15

Aquella nit Wallander no va arribar al llit. Quan es va aturar al carrer de Mariagatan per buscar les claus a la butxaca, el neguit es va avivar amb força. En algun lloc, entre les ombres, hi havia un assassí que havia dut a terme la seva acció de manera totalment premeditada. ¿Què el movia a fer-ho? ¿Es deixaria veure un altre cop? Wallander, plantat al carrer amb les claus a la mà, va canviar d’idea: va tornar a ficar les claus de casa a la butxaca de la jaqueta i va anar a buscar el cotxe. Mentre conduïa en direcció a la sortida de la ciutat deserta, va posar una cinta d’òpera; però la va treure gairebé a l’acte. La nit estava ben quieta, i era precisament aquella quietud el que més necessitava. Va abaixar la finestreta i va deixar que l’aire de la nit li fregués la cara. El neguit anava i venia a batzegades. Buscava una fórmula màgica, una manera de convèncer-se que l’assassí no tornaria a actuar, però no trobava cap punt on poder reposar. El criminal era allà fora, en la foscor, fins que ells el detinguessin. I estaven obligats a fer-ho. No podia ser que acabés essent un dels nombrosos delinqüents que aconseguien escapolir-se i que any rere any perseguien a Wallander en somnis.

Va pensar en el que havia passat a principis dels anys vuitanta, poc després que ell marxés de Malmö amb Mona i Linda per traslladar-se a viure a Ystad. Un vespre, Rydberg li va trucar per dir-li que havien trobat una noia morta en un sembrat als afores de Borrie. Tenia una forta contusió al front i era molt difícil trobar una causa natural de la mort. Se n’hi van anar en plena nit; era novembre i els flocs de neu voleiaven en l’aire. No hi havia dubte que la noia havia estat assassinada. Havia agafat un autobús a Ystad —havia anat al cinema—, havia baixat en aquella parada i després havia fet drecera, tot travessant els camps, per arribar a la granja on vivia. Com que la noia no arribava a l’hora que havien quedat a casa, el seu pare havia agafat la llanterna i havia baixat a la carretera. Aleshores la va trobar. La investigació que van dur a terme es va allargar durant molts anys. Milers de pàgines que omplien una carpeta darrere l’altra. Però mai no van aconseguir atrapar l’assassí; ni tan sols van arribar a intuir cap mòbil. L’única pista que tenien era una agulla de la roba trencada. L’havien trobat arran del cos de la noia i estava esquitxada de sang. Però això era tot. Mai no van poder resoldre el crim. Molts cops, al llarg dels anys, Rydberg entrava al despatx de Wallander per parlar-li d’aquesta noia perquè havia tingut alguna nova idea i la hi volia explicar. Wallander sabia que Rydberg de vegades en els seus dies lliures es quedava sol a comissaria rellegint parts del material antic de la investigació. Rydberg hauria lluitat fins al final per trobar-ne la solució. Durant els últims temps, quan ja era a l’hospital a punt de morir de càncer, encara havia tornat a treure el tema de la noia morta als sembrats. Wallander va comprendre que Rydberg l’estava exhortant a no oblidar mai el que havia passat. Quan ell ja no hi fos, seria Wallander qui potser un dia resoldria el cas. Però ell no havia entrat mai als arxius a buscar aquelles velles carpetes, només hi havia pensat en comptades ocasions. Però tampoc no ho havia oblidat. I de vegades encara se li apareixia en somnis. La imatge era sempre la mateixa. Wallander inclinat sobre ella, Rydberg potser en un rerefons indefinit i ella mirant-lo de fit a fit, però paralitzada i sense poder parlar.

Wallander es va desviar de la carretera principal. «No vull tenir tres joves més que em persegueixin en somnis com un fantasma —va pensar—. I m’estimaria més que l’Svedberg tampoc no hi aparegués. Hem de trobar la persona o les persones que han fet això».

Va aturar el cotxe davant del parc natural, al costat d’un cotxe patrulla. A Wallander el va sorprendre veure que era Edmundsson qui baixava del cotxe i l’anava a trobar.

—¿On és el gos? —va preguntar Wallander.

—A casa —va respondre Edmundsson—. ¿Per què havia de passar la nit al cotxe?

Wallander va assentir.

—¿Tot tranquil?

—Aquí només hi ha en Nyberg i els col·legues que són a dins.

—¿En Nyberg és aquí?

