22

Havia estat un dia molt llarg.

De molts paquets, cartes certificades i, a més, girs postals des de l’estranger. Fins que no eren gairebé les dues no va tenir enllestit el recompte que havia de lliurar l’endemà al matí.

En la seva vida anterior, l’hagués enrabiat que la feina s’allargués més temps del que pertocava. Ara ja tant li feia. La gran transformació que havia experimentat implicava, entre altres coses, que s’havia tornat invulnerable al pas del temps. De fet, allò que s’anomenava passat no existia. I el futur, tampoc. Per tant, el temps no era alguna cosa que es pogués perdre. O tenir-ne sobradament. L’única cosa que comptava era el que estava fent.

Va guardar la bossa del correu i la caixeta dels diners. Després es va dutxar i es va canviar de roba. No havia menjat res des de primera hora del matí, abans d’anar a la terminal de correus i començar a classificar les cartes. Però no tenia gana.

Era una sensació que recordava haver tingut des que era petit: quan havia de passar alguna cosa molt emocionant, sempre perdia la gana.

Va entrar a la cambra insonoritzada i en va encendre tots els llums. Abans de sortir del pis al matí, havia fet el llit amb molta cura. Va llançar les cartes damunt la vànova de color blau fosc i va seure com un indi al mig del llit. Ja havia llegit les cartes abans. Era el primer pas. Triar les que més l’atreien. Obrir-les amb compte sense que el sobre es trenqués. Després copiar-les. I més tard llegir-les. No sabria dir quantes cartes havia arribat a obrir, copiar i llegir al llarg dels darrers anys. Però devien ser prop de dues-centes. La majoria no significaven res. No deien res, eren avorrides. No res fins que va obrir la primera carta de Lena Norman a Martin Boge.

Va interrompre aquells pensaments. Eren aigua passada. Ja no calia pensar-hi més. L’última fase havia resultat complicada i esgotadora. De primer un llarg viatge en cotxe fins a Östergötland; després, voltar d’esquitllentes amb una llanterna a la mà fins a trobar una barca prou gran per arribar a la petita illa situada al bell mig d’aquell braç de mar…

Havia estat molt complicat. I a ell no li agradaven les dificultats perquè significaven oposar resistència. I això, ell preferia evitar-ho al preu que fos. Va mirar les cartes que tenia escampades damunt del llit.

La idea de triar una parella que es casava no se li havia acudit fins al mes de maig. Havia estat per pura casualitat. Com tantes altres coses en la vida. Durant els anys de la seva vida anterior, quan era enginyer, no havia deixat mai que l’atzar el governés. En la seva existència no hi tenia cabuda. Ara les coses havien canviat. Els jocs de l’atzar topaven amb la vida d’una persona com un corrent continu d’oferiments inesperats. Ell podia triar quin es volia quedar. O quin volia deixar passar de llarg.

La pinceta que havien posat a la bústia indicant que algú necessitava els seus serveis, no volia dir res. Però quan s’hi va presentar i després de trucar a la porta va entrar a la cuina, hi va veure més de cent sobres amb una invitació de casament. La dona que l’havia fet passar era la mateixa que es casava. Ja no recordava el seu nom però sí com n’era de feliç i com, això, l’havia tret de polleguera. Va agafar les cartes i les va enviar. Si no hagués estat tan immers en els enrevessats preparatius de la Nit de Sant Joan que s’estava organitzant, potser s’hagués involucrat en el casament al qual es referien les invitacions.

Però constantment, per atzar, li queien a les mans noves incitacions. Aquells sis sobres contenien invitacions al casament. N’havia llegit les cartes. Coneixia els qui es casaven. Sabia on vivien, quin aspecte tenien i on es casarien. Les invitacions eren tan sols targetes formals. Li servien per fer memòria de cada una d’aquelles parelles de nuvis.

Ara tocava fer la part més important.

Decidir quina d’aquelles parelles era la més feliç.

