viatge fins allà, volia inspeccionar la casa. Va suposar que necessitaria unes hores.

—No cal que em contestis ara —va dir Westin donant-li una targeta—. Truca’m per telèfon. Aquesta tarda i aquest vespre et puc venir a recollir quan et vagi bé. Visc en una illa que no és gaire lluny —i va tornar a assenyalar amb el dit sobre la carta nàutica, aquest cop en direcció a la seva illa.

—Et trucaré —va dir Wallander mentre es ficava la targeta a la butxaca.

Westin va engegar els dos motors i va deixar anar les amarres. A coberta i en el seient del costat del capità hi havia paquets amb diaris i cor reu. I hi havia també una arquella. Tot i que la barca era força grossa, a Wallander li va semblar que era sorprenentment fàcil de manegar. O potser era que l’home al timó conduïa la seva barca amb molta habilitat. Quan van ser fora del port, va posar els motors a tota marxa. La proa de la barca s’alçava lentament, baixava i tornava a avançar tota plana.

—¿Quant de temps fa que reparteixes el correu? —va preguntar Wallander cridant perquè Westin el sentís per sobre del brogit dels motors.

—Fa massa temps… —va cridar Westin—. Més de vint-i-cinc anys.

—¿Què fas durant l’hivern, quan l’aigua es glaça?

—Em moc amb hidrocòpter.

Wallander va notar com aquell cansament obstinat l’abandonava per un moment. La velocitat, l’experiència de ser al mar, li proporcionava una sensació inesperada de benestar. ¿Quan havia tingut aquella sensació per últim cop? ¿Potser durant els dies que va passar amb Linda a Gotland? No tenia cap dubte que repartir el correu en un poble escampat per un arxipèlag de ben segur havia de ser un treball duríssim, però ara mateix les tempestes i la foscor de la tardor eren molt lluny. Westin se’l va mirar amb els ulls mig tancats, com si hagués endevinat els pensaments de Wallander.

—¿I ser policia, què, com és? —va dir.

En un cas normal, Wallander de seguida s’hagués llançat a defensar el cos professional al qual pertanyia, però amb Westin a la barca avançant rabent per sobre d’aquella superfície que semblava un mirall, la resposta va rebre un altre to.

—De vegades dubto —va cridar ell—. Però quan algú ja n’ha fet gairebé cinquanta, es queda força sol a l’andana. La major part dels trens ja han passat.

—Jo en vaig fer cinquanta aquesta primavera —va dir Westin—. I entre tots els d’aquí em van organitzar una festa.

—¿Quanta gent coneixes per aquestes illes?

—Tothom. Va ser una festa bastant sonada.

Westin va virar i va aminorar la marxa. Tocant a una alta carena hi havia un cobert per als vaixells pintat de vermell i un embarcador que reposava damunt una antiga construcció de fusta anclada dins l’aigua.

—L’illa de Båtsmansö —va dir Westin—. Quan jo era petit hi vivien nou famílies, més de trenta persones. Ara, a l’estiu, hi ha molta gent que hi estiueja, però quan arriba la tardor hi queda una sola persona. Es diu Zetterqvist i té 93 anys, però encara se’n surt tot sol a l’hivern. S’ha quedat vidu tres cops. Ja no en queden, de tipus com aquest. ¡Vés a saber si Benestar Social no els ha prohibit ja!

Aquest darrer comentari va sorprendre tan a Wallander, que va esclafir a riure.

—¿Era pescador?

—Ha fet de tot. Fins i tot va ser pràctic de port una vegada.

—¡Coneixes tothom, tu! I tothom et coneix a tu també, suposo…

—Això és el que passa. I així ha de ser. Si un dia no apareix per l’embarcador, és lògic que salti a terra i pugi a mirar si està malalt. O si ha caigut. Si ets carter, sigui per mar o per terra, estàs al corrent de com està la gent. Què fan, on van, quan tornen a casa… Tant si ho vols com si no.

Westin havia portat la barca amb suavitat fins a tocar de l’embarcador. Va lligar la barca només amb un cap de corda de popa i va deixar a terra algunes caixes. Una colla de gent s’hi havia aplegat. Westin va agafar el paquet del correu i va desaparèixer amunt cap a una cabana pintada de color vermell. Wallander va saltar a l’embarcador. Unes quantes plomades velles s’hi amuntegaven formant una muntanyeta. L’aire era fresc.