—Ha arribat fa només una estoneta.

«A ell també el persegueix el neguit —va pensar Wallander—. En realitat, no m’hauria d’haver sorprès».

—Fa calor per ser el mes d’agost —va dir Edmundsson.

—Ja arribarà la tardor… —va respondre Wallander—. I tot pot ser que arribi de cop.

Va encendre la llanterna, va saltar les cintes que acordonaven la zona i va començar a caminar parc endins.

L’home ja feia una llarga estona que era entre les ombres. Havia arribat tan bon punt s’havia fet prou fosc. Per poder entrar al parc sense ser vist, s’hi havia acostat per la banda de mar. Havia resseguit la platja, trepat pel penya-segat i desaparegut entre la vegetació i els arbres. Com que no podia estar segur de si hi hauria o no policies amb gossos rondant per allà, s’havia mogut fent una gran cercle fins arribar a ser a prop del sender principal que menava a altres senders secundaris. Des d’allà podria fugir corrents pel sender si cap gos bordava o s’ensumava algun perill. Però no estava nerviós. Ni se’ls podia passar pel cap que ell fos allà mateix.

Protegit per la foscor, havia vist com els policies anaven i venien pel sender. Hi havia passat també més d’un cotxe, i havia vist dues dones policia. Just passades les deu de la nit, molts van marxar del parc tot junts. Aleshores ho va aprofitar per prendre’s un te que s’havia endut de casa en un termos. Ja li havien fet saber que la comanda que havia fet a Xangai havia arribat; per tant, l’endemà de bon matí ja podria anar a buscar el paquet. Quan se’l va haver begut, i després de ficar el termos dins la motxilla, es va acostar a poc a poc al lloc on els havia matat a trets. S’havia assegurat que no hi havia cap gos voltant pel terreny. Des de lluny havia vist els focus que il·luminaven amb una llum irreal l’interior del bosc. Va pensar que era com estar presenciant una obra de teatre sense permís, una obra que tampoc no estava oberta al públic en general. La temptació va fer que s’esmunyís fins a ser-hi tan a prop que podia arribar a captar el que deien els policies i veure’n els rostres. Però es va contenir. Ho feia sempre. Si no es conserva l’autocontrol, és impossible protegir-se i perdre totes les garanties de poder-se salvar.

La llum dels focus dibuixava un joc d’ombres.

Els policies s’alçaven com gegants, però ell sabia que era una simple il·lusió òptica. Deambulaven arreu com animals cecs dins un món incomprensible. Un món que ell havia creat. Es va permetre el luxe de sentir-se satisfet per un instant. Però sabia que la supèrbia era perillosa i convertia l’home en un ésser vulnerable.

Després va tornar al lloc d’abans, a la vora del sender principal. Ja s’havia decidit a tocar el dos, quan va veure un home que s’acostava tot sol pel sender. La llum de la llanterna il·luminava el terra tot balancejant-se amunt i avall. La cara de l’home es féu visible durant un segon. Aleshores el va reconèixer. Havia vist una fotografia seva en algun diari. Sabia que l’home es deia Nyberg i era tècnic judicial. Enmig de la foscor va somriure per dins: Nyberg no arribaria mai a entendre què era el que tenia davant dels ulls. Potser aconseguiria identificar-ne els diferents trossets, però mai no trobaria el dibuix sencer que hi havia amagat a sota.

Es va penjar la motxilla a l’esquena i, quan tot just anava a creuar el sender, va sentir que una altra persona arribava caminant pel mateix camí. El va descobrir per la llum de la llanterna. Es va tornar a esmunyir entre les ombres. L’home que passava pel seu davant era robust i semblava que es movia amb pas feixuc. La temptació tornava a ser allà; la temptació de donar-se a conèixer, de passar corrents com un animal nocturn i desaparèixer de nou, engolit per la foscor.

De sobte, l’home es va aturar i va resseguir amb la llanterna els arbustos que hi havia a la vora del camí. Per un sol moment, que va créixer fins a convertir-se en un espai interminable de terror, es va imaginar que ja l’havien caçat. No se’n salvaria. Però, tot seguit, el con de llum va desaparèixer. L’home del camí va reprendre el pas. Més endavant, encara es va aturar un cop més i va il·luminar darrere seu. Llavors va apagar el llum i es va quedar immòbil enmig de la foscor. Després va tornar a encendre la llanterna i va desaparèixer camí enllà.