Va repassar tots els sobres, l’un rere l’altre. Va recordar les cartes, les que s’havien escrit entre ells o amb els seus amics. Va allargar la decisió fins a l’últim moment. La sensació de benestar era tan enorme…

Es va contenir. A l’interior d’aquella cambra insonoritzada aconseguia esquivar tot allò que l’havia turmentat al llarg de la seva vida. La sensació de ser un outsider. I un incomprès. Dins d’aquella cambra es veia amb cor de pensar fins i tot en la gran catàstrofe. El dia que el van excloure i el van declarar innecessari.

Res ja no era difícil. O gairebé res. Encara no podia suportar el record d’aquells dos anys llargs, en què s’havia humiliat contestant als anuncis, enviant currículums, assistint a una quantitat infinita d’entrevistes de feina… Això va ser abans que d’un sol cop s’alliberés de tot plegat, abandonés tot el que havia estat fins llavors i es convertís en un altre.

Sabia que havia tingut sort. Avui dia ja no hagués pogut entrar a treballar com a substitut de carter. Tot estava parat. Estaven acomiadant la gent. Ho havia notat en recórrer els diferents barris on havia treballat repartint el correu com a substitut. Cada vegada hi havia més gent que es quedava al marge, gent que s’estava asseguda al sofà de casa esperant una carta. No havien après que ho podien evitar. Escapant-se.

Finalment es va decidir pels que es casaven el dissabte 17 d’agost. Ho celebrarien a casa, als afores de Köpingebro, i hi anirien molts convidats. Ja no recordava quantes invitacions havien arribat a passar per les seves mans. Quan va ser a la porta, tots dos el van sortir a rebre. La seva felicitat era il·limitada. Aquell cop li havia costat moltíssim contenir-se. Els hagués pogut matar allà mateix però, com sempre, es va poder dominar. Els va desitjar molta sort. Ningú no havia pogut notar què en pensava en realitat. Aquell era l’art més important que podia aprendre una persona. L’art de saber-se dominar.

Havia de ser un dia memorable. Com ho havia estat la Nit de Sant Joan.

I ningú no entendria res. Ningú no sospitaria res. Un cop més, havia pogut demostrar com n’era d’important, saber-se escapar.

Va desar les cartes i es va estirar sobre el llit. Va pensar també en totes les cartes que la gent estaria escrivint en aquell precís instant. Cartes que després anirien a parar a les seves mans quan buidés les bústies. I que després potser escolliria, obriria i llegiria.

Les casualitats continuarien arribant-li a riuades.

I l’única cosa que havia de fer era rebre-les.

El divendres al matí, Wallander va començar a traçar un mapa de la vida d’Svedberg. Havia arribat a comissaria poc després de les set i havia emprès aquella tasca amb una forta sensació de malestar. No sabia què estava buscant, només que era alguna cosa que ell necessitava. En algun moment de la vida d’Svedberg hi havia el detall que li proporcionaria la solució d’allò que havia provocat que el matessin. Era com buscar vida dins d’una persona que ja era morta.

Però abans d’emprendre aquell replegament fatigant i desagradable a través de la vida d’Svedberg, va trucar a la porta del despatx d’Ann-Britt Höglund. Tot i que encara era molt d’hora, ella ja hi era. Wallander li va donar el text que havia escrit durant la nit i li va demanar que l’hi comentés quan se l’hagués llegit amb calma i tranquil·litat. Era ella qui l’havia de llegir en veu alta, no pas ell. Quan va ser fora del despatx, va pensar que potser li hauria d’haver parlat de Thurnberg, però ho va deixar córrer. Algú altre ja li ho explicaria. Els rumors corrien de pressa per la comissaria.

El primer pas per endinsar-se en la vida d’Svedberg va consistir a trucar a Ylva Brink, que tot just acabava d’arribar a casa després de passar la nit a l’hospital. Wallander li va preguntar si estava a punt d’anar-se’n a dormir, perquè en tot cas, li podia trucar més tard. Però ella el va retenir al telèfon. Dormia molt malament, va dir. Els pensaments sobre el que havia passat a Svedberg eren més intensos quan somiava. Tenia l’esperança que la cosa afluixaria quan el seu marit tornés a casa la setmana entrant, tot i que no arribaria a temps d’anar a l’enterrament. No ho havien pogut solucionar.