Al cap d’uns pocs minuts Westin ja havia enllestit la feina. Van sal par de nou i van continuar el trajecte a través d’un arxipèlag que anava variant de paisatge. Dos embarcadors de correu més tard, es van acostar a Bärnsö. Van entrar en un braç de mar que, com Wallander va poder observar a la carta naùtica, es deia Vikfjärden. Bärnsö estava situada en un lloc curiosament aïllat, com si l’illa hagués estat expulsada de la comunitat de l’arxipèlag.

—Segurament que coneixes tota la família Edengren —va dir Wallander, quan la velocitat ja era menor i la barca s’acostava a l’embarcador.

—Conèixer, conèixer… —va dir Westin—. Amb els grans, els pares, no hi he tingut gaire tracte. Em semblen gent força creguda, per ser sincers. Però l’Isa i en Jörgen havien vingut amb mi un munt de vegades.

—Ja deus saber que en Jörgen és mort —va dir Wallander amb cura.

—Vaig sentir dir que s’havia matat en un accident de trànsit —va dir Westin—. Crec que va ser el seu pare qui m’ho va dir, una vegada que el vaig haver d’anar a recollir perquè l’hèlix de la seva barca s’havia espatllat.

—La mort d’un fill és una tragèdia —va dir Wallander.

—Jo sempre m’havia imaginat que seria l’Isa la que patiria alguna mena d’accident.

—¿Per què?

—Porta una vida força arrauxada. Almenys si hem de creure el que ella mateixa explica.

—¿T’explicava les seves coses? Ser carter potser implica també fer de conseller espiritual…

—¡Què collons! —va dir Westin—. Però jo tinc un fill que té la mateixa edat que l’Isa. Ara fa alguns estius, van sortir plegats. Però va durar poc, tal com sol passar en aquesta edat.

La barca va topar amb l’embarcador. Wallander va agafar la seva bossa i va baixar a terra.

—Et trucaré —va dir—. Al llarg de la tarda.

—Sopo a les sis —va dir Westin—. Tant si és abans com si és després, m’estarà bé.

Wallander es va quedar palplantat a l’embarcador mirant com la barca desapareixia vorejant la punta que feia l’illa. Pensava en el que Westin li acabava de dir sobre la mort de Jörgen. Els pares havien amagat la causa real de la mort. Una torradora dins una banyera s’havia convertit en un accident de trànsit.

Wallander va saltar a terra. L’illa estava coberta per una vegetació frondosa. Al costat de l’embarcador, hi havia un cobert per a les barques i una caseta més petita per als convidats. Per la forma que tenia, recordava la caseta d’Skårby on Wallander havia trobat la noia inconscient. Damunt d’uns quants troncs d’arbre hi havia un vell bot de rems bolcat de cap per avall. Wallander va sentir una tènue flaire de brea. Una filera de roures altíssims resseguia la pujada que menava a la casa, pintada de color vermell i de dues plantes. Era vella, però esta va ben cuidada. Wallander va tirar amunt i va travessar el pati del davant, escoltant i mirant al seu voltant. Un veler es va deixar entreveure pel braç de mar; de lluny es va sentir el so d’un forabord que s’apaivagava. Wallander estava suant. Va deixar la bossa a terra, es va treure la jaqueta i la va penjar al passamà de l’escala de la porta. Les cortines de darrere les finestres estaven corregudes. Va pujar l’escala i va trucar a la porta. Va esperar. Després va trucar amb els nusos de la mà. Ningú no obria. Va provar amb el mànec. La porta estava tancada amb clau. Per un moment es va sentir indecís i no sabia què fer. Va fer la volta a la casa, amb la sensació que estava repetint el que ja havia fet en la seva primera visita a Skårby. A la part posterior hi havia un jardí amb arbres fruiters. Pomeres i pruneres, i un cirerer solitari. Els mobles de jardí estaven amuntegats sota una coberta de plàstic.

