14

La conversa va continuar. L’aparell de casset era damunt la tauleta que hi havia al costat d’ella, juntament amb la cinta guarnida amb un àngel blau que contenia les últimes restes vivents de la veu d’Svedberg. Wallander va continuar fent preguntes, tot i que tenia dificultats per concentrar-se. A més, la decisió que aviat hauria de prendre el feia patir molt. ¿Qui diria a Isa Edengren el que havia passat als seus amics dins el parc natural? ¿Qui ho faria? ¿I quan? Wallander tenia la sensació indefinida que potser ja, a aquelles alçades, l’havia traït. ¿Li hauria d’haver dit la veritat des del començament? Ara, quan ja era un quart de deu del vespre i Wallander creia que ja no arribaria gaire més enllà, era l’única cosa que faltava per dir. Es va disculpar dient que volia intentar aconseguir trobar un cafè i quan va ser a fora, al passadís, va trucar a Martinsson. Ja eren de camí de tornada cap a Ystad, segons li van fer saber. Al parc només hi havien quedat els tècnics i els que vigilarien la zona. Nyberg i els seus homes continuarien la feina durant tota la nit. Wallander li va dir on era i després li va demanar que li passés Ann-Britt Höglund. Quan aquesta s’hi va posar, Wallander li va explicar quina era la situació, que necessitava el seu ajut.

—No hem acabat. Encara en queda un —va dir ell—. Isa Edengren. També a ella se li ha de comunicar la defunció. No sabem pas com reaccionarà.

—Malgrat tot, ja és en un hospital… ¿Què podria passar?

La resposta el va sorprendre. Li va semblar força freda. Però després es va adonar que era una manera de protegir-se. No hi havia res pitjor que el lloc d’un crim tan tètric i nauseabund com el que ella havia tingut davant dels ulls durant tot aquell dia d’agost tan llarg.

—Tot i amb això, estaria bé que poguessis venir —va dir ell—. I així m’estalvio d’estar-hi sol. Al cap i a la fi, tot just acaba d’intentar suïcidar-se.

Després de la trucada, va anar a buscar la infermera que li havia analitzar el nivell de sucre i li va demanar el nom i el número de telèfon del metge. I de passada li va preguntar quina impressió li feia Isa Edengren.

—La gran majoria de les persones que intenten suïcidar-se són gent forta —va dir ella—. És evident que també hi ha casos que no, però la meva impressió sobre Edengren és que és de les de la primera categoria.

Wallander li va preguntar si hi havia cap possibilitat d’aconseguir un cafè i ella el va adreçar a la màquina que hi havia a la planta baixa de l’hospital.

Wallander va trucar a casa del metge. En primer lloc va contestar un nen, després una dona i finalment s’hi va posar el metge.

—El meu cervell és lent —va dir Wallander—. Hem de dir a l’Isa Edengren el que ha passat; si no, ho sabrà demà, i potser d’una manera que nosaltres no podem controlar. La pregunta és com reaccionarà.

El metge va comprendre la situació i li va prometre que hi aniria. Wallander va sortir a la cacera d’una màquina de cafè. Quan la va trobar, evidentment, no duia prou monedes a sobre. Un ancià s’acostava arrossegant els peus lentament recolzat als caminadors. Quan Wallander li va demanar educadament si tenia canvi, l’home va respondre que no amb el cap i li va donar les monedes que li faltaven. Wallander es va quedar palplantat amb el bitllet a la mà.

—Em moriré aviat —va dir l’home—. D’aquí a tres setmanes més o menys. ¿Què en faré, llavors, dels diners?

L’home va continuar el seu camí arrossegant els peus. Feia tota la impressió d’estar de molt bon humor. Wallander se’l va quedar mirant tot estranyat. Després va pitjar el botó que no era i la màquina li va servir un cafè amb llet, cosa que prenia comptades vegades. Va tornar amb el got de plàstic a les mans a la planta on hi havia Isa Edengren. Ann-Britt Höglund acabava d’arribar. Estava pàl·lida i ullerosa. No s’havia trobat cap pista decisiva que pogués començar a guiar la investigació de manera clara i contundent. Per la veu que feia, Wallander va deduir que estava molt cansada. «Tots estem cansats —va pensar—. Cansats abans de començar a perforar al fons de l’interior d’aquest malson que ens envolta».

