Pròleg

Tot just passades les cinc, va parar de ploure.

L’home que hi havia assegut a la gatzoneta arran d’un tronc gruixut es va treure la jaqueta amb cura. No havia plogut amb gaire intensitat i la pluja no havia durat més de mitja hora, però notava com la mullena havia començat a filtrar-se-li per la roba. Un rampell fugaç de còlera el va travessar de dalt abaix. No es volia refredar. Ara no; a ple estiu no.

Va deixar l’impermeable a terra i es va incorporar. Tenia les cames entumides i, amb compte, es va començar a gronxar endavant i enrere per tornar a fer córrer la sang, al mateix temps que escrutava el seu voltant amb la mirada.

Sabia que els qui estava esperant no arribarien abans de les vuit —així ho havien decidit— però hi havia el risc, encara que fos petit, que algú s’acostés tot passejant per algun dels senders que serpentejaven pel parc natural.

Era l’única cosa que quedava fora de l’abast del seu pla. L’única cosa que no podia controlar.

No obstant això, no estava preocupat. Era la Nit de Sant Joan i en el parc no hi havia ni zones per acampar ni espais per a fer-hi festes. A més, aquells a qui esperava havien triat l’indret amb molta cura. Volien estar tranquils.

Feia dues setmanes que havien decidit on es trobarien. Ell els havia seguit la pista de molt a prop durant uns quants mesos i l’endemà que haguessin pres la decisió, ell ja havia anat a veure aquell lloc. Havia procurat que ningú no el veiés per la zona oberta del parc. En una ocasió, va veure una parella d’avis que s’apropaven per un dels senders i es va amagar dins una arbreda fins que van passar de llarg.

Quan després va trobar l’indret que ells havien escollit per passar la revetlla de Sant Joan, de seguida va pensar que era el lloc ideal. Estava situat en una fondalada envoltada de bardisses i amb algunes arbredes una mica més enllà.

No podien haver triat un lloc més adequat.

Tant per als propòsits d’ells, com per als seus.

Els núvols de pluja s’anaven dispersant i quan va sortir el sol, de seguida va fer també més calor.

El mes de juny havia estat fred. Tothom amb qui havia conversat s’havia queixat del mal començament d’estiu que havien tingut a Escània. I ell hi havia estat d’acord.

Ell no acostumava a dur mai la contrària.

Això era el que li donava la possibilitat de salvar-se de qualsevol situació, solia pensar. Salvar-se de tot el que se li pogués creuar pel camí.

Un art, aquest, que havia anat aprenent. L’art d’estar d’acord en tot.

Va alçar la mirada cap al cel. Ja no plouria més. La primavera i el principi de l’estiu realment havien estat molt freds; però ara, tot just quan s’acostava la Nit de Sant Joan, finalment sortia el sol.

«Serà una nit molt bonica —va pensar—. I no només això: serà memorable».

Feia olor d’herba humida. El batec d’unes d’ales es va sentir en la llunyania. A l’esquerra, al capdavall del pendent, s’entreveia el mar.

Es va eixarrancar, va escopir l’snus^[1], que ja se li començava a desfer dins la boca, i el va enterrar a la sorra amb el peu.

Mai no deixava pistes al seu pas. Absolutament mai. Però sovint pensava que hauria de deixar de mastegar snus. Era un mal vici. Una cosa que no feia per a ell.

Havien decidit que es trobarien a Hammar.

Era el més encertat ja que alguns venien de Simrishamn i d’altres d’Ystad. Després anirien plegats cap al Parc Natural, aparcarien els cotxes i s’encaminarien cap al lloc que havien triat.

De fet, no havia estat una decisió presa entre tots. Durant molt de temps havien sospesat diverses alternatives i s’havien enviat diferents propostes. Però quan un d’ells finalment va proposar aquest indret, s’hi van decidir sense pensar-s’ho dues vegades. Potser perquè ja no els quedava gaire temps i encara havien d’arranjar molts preparatius i el temps començava a escurçar-se. Un d’ells es va encarregar del menjar mentre un altre va anar a Dinamarca a llogar els vestits i les perruques que necessitaven. No podien deixar res en mans de l’atzar.

També es van preparar per si feia mal temps.