—Quan ell sigui aquí, ja podré dormir —va dir ella—. El que ha passat m’ha fet agafar por.

Wallander li va dir que l’entenia i després li va demanar que li parlés de la vida d’Svedberg, sobre els seus pares i la seva infantesa. La veritat era que hagués preferit tenir-la davant seu, i no al telèfon. Va sospesar la idea de fer-la anar a la comissaria —podien enviar un cotxe a buscar-la—, però va pensar que ja n’hi hauria prou amb la conversa telefònica. No va parar de prendre notes en tota l’estona, omplint una rere l’altra les pàgines del bloc escolar amb la seva lletra inintel·ligible. Dos cops va treure Martinsson el cap per la porta, Nyberg un. La conversa va durar gairebé una hora. Wallander escoltava amb una concentració constant, però no va ser fins que ella va arribar a vint anys enrere, que ell va aguditzar de veritat l’atenció. La interrompia només quan li semblava que anava massa de pressa o quan volia confirmar que havia entès bé un nom. Durant el transcurs de la conversa, Wallander es va adonar que ella ja devia haver repassat mentalment tota la vida d’Svedberg, buscant records, potser una explicació del que havia passat. Després de penjar el telèfon, Wallander tenia tota la galta suada. Va anar al lavabo a refrescar-se. Després va llegir ràpidament el que havia escrit i va anotar quines eren les persones que havia d’intentar localitzar. La que més l’interessava era un home que es deia Jan Söderblom. Segons Ylva Brink, havien estat bons amics durant el temps en què havia fet el servei militar i s’havia fet policia. La relació es va refredar quan Söderblom es va casar i va marxar a viure a un altre lloc. Si era Malmö o Landskrona, no li ho va saber dir. El que interessava a Wallander era el fet que Söderblom s’havia fet policia, com Svedberg. Tot just anava a trucar a la comissaria de Malmö, quan Nyberg se li va plantar a la porta. Per la cara que feia, de seguida va endevinar que hi havia novetats.

—Sembla que la cosa es comença a moure —va dir Nyberg sacsejant uns quants faxos que tenia a la mà—. Comencem per les armes. Pot ser que la pistola que van robar a Ludvika juntament amb l’escopeta sigui la que van utilitzar al parc.

—¿Pot ser?

—És la meva manera de dir que és la pistola.

—Molt bé —va dir Wallander—. Això és el que necessitàvem.

—Després tenim les empremtes dactilars —va prosseguir Nyberg—. Hem trobat un bon polze dret a l’escopeta i hem aconseguit fixar un altre bon polze en una de les copes de vi que hi havia allà on vam trobar els nois.

—¿El mateix polze?

—Sí.

—¿El teníem enregistrat?

—No en els arxius suecs. Però aquest polze es passejarà per tot el món abans que tu i jo marxem cap a casa.

—O sigui, que es tracta del mateix home… —va dir Wallander a poc a poc—. Com a mínim ja sabem això.

—No hi havia cap empremta en el telescopi que vam trobar a casa d’en Björklund, a part de les de l’Svedberg.

—¿Això voldria dir que ell mateix va amagar el telescopi?

—No necessàriament. Qui ho va fer podia dur guants.

—M’has parlat del polze de l’escopeta —va dir Wallander—. Però, ¿aquest polze també era en altres llocs del pis de l’Svedberg? Hem de saber qui va organitzar aquest caos. Si va ser l’autor del crim o el mateix Svedberg. O tots dos.

—Per saber-ho, haurem d’esperar encara. Però hi estan treballant.

Wallander s’havia aixecat de la cadira i es va recolzar a la paret. Li feia l’efecte que hi havia més coses.

—¿De quin tipus d’armes es tracta?