Li va explicar com havia anat la conversa amb Isa Edengren. Ella el va escoltar sorpresa quan Wallander li va explicar que havia sentit la veu d’Svedberg a través de la cinta. De passada, li va fer saber sense embuts quina era l’única conclusió raonable a què havia pogut arribar. Svedberg sabia, o com a mínim sospitava, que els tres joves mai no havien marxat de viatge.

—¿I com ho podia saber? Si no fos que ell mateix es trobava molt a prop del que estava passant.

—Sobretot és això segon el que ja ha quedat clar —va dir Wallander—. D’alguna manera ell es trobava a prop dels esdeveniments, però no ho sabia tot. Si ho hagués sabut, no li hagués calgut fer cap pregunta.

—Això sembla indicar que l’Svedberg no va ser qui els va matar —va dir ella—. ¿Però ningú no ho havia arribat a pensar mai seriosament, oi?

—La idea m’havia passat pel cap —va dir Wallander—. Ho reconec. Ara l’escenari ja és diferent i crec també que ens podríem atrevir a fer un pas més enllà. Només uns quants dies després de Sant Joan, l’Svedberg comença a fer preguntes que ens fan pensar que ja sabia alguna cosa. Però, ¿què sabia en realitat?

—¿Que eren morts?

—No necessàriament. L’únic que sabia amb certesa és el mateix que tots nosaltres, abans que els trobéssim morts.

—Però ell temia alguna cosa.

—Aleshores arribem a la pregunta més important: ¿d’on prové aquesta preocupació que sentia l’Svedberg? ¿O aquesta por? ¿O aquesta sospita?

—¿Sabia res que nosaltres no sabem?

—Sigui com sigui, hi ha alguna cosa el fa sospitar, o si més no, té una intuïció. No ho podem saber. Però no va compartir res amb nosaltres i va voler explorar aquesta sospita tot sol. Se’n va de vacances i comença a fer indagacions, i a fer-les amb resolució i meticulositat.

—La qüestió és, doncs, esbrinar què sabia.

—Aquest és el punt de contacte que estem buscant. Cap altre.

—Però això no explica per què li van disparar.

—Tampoc no explica per què ens havia d’amagar res.

Ella va aixecar les celles.

—¿Per què amaguem les coses?

—Perquè no volem que alguna cosa surti a la llum. O per a no ser descoberts.

—També hi pot haver un element intermedi.

—Jo he pensat el mateix. Pot ser que hi hagi alguna persona entre l’Svedberg i els fets.

—¿Una dona que es diu Louise?

—Per exemple, però no ho sabem.

A l’altra punta del passadís es va tancar una porta, era el metge que se sumava al grup. Havia arribat el moment. Isa Edengren encara s’estava asseguda a la mateixa cadira quan Wallander va entrar a l’habitació.

—T’he de dir una cosa —li va dir mentre s’asseia al seu costat—. Una cosa molt dura per a tu, i per això vull que el metge que et porta també hi sigui. I una col·lega que es diu Ann-Britt Höglund.

Wallander va veure que ella estava espantada, però ja no hi havia marxa enrere. Els altres dos van entrar. Wallander li ho va dir sense embuts. Havien trobat els seus tres amics. I eren morts. Algú els havia matat.

Wallander sabia que la reacció podia arribar immediatament, però que també es podia fer esperar.

—T’ho volem dir ja ara —va dir ell—, perquè t’estalviïs de llegir-ho demà als diaris.

Ella no reaccionava.

—Ja sé que és difícil —va continuar—, però tot i això t’he de preguntar si tens idea de qui ho pot haver fet.

—No.

La seva veu era molt feble, però la resposta va ser clara. Wallander va continuar.

—¿Hi havia algú que sabés on faríeu la festa?

—No en parlàvem mai amb gent que no hi hagués de participar.

Wallander va pensar de manera fugaç que la seva frase havia sonat com si pronunciés una regla en veu alta. Potser era precisament això el que feia…

—¿Ningú més no ho sabia a part de tu?

—Ningú.

—Tu no hi vas anar perquè et vas posar malalta, però sabies on seria la festa, ¿oi?

—Al parc natural.

—¿I que us disfressaríeu?

—Sí.

—Però ¿ningú més n’estava al corrent? Tots els preparatius els vau fer en secret.

—Sí.

—¿Per què en secret?