A les dues de la tarda de la Nit de Sant Joan, el qui n’era responsable, va ficar un plàstic gros dins una bossa d’esport vermella. També hi va posar un rotllo de cinta adhesiva i algunes clavetes velles de metall lleuger. Encara que plogués passarien la nit a la intempèrie, però amb el cap protegit.

Ho havien preparat tot; però cap d’ells no podia preveure el que, a pesar de tot, va passar.

Un d’ells es va posar malalt.

Una noia. Potser fins i tot a qui més il·lusió feia aquella Nit de Sant Joan, ja que feia menys d’un any que havia conegut a tota la resta.

Quan es va llevar de bon matí, ja es trobava malament. De primer va pensar que devien ser els nervis, però unes hores més tard, passades les dotze, va començar a vomitar i a pujar-li la febre. Encara tenia l’esperança que li passaria, però quan el que l’havia de recollir va trucar a la porta, ella li va obrir amb les cames que li feien figa i li va haver de dir que estava malalta.

Per això, van ser només tres els que es van trobar a Hammar poc abans de les vuit del vespre de la Nit de Sant Joan. Però no es van deixar dur pel descoratjament. Ja tenien experiència, i sabien que aquestes coses podien passar. Davant d’una malaltia sobtada era impossible prendre precaucions.

Van aparcar els cotxes fora del parc natural, van agafar els cistells i van desaparèixer per un dels senders. A un d’ells li va semblar percebre el so d’un acordió a la llunyania. Però, a banda d’això, només se sentien els ocells i la remor distant del mar.

Un cop van arribar a l’indret que havien triat, van poder confirmar que era perfecte. Allà podrien estar tranquils. Allà podrien esperar l’arribada de l’alba.

El cel encara era serè. La Nit de Sant Joan seria clara.

Havien decidit com celebrarien la festa de Sant Joan a començaments de febrer, un dia mentre parlaven de com enyoraven les clares nits d’estiu. Havien begut molt de vi i durant moltes hores, com si es tractés d’un joc, havien estat discutint sobre què volia dir en realitat la paraula penombra.

¿En quin moment sorgia aquest estat entre la claror i la fosca anomenat penombra? ¿Com podem en realitat descriure amb paraules aquesta línia fronterera? ¿Què és el que veiem quan la llum és tan tènue i ens trobem en aquest estadi intermedi, en aquesta situació tan esmunyedissa, tan a prop d’unes ombres que van creixent a poc a poc?

No es posaven d’acord. La penombra va quedar com una pregunta irresolta; però, en canvi, va ser aquell vespre que van començar a planificar la festa.

Quan van arribar a la fondalada i van haver deixat els cistells a terra, tots tres es van amagar entre l’espessor dels arbustos i es van canviar de roba. Amb l’ajut d’uns mirallets de mà enganxats entre les branques, van mirar que les perruques quedessin ben posades.

Cap d’ells no sospitava que un home observava a distància aquells preparatius tan complicats. Aconseguir que les perruques quedessin bé era gairebé el més fàcil. Més difícil era la cotilla, els coixins i els enagos. O els mocadors del coll, la gorgera i, sobretot, la gruixuda capa de pólvores. Però tot havia de quedar ben posat. Es tractava d’un joc; però hi jugaven seriosament.

Eren les vuit quan van sortir de darrere els arbustos i es van mirar. Van quedar impressionats. Un cop més, havien sortit de la seva època i havien entrat en una altra.

A l’època de Bellman^[2].

Es van apropar els uns als altres i van esclafir a riure, però de segui da van tornar a la solemnitat d’abans. Van estendre a terra unes estovalles grans, van desempaquetar els cistells i van posar una cinta de casset amb diverses gravacions de les Epístoles de Fredman^[3].

I va començar la festa. Quan tornés l’hivern, tots ells recordarien aquella nit.

Estaven a punt de compartir el que seria un altre secret.

A mitja nit encara no s’havia decidit.

També sabia, però, que no tenia pressa. Ells s’hi quedarien fins al matí, potser fins i tot hi dormirien fins a migdia.

Coneixia els seus plans fins al més petit detall, cosa que li donava una sensació d’avantatge absolut.

Només aquell qui té avantatge pot aconseguir salvar-se del que sigui.