—D’una marca que es diu Astra Constable. Segurament hi ha moltes pistoles d’aquestes en aquest país. Són molt habituals a Alemanya.

—¿Robada a Ludvika? ¿I no van trobar mai cap sospitós?

—He parlat més d’un cop amb en Wester. Parla el dialecte de Dalarna i de vegades costa molt d’entendre’l. Però ens ha enviat els papers que ha trobat. La policia al final va arxivar el cas. No tenien cap pista. En canvi, ho van relacionar amb un altre robatori d’armes que havia tingut lloc uns quants dies abans a Orsa. Però també allà va ser impossible de trobar el lladre.

—Les armes són fàcils de vendre.

—Intentem passar la pistola a través de diversos registres per veure si la van utilitzar en altres ocasions. En un atracament a un banc, per exemple. Possiblement ens pot proporcionar algun detall per on començar a treballar.

—En qualsevol cas, hem de considerar descartada la possibilitat que Svedberg cometés els robatoris de Ludvika i Orsa —va dir Wallander—. O bé va comprar les armes, o bé no li pertanyien.

—No hem trobat cap empremta de les mans d’Svedberg a l’escopeta —va dir Nyberg—. Això pot voler dir alguna cosa, però no té per què fer-ho necessàriament.

—Sigui com sigui, hem fet un gran pas endavant —va dir Wallander—. Tenim un autor dels fets comú en tots dos casos.

—Potser hauríem de fer arribar una nota sobre això al fiscal —va dir Nyberg somrient—. Així estarà content.

—O decebut, perquè no fem honor a la mala reputació que ens ha carregat al damunt. Però, ¡i tant que n’hi farem arribar un, d’informe!

Nyberg va sortir de l’habitació. Wallander va arrambar el telèfon i va trucar a Malmö. Certament, hi havia un policia que es deia Jan Söderblom. Era inspector judicial i treballava principalment en delictes contra la propietat privada. Quan Wallander va demanar de parlar amb ell va resultar, però, que era de vacances. Després d’esperar uns pocs minuts, Wallander es va assabentar que s’estava en alguna illa grega i no tornaria fins al dimecres següent. Wallander va avisar que volia parlar amb ell de seguida que fos possible. Va anotar també el número de telefòn de casa de Söderblom. Quan tot just havia penjat, Ann-Britt Höglund va trucar a la porta, que estava entreoberta. Duia el discurs a les mans.

—Ja l’he llegit de dalt a baix —va dir ella—. I crec que és fidel i commovedor alhora. Les dues coses van lligades. Ningú no plora en sentir la xerrameca falsa sobre l’eternitat i la llum que venç la foscor.

—¿No és massa llarg? —va preguntar Wallander, preocupat.

—L’he llegit en veu alta per a mi i he tardat menys de cinc minuts. No acostumo a parlar en els enterraments, però crec que dura el temps just.

I ja estava a punt d’anar-se’n quan Wallander li va explicar les noves que Nyberg li havia portat.

—El cert és que és un gran pas endavant —va dir ella després—. Si ara poguéssim trobar la persona o persones que van robar les armes…

—Crec que serà difícil. Però és evident que ho hem d’intentar. Precisament estava rumiant si no hauríem de publicar les fotografies de les armes. Tant de la pistola com de l’escopeta.

—A les onze tenim una roda de premsa —va dir ella—. Els mitjans de comunicació tenen la Lisa completament encerclada. Em pregunto si no hauríem de treure el tema ara ja. ¿Què hi podem perdre si relacionem l’assassinat de l’Svedberg amb els dels joves? Es convertirà en un embolic d’assassinats d’aquells que aquest país ja fa molt de temps que no presencia.

—Tens raó —va dir Wallander—. Hi seré a les onze.

Ella es va quedar dreta al llindar de la porta.

—La dona —va dir ella—. Aquesta misteriosa Louise, que sembla que ningú no ha vist mai. Acabo de parlar amb en Martinsson. Han començat a entrar pistes a manta, però res que faci pensar que la puguem identificar.