Ella no va contestar. «He tornat a ficar els peus en zona prohibida —va pensar Wallander—, i es nega a contestar». Però, tanmateix, Wallander sabia que el que ella deia era cert. Ningú no sabia on farien la festa.

No tenia més preguntes.

—Ara marxarem —va dir—. Si se t’acut res més, els que treballen aquí ja saben on em pots trobar. També vull que sàpigues que he parlat amb la teva mare.

Ella es va sobresaltar.

—¿Per què? ¿Què té ella a veure amb tot això?

La seva veu de sobte s’havia tornat estrident. Wallander es va sentir molt incòmode.

—Estava obligat a fer-ho —va dir—. Et vaig trobar inconscient, i per tant, havia de localitzar els teus familiars.

Ella va fer el gest de dir alguna cosa més, potser només per protestar, però ho va deixar córrer i es va posar a plorar. El metge va fer un senyal a Wallander i Ann-Britt Höglund perquè marxessin. Quan van ser al passadís i la porta ja s’havia tancat, Wallander va notar que estava xop de suor.

—Cada cop és pitjor —va dir ell—. No ho aguantaré gaire més temps.

Van sortir de l’hospital. El vespre era càlid. Wallander va donar les claus del cotxe a Ann-Britt.

—¿Has menjat res? —va preguntar ella.

Ell va negar amb el cap.

Ella va conduir el cotxe fins al quiosc de salsitxes de la carretera de Malmövägen, on Wallander també s’havia aturat feia poc a fer un mos. Van esperar pacients i en silenci que els últims membres d’un equip esportiu de Vadstena fessin les seves comandes. Després van seure dins del cotxe a menjar. Wallander es va adonar de com n’estava, d’afamat, tot i que se sentia desganat.

Quan van acabar, es van quedar asseguts dins el cotxe.

—Demà es farà tot públic —va dir ella—. ¿Què passarà, llavors?

—Anant bé ens arribaran dades de les quals podrem treure algun profit. En cas contrari, que ens criticaran per incompetents.

—¿Estàs pensant en l’Eva Hillström?

—No sé en què estic pensant. Però quatre persones han mort. A trets. Amb dos tipus d’arma diferents.

—¿Com ho veus? ¿Quina mena de persona estem buscant?

Wallander va rumiar abans de contestar.

—El fet de matar una persona sempre implica alguna forma de bogeria —va dir—. Algú que perd el control. Però, en aquest cas, també hi ha molta racionalitat. Jo imagino que es dubta una mica més quan s’és a punt de matar un policia. Penso també en el que aquesta noia ens ha dit a l’hospital, que teòricament ningú més no sabia on farien la festa. Però algú ho havia de saber. Em nego a creure que sigui un assassinat comès a l’atzar.

—¿Aleshores estem buscant algú que sabia que uns joves farien una festa d’amagat?

—Algú que, a més, Svedberg intuïa qui podia ser.

La conversa va anar morint. «És absurd —va pensar Wallander—. Hi ha un punt determinant en tot això que passem per alt. Alguna cosa que no sé descobrir».

—Demà és dilluns —va dir ella—. La fotografia de la Louise també sortirà publicada. Esperem també que els forenses de Lund ens podran passar alguna informació i que les pistes de la ciutadania ajudin.

—Sóc massa impacient —va dir Wallander—. És el meu gran i constant defecte. A més, la meva impaciència creix any rere any.

Van arribar a comissaria poc abans de dos quarts d’onze. A Wallander el va sorprendre que no hi hagués ni un sol periodista. Estava convençut que la troballa dels joves morts dins el parc natural ja s’hauria filtrat. Es va treure la jaqueta al seu despatx i va anar al menjador. Hi va trobar policies cansats i muts amb el cap cot sobre els cafès i trossos de pizza. Wallander va pensar que havia de dir alguna cosa que els animés, però ¿com es podia fer distès un ambient marcat per tres joves que s’han trobat morts a trets sobre unes estovalles blaves dins un bosc d’estiu? I darrere d’això, en algun racó, l’assassinat encara fresc d’un dels seus col·legues.

Wallander, doncs, no va dir res. Va fer una volta tot saludant amb el cap per fer saber que era allà.

Hansson el va observar amb ulls cansats.

—¿Quan farem la reunió? —va preguntar.

Wallander va fer una ullada al rellotge.

—A dos quarts d’onze. ¿En Martinsson és aquí?

—És a punt d’arribar.