Ell encara es va quedar estirat a terra una llarga estona entre els arbustos. El cor li bategava desbocat. ¿Què havia fet que aquell home s’aturés a mig camí? No podia haver sentit res i ell tampoc no havia deixat cap rastre.

No sabia quant de temps feia que estava estirat entre els arbustos. Per primera vegada, el seu rellotge interior començava a no anar a l’hora. Potser havia passat una hora, potser més. Finalment, es va aixecar, va creuar el sender i va desaparèixer avall, cap a la platja i el mar.

Havia començat a clarejar.

Wallander va veure la resplendor des de lluny. Els focus il·luminaven el bosc. I ben aviat li va arribar la veu cansada i irritada de Nyberg. Al camí hi havia un policia que fumava.

Wallander es va aturar encara un cop més i va parar l’orella. No sabia d’on havia vingut aquella intuïció. ¿Potser del que havia estat pensant quan era dins el cotxe? Un criminal que aguardava allà fora, en la foscor; una ombra que no sabia veure. De sobte, li havia semblat sentir alguna cosa i s’havia aturat amb una violenta por al cos. Però va comprendre que havien estat imaginacions seves. S’havia aturat encara una altra vegada, havia apagat la llanterna i escoltat; però només se sentia la remor del mar.

Va arribar al lloc del crim i va saludar el policia que estava fumant. Quan aquest va veure a Wallander va fer el gest d’apagar el cigarret, però Wallander li va indicar amb la mà que no calia. Eren just a fora de l’abast de la llum dels focus. L’agent de policia era jove. Havia arribat a Ystad feia mig any escàs. Es deia Bernt Svensson i era alt i pèl-roig. Fins en aquell moment, Wallander no l’havia tractat gaire, però re cordava haver-lo saludat uns quants anys enrere durant una conferència que havia anat a fer a l’Escola de Policia a Estocolm.

—¿Tot bé? —va preguntar.

—Crec que hi ha una guineu rondant per aquí —va respondre Svensson.

—¿Per què ho creus?

—M’ha semblat entreveure una ombra més gran que un gat.

—No hi ha guineus a Escània. Van desaparèixer totes amb la pesta.

—Així i tot, jo crec que era una guineu.

Wallander va assentir.

—Deixem-ho així, doncs. Era una guineu. Una guineu i punt.

Va entrar a l’àrea il·luminada pels focus i va baixar amb compte el pendís. Nyberg estava observant l’arbre als peus del qual havien trobat els cossos dels nois —ara ja no hi quedaven ni les estovalles blaves— i va fer una ganyota quan va veure Wallander.

—¿Què hi fas, aquí? —va dir—. Hauries d’estar dormint. Algú hauria de poder-ho fer.

—Ho sé. Però de vegades senzillament no es pot.

—Tots hauríem d’anar a dormir —va dir Nyberg amb la veu rogallosa pel cansament. Wallander va notar en aquella veu fins a quin punt arribava el seu desànim.

—Tots hauríem d’anar a dormir —va repetir—. I aquestes coses no haurien de passar.

Es van quedar callats mirant un policia vestit amb una granota que furgava amb una pala petitíssima arran del tronc de l’arbre.

—He fet de policia durant quaranta anys —va dir de sobte Nyberg—. D’aquí a dos em podria jubilar.

—¿I què faràs llavors?

—Enfilar-me per les parets, potser —va dir Nyberg—. Però com a mínim no m’estaré enmig d’un bosc amb els peus enmig d’uns cadàvers mig podrits d’uns nois molt joves.

Wallander va recordar les paraules del director de banc, Sundelius. Abans anava cada matí a treballar. Ara m’enfilo per les parets.

—De segur que se t’acudirà alguna cosa per fer —va dir Wallander, mirant d’animar-lo.

Nyberg va mormolar alguna cosa inaudible com a resposta. Wallander va fer un badall i després va intentar espolsar-se el cansament de sobre.

—De fet, he vingut per tal de reflexionar sobre què passarà —va dir.

—¿Vols dir a l’excavació?

—Si no anem mal encaminats, ens hauríem de preguntar quin és el lloc més lògic per amagar els cossos.

—La incògnita és encara si estava sol —va objectar Nyberg.

—Crec que sí. No té sentit que dues persones s’uneixin per fer una massacre com aquesta. A més, hem de donar per fet que era un home, per la senzilla raó que una dona rarament dispara la gent al cap, especialment, a la gent jove.