—És curiós —va dir Wallander—. Per no dir incomprensible. Vam dir que ho intentaríem amb Dinamarca.

—¿Per què no amb tot Europa?

—Sí —va dir ell—. ¿Per què no? Però per ara comencem amb Dinamarca. Ara. Ara mateix.

—Jo marxava cap a Lund ara —va dir ella—. A escorcollar el pis d’estudiant de la Lena Norman. Però puc demanar a en Hansson que se n’ocupi.

—En Hansson no —va dir Wallander—. Encara està intentant trobar els dos cotxes desapareguts. Hi ha d’haver algú altre.

—Cal que aquests reforços arribin aviat —va dir Ann-Britt Höglund—. Segons la Lisa arribaran efectius de Malmö aquesta mateixa tarda.

—Trobem a faltar l’Svedberg —va dir Wallander—. És així de simple. No ens hem acostumat al fet que ja no sigui entre nosaltres.

Cap dels dos no va dir res durant una llarga estona. I després ella va girar cua. Wallander va obrir la finestra. La temperatura es mantenia alta. A més, el vent era molt feble. Va sonar el telèfon. Era Ebba i feia veu de cansada. Wallander va pensar que havia envellit molt ràpidament aquells darrers anys. Abans sempre ajudava a mantenir els altres de bon humor, ara sovint era ella la que estava moixa. De vegades, fins i tot s’oblidava de passar algun encàrrec. L’estiu següent es jubilaria, però ningú no s’havia fet a la idea encara de què significaria aquest fet.

—És un tal Larsson, de la policia de Valdemarsvik —va dir ella—. Tots els altres tenen la línia ocupada. ¿Pots agafar tu la trucada?

Larsson era ajudant de policia i parlava el dialecte d’Östergötland.

—Vam assabentar-nos per en Harry Lundström de Norrköping que volies saber si havien robat cap barca a Gryt —va dir Larsson—, el dia en què van disparar aquella noia a Bärnsö.

—Exacte.

—Potser n’hem trobat una que et pot servir. Va desaparèixer d’Snäckvarp. El propietari no ens sap dir exactament quan, perquè no era a casa. Però la vam recuperar ahir en una badia al sud d’Snäckvarp. Una llanxa barca de sis metres d’eslora amb anguilera.

Wallander es va sentir insegur, com sempre que es tractava de qüestions nàutiques.

—¿És prou gran per arribar a Bärnsö?

—Si no fa massa vent podries arribar gairebé fins a l’illa de Gotland amb aquesta barca.

Wallander va rumiar un moment.

—¿Podríeu buscar empremtes digitals en algun dels comandaments? —va preguntar.

—Ja ho he fet —va dir Larsson—. Havia caigut oli sobre el timó i n’hem pogut treure un parell de dits ben clars. Ja deuen ser de camí cap a la vostra oficina, tot i que aniran via Norrköping. És en Harry qui ho por ta tot.

—¿Hi ha cap camí transitable amb cotxe per accedir al lloc on vau trobar la barca? —va preguntar Wallander.

—Van atracar la barca dins un canyar. Però fins a Snäckvarp només hi ha deu minuts caminant per un caminet de grava.

—Són notícies importants, aquestes —va dir Wallander.

—¿Com va la resta? ¿Agafareu l’assassí o què?

—De segur que sí. Però ens caldrà temps.

—Jo no vaig arribar a conèixer la noia, però amb l’Edengren sí que hi vaig tenir alguna cosa a veure ara fa uns quants anys.

—¿De què es tractava?

—Pesca furtiva. Llançava les xarxes de pescar anguiles en aigües que no eren seves.

—¿Que no es pot pescar on es vulgui?

—Aquí tenim les aigües repartides, però ell feia com qui res. Si t’ho he de dir sense embuts, és una mala peça. És clar que ara em fa llàstima, per això de la noia.

—¿Res més? ¿Tret de la pesca furtiva?

—No, que jo sàpiga.

Wallander li va agrair la trucada. Després va trucar a Harry Lundström, a Norrköping, i el van adreçar a un número de mòbil.