—¿I la Lisa?

—Al seu despatx. Crec que ho ha passat força malament a Lund. Tots els pares… Parella rere parella han hagut d’identificar el seu fill. Però tinc entès que l’Eva Hillström hi ha anat tota sola.

Wallander el va escoltar sense dir res. Després va anar de dret cap al despatx de Lisa Holgersson. La porta estava entreoberta i va poder veure que estava asseguda, completament immòbil, rere l’escriptori. Li va semblar que li brillaven els ulls. Va trucar a la porta i la va acabar d’obrir. Ella li va fer un gest amb el cap perquè entrés.

—Espero que no t’hagis penedit d’haver anat a Lund.

—No m’he de penedir de res. Però ha estat tan horrorós com m’havies dit. No hi ha paraules suficients per descriure-ho. Uns pares que, de cop i volta, un dia en ple mes d’agost han d’identificar els seus fills morts… Els que els han arreglat han fet una bona feina, però era impossible dissimular del tot que feia temps que eren morts.

—En Hansson m’ha dit que l’Eva Hillström hi ha anat sola.

—A més era la que semblava més tranquil·la, probablement perquè ja s’ho esperava.

—Ens en culparà i potser amb tota la raó, per no haver fet res.

—Francament, ¿tu ho veus així?

—No. Però ja no sé fins a quin punt és vàlida la meva opinió. Si haguéssim disposat de més personal la situació hagués estat diferent. Si no hagués coincidit amb les vacances també hagués pogut anar d’una altra manera. Sempre hi ha una explicació o altra. Però al capdavall, allà queda una mare sola amb l’evidència que els seus pitjors temors eren fundats.

—Havia pensat consultar-te si demanem més reforços, ajut des de fora. Tan aviat com es pugui.

Wallander estava massa esgotat per discutir-li-ho, però en el fons no hi estava d’acord. Sempre es tenia aquella esperança que una quantitat superior de policies treballant aconseguia l’objectiu establert amb més rapidesa. Però la seva experiència li demostrava un altra cosa. Era el reduït equip de recerca ben avingut el que sovint mostrava una millor efectivitat.

—¿Quin és el teu parer?

Wallander va arronsar les espatlles.

—Ja saps el que en penso jo, però no tinc intenció de rebatre-ho si el que vols és demanar més reforços.

—He pensat que ho hauríem de discutir aquest mateix vespre.

Ell li ho va desaconsellar.

—Tothom està massa cansat —va dir—. No n’obtindràs cap resposta sensata. Espera’t fins a demà.

Ja eren tres quarts d’onze. Wallander es va aixecar i tots dos es van encaminar plegats cap a la sala de reunions. Aleshores va aparèixer Martinsson pel passadís amb els camals dels pantalons plens de fang fins al capdamunt.

—¿Què ha passat? —va preguntar Wallander.

—He intentat fer drecera a través del parc —va dir Martinsson moix-i m’he entrebancat, però tinc uns altres pantalons al despatx. Vinc de seguida.

Wallander va anar al lavabo a beure aigua. Va veure’s la cara al mirall i acte seguit en va retirar la mirada.

Quan faltaven deu minuts per a les onze van tancar la porta de la sala. La cadira d’Svedberg encara era buida. Nyberg ja havia arribat del parc. Quan Wallander el va mirar, aquest va brandar el cap. Cap troballa rellevant.

Wallander va començar relatant la seva visita a l’hospital. Havia recordat d’endur-se la cinta i l’aparell de casset. Mentre escoltaven la veu d’Svedberg planava una boirina d’angúnia dins l’estança. Però quan Wallander després, molt concentrat, va exposar quina era la seva conclusió, va notar com aquella atmosfera de cansament es diluïa per un instant. Svedberg sabia alguna cosa. La pregunta era si l’havien assassinat per culpa d’allò que sabia.

Wallander va enretirar el casset i va deixar caure els palmells de la mà damunt la taula, però quan va obrir la boca per parlar, encara no tenia idea de què anava a dir. Lentament, va avançar a les palpentes fins que va trobar el fil que buscava.

Van fer una repassada que es va allargar fins ben passada la mitjanit. En algun punt del camí van poder vèncer tant el cansament com l’angúnia.

«Una batuda —va pensar Wallander—, tant pot fer-se en paratges interns com externs. Això és precisament el que estem fent ara. Estem escorcollant les nostres observacions, res de bardisses atapeïdes. Però així i tot, a la vista sembla tan sols un enorme garbuix».