De la casa partia una senda cap a l’interior de l’illa, on la vegetació era més atapeïda. Wallander la va seguir. Uns cent metres més endavant es va girar. La casa ja no es veia. Quedava amagada entre els arbustos i els arbres. La senda continuava serpentejant. Una vespa va començar a interessar-se per la seva cara i ell la va espantar amb la mà. Arran del camí hi havia un pou antic i un celler mig cavat a terra, damunt la porteta del qual hi havia gravat «1897». Hi havia una clau al pany. Wallander va obrir. L’interior era fosc i fresc. Va sentir olor de patates. Quan els ulls es van acostumar a la foscor, va entrar al celler. Era buit. Va tancar la porta i va remprendre la senda, que s’enfilava fent giragonses. A l’esquerra va entreveure l’aigua a través de la verdor. Per la posició del sol va endevinar que estava avançant en direcció al nord. Havia caminat ja mig quilòmetre. Va continuar. Un camí encara més estret es desviava cap a l’esquerra. Va continuar tot recte fins a uns centenars de metres més endavant, on hi havia el final del camí. Davant seu hi havia roques polides i lluents transformades en penya-segats. Més enllà, només hi havia el mar obert. Va resseguir el penya-segat. Una gavina va xisclar sobre el seu cap, volant amunt i avall entre els corrents d’aire. Va seure en una pedra i es va eixugar la suor de la cara. Es penedia de no haver agafat una de les ampolles d’aigua que tenia a la bossa. En aquell moment, Svedberg i aquells nois morts eren molt lluny.

Al cap d’una estona, es va aixecar i va refer el camí pel qual havia arribat fins allà. Quan va ser a l’indret on la senda es bifurcava, va decidir seguir l’altra via, que anava a morir en un petit moll natural. Algú havia clavat algunes argolles de ferro rovellades en una roca del penya-segat. La superfície llisa de l’aigua brillava i els arbres alts s’hi emmirallaven. Va girar cua i va tornar a la casa. Va controlar que el mòbil que duia a la butxaca de la jaqueta estigués engegat. Es va col·locar al costat d’un roure i va orinar. Va treure una ampolla d’aigua de la bossa i va seure a l’escala. Tenia la gola totalment resseca. De sobte, en el moment de deixar a terra l’ampolla de plàstic, una cosa li va cridar l’atenció. Va mirar al seu voltant. Tot estava tan calmat com feia un segon. Res no havia canviat. Va arrufar les celles. Alguna cosa havia fet sonar una alarma a penes perceptible en el seu interior. Va clavar la mirada a la bossa que era al darrer esglaó de l’escala. Estava segur que ell l’havia deixat a l’esglaó de dalt. Va baixar l’escala i va recuperar l’escena de la memòria. D’entrada havia deixat la bossa a terra. Després s’havia tret la jaqueta, l’havia penjat al passamà i, tot seguit, havia deixat la bossa en el segon esglaó.

Mentre ell passejava per l’illa, algú havia mogut de lloc la seva bossa negra. Va sotjar el seu voltant. De primer va estudiar els arbres i els arbusts, i després la casa. Les cortines encara estaven corregudes. Va tornar a pujar les escales i va provar d’obrir la porta. Va pensar en l’embarcador on Westin l’havia deixat. El cobert per a les barques i la caseta. La caseta que li recordava la que hi havia a Skårby. Va baixar les escales, en direcció a l’embarcador. La porta pintada de negre del cobert per les barques només estava tancada amb un pestell de fusta. Va obrir. La dàrsena era buida. Les amarres feien pensar que hi acostumava a haver una barca grossa. Al llarg de les parets, penjaven xarxes de pesca i salabrets. Va sortir i va passar el pestell. La meitat de la caseta sobresortia de l’aigua. També hi havia una escaleta per baixar a l’aigua. Va contemplar la casa sense moure’s gens ni mica. Després va anar fins a la porta i va intentar obrir-la. Estava tancada. Va trucar suaument.

—Isa —va dir—. Sé que ets aquí dins.

Va fer un parell de passes enrere i va esperar.

Quan ella va obrir la porta, Wallander no la va reconèixer al primer cop d’ull. S’havia recollit els cabells i anava vestida de negre, amb alguna cosa semblant a una granota. Va pensar que tenia una mirada hostil, però també podia ser que fos por.

—¿Com has sabut que era aquí?

Feia una veu ronca i tensa.

—No ho sabia abans que tu m’ho diguessis.

—Jo no t’he dit pas res. I no em pots haver vist.

—Els policies tenim el mal costum de fixar-nos en els detalls. Si, per exemple, algú per error mou una bossa i després no la torna a deixar allà on era…

Ella el va mirar fit a fit, com si el que ell acabava de dir fos impossible d’entendre. Wallander va veure que ella anava descalça.