Lundström era en un cotxe voltant per la zona de Vikbolandet. Wallander li va explicar que havien obtingut una identificació positiva de l’arma del crim del parc. Aviat els informarien de si també l’havien utilitzat a Bärnsö. Lundström li va explicar que ells no havien pogut trobar cap pista a l’illa. Però va donar per fet que la barca que havien robat a Snäckvarp era la que l’autor del crim havia fet servir.

—La gent de l’arxipèlag està inquieta —va dir ell—. Heu d’agafar qui ho ha fet.

—Sí —va dir Wallander—. L’hem d’agafar i l’agafarem.

Després de penjar va anar a buscar un cafè. Ja eren dos quarts de deu. De sobte, va tenir una pensada. Va tornar al despatx i va buscar el número de telèfon de Lundberg, a Skårby. Va despenjar la seva dona. Wallander es va adonar que no hi havia parlat després que matessin a Isa Edengren. Per això, el primer que va fer fou expressar el seu condol.

—L’Erik no surt del llit —va dir ella—. No té esma per llevar-se. Diu que hem de vendre la casa i marxar d’aquí. ¿Qui pot fer una casa així a una criatura?

«Això és el que era l’Isa —va pensar Wallander—. Com una filla per a ells. Ho hagués hagut de veure abans».

Ell no tenia gaire cosa a dir a les preguntes de la dona, però va notar per altra banda que ella tampoc no l’inculpava del que havia passat.

—Truco per saber si els pares ja han tornat a casa —va dir ell.

—Van arribar ahir al vespre.

—Només volia saber això —va dir ell, va expressar-los el seu condol un cop més i va penjar.

Aniria a Skårby immediatament després de la conferència de premsa. Hagués preferit mil vegades més haver marxat ja en aquell mateix instant, però tenia massa poc temps. Va tornar a alçar l’auricular del telèfon i va trucar a Thurnberg. Sense fer cap comentari sobre el que havia sentit el vespre anterior, li va fer un breu resum de les novetats que havien aportat les investigacions judicials tècniques. Thurnberg el va escoltar en silenci. Wallander va tancar la conversa amb la conclusió més important de totes: que podien concentrar tota la recerca en un sol autor dels crims. Thurnberg va exigir un informe per escrit i Wallander li va prometre que el tindria.

—A les onze hi haurà una roda de premsa —va dir Wallander—. Considero que seria oportú deixar anar aquestes dades. I considero que hauríem de publicar també fotografies de les armes que es van utilitzar.

—¿Tenim accés a aquestes fotografies ara per ara?

—Les tindrem demà a tot estirar.

Thurnberg va plantejar les seves objeccions. Ell també participaria en aquella roda de premsa. La conversa va ser breu i formal. No obstant això, Wallander va notar que estava suant.

La reunió amb la premsa es va haver de fer a la sala més gran que hi havia disponible. Wallander no recordava quin havia estat l’últim cop que hi havia hagut tanta expectació per part dels mitjans. Com li era habitual, va ser víctima dels nervis quan va pujar al petit entarimat. Per a sorpresa seva, Thurnberg va ser qui primer va prendre la paraula. Era la primera vegada que un fiscal feia una cosa així. Durant tots aquells anys, Per Åkeson sempre havia deixat aquesta tasca a Wallander o bé al cap de policia. Thurnberg semblava força acostumat a parlar amb els periodistes. «Els nous temps», va pensar Wallander. Tot i que era incapaç de confessar-se si aquell pensament era senzillament egoista o si també hi incloïa certa enveja. Però va escoltar amb molta atenció el que Thurnberg deia. No podia negar que el fiscal tenia el do de la paraula.