En algun moment passada la mitjanit, van fer una pausa. Quan es van tornar a reunir, Martinsson va estar a punt, per casualitat, de seure a la cadira d’Svedberg; però de seguida es va adonar del seu error i va canviar de cadira. Wallander va anar a pixar i a beure aigua. Tenia la gola seca i mal de cap, però va serrar les dents i va continuar com si res. Durant la pausa havia anat al seu despatx per trucar a l’hospital. Després d’una llarga espera, va poder parlar amb la infermera que aquell mateix vespre li havia punxat el dit.

—La noia està dormint —va dir ella—. Ha demanat un somnífer, però evidentment nosaltres no n’hi podem donar. Finalment, però, sembla que s’ha adormit.

—¿Han trucat els seus pares? ¿La seva mare?

—Només un home que ha dit que era el seu veí.

—¿Lundberg?

—Exacte.

—La reacció vindrà demà, segurament —va dir Wallander.

—¿Què ha passat en realitat?

Wallander no va considerar que hi hagués cap raó per no explicar-li-ho. I, un cop fet, ella es va quedar llargament callada.

—¡És increïble! —va dir—. ¿Com pot ser que passin aquestes coses?

—No ho sé —va dir ell sincerament—. A mi em costa d’entendre-ho tant com a qualsevol altre.

Després va tornar a la sala de reunions. Havia arribat l’hora de fer un resum.

—No sé per què ha passat —va començar dient—. A mi també em costa d’entendre, igual que a vosaltres, quina mena de follia pot portar un home a disparar a sang freda a tres joves que estaven celebrant un Sant Joan. No hi veig cap motiu i, per tant, tampoc cap possible autor del crim. En canvi, sí que hi veig una successió dels fets. La mateixa que hi veieu vosaltres. No és del tot definida i hi ha uns quants buits, però jo veig el que veig. Ho repassaré un cop més. Corregiu-me si m’equivoco i afegiu el que creieu que he oblidat.

Es va atansar una ampolla d’aigua de Ramlösa i va omplir un got abans de prosseguir.

—En algun moment al llarg de la tarda del 21 de juny, arriben tres joves al Parc natural de Hagestad. Suposem que hi van arribar en dos cotxes que han desaparegut. Aquesta és una de les moltes qüestions que més ens urgeix resoldre. Segons l’Isa Edengren, que hi hauria d’haver anat però es va posar malalta i, per tant, és probable que això li salvés la vida, havien triat l’indret per endavant. Resulta que juguen a fer una mena de mascarada i no és el primer cop. Tenim raons de prou pes per intentar entendre quina una en duien de cap en el fons, aquests nanos. Tinc la impressió que entre ells hi havia llaços molt forts, alguna cosa que potser no era solament amistat. Però encara no sabem què pot ser. Preparen la festa com si tingués lloc en l’època de Bellman. Es disfressen amb perruques i tot. La música que els acompanya és de les Epístoles de Fredman. Encara no sabem si algú els ha estat observant, tant quan van arribar al parc, com al llarg de la vesprada. El lloc estava ben amagat de la vista de la gent. I aleshores, de cop i volta, passa alguna cosa. Un criminal fa acte de presència i els mata tots. Tots reben un sol tret al mig del front. No podem dir encara quin tipus d’arma es va fer servir, però tot indica que el tirador sabia molt bé el que feia i no sembla pas que dubtés. Els trobem cinquanta-un dies més tard. Aquest és l’esbós més versemblant de la història. Però abans que sapiguem quant de temps fa que són morts, no podem descartar que no hagi anat d’una altra manera. No tenia per què ser en una festa de Sant Joan. Pot haver passat més tard. Senzillament, no ho sabem. Independentment de quan va passar, podem posar la mà al foc que l’autor del crim tenia certa informació. És absurd pensar que hauria pogut ser un triple assassinat comès per atzar. És evident, també, que no podem descartar que fos un boig. No podem descartar res. Tot i això, tot sembla indicar que matar aquests joves era part d’un pla enginyat a l’avançada. Ara bé, no em puc imaginar quina mena de pla. ¿Qui vol treure la vida a gent jove, en plena diversió? ¿Quin podria ser-ne el motiu? No ho entenc. Tinc la sensació que mai no m’ha tocat tan de prop un cas com aquest.