—Tinc gana —va dir ella.

—Jo també.

—A la casa hi ha menjar —va dir ella mentre començava a caminar—. ¿Per què ha vingut?

—Vas desaparèixer de l’hospital i, per tant, t’havíem de buscar.

—¿Per què?

—Com que ja coneixes tots els fets, no crec que sigui necessari explicar-t’ho.

Ella va continuar caminant en silenci. Wallander la mirava de reüll. Estava molt pàl·lida i tenia la cara xuclada, com si fos una vella.

—¿Com has arribat fins aquí? —va preguntar ell.

—Vaig trucar a en Lage de Wettersö.

—¿Per què no vas venir amb en Westin?

—Vaig pensar que hi havia el risc que preguntés si jo era aquí.

—¿I no volies que ho féssim?

Un cop més, va renunciar a respondre. Duia la clau a la mà i va obrir. Va fer una volta per tota la casa i va obrir totes les cortines amb poca traça i sense cura, com si en realitat volgués destrossar tot el que hi havia al seu voltant. Wallander la va seguir fins a la cuina. Va obrir una porta que donava a la part posterior de la casa i va connectar una bombona de gas butà amb els fogons. Wallander ja havia notat que no hi havia entrada d’electricitat a la casa. Ella es va girar i el va mirar.

—Una de les poques coses que sé fer és cuinar —va dir ella.

Va assenyalar un gran congelador i un nevera, que també funcionaven amb gas.

—Això és ple de menjar —va dir ella amb un to de menyspreu en la veu—. Els meus pares ho volen així. Paguen un home perquè vingui a canviar les bombones de gas. Sempre hi ha d’haver menjar per si mai de cop i volta, decideixen venir a passar-hi uns quants dies, però no ho fan mai.

—Sembla que els teus pares són gent benestant. ¿De veritat es poden guanyar tants diners amb l’agricultura i el lloguer de buldòzers?

Ella va respondre com si llancés una escopinada:

—La mamà és idiota —va dir—. És tonta i obtusa. No hi pot fer res, la pobra. Però el papà no és cap imbècil. Ell, en canvi, és una persona sense escrúpols.

—Sóc tot orelles.

—Ara no. Ara menjarem alguna cosa.

Wallander va entendre que volia que la deixés sola a la cuina. Va anar a la part del davant de la casa i va trucar a Ystad. Va localitzar Ann-Britt Höglund en el mòbil.

—Jo tenia raó —va dir ell—. L’Isa Edengren és aquí tal com ens pensàvem.

—Tal com tu et pensaves —va dir ella—. Si hem de ser fidels a la veritat, la resta en vam dubtar molt.

—També jo he de tenir raó alguna vegada… Suposo que tornarem a Ystad aquest vespre o aquesta nit.

—¿Has parlat amb ella?

—Encara no.

Ella li va explicar per sobre quina era la situació. Havien rebut algunes pistes per part de gent que li semblava reconèixer la dona que creien que es deia Louise. Ho estaven investigant per intentar confirmar-ho. Li va prometre que li trucaria més tard.

Wallander va tornar a entrar a la casa. Durant una llarga estona va estar contemplant una bonica maqueta d’un veler antic. La casa començava a fer olor de menjar. Wallander estava afamat. No havia menjat res des que s’havia aturat a esmorzar a mig acamí. Mentrestant, va repassar mentalment què li preguntaria. ¿Què era el que necessitava saber abans que res?

Una vegada i una altra, tornava a ser al mateix punt de partença. Necessitava saber el que ella probablement no tenia gaire clar que sabia.

Isa havia parat taula a la galeria tancada amb una vidriera que havien fet construir al llarg d’una de les parets de la casa. Li va preguntar què volia per beure. Ell va triar aigua. Ella, però, beuria vi. Wallander es va preguntar si hi havia el perill que s’emborratxés, perquè aleshores la conversa que ell esperava tenir se n’aniria en orris. Però ella en va beure una sola copa durant tot l’àpat. Van menjar en silenci. Després, van fer cafè. I quan Wallander va començar a desparar taula, ella li ho va impedir amb un gest de cap. En una de les cantonades de la galeria hi havia un tresillo petit, des d’on es veia l’embarcador per la finestra. Un veler solitari passava a poc a poc amb un navegar arrossegat.