Després va arribar el seu torn. Havia escrit amb una esgarrapada unes quantes paraules clau en un tros de paper, que ara, evidentment, no trobava. Però va parlar de les armes; va continuar amb la pista de Ludvika, va suggerir el vincle amb un altre robatori a Orsa i va dir que encara estaven esperant la confirmació, probablement positiva que efectivament havien utilitzat la mateixa arma a Bärnsö, a l’arxipèlag d’Östergötland. Mentre parlava, de sobte li va passar en Westin pel cap, el carter que l’havia portat a l’illa. Però no sabia ben bé per què hi havia pensat. Va parlar també sobre la troballa de la barca robada. Quan va acabar, van començar a arribar les preguntes. Moltes. Thurnberg es va encarregar de respondre’n la majoria. De tant en tant, Wallander hi intervenia amb un incís abrupte. Martinsson escoltava a peu dret des del fons de la sala.

Al final, una periodista d’un dels diaris de tarda va demanar la paraula. Wallander no l’havia vista mai abans.

—Dit d’una altra manera, que la policia no té cap pista —va dir ella dirigint-se directament a Wallander.

—En tenim moltes, de pistes —va dir Wallander—. Però no podem afirmar que ens trobem a prop d’agafar cap sospitós.

—Tal com jo ho veig, la policia no ha arribat a enlloc. Em pregunto també si no correm el perill que la persona que ha fet això torni actuar. Tothom té força clar que es tracta d’un boig.

—No ho sabem —va respondre Wallander—. Per això treballem també de la manera més extensa i objectiva que podem.

—Sona com si fos una estratègia —va dir la periodista—. ¿Però no podria ser també una manera d’expressar la seva impotència?

Wallander va llançar una mirada a Thurnberg, que amb un gest d’assentiment gairebé imperceptible, el va incitar a continuar.

—La policia no és impotent —va dir Wallander—. Si ho fóssim, no seríem policies.

—¿Però deu estar d’acord amb mi que estan buscant un boig?

—No.

—¿Què, sinó?

—No ho sabem encara.

—¿Creu que agafaran el qui ho ha fet?

—Sí, sens dubte.

—¿Tornarà a actuar?

—No ho sabem.

Es va fer un breu silenci i Wallander va aprofitar aquell moment per aixecar-se, gest que tothom va interpretar com un senyal que la roda de premsa s’havia acabat. Wallander va suposar que Thurnberg havia previst finalitzar-la d’una manera més formal, però Wallander ja era fora de la sala abans que Thurnberg tingués l’oportunitat de parlar amb ell. A recepció l’esperaven equips de la televisió que el volien entrevistar. Wallander els va adreçar a Thurnberg. Més tard, Ebba el va informar que aquest s’havia deixat entrevistar tot cofoi davant les càmeres de televisió.

Wallander va anar al despatx a buscar la jaqueta. Abans de marxar cap a Skårby faria un mos. No parava de preguntar-se per què havia aparegut Westin entre els seus pensaments durant la roda de premsa. Sabia que significava alguna cosa. Va seure rere l’escriptori i va intentar recuperar a la superfície aquell pensament. Però no podia recordar què era. Es va rendir. En posar-se la jaqueta, l’interior de la butxaca va començar a brunzir. Era Hansson que li trucava.

—He trobat els cotxes —va dir—. El de la Norman i el d’en Boge. El Toyota és del noranta-u i el Volvo, un any més vell. En un aparcament a Sandhammaren. He parlat amb en Nyberg. Ja és de camí.

—Jo també me n’hi vaig.

A la sortida d’Ystad, Wallander va parar en un quiosc de salsitxes a menjar alguna cosa. Comprar una ampolla d’aigua mineral d’un litre s’havia convertit ja en un costum. Per descomptat, s’havia oblidat de prendre’s el medicament que el doctor Göransson li havia receptat. Però tampoc no el duia a sobre. Enfurismat, i a una velocitat massa alta, va girar cua i va tornar a Mariagatan. Tan bon punt va entrar, va ensopegar amb el correu al rebedor. Una postal de Linda que havia anat a veure uns amics a Hudiksvall i una altra d’ensobrada de la seva germana Kristina. Wallander es va endur el correu a la cuina. Darrere del sobre, la seva germana hi havia escrit l’adreça d’un hotel de Kemi. Wallander sabia que estava situat al nord de Finlàndia i es va preguntar què hi devia fer, allà dalt. Però la carta i la postal haurien d’esperar. En lloc de llegir-les, es va prendre el medicament i va beure un got d’aigua. Quan ja era a punt de sortir de la cuina, es va quedar quiet un moment mirant les cartes que havia deixat damunt la taula. Va tornar a pensar en Westin. Aquest cop sí que va aconseguir atrapar el pensament.