Va callar. Encara no havia acabat de fer la seva repassada general, però volia cedir espai per a les preguntes. Ningú no va dir res i va reprendre la paraula.

—I no s’acaba aquí —va dir—. No sabem si es tracta del principi, del final, d’un punt intermedi o d’alguna acció paral·lela al comportament d’aquests joves pels volts de la Nit de Sant Joan. Però l’Svedberg ha estat assassinat. Trobem una fotografia al seu pis on també surt un d’aquest tres joves. Una fotografia feta durant una de les seves festes. Sabem que Svedberg duu a terme unes indagacions que comencen tan bon punt l’Eva Hillström i la resta dels pares expressen la seva preocupació perquè els seus fills han tocat el dos. No sabem per què porta a terme les tasques de recerca tot sol; però, en canvi, el punt de contacte existeix i no podem fer-ne cas omís. És per aquí que hem de començar. Hem de poder mirar en moltes direccions diferents alhora.

Va deixar anar el llapis i es va repenjar al respatller de la cadira. Li feia mal l’esquena. Va mirar a Nyberg.

—Potser ens precipitem —va dir Wallander—. Però tant en Nyberg com jo hem tingut la ferma sensació que en el lloc del crim hi havia alguna cosa arranjada.

—No puc entendre com han pogut estar-se allà cinquanta-un dies sense que ningú no els hagi descobert —va dir Hansson, amb resignació—. A l’estiu, hi ha sempre un munt de gent pel parc.

—A mi em costa tant com a tu d’entendre-ho —va respondre Wallander—. Això ens dóna tres alternatives: que ja hem errat el punt de partença i o bé això no es va cometre durant la nit de Sant Joan sinó que més tard, és a dir, en una altra festa; o bé el lloc del crim i el lloc de la troballa no són els mateixos. O bé, i això ens porta cap a la tercera alternativa, que és que el lloc del crim i el de la troballa són realment el mateix, però els cadàvers han estat enretirats i després els han tornat a posar al seu lloc.

—¿I qui faria una cosa així? —va dir Ann-Britt Höglund—. I ¿per què?

—I jo crec que és això darrer el que ha passat —va dir Nyberg.

Tots el van mirar. En comptades ocasions Nyberg era tan contundent en la fase inicial d’una investigació.

—A mi m’ha semblat que veia el mateix que en Kurt —va començar a explicar-se—. Que alguna cosa estava arranjada. Més o menys com quan un s’imagina com ho fa un fotògraf amb els preparatius d’una foto. Després he descobert algunes coses que m’han fet rumiar.

Wallander esperava, tens. Però de cop va ser com si Nyberg hagués perdut el fil.

—T’escoltem —va dir Wallander.

Nyberg va brandar el cap.

—Estic d’acord que tot plegat sona absurd. ¿Per què hauria ningú de moure de lloc un mort per a després tornar-lo a deixar allà on era?

—Hi pot haver moltes raons —va dir Wallander—. Per retardar una descoberta, per donar-se temps per poder escapar…

—O per tenir temps d’enviar unes quantes postals —va dir Martinsson.

Wallander va assentir.

—Anem a pams. No té per què haver-hi cap idea equivocada. En canvi, sí que n’hi pot haver una de més o menys encertada.

—Eren les copes —va dir Nyberg a poc a poc—. En dues encara hi havia restes de vi. En una hi havia una mica de pòsit, en l’altra una mica més. Evidentment, fa temps que s’hauria d’haver evaporat. Però el que més m’ha sorprès és el que no hi havia. Ni mosquits ni altres animals morts. N’hi hauria d’haver hagut. Tots sabem què passa si deixem a fora tota la nit una copa on hi ha hagut vi. L’endemà al matí és plena d’insectes morts. Però en aquestes copes no hi havia res.

—¿I com ho interpretes, això?

—Que no feia gaires hores que les copes eren allà quan en Leman ha descobert els cossos.

—¿Quantes hores?

—Això, no ho puc saber.

—Les restes del menjar, però, contradiuen el que has dit —va objectar Martinsson—. Pollastre podrit, amanida florida, mantega rància, pa dur i sec. El menjar no es transforma tan de pressa, en poques hores.

Nyberg el va mirar.