—T’oblides del que va passar fa un parell d’anys.

El comentari de Nyberg era molt adequat. L’any anterior havien tingut a les mans un cas en què van matar més d’una persona. Aquell cop era una dona a qui finalment van aconseguir enxampar. Però aquest fet no alterava el punt de partença de Wallander.

—¿Qui estem buscant? ¿Un boig?

—Potser sí. Però no n’estem del tot segurs.

—Si més no, això ens dóna un punt de partida.

—Exacte. L’home està sol. Té tres cossos que ha d’amagar. ¿Què pensa? ¿Què fa?

—Delimita la distància des d’on li caldrà transportar els cossos. Per raons pràctiques, és de suposar que està obligat a carregar-se’ls, llevat que tingui una carreta. Però això hagués cridat l’atenció. Crec que estem davant d’un home prou meticulós.

—No delimita només la distància —va dir Wallander—. També s’ha de preocupar del temps que té. Es troba en una zona del parc oberta a tothom. És estiu. Fins i tot de nit hi ha gent per aquí.

—¿Vols dir que va fer el sot per aquí els voltants?

—Si és que va fer un sot —va dir Wallander pensarós—. ¿Quina altra alternativa tenia?

—Amb una corriola els podria haver enfilat dalt de la copa d’un arbre, però aleshores els cossos estarien més fets malbé, encara.

Wallander va tenir una idea.

—¿Et va donar la impressió que havien estat presa dels animals? ¿De becs d’ocell?

—No, però això ho acabaran de decidir els forenses.

—Cosa que vol dir que molt probablement van estar guardats en un lloc inaccessible. Però els animals excaven la terra… I això ens porta encara més lluny. Els cossos, no només han estat amagats, sinó que els va ficar en algun lloc, en caixes o sacs de plàstic.

—Jo no en sé gaire, d’aquestes coses —va dir Nyberg—, com per exemple de com la temperatura altera el procés normal de putrefacció. Però sí sé que els cossos dins un espai tancat es comporten de manera diferent que si han estat en contacte directe amb la terra. Això vol dir que potser han estat aquí més temps del que ens pensem.

Wallander es va adonar que s’estaven acostant a un punt que podia tenir una rellevància decisiva.

—¿On ens porta això, doncs? —va preguntar Wallander.

Nyberg va estirar un braç.

—Difícilment buscaria un lloc en què hagués de pujar un pendent —va dir mentre assenyalava el talús.

—Tampoc no voldria creuar un camí sense cap necessitat.

Van donar l’esquena al pendís i van endinsar la mirada dins la foscor, més enllà de la claror dels focus on els insectes dansaven davant les lents calentes.

—A l’esquerra la pendent continua cap avall —va dir Nyberg—. Però gairebé de seguida torna a fer una forta pujada. No crec que sigui allà. El pendent està massa a prop.

—¿I tot recte?

—És pla. Vegetació molt atapeïda. Bardisses.

—¿I a la dreta?

—Primer hi ha bardisses, però no gaire atapeïdes, i després una parcel·la que segur que durant l’hivern és pantanosa. I després tornen les bardisses.

—Probablement és o bé aquí —va dir Wallander—, o bé tot recte o a la dreta.

—A la dreta —va dir Nyberg—. He oblidat un detall. Si continues tot recte, s’arriba a una senda, però no és això el que és més important.

Nyberg va cridar l’agent de la granota que estava cavant al peu de l’arbre.

—Explica què has vist quan has passat pel terreny que hi ha aquí al davant —va dir Nyberg.

—Està ple de bolets.

Wallander ho va comprendre.

—¿Creus que evitaria una boletera que pogués atraure la gent, fins i tot durant l’estiu?

Nyberg va assentir.

—Jo també acostumo a anar a caçar bolets i sovint vaig a les boleteres que ja conec, encara que no en sigui temps.

L’agent de la granota va tornar a l’arbre.

—Comencem, doncs, per la dreta —va dir Wallander—. Tan bon punt es faci clar. Un lloc que tingui l’aspecte d’haver estat remogut.

—Si anem pel bon camí, els cossos han d’haver estat allà —va dir Nyberg—. És clar que correm el risc d’haver-nos equivocat del tot.

Wallander estava tan cansat que no va tenir ni esma per respondre. Va decidir tornar al cotxe i intentar dormir unes quantes hores al seient del dar rere. Nyberg el va acompanyar fins al sender.