—És molt bonic, això —va dir ell—. Hi ha una part de Suècia que no he vist mai.

—Van comprar aquesta casa aviat farà trenta anys —va respondre ella—. Ells sempre diuen que em van engendrar aquí. Vaig néixer el mes de febrer, o sigui, que ja podria ben ser… Van comprar la casa a una parella d’avis que havien viscut aquí tota la seva vida. No sé com se’n va assabentar el meu pare, però el fet és que va venir amb una maleta plena de bitllets de cent corones. És clar que devia impressionar veure’ls dins un maletot, però això no vol dir que fos una quantitat vertiginosa. Evidentment, cap dels avis no havia vist mai tants diners junts en sa vida. Encara va trigar dos mesos a convèncer-los; però finalment van signar el contracte de compravenda. La xifra es va mantenir en secret, però a ningú no se li escapa que el meu pare va obtenir la casa a canvi d’una misèria.

—¿Vols dir que els va enganyar?

—Vull dir que el meu pare sempre ha estat un canalla.

—Si van fer les coses com cal, no té per què ser un canalla. Vol dir que és un negociant molt hàbil.

—El meu pare ha tancat negocis arreu del món. Ha fet contraban de diamants i d’ivori a l’Àfrica. Ningú sap en realitat a què es dedica. De vegades el vénen a veure uns tipus russos a Skårby, i ningú no em pot fer creure que el que porten entre mans és legal.

—Pel que jo sé, mai no hem tingut cap problema amb ell —va dir Wallander.

—És molt hàbil —va dir ella—. I tenaç. Se li poden retreure moltes coses, però no pas que sigui un gandul. Les persones sense escrúpols no tenen mai temps de reposar.

Wallander va deixar la tassa damunt la taula.

—Deixem el teu pare, ara —va dir—. Parlem de tu. Precisament per això sóc aquí. Ha estat un viatge llarg i aquest vespre el farem de tornada.

—¿Què li fa pensar que jo l’acompanyaré?

Wallander la va observar molta estona abans de contestar.

—Tres dels teus millors amics han estat assassinats —va dir ell—. Tu havies de ser allà quan va passar, si no t’haguessis posat malalta. Tant tu com jo sabem què significa això.

Ella es va arronsar a la cadira. Wallander va veure que estava espantada.

—Com que no sabem per què va passar, hem d’anar amb molt de compte —va continuar ell.

Finalment ella va obrir els ulls i va entendre el que Wallander li estava dient.

—¿Estic en perill, doncs?

—No ho podem descartar. No tenim cap mòbil, per tant, hem de tenir presents totes les possibilitats.

—Però, ¿per què m’ha de voler matar algú, a mi?

—¿Per què volien matar als teus amics, en Martin, la Lena i l’Astrid?

Ella va brandar el cap.

—No ho entenc —va dir.

Wallander se li va acostar una mica més amb la cadira.

—Malgrat tot, tu ets qui ens pot ajudar més —va continuar ell—. Hem d’agafar a qui ho ha fet i per aconseguir-ho hem de saber el perquè. Tu encara hi ets. Tu ens pots ajudar.

—¡Però és que és del tot incomprensible!

—Has de reflexionar-hi —va dir Wallander—. Tira enrere i pensa. ¿Qui us podia voler matar com a grup? ¿Què us uneix? ¿Per què? En algun lloc hi ha la resposta. Hi ha de ser.

Tot seguit, Wallander va fer un ràpid canvi de vies. Ella el començava a escoltar i ell no volia deixar passar aquella oportunitat.

—Has de contestar les meves preguntes —va prosseguir—. I m’has de dir la veritat. Si em menteixes ho notaré. I no ho vull.

—¿Per què l’hauria d’enganyar?

—Quan et vaig trobar estaves a punt de morir —va dir ell—. ¿Per què vas intentar suïcidar-te? ¿És que ja sabies el que havia passat als teus amics?

Ella el va mirar, sorpresa.

—¿Com volia que ho sabés? Jo també em preguntava què els havia pogut passar, com tots els altres.

Wallander va entendre que li deia la veritat.

—¿Per què et vas voler suïcidar?

—No volia continuar vivint. ¿Hi ha cap altra raó per suïcidar-se? Els meus pares m’han destrossat la vida, de la mateixa manera que van destrossar la d’en Jörgen. No volia continuar vivint.