Era alguna cosa que Westin havia dit durant el trajecte en barca fins a Bärnsö. Alguna cosa que l’inconscient de Wallander havia anat treballant i ara surava a la superfície.

Va intentar reviure la conversa a l’interior de la sorollosa cabina de comandament, sense aconseguir sortir-se’n. Però Westin havia dit alguna cosa que era important, encara que no ho hagués captat en aquell moment. Va decidir que trucaria al carter, però abans volia fer una ullada als dos cotxes que Hansson havia trobat.

Nyberg ja hi era quan Wallander va baixar del cotxe. El Toyota i el Volvo estaven aparcats l’un al costat de l’altre. Al seu voltant ja hi havia posades les cintes de l’acordonament. Tot just estaven fotografiant els cotxes. Les portes i els portaequipatges estaven oberts. Wallander es va atansar a Nyberg, que estava traient una bossa del seu cotxe.

—Gràcies per allò d’ahir —va dir.

—El 1973 em va venir a visitar un amic des d’Estocolm —va dir Nyberg—. Un vespre vam anar a sopar a un restaurant, però des d’aleshores segurament no havia tornat a sortir.

En aquell instant Wallander va adonar-se que no havia tornat els diners a Edmundsson.

—Sigui com sigui, va estar molt bé —va dir.

—Els rumors ja corren —va dir Nyberg—. Diuen que va anar d’un pèl que no ens arrestessin quan vam intentar marxar sense pagar.

—Espero que en Thurnberg no ho arribi a saber. Potser s’ho prendria seriosament…

Wallander es va dirigir cap a Hansson, que prenia notes en un bloc.

—¿No hi ha dubtes?

—El Toyota és el de la Lena Norman. El Volvo pertanyia a Martin Boge.

—¿Quant de temps fa que els cotxes són aquí?

—No ho sabem. Al juliol l’aparcament acostuma a estar ple de cotxes que van i vénen constantment. No és fins al mes d’agost que comencen a disminuir i és més fàcil fixar-se en quins són els vehicles que no s’han mogut de lloc.

—¿Hi pot haver alguna altra manera d’esbrinar si són aquí des de la Nit de Sant Joan?

—Això ho hauràs de parlar amb en Nyberg.

Wallander va caminar cap a Nyberg, que estava mirant fixament el Toyota.

—El més important seran les empremtes dactilars —va dir Wallander—. Algú ha portat els cotxes des del parc natural fins aquí.

—Algú que deixa les empremtes en el volant d’una barca, potser també ens deixa un regalet al volant d’un cotxe.

—És el que esperem.

—Això vol dir que aquesta persona està segura que no tenim les seves empremtes en cap registre. Ni aquí, al país, ni enlloc més.

—Ja ho he pensat —va dir Wallander—. Tan sols comptem amb l’esperança que t’equivoquis.

Wallander no tenia cap raó per quedar-se més temps. Quan va arribar al trencall en direcció a la casa del seu pare, no va poder resistir la idea de desviar-s’hi. A l’entrada hi havia un cartell que anunciava que la casa estava a la venda. No es va aturar. El cartell el va posar de mal humor.

Tot just acabava d’entrar a Ystad, quan va sonar el mòbil que havia deixat al seient del costat.

Era Ann-Britt Höglund.

—Sóc a Lund —va dir ella—. Al pis de la Lena Norman. Crec que hauries de venir.

—¿Què passa?

—Ja ho veuràs quan vinguis. Deixa’m dir-te només que crec que és important.

Wallander va anotar l’adreça.

I es va posar en marxa.