—Mentre venia he tingut la sensació que hi havia algú en la fosca —va dir Wallander—. I l’Svensson està convençut que ha sentit una guineu.

—La gent normal té malsons quan dorm —va dir Nyberg—. Nosaltres, que estem obligats a embrancar-nos en tot això, hem de patir aquests malsons quan estem desperts.

—Estic inquiet —va dir Wallander—. No sabem si aquest home pensa tornar a actuar.

Nyberg va reflexionar abans de respondre.

—Si més no, sabem que probablement no ho ha fet abans —va dir—. Aquest assassinat, o aquesta execució, no s’assembla a res que hagi passat abans en aquest país. Ens n’haguéssim assabentat i ens hagués fet barrinar força.

—Així i tot, en Martinsson ho hauria de fer arribar a tot arreu —va dir Wallander—. Per si ha passat en algun altre lloc.

—¿Et neguiteja pensar que es pugui repetir?

—¿A tu no?

—A mi em neguiteja tot. Però fins ara he tingut la sensació que el que ha passat aquí, només pot passar un cop.

—Esperem que tinguis raó —va dir Wallander—. Tornaré d’aquí a unes hores.

Es va encaminar cap a la sortida del parc sense tornar a tenir la sensació que hi havia algú dins la foscor. Es va arraulir al seient del darrere del cotxe i es va adormir de seguida.

Quan es va despertar ja era de dia. Algú l’havia despertat picant a la finestra del cotxe. A l’altra banda del vidre va veure la cara d’Ann-Britt Höglund. Va intentar sortir com va poder del cotxe, mig ensonyat encara, i amb el cos tot adolorit.

—¿Quina hora és?

—Passen pocs minuts de les set.

—¡M’he adormit! Ja haurien d’estar buscant un lloc on poder començar a cavar.

—Ja s’hi han posat —va dir ella—. Precisament per això t’he vingut a despertar. En Hansson ve cap aquí.

Van afanyar-se a recórrer el sender.

—Odio això —va dir Wallander—. Dormir en el cotxe. I després llevar-te sense poder-te rentar i tot fastigós. Ja sóc massa vell per fer aquestes coses. ¿Com volen que tingui una sola idea assenyada si no he pogut ni prendre un cafè?

—N’hi ha —va dir ella—. Si la policia no ens n’ofereix, he portat el meu termos. Fins i tot et puc oferir un entrepà si el vols.

Wallander va accelerar el pas, però malgrat això, semblava que ella sempre caminava més de pressa que ell. I va notar com aquest fet l’irritava. Van passar per davant del lloc on unes hores abans, Wallander havia tingut la sensació que hi havia algú en la fosca. S’hi va aturar i va mirar al seu voltant. De sobte es va adonar que si algú volia controlar qui passava per aquell sender, amb prou feines hi havia un lloc millor des d’on fer-ho que aquell. Ella el va mirar, encuriosida. Wallander en aquell moment, però, no tenia cap ganes d’explicar-se. Un cop va haver mirat prou, va prendre una decisió.

—Fes-me un favor —va dir—. Encarrega’t que Edmundsson i el seu gos vinguin a rastrejar aquest lloc. Vint metres cap endins a partir del camí a banda i banda.

—¿Per què?

—Perquè jo ho vull. Per ara t’haurà de servir com a raó.

—Però ¿què hi ha de buscar?

—No ho sé. Alguna cosa que no hi hauria de ser.

Ella no va preguntar res més. Wallander ja es penedia de no haver-se explicat una mica millor, però ja era massa tard. Van continuar el camí. Ann-Britt li va donar un diari, en la portada del qual hi havia la fotografia de la dona que potser es deia Louise. Wallander va llegir els titulars sense ni tan sols aturar-se.

—¿Qui se n’encarrega?

—En Martinsson ha d’organitzar i revisar les pistes que ens van arribant.

—És important que es faci amb diligència.

—En Martinsson acostuma a ser força rigorós.

—No pas sempre.

Ell mateix es va poder sentir el to irritat i de menyspreu amb què havia parlat. No hi havia cap raó per descarregar tot el seu cansament al seu damunt. Però no hi havia ningú més a prop. «Hi parlaré més tard —va pensar Wallander, amb resignació—. Quan tot això hagi passat».

En aquell mateix moment va veure un noi que feia jòguing en aquella direcció i va reaccionar a l’acte.