Wallander va esperar. Potser ara començaria. Però ella no va dir res més i ell va optar per tornar als fets del parc natural. Durant gairebé tres hores, ell la va agafar de la mà i es van passejar endavant i endarrere a través del passat. No va deixar una sola tecla sense tocar, per molt petita i insignificant que fos. Les va tocar totes i en algun cas repetidament. No hi havia límits a l’hora de tornar enrere en el temps. ¿Quan va conèixer Lena Norman per primer cop? ¿Quin any, quin mes, quin dia? ¿Com es van conèixer? ¿Per què es van fer amigues? ¿Com es va fer amiga de Martin Boge? Quan ella li deia que no ho recordava o no n’estava segura, Wallander s’aturava i tornava a començar. La inseguretat i la mala memòria sempre es podien vèncer. Només calia tenir paciència. Wallander l’exhortava constantment perquè intentés recordar si hi havia algú més. Algú que ella passés per alt. Una ombra en un racó, va dir ell. ¿No hi havia cap ombra en un racó? ¿Algú que estigués oblidant? Li va preguntar sobre tot allò que podia haver estat un esdeveniment inesperat. De mica en mica, ella el va anar entenent i el va poder seguir amb més facilitat.

Poc després de les cinc, van decidir que es quedarien a Bärnsö fins a l’endemà. Wallander va trucar a Westin i li ho va fer saber. Aquest li va prometre que els aniria a buscar l’endemà quan Wallander l’avisés. En cap moment no li va preguntar per la noia, però Wallander va tenir la sensació que ja sabia que ella era a Bärnsö. Després van fer una passeig per l’illa sense deixar la conversa en cap moment. De tant en tant, Isa l’interrompia per explicar-li coses sobre els llocs on acostumava a jugar quan era petita. Van arribar als últims penya-segats que hi havia a la cara nord. A Wallander el va sorprendre que de cop i volta ella li ensenyés l’esquerda de l’espadat on un estiu va perdre la virginitat. Amb qui, però, no li ho va arribar a explicar mai.

Quan van tornar a la casa ja havia començat a fer-se fosc i ella va encendre els quinqués de tota la casa. Wallander va trucar a Ystad i va parlar amb Martinsson. No havia passat res de rellevant pel que feia a la investigació. Louise continuava sense ser identificada. Wallander li va comunicar que es quedava a passar la nit a Bärnsö. L’endemà tornaria a Ystad amb la noia.

La conversa va continuar.

De tant en tant, feien una pausa per prendre un te i menjar un parell d’entrepans o tan sols per descansar. Wallander va sortir i va orinar a les fosques. Les copes dels arbres mormolaven. Tot estava en silenci. Van reprendre la conversa. Wallander havia començat a entendre mica en mica els seus jocs. Els seus jocs de rol. Com es disfressaven, organitzaven festes i anaven endavant i endarrere en el temps, passant d’una època a una altra. Quan tots dos en aquell viatge en comú al passat es van acostar a la festa que havia de ser l’última d’aquells joves, Wallander va avançar de manera interminablement lenta. ¿Qui es podia haver assabentat dels seus plans? ¿Ningú? No podia acceptar aquella resposta. Algú ho havia de saber.

—Tornem a començar. Un altre cop. ¿Quan vau decidir fer una festa en l’època de Bellman?

Quan van interrompre la conversa eren dos quarts de dues. Wallander estava tan cansat que estava com marejat. Ella encara no li havia proporcionat la pista que esperava trobar, però continuarien l’endemà. Encara tenien tot un llarg viatge en cotxe de tornada a Ystad. Wallander no pensava rendir-se.

Isa li va ensenyar un dormitori que hi havia al pis de dalt. Ella dormiria a la planta baixa. Li va desitjar bona nit i li va donar un quinqué. Es va fer el llit i va deixar la finestra entreoberta. La nit era molt fosca.

Es va estirar entre els llençols i va apagar el llum. Encara va sentir com ella feinejava a la cuina. Una porta que es tancava. I després el silenci.

Wallander es va adormir immediatament.

Ningú no es va fixar en la barca que, amb els llums apagats, havia creuat el braç de mar de Vikfjärden aquell vespre, cap al tard. Ningú no va sentir tampoc que amb el motor apagat s’esmunyia sense fer soroll dins el moll natural que hi havia al cantó oest de Bärnsö.