—¿Que no estem parlant precisament d’aquesta possibilitat? ¿Que el que en Mats i la Rosmarie Leman han trobat allà fora estava tot arranjat? Algú que col·loca les copes i hi vessa una mica de vi al fons. El menjar podrit el poden haver preparat en qualsevol altre lloc i després posar-lo als plats.

Nyberg tornava a parlar amb la contundència del principi.

—Podrem demostrar gran part de tot això —va dir—. Podrem determinar quant de temps les restes de vi que hem trobat dins les copes han estat sota els efectes de l’aire. Podrem arribar a afirmar-ho i a demostrar-ho. Però jo ja tinc ara la meva opinió. Si la família Leman hagués decidit fer aquesta passejada abans-d’ahir al matí no haguessin trobat res de res.

Es va fer un silenci a la sala. Wallander es va adonar que Nyberg havia anat més lluny que ell en els raonaments. Wallander no s’havia imaginat que els cossos haguessin estat allà fora menys d’un dia abans que els descobrissin. L’autor del crim, doncs, s’havia mogut molt a prop d’ells en el temps. El que Nyberg havia dit també canviava radicalment la relació entre Svedberg i el crim. Svedberg hagués pogut matar-los i enretirar els cossos, però no els podia haver tornat a posar al seu lloc.

—Jo veig que n’estàs del tot convençut —va dir Wallander—. ¿Quina probabilitat hi ha que t’equivoquis?

—Cap. Em puc equivocar en l’hora exacta i en les hores que han passat, però en el fons ha hagut d’anar tal com he dit.

—Ha quedat una pregunta sense resposta —va dir Wallander—. Si el lloc del crim i el de la troballa són el mateix.

—No hem enllestit la feina encara —va dir Nyberg—. Però sembla força segur que s’ha filtrat sang de les estovalles a terra.

—¿Així creus que els van disparar allà mateix, però que possiblement els van enretirar després?

—Exacte.

—Ara la pregunta és: ¿on els van traslladar?

Tothom dins aquella sala sabia que aquella pregunta era determinant. Cadascun d’ells intentava traçar el dibuix dels moviments d’un criminal. Tot i que no el podien veure davant seu, intuïen part dels seus desplaçaments. I aquest era ja un gran pas endavant.

—Ens imaginem que ha estat una sola persona —va dir Wallander—. Però és evident que en pot haver estat més d’una. És més, encara és més versemblant si pensem que algú va enretirar els cossos i els va tornar al seu lloc.

—Potser no estem fent servir les paraules correctament —va dir Ann-Britt Höglund—. Potser enretirar no és la més encertada, sinó amagar.

Wallander estava a punt de dir el mateix.

—L’indret no està situat gaire endins del parc —va dir—. És clar que s’hi pot arribar en cotxe, però no està permès; per tant, hagués cridat molt l’atenció. L’alternativa és, doncs, molt simple. Els cossos han estat amagats dins el parc, pels voltants del lloc del crim potser.

—Els gossos no han trobat res —va dir Hansson—. Però això no vol dir res.

Wallander va prendre una decisió.

—No podem esperar els resultats dels diferents exàmens tècnics. Vull que es comenci a buscar a trenc d’alba. Buscar un lloc on els cossos puguin haver estat amagats durant molt o poc temps. Si el nostre raonament és encertat, crec que aquest lloc és molt a prop.

Era un quart de dues. Wallander sabia que tots mereixien la possibilitat de dormir durant algunes hores. Aviat haurien d’estar en marxa una altra vegada.

Va sortir l’últim de la sala. Va recollir els papers i els va deixar damunt del seu escriptori. Es va posar la jaqueta i va abandonar la comissaria. A fora, no feia gens ni mica de vent. Encara feia calor. Va omplir els pulmons. Es va situar darrere d’un cotxe patrulla i va pixar. L’endemà al matí tenia hora amb el doctor Göransson, però no hi aniria. El nivell de sucre a la sang era massa alt. 15,5. ¿Però d’on trauria temps per pensar en la seva salut, ara?

Va començar a caminar cap a casa seva a través de la ciutat buida.

Hi havia un tema que no havien tocat en tota aquella reunió tan llarga, però Wallander sospitava que no era ell sol qui tenia aquell pensament. O aquell neguit.

Intuïen la presència d’un criminal i els seus moviments, però no sabien què pensava. ¿Què era allò que l’incitava a actuar?

I encara menys sabien si estava planificant un altre cop.