—¿Que no han acordonat la zona? Aquí no hi ha d’haver ningú excepte la policia.

Es va plantar al mig del camí. El corredor era un home d’uns trenta anys i duia auriculars. Va intentar passar Wallander de llarg, però aquest va estirar el braç i el va obligar parar-se. A partir d’aquell moment, tot es va precipitar. El corredor, que es pensava que l’havien atacat, es va girar i va donar un cop de puny a Wallander. El cop va ser molt fort i del tot inesperat, i Wallander va caure per terra. Va tornar en si només al cap de pocs segons. Ann-Britt Höglund havia tirat el corredor a terra i ara l’estava forçant a passar els braços a l’esquena. Els auriculars, que encara estaven connectats al walkman, havien anat a parar molt a prop d’on era Wallander, i el va sorprendre sentir que el corredor estava escoltant una òpera. En aquell mateix moment van arribar uns quants policies corrents pel sender. Ann-Britt els havia cridat per demanar-los ajut. Quan els agents van arribar, van emmanillar el corredor. Mentrestant, Wallander s’havia incorporat amb compte. Tenia la mandíbula adolorida i s’havia mossegat la boca, però cap dent n’havia sortit malparada. Va mirar l’home que l’havia pegat.

—El parc està acordonat —li va dir—. ¿No em dirà pas que no ho ha vist?

—¿Acordonat?

La sorpresa d’aquell home no semblava que fos fingida.

—Pren-li el nom —va dir Wallander—. I mira que l’acordonament d’ara en endavant funcioni com cal. I després deixa’l anar.

—¡Posaré una denúncia! —va dir el corredor, indignat.

Wallander, que ja havia fet mitja volta ficant-se un dit a la boca, es va tornar a girar a poc a poc.

—¿Com et dius?

—Hagroth.

—¿Què més?

—Nils.

—¿Què és el què vols denunciar?

—Això és un ultratge. Jo estava corrent sense molestar ningú i de cop em tiren a terra.

—Incorrecte —va dir Wallander—. Sóc jo qui ha anat per terra. No pas tu. Jo sóc policia i intentava parar-te perquè estàs dins una zona acordonada.

El corredor va intentar de protestar, però Wallander va alçar la mà.

—Et pot caure un any de presó per això —va dir—. Atacar un policia de servei. És un tema seriós… A més, tens l’obligació d’obeir les instruccions d’un policia. I resulta que, a més, estaves en una zona acordonada. Et cauria més d’un any… tres. I no et pensis que sortiries en llibertat condicional… ¿Has estat fitxat, abans?

—¡I és clar que no!

—Aleshores seran tres anys. Però si oblides tot això i no et tornes a deixar veure per aquí, intentaré fer els ulls grossos.

El corredor va intentar protestar un cop més, però la mà de Wallander es va tornar alçar de seguida.

—Tens deu segons per prendre una decisió.

El corredor va assentir.

—Treu-li les manilles —va dir Wallander—. Acompanya’l a fora i anota la seva adreça.

Wallander va reprendre el camí pel sender. La galta li feia mal, però el cop de puny li havia fet fugir el cansament del cos.

—No li haguessin caigut pas tres anys per això —va dir Ann-Britt Höglund.

—Però ell no ho sap —va respondre Wallander—. I no crec que es dediqui a investigar si és cert o no.

—Això és precisament el que la direcció de la Policia Nacional vol evitar… —va dir ella, amb ironia—. La confiança de la gent en la policia pot quedar malmesa.

—No serà res en comparació amb el que quedarà malmesa si no trobem qui ha matat Boge, Norman i Hillström. I a sobre, un dels nostres col·legues.

Quan van ser a l’espai del crim, Wallander va agafar un cafè en una tassa de plàstic i va buscar Nyberg, que estava preparant la recer ca de l’amagatall. Nyberg duia els pèls de punta, tenia els ulls enrogits i estava enfadat.

—¡El cert és que jo no hauria d’estar organitzant tot això! —va dir, malhumorat—. ¿On cony s’ha ficat la gent? ¿I per què tens sang a la cara, tu?

Wallander se la va palpar amb la mà. Li havia regalimat sang de la comissura dels llavis.

—M’he barallat amb un que feia jòguing —va dir ell—. En Hansson és a l’entrada.

—¿Una baralla amb un que feia jòguing?

—¡Bah! ¡Deixa-ho córrer ara! —va dir Wallander.