Just passades les onze, quan va sentir que ja anaven beguts, va canviar de posició amb molt de compte. Ja en la seva primera visita al lloc havia decidit el punt des d’on es començaria a moure. Era un matollar atapeït situat pendent amunt. Des d’allà tenia una visió completa de tot el que passava al voltant de les estovalles de color blau cel i s’hi podria apropar fins a tocar sense que el veiessin. De tant en tant, s’allunyaven de les estovalles per anar a fer les seves necessitats. Des d’allà podia observar tots els seus moviments.

Ja era més de mitjanit i encara esperava. Esperava perquè dubtava.

Alguna cosa era diferent. Havia passat alguna cosa.

Havien de ser quatre, però un d’ells no havia vingut. Va repassar les possibles causes del fet. No hi havia cap explicació. Havia passat alguna cosa imprevista. ¿Potser la noia havia canviat d’idea? ¿Potser s’ha via posat malalta?

Escoltava la música. Les rialles. De tant en tant, s’imaginava que ell també estava assegut en les estovalles de color blau cel amb una copa a la mà. Després s’emprovaria una de les perruques, potser fins i tot es posaria algun dels vestits… ¡Podria fer tantes coses! No hi havia cap mena de límits. Encara que s’hagués pogut fer invisible, no tindria un avantatge superior.

Va continuar esperant. Les rialles anaven i venien. Una au nocturna va planejar rabent fregant-li el cap.

Passaven deu minuts de les tres.

Ja no volia esperar més. Havia arribat l’hora. De fet, disposava de les hores al seu gust.

Gairebé no podia recordar quina havia estat l’última vegada que s’ha via posat un rellotge de polsera, però les hores i els minuts no deixaven de fer tic-tac en el seu interior. Sempre sabia quina hora era. Tenia un mecanisme de rellotgeria dins el cos que no fallava mai.

A baix, al voltant de les estovalles de color blau cel, tot estava quiet. Recargolats els uns amb els altres, escoltaven la música. Ell sabia que no dormien, però sí que estaven ben immersos en els seus somnis, sense sospitar que ell era allà, darrere seu.

Va agafar la pistola amb el silenciador que havia deixat al seu costat, sobre l’impermeable ben plegat, i va fer una ràpida ullada al seu voltant.

Després, lleument ajupit, es va esmunyir fins a l’arbre que hi havia just darrere del grup. S’hi va aturar pocs segons. No havien notat res. Va fer una última ullada al seu voltant. No hi havia ningú a prop.

Estaven sols.

Després va sortir de darrere l’arbre i va disparar un tret a cada front. No va poder evitar que les perruques blanques quedessin esquitxades de sang. Va anar tan de pressa que amb prou feines va arribar a ser conscient del que feia.

Però ara jeien morts al seu davant. Recargolats, com només uns pocs segons abans.

Va apagar el radiocasset. Va parar l’orella. Els ocells refilaven. Encara va mirar al seu voltant un cop més. Naturalment, allà no hi havia ningú.

Va deixar la pistola sobre les estovalles; però abans va desplegar un tovalló. Mai no deixava rastre.

Va seure. Va mirar aquells que feia un moment estaven rient i ara jeien morts.

«L’ambient idíl·lic no ha canviat —va pensar—. La diferència és que ara som quatre. Tal com estava pensat des del començament».

Va omplir una copa amb vi negre. En realitat no va beure, però no se n’havia pogut estar.

Després es va emprovar unes de les perruques i va fer un mos, tot i que no tenia gaire gana.

A dos quarts de quatre es va alçar.

Encara li quedaven moltes coses per fer i el parc natural acostumava a rebre visitants ja de bon matí. Per si es produïa el cas que algú, contra tota previsió, es desviava de la senda i anava a parar a la fondalada, allà no hi podia quedar cap rastre.

Si més no, no encara.

L’últim que va fer abans de deixar enrere aquell indret, va ser repassar les bosses i la roba fins que finalment va trobar el que buscava. Tots tres duien el passaport a sobre. Se’ls va ficar a la butxaca de la jaqueta. Més tard, els cremaria.

Va mirar al seu voltant per últim cop. Es va treure una càmera petita de la butxaca i va fer una fotografia.

Una de sola.

Era com si estigués observant un quadre. El d’un viatge al segle XVIII.

L’única diferència era que algú havia esquitxat la fotografia de sang.

Matí del dia de Sant Joan. Dissabte, 22 de juny de 1996^[4].

El dia continuaria igualment esplèndid.

Per fi, l’estiu havia arribat a Escània.