Després va posar Ann-Britt Höglund al corrent de les reflexions que ell i Nyberg havien fet durant la conversa nocturna que havien mantingut.

—Tu ho pots organitzar —va dir—. Busquem un lloc on puguin haver amagat tres cossos. En Nyberg i jo tenim una idea de per on podem començar a buscar.

Eren dos quarts de vuit. El cel era ben serè. «Sempre anirà millor, si podem estalviar-nos la pluja —va pensar Wallander—. Les pistes es mantindran seques».

Hansson va baixar el pendent arrossegant els peus. Feia cara d’estar tan cansat com tota la resta.

—¿Has sentit quin temps farà?

Hansson havia escoltat la previsió del temps a la ràdio del cotxe.

—Res de pluja. Ni avui ni demà.

Wallander va avaluar ràpidament la situació. Amb Ann-Britt i Hansson en el lloc del crim, no era necessari que ell s’hi quedés. Si Martinsson dirigia la feina a comissaria, Wallander tenia temps d’encarregar-se d’altres assumptes que s’havien de resoldre com més aviat millor.

—Tens sang a la galta —va dir-hi Hansson.

Wallander no es va dignar ni a contestar i va marcar el número de Martinsson amb el mòbil.

—Ara vinc —va dir—. Amb l’Ann-Britt i en Hansson aquí ja n’hi ha prou.

—¿Cap resultat?

—Encara és massa aviat. ¿Quan podrem parlar amb algú de Lund?

—Puc mirar de trucar-hi ara.

—Fes-ho i digues-los que és urgent. Sobretot necessitem l’hora exacta de la mort. Si després tenen cap idea de qui van matar en primer lloc, molt millor.

—¿Per què és tan important?

—No sé si és important. Però no podem descartar que l’assassí només anés al darrere d’un d’aquests joves.

Martinsson ho va comprendre i va prometre que trucaria a Lund immediatament. Wallander es va tornar a ficar el mòbil a la butxaca.

—Me’n vaig cap a Ystad —va dir—. Tan bon punt hi hagi novetats aquí, truqueu-me.

De camí cap al cotxe, Wallander es va trobar amb Edmundsson i el gos. Ann-Britt li devia trucar de seguida, sense que Wallander ho hagués vist. I Edmundsson devia haver reaccionat amb la mateixa rapidesa.

—¿Que té ales, aquest gos? —va preguntar Wallander.

—Un col·lega l’ha anat a recollir. ¿Què vols que fem?

Wallander va assenyalar amb el dit mentre s’explicava.

—¿No busquem res en especial, doncs?

—Només alguna cosa que no pertany a aquest lloc —va dir Wallander—. Res més. Si el gos troba res, digue-ho a en Nyberg de seguida. Quan hagis acabat, pots ajudar la resta, que són allà baix. Estan buscant un lloc on poder fer una primera excavació.

Edmundsson es va posar pàl·lid.

—¿Creieu que hi ha més cadàvers?

Wallander es va quedar de pedra. Aquella idea no li havia passat pel cap. Amb tot, va entendre que gairebé no hi havia cap risc.

—Cap més cadàver —va dir—. Sinó un sot on estiguessin amagats.

—¿Esperant què?

Wallander no va contestar i va continuar el seu camí. «Edmundsson té raó —va pensar—. ¿Esperant què? ¿Per què era tan important per a l’autor del crim amagar els cadàvers, per després treure’ls una altra vegada? Tan sols hem fregat suaument aquesta pregunta, hem intentat formular una resposta raonable; però la qüestió és potser més important del que ens imaginem».

Wallander va pujar al cotxe. La galta encara li feia mal. Quan estava a punt d’engegar el motor, va sonar el telèfon. Era Martinsson.

«Resposta de Lund», va pensar Wallander notant com creixia la tensió per dins.

—¿Què han dit?

—¿Qui?

—¿No has parlat amb Lund?

—No he tingut temps. Hi ha hagut una altra trucada abans, és per això que truco.

Wallander va captar que Martinsson estava amoïnat. I no ho solia estar sense una bona raó.

«Un altre no —va pensar—. Més morts, no. No ho podrem suportar».

—Han trucat des de l’hospital —va dir Martinsson—. Sembla que l’Isa Edengren s’ha escapat.

El rellotge del cotxe de Wallander marcava les vuit i tres minuts. Dilluns 12 d’agost.